Poesíes mallorquines/La lluna no es morta

Sou a «La lluna no es morta»
Poesíes mallorquines
Emília Sureda i Bimet
(1905)






 La lluna no es morta


 On croirait voir vivre
 Et mourir la lune.

 (P. Verlaine)


 ¡Oh mágica lluna,
lluneta suspesa del cel en la volta,
 com urna dels somnis,
com mística llantia d'un temple a la porta:
 ta llum s'en devalla
com riu de poesía que l'ombra agombola,
 hont nedan les ánimes!...
y be que t'assembles a l'ánima nostra,
 com tu pensativa,
entorn de l'idea fent voltes y voltes.
 Mes ay! tu, serena
domines en calma ventades y boyres,
 quant l'ánima trista
del món en les lluytes se cruix y avalota.


 Preténen els sabis
qu'en tu no hi ha vida, qu'ets freda y ets morta:
 ¡mentida!... impossible!
no es fret el qui besa, no es mort el qui plora;
 y tu, sens paraules,
gemegues y cantes y beses y plores...
 ¡Qu'en veus de miseries,
grandeses qui's perden com tu dins la boyra!
 ¡qu'en saps de rondalles,
d'alegres y tristes, secretes histories!

 Ton reyne pacífich
de la nit poruga la temor destrona.
 Ta besada freda
¡què de boques mudes ha fetes descloure,
 y quantes ullades,
què de mots dolcíssims en ta llum revolen!
 Y hi neden y hi suren
desventures vives y alegríes mortes!
 ¡Què prest se mostíen
les galtes sedoses just fulles de rosa,
 los ulls qui llambreguen,
les testes de lliri que l'amor esflora!

 Dels fossars ets fada
qui tos vels escampes per les tombes closes
 hont tants de misteris,
tantes d'esperances pera sempre dormen.
 Pe'ls finestrals guaytes

dins les naus desertes en que tot reposa.
 Tos raigs hi devallen,
de mística lira semblants a les cordes;
 y els Sants y les Verges
y els Angels del temple pareix que hi revolen;
 pareix que ferintles
remuguen y canten cansons sense notes.

 Amb dolsa peresa
els claustres bellíssims dels convents revoltes,
 brodant sense agulles
per la fosca terra columnes y mostres.
 Per les gelosíes
entres dins les cel·les qu'habiten les monjes;
 sols tu saps si vetlen,
sols tus saps si resen, mediten o dormen,
 quant lenta llenegues
per los vells Sants Cristos, per los llibres d'hores
 y piadosa beses
de les disciplines les nuades cordes...
 Tu saps el desfici
amb que, ja adormides, somriuen o ploren...

 ¡Oh tu, reyna blanca!
¡oh mágica llum que sens ales voles!
 els ulls te segueixen
d'aqueix cel fondíssim allá per la volta,
 com els Reys seguiren
en mitj de les ombres l'estel de la cova;

 y l'ánima opresa,
com au exalada que son niu recorda,
 pareix que mirant-te
se sent més lliberta, les ales recobra...

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

¡La ciencia va errada: la lluna no es morta!