Poesíes mallorquines/Pròlech

Pròlech

S

eríen per demés y ben escusadores les breus págines destinades a servir d'introducció a-n aquest llibres, si no'm mogués a escriure-les un dever consemblant al de cumplir un vot, una promesa feta. Jo los vaig fer voluntariament, de bon cor, a tal vot y promesa, antany per aquest temps. Just es que los cumplesca.

Calentes encar'eren les mortals despulles de la bona amiga que tant de cop-descuyt nos va dexar y s'en aná d'aquest mon; espiretjaven encara'ls ulls y bategaven angoxosos els cors que, ferits en el viu, no hi sabíen prendre conhort d'haverla perduda pera sempre, quant de l'entranyable amor de germans y germanes y amichs en nasqué el pensament d'aplegar y recullir lo més preuat y més d'estimar de tot quant, aquí baix, ella dexava: l'èco y ressò del séu pensament; el delicat aroma de la seua ánima apassionada y bona; les vibracions tristes y alegres del séu esperit; les veus disperses dels seus plers y turments, suspirs anyoradissos, dolceses y amargors, melancolies y esperances.

Ella el somiava y el fantasiava devegades a-n aquest llibret, que may havía d'arribar a veure: que no havía de servir, com ara servirá, sinó per renovar el dol y les recordances que'ns duga el primer aniversari de la mort d'aquella amabilíssima criatura que —talment com la filadora fila que filarás va omplint sa fuada, —cantant cantant y glosa qui glosa, amorosidament el componía.

Ella la se forjava y la'm comunicava, a l'íntima ilusió (que prest o tart congríen tots els qui hi prenen gust de versetjar) de veure reunides y acoblades dins un bell volumet, aquestes emanacions espirituals, aquestes veus y estremiments de l'ánima: espansions y batechs del cor, que dins cadascuna hi té estojada la recordansa d'un bell jorn delitós, d'un punt d'alegría y esplay, d'una nit de desvetlament, d'un hora solitaria y negra de funestidal y desfici…

Y afectada com era de tot lo bell y primorós, havía presa quimera d'enjoyarlo amb fineses decoratives de les que l'Art moderna sab aplicar a l'ornamentació dels llibres de poesía. En veure dibuix que li agradás, ja l'aplegava; y recullía vistes fotográfiques y clichés, y en feya fer d'altres a Na Faustina sa germana, en les exides y passetjades amunt y avall, per mitj dels camps y oliverars de Valldemossa; y ara derrerament, quant tornava del seu viatge a Vernet y al Canigó, duya una maquineta aposta per aprendre'n de fer ella metexa.

Però després, repassant y refullejant les seues gloses y cansons, perdía el coratge y li refredava l'ardiment: el colom volador acopava ses ales. Sempre indulgent y alabadora de tot lo d'altri per poch avengut y prenidor que fos, no més sabía esser severa amb sí metexa. May les trobava prou belles ni escayents, a les seues poesíes, ni dignes del llibre fantasiat; y axí anava perllongant l'idea de ferlo, esperant l'hora en que noves inspiracions li aydassen a salvar la distancia que'l séu refinament li feya imaginar, entre lo que li rondetjava y bullía dins el cervell y lo que brollava de sa ploma.

Tal severitat de criteri, aplicada a la seua poètica producció, no vol dir qu'ella n'estás ferida d'aquexa malura tan freqüent, que's sol dir vanitat literaria. Tots quants la tractávem y'n s honrávem amb la seua franca amistat, sabíem y recordam encara lo poch satisfeta y pagada que n'estava de lo que componía. Cada aplaudiment o enhorabona que meresqués una poesía publicada, o que recitás ella en les tertulies casolanes amb aquella naturalitat agradosa que Deu li havía dada per dirles, l'interpretava com a cortesía benvolent, com a obligada galantería.

No entrava en els seus propòsits ferne replega de corones ni de brots de llorer. La bellíssima descripció de la «Vida pagesa» premiada en els Jochs Florals de Barcelona de 1899, no va es­ser propiament l'autora qui la hi enviá: l'iniciativa d'un amich doná lloch a la recompensa de la ploma d'or, que a ella li vengué casi de sorpre­sa. Qualque cosa semblant va succehir amb «La lluna no es morta» enviada a-n els nostros Jochs de l'any passat: composició de la qual ella solía dir y repetir somrient, que no li trobava tanta de merexera com axò, perque l'haguessen de distingir amb joya.

