Poesíes mallorquines/¡Molts anys! (a na M. Antonia Salvá)

¡Molts anys!


A na María Antonia Salvá.

Avuy que fas festa, que mon cor t'anyora,
qu'ets lluny, no't puch veure, com una penyora
de dolsa memoria, t'enviy recordanses;
te cont anyoranses
que sent, cada dia,
d'aquell temps de l'auba de la vida mia:
temps qu'en l'animeta par que hi deix un rastre
pur com m'alabastre,
de flors matineres que l'aubada roa,
de raigs lluminosos com d'estel amb coa.
Tu hu sabs, tu m'ho deyes
que també hi pensaves, que també los veyes:
tu sents sa poesía!...
Si no sentisses, no t'en parlaría.

Com la mar tench l'ánima, remoretjadora;
com ella es d'inquieta, de bellugadissa,
no sé bé qu'anyora
ni sé de que frissa
ni sé que li manca, que res l'aconhorta;
a un temps que petita, se sent gran y forta;
dins el cèl se mira com dins un mirall
y no l'assacía res res d'aquí vall;
y el món y la vida m'importa una maya,
com un fum de sitja, com un foch de faya,
com una rondaya
que's sent y s'olvida!

No visch de rondayre, que visch de memories,
y sé mil histories
alegres y tristes, modernes y antigues...
¿les cont?... d'escoltarme ja sé que no't canses,
ni tem que t'en rigues.
Ay! sí, María Antonia, que tals recordanses
mon cor par qu'engronsin com bones amigues,
com sa meua dida fa molts anys qu'heu feya
quant'sent més grandeta, ja no me nodría,
y quant no me veya,
de pena's moría!
y de nit encara, So'n Llinás dexava,
hont atrafegada la pobra vivía,
y tresca qui tresca, dins ciutat entrava
a punta de dia.

Son cor bategava quant veya ma porta
(encara tancada!)
s'hi asseya, arrufada,
y somiant becava fins qu'estava oberta:
que dormís, qu'importa!
l'amor sempre es forta,
dormida o desperta!...
Entrava en m'alcova menuda y blanqueta
qu'a-n aquell cor ample li venía estreta;
muda'm contemplava
sense fer renou,
y baix cantussava
es vou-veri-vou.

Sentint sa tonada, mon coret s'obría;
que a la flor la bada la cansó del dia:
els ulls mitj desclòsos, recort que la veya,
recort que me deya
mil coses hermoses
que sols no entenía,
y jo li somreya!...
y aquella pagesa de cara colrada
per mí era una fada
qui per engronsarme del cèl s'en venía...
Ay! l'amor que vola
me fé volâ a mí,
y abans d'anâ a escola
sabía llegî!

De ben petitona,
desque m'engronsaven, ses ales batega,
y es suau papayona,
y es nau que navega
per mars y tempestes,
y bala qu'esclata dins lluytes ferestes,
y es sol y nit fonda d'intènsa poesía!...
Si no la sentisses, no t'en parlaría.

El temps es un'arpa que té moltes cordes;
s'escorre amb tonades de mágica lira;
es l'ona encantada, la font hont se mira
el cor... ¿T'en recordes
d'aquell mal poema
hont amb mil esforsos vaig vénce el problema
de contar l'historia
del pobre don Joan,
de trista memoria,
d'aquell amich noble, d'aquell cor tan gran?

¡Quin embuy d'idèes, quin texit d'estopa!
com un nin corría qu'amb un mach se topa;
y menjant sa fruyta primé que sa sopa,
contava mes coses abans que ses d'ell.
Jo vuy que les llitges mes primeres gloses,
vuy que les oloris a ses pobres roses
del rústich ramell:
que quant mon poema t'entregui el carter,

esclati en poncelles com un claveller;
que per tu floresca quant ton cor l'ensumi,..
vull que te perfumi
com un encenser!...

* * *

HISTORIA VERTADERA
(Fragments)

«No fa molt que distreta truyetjava
dins un vey calaxet de sa memoria
y m'hi he topada amb una antiga historia
que si cregués poder, la vos contava.

Sa meua inspiració poch de sí dona;
y es tan mal de resoldre aquest problema
de fé d'un poch de prosa un bon poema,
com convertî un granot en papayona.

Tench s'imaginació molt espedita,
però s'enteniment bastant confús;
y lo mateix de gran que de petita,
en parlarme d'estudis ja m'esmús.

Me recort que quant era a-n es col·legi,
de sa molta peresa que tenía,
sor Angela Carmela de Carreggi,
una monja italiana que hi havía,

me compatía molt perque's pensava
que de tot n'era causa sa tristesa,
y en es llibret de faltes no apuntava
ses moltes que jo feya de peresa.

