Poesíes mallorquines/Morta! (de na M. A. Salvá)

Morta!


Nova tomba s'es uberta
per l'amiga de mon cor,
fent dins ma vida deserta
revenir la font del plor.

¡Bé l'he plorada de dia!
bé l'he anyorada a la nit!
Lo que l'amistat unía,
la mort ja ho ha departit.

Poch a poch tot hom me dexa:
mon cor de saba era plê,
y vé la mort, y n'esquexa
les branques de més podê.

Valga que la Fe aconsola
les angoxes del penar:
mare que'ls fills agombola
fent somriure y reposar.

¿Que hi fa si aquí trobam guerra
y dòls y amargors de fèl?...
Com més s'enfosqueix la terra,
més estels hi ha en el cèl.

Si ma vista allá s'enalyra,
al cèl giraré mon cor;
jo no la vull mirar gayre
la terra ahont tot se mor.

Es tan curta aquesta vida,
que posarhi'l cor no cal:
bona o mala, es prest finida
la nit que's passa a l'hostal.

Y per arribâ a l'estatge
del gran Be qu'hem de fruir,
l'estretura del viatge
bellament se pot sufrir.
★ ★ ★
P'el camí de l'anyorsansa,
una avuy, l'altra demá,
cull les flors de recordansa
de la gent qui m'estimá.

Y allá d'allá la barrera
que tanca la freda mort,
es tanta, ja, qui m'espera,
qu'el pensarhi m'es conhort.
★ ★ ★

Emilia, la Poesía
canta y plora avuy per tu:
¿y a sa veu no hi respondría
ab ma veu, que'l plant s'en du?

M'he sustrèta qualque estona
a mes pregaries y plors
perque a la teua corona
no hi faltin mes pobres flors.

Corona d'amor n'es ella
que, parlant del mèrit teu,
recorda l'altra més bella
qu'al cel t'haurá feta Deu.

Tal recort y conformansa
n'es la gota de consol
que fa dolsa l'anyoransa
dels que duym aquí ton sol.

Per l'estela qu'has dexada
s'envola el cor cada punt;
mes, per seguir ta volada,
cal ferse amunt... ¡molt amunt!

María Antonia Salvá