Pla y montanya/Un viatge de boda
L' altre dia la Dolors entrá en mon estudi iota contenta, presentantme un petit cartipás lligat ab cinteta de seda blava, y somrient me digué:
— Té, llegeix.
— Qu' es això?
— Això son los recorts de nostra joventut, mas impressions de mos primers temps de casada, es dir de tot lo temps que durá la lluna de mel; perqué després, al ésser mare, ja no vaig tenir humor ni temps pera continuar á escríurerlas; altres feynas tenía al venir al mon nostres fillets!
He trobat eix cartipás en un recó de calaix de la meva calaixera tot girant y regirant la robeta de 'n Lluiset.
Prenguí lo cartipás impregnat del olor de roba blanca de fil planxada.
— ¿Com es que vares confiar al paper tos pensaments íntims de recent casada?
— Fou una resolució presa ab ma amiga Emilia, al sortir del col·legi del Sagrat Cor de Sarriá.
Fullegí lo escrit qual títol era: «Nostre viatge de boda.» Lo llegí; un capítol titolat: «La barba de mon marit» m' agrada molt, fentme recordar aquell temps ditxós. Vuy fervos conéixel, de segur que us interessará.
Me casí en lo camaril de la verge de la Mercé. Qué simpátich lo meu marit en Tomás!, qué guapo, qu' elegant, qué distingit. Oh! si, es ben bé lo marit que havia somniat! L' estimo de tot mon cor; ell també m' estima, mes crech be que l' estimo més qu' ell.
Nos tardava de fugir de las abrassadas, compliments y enhorabonas de nostres parents y amichs. Aixís es que teniam projectat, després del dinar de casament al restaurant Justin, de péndrer lo tren correo del carril de Fransa que surtí á las dos. Tot nostre equipatje era ja á la estació hont nos dirigírem després del dinar acompanyats de tota la comitiva de parents y convidats. Prompte nos despedírem de tots: lo xiulet de la locomotora nos separá y fugírem envers lo país de la lluna de mel: la poética Italia, anant directament á Venecia pera passarhi una temporadeta.
Fa sols vuit dias que so casada y cada dia vaig adquirint nova experiencia. Avuy, á la fonda, al posarnos á taula per esmorsar, en Tomás, ans de baixar al menjador, m' ha volgut fer una caricia: he sentit quelcóm picarme la cara: un pel, lo pel d' una barba que creix. Me miro ab atenció mon marit, oh! sorpresa! veig que sa cara sempre afeytada de fresch, menys lo bigoti, sembla un rostoll erissant sa galta.
— Tomaset, li diguí mal humorada, ja van dos dias que no t' ets fet afeytar.
Ell sonrigué, y apropantse de mi, fentme una caricia, me digué en tó de burla.
— Jo que 'm creya tant agradar á ma estimada Loleta!
— Ben cert que m' agradas, pero m' agradarías més si fosses afeytat; puig dech dirte que, deixante la barba, te trobo lleig.
— Oh! molt lleig, es veritat?... sempre burlaner...
— Jo 't certifico qu' ets molt lleig.
— Donchs, es sols per la boniquesa de ma cara que t' has casat ab mi?
— Certament que ha sigut una de las causas que m' han fet casar ab tú. Has de creurer que si no fos aixís ma vanitat d' esposa no estaria satisfeta. Me agrada que mon marit sia un home guapo.
En Tomaset esclafí una rialla, prengué un mirallet de demunt lo tocador y tot enmirallantse:
— M' apar, Lola, que no so tant lleig com dius... molt al contrari... jo m' agrado aixís — jo vaig sonriure — creu que en eix mirall veig un jove d' hermosa figura.
— A fé que jo só de diferenta opinió, y estich convensuda que farás més cas del bon gust de ta muller que del teu, li diguí ab veu carinyosa, sonrient; y mirantmel de fit, afegí: te demano en gracia vagis á ca 'l barber... si, te ho suplico... veshi... fesho, marit meu!
Jo 'm creya que 'n Tomás s alsaria apressurat de sa cadira, me faria una manyaga, pendria son barret y correria á ca 'l barber per tornar al cap d' un quart la cara afeytada, agenollantse á mos peus diguentme: ja ho veus, ¿estás satisfeta?