Però encara qu'aquesta fos molt grossa,
sentía d'anyoransa una amargura
qu'insomni me donava y calentura
y amb una mica més, me du a la fossa.


A sa sala d'estudis, devegades
aprenguent sa gramática o s'historia,
me pujaven de plors unes onades
que'm feyen perdre es seny y sa memoria.

Y agafant sa fusteta salvadora,
amb una veu de pena y plors confusa
dava depressa qualsevol escusa
perque'm dexás sortir sa professora.

Y sortía, y com ja tambaletjava,
a sa paret tan poch hospitalaria
d'aquella galanía solitaria
es meu pobre capet hi apoyava.

Y amb es meteix didal amb que cosía,
(que per declarar bé lo qu'es cor sent
lo de menos es sempre s'instrument)
amb sa má tremolosa hi escrivía

amb lletra que ningú haguera compresa
es nom per mi dolcíssim de ma mare,
en tant qu'es plors rodaven per ma cara
servint d'únich consol a ma tristesa.

Y enterada d'axò sa superiora,
se creya que tot era veciadura
d'infant a qui sa vida de clausura
y tanta pau y quietut l'acora.

Y s'altre dia encara retrobava
una carta a mon pare dirigida,
ahont amb mil rahons li assegurava
que tot quant jo li deya era mentida.

— «Si vol un bon consey, don Juan, (li deya)
que no li fassa cas y que s'en riga:
no es article de fe lo qu'ella diga!»
(y mon pare, tranquil, casi s'en reya):
«qu'encara que no ha fets onz'anys sa nina,
ja té s'inteligencia des coranta;
y com la sap tan llarga y es tan fina,
ara mos fa un paper de comedianta,
a fi de veure si per aquest mèdi
conseguirá més prest tornâ a sa roca;
y no l'ha d'estranyâ aquesta comèdi;
sempre's gira es pollet cap a sa lloca.»

Ay! era que la pobre no sabía
qu'aquest mal que li diuen anyoransa
mos mata si mos lleven s'esperansa
de reveure la patria qualque dia.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Y ara, tornant a lo que abans vos deya,
vaig a contar s'historia un poquet trista
que'm contá a mí es meteix protagonista,
un capellá veyet que ja no hi veya,
y entre mil altres fets, record que deya:

— «Veig sa caseta blanca, mitj tapada
p'es vert nogué y sa trista passionera,
y sent corre su-baix sa torrentera
y piular es gorrions dalt sa teulada.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Devall sa passionera qu'ombretjava
sa casa y sa carrera
desde hont se dominava
sa vall tota y sa blanca carretera

vetlava cada dia
que tornás de sa feyna es padrinet;
y molt abans ja me trobava estret
a dins sa casa, y fent es ramerol,
enutjat d'aquell sol
que may may se ponía...
Tan pesat y enfadós com una mosca
que vola entorn de qualque llepolia
y fins que logra tastarla no para,
estirava ses faldes de ma mare:
— ¡Anem, depressa, a sortirli a camí!
jo sé cèrt que a l'instant ja farà fosca!
Sortíem, y a la fi,
a toch d'Ave-María,
quant s'escolta sa dolsa piularía
que mouen els aucells per dalt els abres
y es belar melancòlich de ses cabres
y sa dolsa tonada des fabiol,
amb qualque alegre estol
d'atlots y bergantelles
que reyen brometjant amb tal delit
que par qu'el món los fos massa petit,
venía es padrinet un poch enrera
estirant pe's cabestre sa somera,
bistia desenganada!
qu'era, com tots els seus, tan cabessuda,
que lo meteix de buyt que carregada,
anava els dematins y els horabaxes
amb ses oreyes baxes
y es morros per sa tèrra
perqu'estava la pobre convensuda
qu'aquell qui mira prop, casi may s'èrra.
Totduna que jo'l veya
m'hi aferrava com una pagedilla,

y aquell pobre veyet plorava y reya
amb sa ditxa més pura de sa vida,
amb sa suor y ses llágrimes mesclades;
y aquella venerable cabeyera



tan sovint la besava y les bevía,
que fins y tot s'estúpida somera
pareix que s'enternía,
y encara caminava

amb més peresa de sa que solía
y eren demés es tochs que jo li dava;
que duya tanta sorra
qu'era dòcil a tot, manco a-n es corre!»

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

¡Molts anys y a reveure! que som un borino;
però a Sant Antoni li escau xeremía,
li escau tamborino.
Tu dius qu'el cant rústich també té poesía,..
Si tu no hu diguésses, no'l te cantaría!

Palma — 17 Janer, 1904.