Poesíes mallorquines/A la mar

A la mar


¡Quants de pichs asseguda a ta vorera
t'he contemplada, oh mar profunda y clara!
¡qu'es venguda sovint ta sabonera
desfeta en pluja y ha brufat ma cara!

T'he vista illuminada, tremolosa,
per la claror de l'auba que't fería,
llavors que tan tranquila y amorosa
ta quexa sempiterna se sentía.

Y aquella escuma blanca que s'alsava
amb suau remor de ta blavor intesna,
d'un cap a l'altre cap te despertava
a poch a poch de ta quietut immensa.

En aquella hora incerta y misteriosa
en que la nit comensa y mor el día
¡llavors sí que'm semblaves més hermosa,
llavors sí qu'era gran ta sinfonía!

Quant per ta fosca immensidat deserta
estenía la lluna son mantell,
en claredat tan vaga y tan incerta
com la ruta insegura d'un vaxell,

com reina que recobra son imperi,
desplegaves llavors tes maravelles
y en tòns més trists, en ritmes de misteri
entonaves ton cant a les estreslles.

Y tes ones anaven y veníen
com velles naus que sens timó navegan
y tan promte les calmes les sitíen,
com les baten los vents y les rossegan.

T'he vista en tempestats desenfrenades
revexinar tes ones enfurides
per envestir valentes, desbocades,
y abatre dins el fons vaxells y vides.

¡Llavors sí qu'ets sublim, atronadora,
llavors sí qu'es ferest, immens ton crit...
Y quan te veig axí, del mon senyora,
t'admira amb fort esglay mon esperit!

Tot passa en esta vida miserable,
tot se mor, y tot cruya, y tot s'esfondra;
mes tu, grandiosa mar, ets immutable;
sols Deu amb son poder te pot confondre.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Si en tempestats ferestes d'amargura
la meua ánima ardent se veu empesa,
no vos deman ¡oh Deu! plers ni dolsura:
¡vuy tan sols de la mar la fortalesa!


1895.