Poesíes mallorquines/El papayó de llum

 El papayó de llum


 Ho creurá qui voldrá. L'altre vetlada,
d'entre'ls fulls d'una glosa mal rimada
 qu'a un amich vaig dexâ,
sortí volant lleugera papayona
qu'atrèta per la llum prest s'hi cremá.
Astorats nos mirárem una estona,
 y ell per fi demaná:
— ¿Será l'ánima axò de ta poesía?
— Es el perfum del cor, es l'alegría,
es el propi esperit el qui s'en va!
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
 Y aquella nit, l'idea'm desvetlava
d'aquell coret amb ales qui'm fugí,

y voltant dins el llit, per mí esclamava:
 — ¡Ditxós qui pot dormir!
¡Ditxós qui no'l combaten les quimeres
 que'm desvetlen a mí,
qui fa son camí dret, sense volteres,
sens girâ'l ulls al poble d'on partí!
Que'ls qui enrera no dexa recordances,
ni sent del desterrat les anyorances,
ni enveja may les ales del voltor,
ni escolta el cant del bosch ni de les ones,
a-n aquest no'l desvetlen papayones,
 ni fosca ni claror.

Axí tornaré jo; no vull fer gloses
que llúen un instant y's tornen fum;
y si en mí volatetjen com abeyes,
per no sentir son etciser rum-rum
me taparé depressa les oreyes
y el cor estojaré, les ales closes,
perqu'es el cor un papayó de llum!
 Seré com el moret de la figuera
qui mort de sòn y fart de badayera,
baix l'arbre plé de fruyta s'allargá:
una figa caigué damunt sa galta,
 qu'una figa may falta
a-n aquell qui té manco merexera,
y per no bellugarse, no'n menjá.
 ¿Devía tenir l'ánima malalta

el moret peresós de la figuera?
¡Ay! jo sí que la hi tench!,.. no la hi tenía
un temps, venturós temps de l'infantesa;
no sabía llavors lo qu'es peresa
  ni res del món sabía!...

 Escoltau aquest pas. Un'horabaxa
dins un hort, qu'era l'hort de ma ventura
ahon solía robar fruita madura,...
robava... ¡sí, y encara hi tornaría!
qu'en aquesta mesquina terra baxa
robent tots ¿y un infant no robaría?...
 De lladres es el món immensa cova:
l'escuma de la mar el nigul roba;
la mar pren la terra ses riqueses;
 que les traidores ones,
 per la ventada empeses,
engolexen les naus y les persones;
¡la terra sí que pren! la terra mare
  es més lladrona encara;
més ay! terra, si prens, també molt dones,
qu'ets despressa y avara per estones.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

 Y ara tornem a lo qu'abans vos deya.
Dins el bell hort hi vaig cullî una poma;
y quant temtada per son rich aroma
li vaig dar la primera mossegada,

una dent, la primera que me queya,
 hi romangué clavada;
y de sanch y de plors ma cara plena,
parexía més bé una Magdalena
qu'una nina menjant fruita robada;
y una amiga, per cert, que amb mí venía,
aprofitant totduna el meu socaire,
 més rebenta que l'aire,
la sanguinosa poma s'engolía:
qu'un apòstol y tot s'aprofitava
del gran pecat qu'a Judas condemnava.

Mes ¿per què el papayó que l'altre día
se desprengué dels plechs d'una poesía
 com de la flô el perfum,
s'en vé a volatetjar per la memoria
y a despertar aquella antiga historia
qu'era ja foch colgat y sense fum?...
Perqu'es la poma la ilusió primera,
y amb gran pena sospit qu'es la derrera
 el papayó de llum.

 Valldemosa. — Agost, 1900