Bé es veritat, per altra part, que de tot era, fòra insensible o indiferent a les alabanses y afalagadures literaries. Jo diría qu'una alegría de les més intenses que gosá, una de les hores més xalestes y plaents de la seua vida, va esser aquella en que's sentí cridada pe'l séu nom y llinatge, a rebre entre axordadores mansballetes el premi guanyat, en companyía de la gentil poetisa de Lluchmajor, també premiada, Na María Antonia Salvá, sa predilecta amiga, la seua germana d'ánima. —Com que encara les veja, a totes dues, pujant s'en, de bracet d'un mantenedor, dalt l'escenari endomassat, tot ple de llums y flors, y assegudes en cadira d'honor, devora 'l president, mossén Costa y Llobera. Encara m'apar sentir el ressò dels aplaudiments y veus d'aprovació amb que la gent va rebre aquella tènra y esquisida «Primaveral», aquella vibrant y feel pintura «Del plá» y el fantasiós nocturn romántich «La lluna no es morta». —¡Qui'ns ho havía de dir, en el bull de tanta alegría, que ben poch temps després, aquells domassos y llums y brillantors de festa s'haguéssen de tornar sarja de dol y ciris grochs encesos: y tantes veus d'enhorabona y aplaudiment, cants d'ofici de mort y planys adolorits y murmuris d'absolta!…

Lleys implacables d'aquest mesquí de mon, ahont no s'hi bada una flor que no's mostiy, ni hi ha pler sense amargors y enuig, ni gaubansa que dur una roada!

⁂

Quant de les atribulades germanes y germans de n'Emilia vaig rebre l'amistosa comanda d'ordenar les planes d'aquest llibret, no féren més que guanyarme per má l'intenció y el propósit. Conexent ja de vida d'ella lo que un dia o altre, sense frisances, pensava fer de les seues poesíes en mallorquí, vaig creure'm com a marmessor del testament literari de la benvolguda amiga morta.

Y axí s'es estampat el llibre, amb punts y amb hores, y roman llest en diada més tardana que'l nostro bon desitj. ¡Què de sovint les tasques ingrates y fexugues s'en vénen a interrompre y destorbar la més lleugera y agradosa! Repassantlo ara y abarcant d'una ullada el séu contengut, m'entra el recel de que, tal com es sortit, no sería del gust d'ella. Me renyaria, heu sé ben cèrt, d'haverhi incloses petites composicions qu'ella tenía y considerava com insignificants y coses de no res, apenes destinades a altre objecte que a omplir una plana, un escapoló de revista o periòdich que l'endemá s'olvida; no a perpetuarles dins les fulles d'un llibre, qui sembla qu'hajen d'esser cosa de més durada. D'altres n'hauría eliminades també segurament l'autora, si fos la seua propia má la qui hagués feta la triadella: tal volta aquelles «Tres cansons, del vent, del sol y de la mar» que com repassava y'm mostrava fulles a lloure y borradors, recort que'm deya: —Aquestes, just les tench embastades; no sé si les acabaré:» o qualcuna de carácter íntim y familiar, per ventura no destinada may a posarla en lletra de motlo: y jo sería estat del seu parer, y li hauria alabat el gust, si aquest aplech s'hagués hagut de publicar en vida d’ella…

Però ara qu'un vent de mort es passat pe'l jardí y l'ha abrusat de rèli y esvahit pera sempre, destruint l'esperansa de tota nova germinació, cada fulla que n'es romasa y cada florinèua, per insignificant y humil que sía, adquireix un valor que no hauría tengut abans: valor de recordansa y ressò d'una veu anyorada, que ja no's dexará sentir ni podrèm escoltar may més!… Per axò no m’ha bastat cor, de ferne remirada y escrupulosa selecció, d'escluir y decantarne qualcu- na de les més senzilles y modestes: com aquell rebussay y brotim que en compondre y lligar un plantós ramell, solem dexar a lloure y abandonat dins la canastra.

Axí, al costat de les poesíes més acabades, de les que en concurrencia amb altres moltes varen merèxer assenyalada recompensa y distinció, n'hi figuren altres de menudes y breus o versetjades a tot xalar de ploma, y a les quals no estava reservat lloch més vistós qu'el d'un mot de lletra enviat afectuosament, una petita estrofa per cantar, una improvisada plana d'album: un pensament esmotlat dins quatre o cinch versets, y que tant pogué servir per aumentar l'enfilay de «Gloses d'amor» com per omplir una cartolina postal, d'aquelles que l'autora s'adelitava de remetre sovint a germanes y amigues. ^[1] — Tant meteix, ¿què n'haguérem trèt ni de què'ns hauria servit exermar aquest redol de verger poètich, reduint a una dotzena o dues aquexa trentena de composicions: y tot perque la crítica més prim-mirada y exigent no hi trobás tant que dir, o les pogués dispensar més falaguera escomesa?

