Pla y montanya/Una llegenda del santuari de Núria
Lo santuari de Núria está á 2,000 metros d' altitut. No es pas una elevació extremada; més per sa posició topográfica es dels més frets que tenim en los Pyrincus. Sa petita vall se troba rodejada de las més altas montanyas de nostres Pyrineus catalans; com la Fossa del Gegant, la Coma dels Gorchs, la cresta de Noufonts, de Finestrellas, l' altívol y magestuós Puigmal del qual arrenca un poderós estreb que 's prolonga fins al centre de Catalunya: l' alta serra de Cadí que, per sas ayguas vessants, alimenta 'l Segre y lo Llobregat. Detenimshi una miquetia.
La serra de Cadí es una de las més importants que 's destaca de la gran cordillera pyrenaica, puig que es la línea de separació entre las concas del Segre, Ter y Llobregat, tres rius principals de Catalunya. Seguim un xich eixa alta serra.
Al baixar de Puigmal, al oest, trobarém la collada de Mayáns. S' hi puja per Palau, Osseja y Vallsellobera (conca del Segre.) Se baixa á Dórria, seguint lo Ripart, dependent de la vall de Ribas. Los encontorns de la collada son prou emboscats. A l' hivern es cobert de neu é intranzitable.
Coll del Plá de las Salinas. — Es un ras de gran extensió. S' hi puja de Puigcerdá en cuatre horas y mitja, per Alp y la Molina. També s' hi pot baixar á Dórria.
Collada de Tossas. — La més practicable per no tenir gayre neu á l' nivern; també es l' única que serveix y per hont passa la carretera de Ribas á Puigcerdá. S' hi puja per la Molina que es á tres horas de Puigcerdá; se 'n compten set de Puigcerdá á Tossas. Es lo coll destinat á la prolongació del Ferro carril de Ripoll cap á Fransa, per lo coll de Puymorens, Vicdessós, Dax y Tarrascon, Foix y Tolosa.
Coll de Jou. — S' hi puja de Bellver per Riu, ó bé de Puigcerdá per Das. Aquesta collada es més elevada y escarpada que las precedents. Se baixa á Bagá, en la conca de Llobregat.
Coll de Pendix. — Es enfront de Bellver; molt emboscat, se baixa també á Bagá.
Coll de Trenca la Porta. — Es una bretxa espadada oberta en la gran mola de la crena de Cadí. S' hi puja per Bellver y Nefol ó bé de Montellá per Nas; y se baixa á Pedra Forca, á las fonts del Cardoner, afluhent del Llobregat.
Coll de la Creu. — S' hi puja sia per Montellá, ó per Bar, passant per Sant Bartomeu ó per Estunyá; passat lo coll se baixa encara á Pedra Forca.
Coll del Port. — Posa la Seu d' Urgell ab comunicació ab Cardona sempre per Pedra Forca.
Molt més tindriam que dir sobre l' alta Serra de Cadí: més nos apartariam massa de nostra llegenda:
Al estudiar la configuració geológica de la vall de Núria, no hi ha dubte que dita vall era un llach enclós dins aquellas altas montanyas, alimentat per lo torrent que devalla de la Coma dels Gorchs. Era un diminut llach, de prou fondaria parescut als llachs que 's troban al vessant italiá dels Alpes. Un cataclisme geológich obrí una bretxa en la massa granítica (lo salt del Sastre) per hont se precipitaren las ayguas. L' emplassament del llach, aplanejat pels arrastres dels escorranchs y torrentadas, es avuy la gentil vall de Núria.
Si hem de creurer la tradició, un anacoreta, Sant Gil, fugint del mon, buscant la soledat per fer penitencia, vingué de terras ilunyanas, se dirigí vers la vall de Ribas; remontant lo Fresser, trepant per aquellas alturas espadadas... De sopte se li presentá la hermosa vall. Sorprés, atret per aquella oasis perduda en mitj d' aquells deserts granítichs, s' hi feu una cova, santificant la vall ab sas pregarias, alimentantse á l' estiu d' arrelis y llagostins: més á l' hivern, los isarts, com á Sant Guillém de Combred, li feyan conversa, oferintli las femellas, la llet de llurs mamellas que munyia.