Peró, lo qu' es avuy mon marit es d' una humor que no sé explicarme. Sa fesomía, sa mirada té un no sé qué de burlona, de traydora que 'm deixa parada... No solzament no 's mou de la cadira, ni pren son sombrero, ni va á ca 'l barber, pero fins se atreveix á dirme que durant alguns dias no 's fará afeytiar.
— Francament, Tomaset, jo no 't comprench, li diguí molt sorpresa.
— A fé qu' es molt senzill!... Havia fins ara cregut haverte conquistada per la santa trinitat del caracter, del cor y del esperit! Més per lo que veig, m' apar que si t' he agradat dech sols donar gracias á ma cara... y ara, Loleta, vesteixte ja que res encara hem vist de Venecia. Mira quin hermós panorama se desenrotlla desde nostras finestras... allá lo palau de la Aduana, l' iglesia de sant March... Vesteixte depressa... surto... dintre un hora vindré á buscarte.
Surt en Tomás.
Mos ulls lo segueixen, molt sorpresa.
¡Quin cambi!
Fa sols vuyt dias que som casats, y ja no m' escolta, ja no fa cás de mon únich desitj! ¡que depressa s' oblidan las dolsas costúms y hermosas tradicions del promés! ¿Seria veritat aixó de que s' opera en los homes un cambi radical tan aviat com han rebut la benedicció nupcial?... ¿Seria veritat que per la dona no hi ha més que un temps hermós... lo temps que son promés la festeja?... l' únich temps que l' home es atent, somés y estima?... Seria veritat que lo matrimoni per felís que sia no es més que la lluyta de dos naturalesas?
Aixó sembla increible; sobretot vinguent de 'n Tomaset tant carinyós, tant somés á mas voluntats.
Durant nostra estada á Venecia cap alusió he volgut fer á mon marit sobre sa barba. M' he posat en observació esperant la determinació que pendria. La seva obstinació no pot durar, s' ho deixará córrer y lo remordiment lo portará á ca 'l perruquer.
Més ha sigut inútil, m' ha enganyat del tot.
En Tomás no té cap mica de remordiment; lo pel de sa barba creix espantosament; sas galtas s' erissan de més á més. No hi ha que dubtar, en Tomás ne porta una de cap, vol que la seva passi.. ¿si sa desobediencia fos una protesta contra mon poder?... qui sab?
Ah! Emilia, amiga meva, ¡que 'n tenias de rahó quan me deyas de no fiarme de 'n Tomás! qu' era massa altiu y orgullós pera humiliarse confessant sa culpa als peus de sa muller!
Sa conducta ab mi, sas maneras distingidas, calmosas, amables sembla amágan molta energía. Que bé m' havia aconsellat la Emilia al dirme que havia de comensar per plegarlo als primers dias de promesos ja que allavors m' era molt fácil... Las dos buscárem com haviam de procehir... La Emilia, per volguer domar son marit, va comensar pregantlo amistosament, que perdés la costúm que tenia de quan estava sentat sempre balancejar lo peu, que no estava bé, sobretot quan hi havia visitas, y que ademés, aquell moviment contínuo li excitaba 'ls nervis. Més era una costúm ja tant arrelada que no se 'n sabia estar... y al moment menos pensat, sense adonarsen, ja tornava tenir lo peu en dansa; peró ab una mirada de sa muller n' hi havia prou pera ferli conéixer, y allavors lo peu se parava de cop.
Veus aquí de quina manera la Emilia ha lograt fer compendrer á son marit, sols ab una mirada, lo que desitja, y cuydado que lo te acostumat á fer lo qu' ella vol.
— Més, li diguí jo, en Tomás no gronxola may lo peu, ni té aytal costúm.