La crítica malcontentadissa y afectada de judicar amb fredor, no hi té gayre que fer, a dins aqueix modest aplech que no s'es estampat ni trèt a llum ab preferent afany de merexer cap explosió de renoueres alabanses. Piadós tribut de bona amor a la memoria d'una amable y simpática per­sona que, valgués lo que valgués per tot quant arribá a escriure, valía infinitament més per lo qu'era y obrava, y va passar per aquest mon sense dexar a derrera ella més que regueró seguit de belles accions d'ánima generosa; tot quant de valor puga tenir aquesta deixa qu'ara nos es romasa del seu artístich y cultural enginy, es y será sempre inseparable de la sencera estimació que's merexía, tant y encara més que la poetisa, la virtuosa dona plena de seny, de nativa bondat y d'esquisida gentilesa.

Per axò les estimam tant y les volem guardar ben encobehides, a-n aquestes cansons, sense intenció de sospesar ni aquilatar amb fines balancetes el valor que les puga atribuir la doctoría professional, desde'l punt de vista exclusivament literari. Son totes y cadascuna, a-n els nostres ulls, com aquelles joyes de familia, que per esser de qui foren y per les recordanses que desperten, ténen valor inestimable, cent vegades… mil vegades superior a son prèu material, a lo qu'en donaría un argenter, mirant no més y estimant lo que pesassen y poguessen valer l'or y argent y les pedres fines.

Lluny d'estisoretjar ni escapollarne cap de les flores del ramell, lo que m'ha sabut greu es no havern'hi pogudes incloure encara unes quantes més, romases com a poncelles y brotonets a mitj badar, y qu'un abrusador fibló de mort no dexá arribar a plena florescencia. Com a bon tempera- ment meridional— y mallorquina per afegitó — li ocorría a n'Emilia, poch més o manco, lo que a tots o la major part dels poetes y escriptors de per aquí: li era mes fácil imaginar un'obra y embastarla o traçarne els perfils, que no arribarla a port fins a dexarla enredonida y llesta. Axí, entre'ls seus manuscrits y fulles a lloure, m'hi trob títols y estrofes y fragments que ja pera sempre romandrán sense acabar: un poemet que s'havía de dir «Flor de muntanya» y tenía per argument unes primeres amors de pagesía; un altre descriptiu dels bells paisatges de Valldemossa y Miramar, tan trescats y ben coneguts d'ella: una llegenda trágica, —«El Castell desventurat.» fruyt de romántiques lectures; aquella «Historia vertadera d'un capellanet véy» glosada y presa del natural^[2], de la que n'inclogué un escapoló dins els Molts anys enviats a l'amiga del cor, la diada del séu sant, aquesta última anyada; amb moltes mes apuntacions, comensaments y notes dispèrses, que vénen a esser prova de lo que ja els amichs de l'autora teníem reparat: qu'ara, en aquests derrers temps de la seua vida, era quant se trobava en plena abundor de producció, y podíem esperar d'ella lo més saborós y granat de sa cullita.

Ara precisament, tant com anava en crexensa y millora l'esplet literari de n'Emilia Sureda, era quant justament podíem dir d'ella lo meteix que notava En Costa, referent a un altre poeta del novell esbart mallorquí: «qu'era una prova més, si encara en feyen falta, de la virtut y eficacia que té en aquest país la nostra llengua per produir poesía.»^[3]

Mentres va compondre y escriure en castellá, la musa de n'Emilia apenes produí res més que ensays y provatures de poca consistencia y de minvat relleu, sense una espira, una vibració fondament personal; sense una nota justa de color, calenta, viva… Pero vengué el dia en que l'instint poètich y una poderosa veu interior l'impulsaren a mudar de registre, a emprar un altre medi d'expressió; y «dexant la llengua apresa, per amor de la viscuda», prová de glosar y cantar en la seua propia, en la de naxement; y llavors va esser, com ha dit n'Alcover,

«quant eixa parla, beguda
en la llet de l'infantesa,
com un crit,
despertá la poesía
que dormía
al fons de son esperit.»

