Romancer popular català/La dida
A caçar és lo bon rey,
lo bon rey e la regina:
no roman ningú 'l palau,
sinó l' infant e la dida.
L' infantó no vol callar
ni 'n breçol ni en cadira,
sinó voreta del foch,
a la falda de la dida.
Un gran foch la dida encen
de llenya seca d' alzina;
ab l' ardoreta del foch,
la dida s' és adormida.
Con ella s' va despertar,
troba l' infant cendra viva.
La dida llança un gran crit:
«Aydau-me, verge María!
que si vós no m' ajudau
de tot-hom seré 'vorrida.
Set anells d' or que jo tinch
tots set los vos donaría.
Verge, si-m tornau l' infant,
corona d' or vos faría
e al vostre Fill gloriós
un' altra de plata fina.»
Mentre estav' ella en açò,
un patge del rey arriba.
«Dida, de què sospirau?
de què stau tan afligida?
—Me s' ha cremat un llençol
dels millors que l' rey tenia.
—Dida, veus-ací diners,
anau-vo-n per les botigues...
—En botigues no n' hi hà pas
dels llençols que l' rey tenia.
—Si no n' hi hà de plata y or,
comprau-lo de seda fina.»
Mentre estan dihent açò,
lo rey e la reyna arriben.
«Dida, hon teniu l' infant,
que per veure-l jo venia?
—L' infant és en lo breçol,
nit e díe dormiria.
—Dida, anau-lo-m a cercar;
si no, jo també hi 'niria».
A la voreta del breç,
sent una veu que li crida:
«Dida, veus-ací l' infant
qu' és al breçol que dormia.»
«—Valeu-me, santíssim Deu!
aydau-me, verge María!
Les promeses que-us he fet
totes seràn bé complides.»