Sant Gil es lo sant dels pastors montanyesos. Sa capella té molta devoció. Sa festa se celebra lo primer de Setembre; s' hi ajustan molts devots. Tots los pastors d' aquellas altas serras, vestits de pells de moltó, baixan á la vall pera celebrar la festa de llur Sant patró.
Fou molt temps després de la partida del sant anacoreta, que un toro, gratant la terra ab sas potas, en mitj d' una clapissa, feu descubrir la imatje de la Verge posada al fons de la mateixa cova de Sant Gil, entre una creu, una olla y una campana. La tradició nos diu que Sant Gil quí sens dubte sería esculpidor feu una petita estátua de la Mare de Deu, y al deixar la vall, la enterrá al fons de la cova que li havia servit d' alberch durant sa estada en aquell sant lloch.
Fou tanta la sorpresa que causá aquella troba entre 'ls pastors y pobles de las valls, que s' hi aná en professó y s' hi construhi una capella hont hi posaren la Mare de Deu.[1] Lo santuari, á l' estiu, fou visitat per tants romeus que 's determiná construhir una casa d' hospedatje, adossada á la capella, y d' aqueixa una altra. Una iglesia més gran fou edificada en 1642, de manera que avuy dia, lo santuari de Núria sembla un petit poble, com lo Monastir de Montserrat. S' hi troban dormitoris, refectoris, estancias espayosas relativament confortables, hont mediant una almoyna á la Mare de Deu, un pot estarshi 'ls dias que vol. No hi faltan fonda, café, taberna, fleca de bon pá, ferrer, fuster, carnicería, rentadoras y planxadoras. Res hi manca. La capella actual prou espayosa no pot contenir lo nombrós aplech de romeus qui durant tot l' estiu visitan lo santuari. Ara s' está construhint una altra iglesia que per lo que 's veu comensat será un petita catedral.
Donchs lo Santuari de Núria tant animat, tan alegre á l' estiu es del tot sepultat de neu durant lo llarch hivern. Quant los dependents del santuari, després de tancadas y barradas portas y finestras, se 'n tornan á Ribas y Caralps, l' aspecte que presenta la vall es tristíssim.
Las primeras borrascas de neu solen venir á fi d' Octubre; dich las primeras borrascas, prescindint de la neu que comensa á caurer á mitj Setembre que no té importancia. Passan anys que 's veu nevar á Núria en Juliol y Agost, los dos únichs mesos d' estiu, y millor de primavera, perque lo que es l' estiu en aquella vall no 's coneix.
Una de las dificultats que tenian los que cuydan del santuari, era lo poguer procurarse en abundancia l' herba de prat que necessita lo nombrós rossám [2] dels romeus que s' aplega en las establas de la santa casa. Donchs al peu de la serra de Noufonts, al bell solá, en feixas escalonadas, hi han fet prats artificials arregats per la ribera de Núria. Aixó sí, 'ls dallan als primers de Setembre; ne treuhen molta herba; més los pagesos diuhen que 'l bestiar la troba erra. Los prats aquells son una riquesa pel botánich: á 2000 metros d' altitut las gramineas y floretas raras que s' hi troban no tenen fí ni compte.
La vall de Núria, á l' hivern, es soterrada de neu, en tal abundancia que de vegadas fins lo santuari desapareix. Se comprén: s' hi arramba, demés la neu que cau del cel, tota la que l' uracá escombra dels cims y rasos que la voltan: Aixó fá que la gruixaria de la congesta que cubreix la vall es de sis ó vuit metros y més. Quan pel Juny se puja al santuari, s' hi veu encara darrera la capella de Sant Gil, congestas respectables que poden donar una ideya de lo que son á l' hivern.