Me respongué tot seguit:
— Esta bé, ja que ton marit no gronxa pas lo peu, fuma, y es costúm que li has de fer perdre.., calla, m' acut una idea... ¿si li donguessis entenent de ferse afeytar sa barba? — menys lo bigoti per supost. — ¡Quina idea més singular! al pensarhi me venian esgarrifansas... La barba de 'n Tomas, li diguí, tant sedosa, verge de tota navaja; es una obra d' art... y tant bé que li va!... oh! sí, m' agrada molt més ab tota sa barba que sense ella.
— No! no, li responguí enfadada, no 'm demanis semblant cosa!
— ¿Donchs vols renunciar á imposarli ta dominació?
— Aixó m' es indiferent, ma ambició no es tanta.
Pero la meva amiga Emilia insistí encara més. M' explicá que si la dona te aspiracions per dirigir son marit, no es pas l' interés sol de lograr dominarlo que la guia, més si, per ben assegurar la ditxa conjugal, perqué vol que son marit, influhit per sos amichs, no vaja en busca d' altres plahers, no se separi may de la influencia benéfica de sa muller; y ja pots estar convensuda que si logras de ton promés aytal sacrifici no dubtis que está verament enamorat de tú.
Aquest argument acabá de convéncerme... ab veu melosa, preguí á 'n Tomás que 's tragués la barba, sols per capritxo, y ne feu tot seguit lo sacrifici.
La Emilia me deya encara ans de pujar al tren, al empendre nostre viatge de boda: noya, malfiat... veyam si quan tornareu en Tomás s' haurá deixat creixer la barba.
Semblava que pressentia lo porvenir.
Ma situació es certament dificultosa y no sé que fer. La muller te tres medis pera lograr del seu marit lo que li demana: enfadarse, ó be plorallas y encara mellor botar. Més son medis que no s' avenen ab mon caracter y no sé decidirme. Lo mellor que podria fer es donarli rahó y que 'n Tomás 's deixi creixer la barba tant com vulga... Pero ¿y la Emilia?... ,¿qué dirá la Emilia?... M' apar véurerla desde aquí ab sa mirada burlona, senyalantme, fent l' ullet, la barba de mon marit, diguentme, ab lo tó de mofa: ja! ja!... la porta encara!... Ademés dech convenir que he tingut por de perdre lo meu domini y la muller que deixa perdre son domini aviat pert també lo marit. Vaja! ho cal... s' ha de treurer la barba, digui en jo mateixa, tot mirantme la Madona del Sacco! Retornárem á la plassa de la Signoria pera esmorsar al restaurant alemany. Mon marit me donava 'l bras. De sopte al passar per un carrer vegí l' aparador d' un barber; me vaig parar tot seguit.
— Qué tens? qué vols?
- Tomaset, marit meu!... mira: desde Venecia que res t' he dit sobre ta barba. Has volgut saber si t' estimava sols per ta cara .. crech que ara te haurás convençut del contrari... Donchs, ves... y ab lo dit li indicava la tenda del barber... serás bon minyó... te estimaré com may t' he estimat...
Més, dona! ara no hi ha temps... me moro de gana.
— Pero, ¿es possible que 't vulguis passejar ab una cara semblant? li vaig dir un poch ressentida.
— Si aquí ningú 'm coneix! Viatjo incógnito, digué rient. Aquell ríurer m' excitá los nervis.
— Donchs, mira, jo no entraré ab tú al restaurant fins á tant que t' hagis fet afeytar.
Volen saber lo que 'n Tomás me respongué?
— Está molt bé, te faré pujar l' esmorsar dins ta cambra...
Y aixís ho feu. Me acompanyá á la fonda, pujárem á la cambra hont me feu servir l' esmorsar qu' he tingut de menjar ben sola. ¡Quina lluna de mel! Quin viatge de boda!... quina desilusió!...
Lo Domo, la Torra inclinada... res he vist. Me miro los objectes y no 'ls veig!
En Tomás sempre alegra, sempre obsequiós y de bon humor. Sempre me vol abrassar encara que jo no vulga, encara que 'm vegi mal humorada y que me 'l miri rabiant, res hi fá. Crítica tot ab tanta burla que sens volguer provoca ma hilaritat: tinch d' esforsarme pera simular serietat, indiferencia. A 'n Tomás li es ben igual.