Llavors de pogué dir qu'havía trobat el tò, l'expressió justa y adequada per les seues inspiracions, sense haverles d'endiumenjar ni acolorir amb artificioses brodadures ni joyes manllevades.

Li bastá guaytar dins sí metexa, a dins els replechs més íntims del séu cor, per treure'n accents d'agradosa sinceritat, que vessa, a broll seguit, de les seues poesíes.

Elles servexen per dexar ben perfilada, a-n els ulls de qualsevol lector fí y entenent, la semblansa poètica de l'autora, que no ofereix complicacions ombrívoles ni foschs amagatays; sinó que's mostra diáfana, transparent, com assoleyat gorch d'aygua estil·lada.

«Anima de poeta, ungida de bondat»

va dirne d'en Emilia el més jovensá dels seus amichs, retratantla feelment, d'un cop de ploma. Sería difícil de trobar un altre mot que ab tanta justesa y veritat significás quí era ella.

Admiradora a cor ubèrt de les belleses naturals d'aquest recó de mon, les va cantar sovint, y may s'en associava dels inefables atractius qu'oferexen. Valldemossa, So'n Cladera, aquella alegre caseta de Porto-Pí, voltada d'arbres y de flors, su' ran de mar, li eren estatge delitós; y allá hi trobava, no sols esplay y examplitut de vida, sinó ademés, tal volta, reconfortant serenitat, pau y agombol de tribulacions de l'esperit, de que en aquest baix mon, casi may s'alliberen les ánimes bones y escullides.

Si no's pogué sustrèure a la desditxa humana d'entreveure ideáls may realisats, y sentía el desconhort d'aspiracions sempre incumplides, varen esserli compensació d'aquelles amargors els més corals y entranyables afectes de familia, els plers tranquils de l'amistat constant, feel, ben corresposta. Hores inolvidables d'agradosa espansió; converses franques, comunicatives, de les qu'alegren y reviven l'ánima; cartes escrites sense artifici ni primors, sinó a tò de conversa casolana, foren per ella endolciment d'íntims pesars; y per tots aquells que li volguérem bé, ara son aplech y planter de perdurables anyoranses.

Les rellegim desyara a-n aquestes cartes, que amb altres de la seua més estimada amiga, guardam ben estojades com un petit tresor; y ’ns fan la ilusió de que tornam sentir la veu de qui les escrivía. Amb una de les postals remeses per ella desde Fransa, durant la seua última excursió, - (Agost, 1904) conservam sa més recent imatge que'ns enviá y que, menuda y tot tal com es, la volem dexar aquí reproduída, per més bona memoria. - Dins un'altra carta seua, escrita desde aquell tranquil recó de Valldemossa, en que responía a-n els molts anys que li enviárem per la seua festa, (la derrera qu'havía de celebrar en aquest mon) hi trobam una expressiva estrofa plena de melancolía, de pena desolada:

«¡Que trista enguany fou ma festa!
¡que trist el cò'm bategà!
ni sons baix de ma finestra,
ni enramada en el llindá,
de murta, poll ni ginesta…
Jo'n guart de murta mostia
qu'encatifá'l meu carré:
¡els perfums de pagesía,
els recorts que per mi té!…
¡les penes qu'esvahiría,
si reverdís com primé!

La desditxa (o la bona sort… ¡quí u sabrça may!) no volgué que l'enramada reverdís.

Passá la Mort, la gran lliberadora, y s'en va dur la nostra amiga a l'eternal verger, ahont tota poncella que hi floreix, may s'hi mostía.

Els poetes, sos feels amichs, la varen plányer. Els seus «planys d'amistat» acompanyen, dins aquest llibres, les cansons de la anyorada amiga morta.

No hi son tots. A-n els planys versejats s'hi hauríen d'afegir els qui bateguen dins cada cor, recullidament, sense paraules: com el degotís que llagrimetja y cau… gota a gota, seguit seguit, dins la desolada fosquedat de la còva.

Mateu Obrador

1. Per axò en resulta qualcuna d'inadvertidament du­plicada, segons es de notar a les págs. 55 y 109.
2. N'era el protagonista un gran amich de la familia Sureda, el prever D. Joan lladó, de bona recordansa.
3. Pròlech a les Flores d'ametler, primeres poesíes mallorquines den J. M. Tous y Maroto: —Palma, 1903.