Ara ve 'l cas de contar la llegenda del ermitá que morí enterrat per la neu.
Era pel any 1075 després que, segons la tradició, fou construhida la primera capella de la Verge per lo sant home Amadeu, ab l' ajuda dels pastors; (hem ja dit que la capella actual fou edificada en 1642, ab las almoynas dels devots.) S' hi construhí també una caseta coberta de llosas, ab una finestra, cambra y cuyna per l' ermitá. A l' estiu següent pujá molta gent pera visitar la Santa capella. L' ermitá que cuydava d' ella era un sant penitent, plé de zel, molt devot á la Mare de Deu. Tindria uns 60 anys, alt d' estatura, cara de bondat, barba blanca molt llarga. No era pas fill d' aquellas montanyas; havia vingut de terras llunyanas de la comarca de Lleyda, vivint pel camí de caritats. Aná á saludar la Reyna de Núria y s' hi restá per ermitá; se deya Bernat.
Quan á la fi de Setembre, lo torb y las glassadas l' obligavan á abandonar lo petit santuari, lo deixava ab recansa. Prenia lo bordó del pelegrí, portant la capelleta de fusta ab l' imatje de la Mare de Deu; abrigat d' un capot de burat, baixava al plá, captant pels pobles y masías, recullint almoynas per lo Santuari, sepultat de neu, esperant ab ansia lo sol de Juny pera oferirlas ab sas pregarias á la Reyna del Cel.
Un any, á la fí de Setembre, no volgué deixar la santa casa, lo que causá molta sorpresa als pastors y gent de Caralps.
— Anau en nom de Deu! los deya, no vull que nostra estimada Mare estiga tan llarch hivern sense conversa; estich resolt á no deixarla; tots los dias me postraré á sos peus oferintli mas fervorosas pregarias.
— Pero santhome! vos morireu de fret...
— Será lo que Ella voldrá, ma resolució es inebranlable.
Allavors los pastors y pagesos de Ribas y Caralps se convenceren que obrava per inspiració divina, y no insistiren més. Li donaren una vestidura de pell de moltó que es la que atura més la fret; li deixaren bona provisió de galleta, vi, llenya y queviures pera que pogués arribar á la fi de l' hivern sense morirse de fret y fam. Los acompanyá fins á la creu d' en Riba; se despediren estrenyentli tots la má. Se 'n torná content vers l' ermita: entrá dins la capella, postrantse davant la Verge, oferintli, si fos necessari, lo sacrifici de sa vida.
Aquell any l' hivern s' anunciá molt rigurós. Ja á mitj Novembre, la vall de Núria era cuberta de quatre pams de neu. Pel Desembre la fret fou tant intensa que 'l termómetro, sols á la vall de Ribas, baixá á 20 graus... Qué tal estaria en la vall de Núria!... Més la gran tormenta de neu fou per cap d' any: nevá en abundancia sis dias seguits. Las casas de Caralps foren soterradas; sols se veyan á fumar las xemeneyas; quan pará de nevar, la gent hagué de foradar y fer túnels pera comunicarse d' una casa á l' altra. A Ribas n' hi caygué vuit pams.
L' hivern d' aquell any 1075 fou tan llarch y rigurós que 'ls pobles del peu de las montanyas n' han conservat lo recort de generació en generació fins avuy dia, ja que la llegenda que vos estich contant se conserva encara.
Y lo pobre ermitá de Núria, qué s' havia fet?... Tal era la conversa dels pastors de Caralps. Tots esperavan ab ansia lo poguer arribar fins al Santuari. Més durant Janer y Febrer, no pensarhi: hi havia pena de la vida. Fou solzament á fi de Febrer que dos pastors joves, ferrenys, aprofitant un bon dia, empunyaren llur garrot, y s' arriscaren á pujar á la vall de Núria, calsats de llurs esclops ferrats ab claus puntats per no relliscar demunt la neu gelada.