Quan me veu séria, de mal humor, me diu senzillament: Loleta, no 'm vulguis fer mala cara, res ne traurás.
Si 'm veu rabiant, me diu per calmarme: Loleta meva, per Deu no 't violentis.
Loleta meva!... sempre eix diminutiu carinyós!... ja no so la seva Loleta, vuy que ho sápiga, que 's desenganyi!
Aquest vespre, al sopar, en Tomás ha fet portar xampany; se pot dir qu' ell s' ha begut tota l' ampolla.
Després, al retirar en nostra cambra, m' ha volgut fer una caricia... més jo ho apartat la cara.
— Com s' entén, Loleta? me digué tot sorprés.
— S' entén que ta Loleta no acepta petons de caras peludas.
— Es dir, sempre la mateixa cansó enfadosa: la meva barba?
— Si, sempre y sempre, fins á tant que t' haurás afeytat!
M' apar que vaig dir aixó ab molta energia ja que mon marit molt sorprés, no insistí més. Ja no tenia sa fesomia burlona; m' estava mirant molt sério, com si volgués llegir en mon pensament. Vaig soportar sa mirada escrutadora.
De sopte sa cara prengué una expressió alegre; lo cel ennuvolat se torná seré... esclatá ab una rialla.
— Donchs, Loleta, estás ben decidida á refusar mas caricias fins que ma barba siga afeytada?
— Si, senyor, estich molt y molt resolta.
— Está bé, le prometo que ja no la veurás més.. y ara: un petó, tot seguit... digué mon marit ab molta tendresa.
— Tant mateix!... li diguí molt joyosa.
— Demá dematí sens falla me faré afeytar.
Me semblava que la terra voltava al entorn meu, tanta era la meva alegria. Oh! no, no 's creguin que fos lo sentiment de ma victoria que m' alegrava, ni la sumissió de 'n Tomas, mes, si, la convicció ben certera que mon marit m' estimava. Ja que m' estima continuará fent ma voluntat. No 'l perdré, y faré 'ls medis pera que siga sempre ben meu; lo lligaré ab cadena molt fina, imperceptible; y quan tornarém á Barcelona li donaré 'l permís pera deixar créixer sa barba.
Lo vaig abrassar ab carínyo, nostres llabis se juntaren en un bés ardent... Lo rellotge de la catedral tocá mitja nit... La reconciliació se feu en mitj d' efussions y tendras caricias... ¡Que dolsa es la pau!...
Trahició!!
Ja so enganyada!
En Tomás s' ha burlat de mí!...
Aquest matí l' he fet anar á ca 'l barber á ferse afeytar mentres jo me vestiría. Se 'n ha anat y ha tornat... portant encara sa barba. Me semblava impossible!
— Y ta promesa?
— Quina promesa? me digué tot sorprés.
— No m' havias promés, á Génova, la nit passada, de ferte afeytar? li diguí molt enfadada.
— Es veritat, t' ho he promés, me respongué ab traydora sonrisa, més era sols pera desdírmen.
Me quedí de pedra!
— ¿Donchs no vos fer lo qu' ets promés? li diguí rabiant.
— Si, ja ho faria; més hi ha alguns dias que me sento un doloret á un caixal... temo haver prés un ayre. Aixó sol succehir quan un porta barba y se la treu; per xó he determinat deixaria créixer pera garantir mellor mas barras.
Me quedí atónita, no sabent lo que 'm passava.
— Y donchs, Loleta, ¿que no vols sortir á passeig ab mí?
— Nó, li responguí molt decidida.
— Donchs adeu!... fins á la tornada.
— Se 'n aná molt satisfet y content, cantant alló de la dona e mobile. Oh! com he sigut enganyada! s' ha burlat de mí scientment, sense vergonya, pera lograr mas caricias!... Ah! si li pogués tornar péndrer tots los besos que li vaig fer!... Com se deu estar burlant de mi, ara!... Com se deu fregar las mans tot satisfet y dirse eh! eh! que bé he sabut enganyarla!., qué carinyosa, qué apassionada estava la nit passada!...
