Pla y montanya/La nit de Nadal

LA NIT DE NADAL




Son las onze de la nit, fa un fret glacial; está nevant.

Que bé s' está allargat dins d' una poltrona, los peus apoyats sobre 'l guarda foch de la xemeneya, en una cambra encatifada y ben closa, embolicat ab una bata encolxada, sentint los xiulets del vent!..

Estich llegint per la tercera vegada la obra inmortal de nostre llorejat poeta catalá: L' Atlántida... La lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suau.

La meva dona s'ha empenyat á ferme anar á la missa de mitja nit... Ni per un imperi me traurian d' aquí. Es esser boig d' anar pels carrers per semblant temps!...



Entra la Dolors tota mudada, vestida de seda negra, ab sa mantellina sobre 'l bras.

— Joan, han fet lo primer toch. Vuy que m' acompanyis... no coneixes si aniré sola...

— Pero dona! quina idea t' ha passat pel cap? Aném á arreplegar un costipat que no 'l podrém pahir... Vaja!, no vuy anarhi.

— Joan, sias bon minyó... — y sentantse sobre mos jenolls, arrodonint sos brassos sobre mon coll, ab moll carinyo — Joan meu! sabs que tinch feta prometensa d' anar á la missa del Gall; siguém bons cristians si volém que Deu 'ns ajudi. Recordat de la malaltía que va tenir nostre fillet, de aquell atach de crup tan terrible que 'ls metjes l' havian deshauciat. La Mare de Deu nos ampará; aném á donarli las gracias... Y tota carinyosa y mitj rient, ab una llágrima que relliscava sobre sa galta me digué:

— Mira te tinch preparada una sorpresa.

— Bé, bé, t' acompanyaré... Venintme ab manyagarias, ja no puch resistir. . Ademés que estimo la Dolors de tot mon cor. Es tan bona esposa! es tan bona mare!.. Fa vint anys que som casats y nostra vida es un cel. M' ha donat dos angelets que fan ma alegria: sentiria causarli la menor pena... Y cregueu que aixó d' acompanyarla per un temps tan esgarrifós, abandonar ma cambra tan calenta... es pera mí un gran sacrifici que no ho faria per ningú, no mes que per ella. Ademés de sos sentiments religiosos, es bona mestressa de casa; un carácter sempre igual; bondadosa, caritativa... Deu me la conservi llarchs anys... Ahont podria trobar eixa calma, eix benestar, sino á casa, al costat de ma esposa y de mos fillets!...

— Peró — diguí á la Dolors — ¿qual es la sorpresa que m' has promés?

— Te la donaré al sortir de missa.

— ¿No avans?

No pot ser.



En mitj de las ratxadas del vent, se sent lo repich joyós de las campanas. Continua nevant.

Sortí de casa donant lo bras á ma muller; los dos ben abrigadets: ella ab son abrich folrat de pell martre y jo ab ma capa embossada fins als ulls.

Quina quietut pels carrers! Hi ha un pam de neu. La gent que va á missa passa com fantasmas, arrimantse sota 'ls balcons.

Entrem dins l' iglesia, la orga omple la nau de armonía. Quin reculliment! quin sabor religiós! qué hermosas é imponents son las ceremonías de nostre cult! L' iluminació enlluernadora de l'altar major, en mitj de la foscor general de la iglesia, sembla una gloria que radia del bressol del Redemptor. Las columnas esveltas y enlayradas del temple ogival, projectan un' ombra fantástica que s' allarga y 's pert dins la foscor de la nau. Eixa viva llum se reflexa en los finestrals de l' ábside, y los sants y santas sembla que 's desfan de sos vidres de colors pera venir á adorar l' Infant Jesus.

Després de la missa, al tornar á casa, la Dolors obrí, tota joyosa, la porta del menjador profusament il·luminat. La taula parada ab sa toballa blanca com la neu... Un chateaubriant, pastís de llebre, dos perdius rostidas, un plat d' ostras ab sa llimona mitj partida, vi de Sauterne y de Burdeos... lo tot exhalant un perfum delitós... en una atmósfera tebia, agradable, entretinguda per un foch alegre que flameja á la xameneya...

— Dolors, aixó mereix una abrassada... y ella, sonrient me presentá son front.

— ¿Estás content? t' agrada ma sorpresa?

—Sí, moltíssim.



No es que sigui jo gastrónom, ni llaminer, pero heu de convenir en mí que, de temps en temps, un ápat exquisit ve mol bé. Ademés se fa diversió á la escudella y carn d' olla ab sos accesoris, que es la basa sólida de l' ordinari de la familia catalana.

Son tan pocas las alegrias que nos ofereix aquest mon, que n'hem de aprofitar quan podem.

La salut, y de consegüent la gana, es una riquesa que ningú 'n fá cas, s' aprecia no més quan s' ha perduda.

Digan lo que vulgan: pera mi, un bon dinar val la mellor funció de teatro; ma muller pensa com jo; y vosté també amich lector, ¿no es veritat?

Nos sentárem á taula y després de una copeta de Jérez, á retiro, dins nostra cambra calenta y ben closa.



Defora continua nevant. Los xisclets del vent semblan planys d' ánimas que penan... Quin es lo boig que va pels carrers per semblant temps!..