Després de grans travalls arribaren per fi al santuari del qual vegeren sols la xemeneya y lo petit campanar. Foradaren la neu, penetraren per la finestra dins la estancia de l' ermitá. Lo trobaren agenollat, encorbat, los brassos estirats, de cara á terra, gelat y enrampat. Se quedaren horrortzats; lo sacsejaren, prompte vegeren que no tenia vida. Quants dias feya que era mort? No podia pas haverse mort de fam, puig que trobaren encara pochs ó molts de queviures... De fret?... Tampoch, ja que li restava un pilot de llenya... Trovaren demunt la taula un paper ab un escrit fet sens dubte pel pobre ermitá. Com no sabian de lletra se 'l posaren á la butxaca.
Baixaren á la porta forana, l' obriren, feren un forat dins lo glas, hi ficaren lo cos del desgraciat Bernat; de manera que tenia més de sis metros de neu demunt d' ell. Aixís no hi havia perill que 's descomposés: puig aquells pastors ja sabian per experiencia que la neu preserva de tota corrupció y conserva anys y panys los cadavres que te soterrats.
Aixó fet se 'n tornaren á Caralps, hont arribaren de fosch. Se dirigiren á la rectoria y entregaren lo paper al senyor Rector. Lo llegí ab atenció; després de llegit, se posá de genolls y pregá per l' ánima del ermitá. — Deu lo tinga á la gloria!, digué, aixugantse una llágrima!...
— Mes, com ha mort? — li preguntaren.
— Escolteu lo que diu lo paper:
«Novembre. Neva sovint. Puch surtir pera pendre 'l sol caminant demunt la neu gelada.
»Desembre. Mal temps; grans frets; dins ma estancia trobo 'ls queviures gelats, la cansalada es dura com una pedra, ne tallo bossins ab la destraleta pera posar á l' olla. Faig fondrer la neu per beurer. Lo vi es glassat, al glassarse ha romput la boteta que 'l contenia; lo tinch de trossejar pera ferlo fondrer. Lo torb ha rambat una congesta contra las parets del santuari, que arriba á la finestra — Nadal: celebrat tan solemne dia ab pregarias y meditacions.
»Janer. Quin temporal de neu més horrorós!... Ja no puch obrir la finestra... La congesta arriba al teulat .. Forado la neu pera tenir ayre dins ma cambra; á las pocas horas lo forat torna á estar tapat... Lo fum passa ab dificultat per la xemeneya; se coneix que la neu la vol cobrir... Si no puch fer foch no puch viure... Deu meu apiadáuse de mí! Verge santa protegiume!... Ja no passa 'l fum... Ja no entra ayre... Ja está la casa del tot enterrada de neu... Forado lo teulat á cops de destral... Obro forat atravessant 10 pams de neu... Sempre está nevant y lo torb apila la neu sobre 'l santuari... Estich mort de fret y de fam... Ja no tich forsa per mantenir oberta la foradada... La neu pot més que jo .. Deu meu amparéume!... Mare dels ángels tingau pietat de mi!!...»
Los pastors y demés gent de Caralps que omplian la rectoría al saber la mort de l' ermitá, al ohir tan trista relació, se tragueren la barretina, pregant pel difunt.
La Mare de Deu, afegí lo senyor rector, agrahida per la penitencia y virtuts del Sant Ermitá, l' ha tret d' aquesta vall de llágrimas pera tenirlo al costat seu, á la gloria celestial.
Tots se retiraren molt compungits.
A la primavera següent lo tragueren de sa tomba de neu, l' enterraren dins la capella, després de celebrats solemnes funerals ab la assistencia de molts sacerdots y de tots los pastors y gent de las comarcas de Caralps, Ribas, Rosselló, Vallespir, Conflent y Cerdanya.
Eixa es la llegenda que m' ha sigut contada moltas vegadas per los romeus que visitan sovint lo santuari de la Reyna de nostras montanyas. No crech haja sigut may estampada.