Romancer popular català/La gentil porquerola

LA GENTIL PORQUEROLA

«Per què no-us casau, don Jaume?
Per què no cercau muller?
Tom, tom, filoseta.
Prou vos ne sabria una,
filla d' un gran cavaller.
Flor de taronger.

Casau-s ab dona María
qui pare ni mare té:
si petita és encare,
és la dona qui-us convé.»
Lo dissapte s' van conèxer,
lo diumenge s' han promès,
lo dilluns feren les noces
y a casa la se-n dugué.
Lo dimars ja fan la crida,
que comtes e cavallers
han d' anar-se-n a la guerra
per acompanyar-hi l' Rey.
Tots los cavallers e comtes
han de jaquir llurs mullers.
«Hon la dexarà don Jaume,
novençana com la té?»
Ja la encomana a sa mare,
ja la-y encomana bé.
«No li façau pas fer feynes
qu' ella no les puga fer;
si devalla a cercar ayga,
dau-li l' cànter més lleuger.
Fèu-li filar seda fina
o del llí pentinat bé.
Si-l filar no li agrada
ni la mija la entreté,
fèu-li brodâ or e seda
e perles si n' és mester.
Si l' brodar tampoch li 'grada,
no li façau fer pas res,
sinó que se-n vaja a missa
per encomanar-se a Deu.
Jo me-n vas; als set anys, mare,
a la fè que tornaré.»
Con don Jaume va esser fòra,
porquerola la-n fa esser.

«Dona-m los vestits de seda,
posa-t aquest de burell:
alça-t e pren la filosa:
ves aviar los porcells.
—No, per cert, la sogra meua
que jo no-u sabria fer
ni 's la feyna que don Jaume
vol per la seua muller.
—Alça-t, alça-t, porquerola,
que ja te-n ensenyaré.
Are qu' és fòra don Jaume
faràs lo que-t manaré:
set fusades cada díe
y un feix de llenya has de fer:
ves-te-n a la cova fosca
que s' hi fan bons aglaners.
—Ay, trista de mí, mesquina!
Ay, trista, còm ho faré?
Per aquells boschs e montanyes
tota soleta m' perdré!»

Set anys dintre les boscuries
n' ha pasturat los porcells:
cada díe l' sant rosari
passava pel marit seu.
Una vegada cantava
(çò que may solia fer):
de bon troç lluny sa veu dolça
la sentí un cavaller.
«Caminau, caminau, patges,
caminau, caminau prest,
que jo sent una veu dolça,
sembla la de ma muller.
—La veu que sentiu, don Jaume,
no-u és de vostra muller;
és la d' una porquerola

qui guarda ls seus llodriguers.»
Al cap d' una altra estoneta,
sent més clara aquella veu.
—Enrere, la companyía,
jo sent cantar ma muller.»
Ell ne venta esperonada,
ab quatre salts hi va esser.
«Deu te guart, la porquerola
—Ben vingut, lo cavaller.
—Porquerola, no-m daries
quelcom del berenar teu?
—La berena que jo porte
no 's menjar de cavallers;
un vuyuner de pà d' ordi,
que d' arestes està plè,
uns aglans per companatge
y ayga fresca del torrent.
—Pel cavall serà l' pà d' ordi,
de millor te-n donaré.»
De la alforja se-n arrenca
e del pà blanch li ofereix.
La porquer' és vergonyosa
«Desaulo, jo no-l pendré.»

«Porquerola, no-m diries
quin hostal hi hà ací proper?
—A casa la meua sogra
hostegen los cavallers.
—Anam-hi, donchs, la porquera,
vine embarrar los porcells.
—Per tota altra n' fora hora,
mas per mi 'ncare no-u és:
no més tinch quatre fusades,
encare me-n manquen tres;
tinch a fer un feix de llenya,
(çò que-m pesa més que res)

per fer bullir la perola
del menjar pels llodriguers.
—Mentre acabes tu la tasca,
jo l' feix de llenya faré.»

«Hostalera, l'hostalera,
quín sopar vuy trobaré?
—Vos daré perdius e guatlles
e capons si tant convé.
—Quí n'ha de venir, hostessa,
a sopar al costat meu?
Que-y vinga la meua filla
qui-us farà grans compliments.
—La qui vindrà ab mi a taula
ha de vindre al llit també.
—Que-y vaja la porquerola.
ma filla la-n gordaré.»
Lo millor bocí que talla
per la porquerola n' és.
«No-m dirieu vos, hostessa,
quí-m portarà l' llumener?
—Que-y vaja la porquerola
que avorrida de tots és.»
Per les mans ell l' ha agafada
y a la cambra la dugué.
Tan bon punt com foren dintre,
un gran crit ella va fer.
«Cavaller, a mi dexau-me,
dexau-me estar, cavaller!
Set anys he servada l' honra
y altres set la servaré.
Si-m tancau, per la finestra
dalt-a-baix me llançaré.
—Ja que no-m coneixs encare,
are jo-m descobriré.
Caterina, Caterina,

tu éts la meua muller!»
La porquerola en sos braços
tan alegre romangué,
que no-s pot dir l' alegría,
l' alegría que tingué
ni l' abraç qu' ells se donaren
com a marit e muller...
L' endemà matí, la sogra
truca a la porta rebent.
«Alça-t, alça-t, la porquera,
ves a pasturâ ls porcells.
—Callau, callau, mala sogra,
que jo jach ab ma muller.
Que-y vaja la vostra filla
com hi ha anad' ella primer.
Si no-m fosseu mare propria,
no sé què-us faria fer;
Tom, tom, filoseta,
moririeu a pedrades,
rocegada pels carrers.
Flor de taronger.