Quan torná trobá ma porta tancada ab clau; hi doná un truch discret; li responguí que tenia migranya, que no 'm trobava bé, pregantlo que 'm deixés descansar en repós.
Vingué molt tart: havia passat la diada á Monte Carlo hont s' havia divertit molt. Me contava ab volubilitat la boniquesa del paysatge, lo satisfet qu' estava de las diversions que hi havia trobat.
Ni una paraula li volguí respóndrer.
Com s' ha de acabar aixó?
No ho sé! La ofensa es de tanta gravedat que dificilment hi pot haver reconciliació. Dech confessar ingenuament que fins ara no desitjava gayre obtenir la victoria; no hi posava gran importancia; més ara ja es molt diferent després de lo que m' ha fet. En Tomás no té perdó, ma decisió es ben presa, veurém qui dels dos será més tossut.
He determinat fer encara la malalta. Veyám si al fí se voldrá compadeixer de mí.
Per ara no veig pas que hi siga gayre disposat.
He passat lo dia aburridíssima, sola, dins ma cambra, mentres ell s' ha passejat del matí al vespre fins que cap al tart ha vingut acompanyant una senyora d' edat... la senyora més fastigosa que s' coneix: Donya Eularia Copóns, la esposa d' un brigadier retirat. Ignoro sa malaltia; lo metge Robert, li ha aconsellat lo clima de Nice per una temporada; se proposa passarhi l' hivern. Lo seu marit ha tingut que anar a Barcelona per alguns dias y ella 's troba sola a la fonda.
En Tomás la vegé á taula rodona, se posá al seu costat y renová coneixensa ab ella, puig habia sigut visita de casa mos pares.
Al saber qu' eram á la mateixa fonda y que jo estava malalta dins ma cambra, encara que no era de cuydado, sols una indisposició, se oferí molt gustosa pera ferme conversa fins que me tornés trobar bé. Es per xó que 'n Tomás me l' acompanyava.
— Li agrahiré moltissim la conversa que fará á la Dolors, digué mon marit — que traydor!... com si no sabés lo enfadosa que es Donya Eularia, que no puch veurer ni en pintura! —
— Ab molt gust, respongué ab veu dolsa y amable la senyora de Copóns, me faré un particular plaher á venirla visitar cada dia fins que 's trobia bé.
— Vosté es molt amable y ma estimada Lola ne tindrá vera satisfacció... ¿no es veritat, esposa meva?
— Senyora, li quedaré agrahída. — Podia pas respondrer diferentment ¿no es veritat?
— Ara te deixo sens cuydado, ja que sé estarás en tant bona companyia. Li dono las gracias, senyora, per sa amabilitat.... adéu, Loleta.
Al obrir la porta, al despedirse, nos clavá una mirada irónica, mefistofélica.
Quin dia mes pesat! La primavera es tant agradable á Nice, y no sé aprofitarne, obligada que estich á estarme tancada dins ma cambra, tinguent que conversar ab una senyora vella qual xarrameca me fastigueja! M' apar que aviat ne tindré prou. Estich nerviosa á més no poder.
¿Tindria pel cas de rendirme?
So jo que he comensat la guerra; jo sola m' he obligat voluntariament á no volguer sortir de ma cambra fins obtenir satisfacció del meu marit.
Oh! eixa barba, com creix, com s' espesseix!
A fé, si aixó dura, m' apar que 'm tornaré boja.
L' ayre está carregat d' electricitat.... aixó ja no 's pot soportar; cal que la tempestat esclati!
Mes en Tomás res fa pera provocarla; me repugna d' esser jo qu' hagi de fer espurnejar la guspira.
Ja no puch aguantar mes! he pres una decisió. Avuy he dit al meu marit que ja estava cansada de Nice y que si era de son gust partiriam per anar á París.
— Mes, dona, si res has vist encara de aquesta vila tant bonica!
Vaig á sorprendel, me diguí, y molt malhumorada li observí que de Nice ja ne tenia prou, que no m' ofería cap interés.
Ben cert que de cent marits se n' hagueren trobat al menys dotze que no haurian volgut deixar Nice sense haver donat un passeig á la hermosa passejada dels inglesos.
Poch li importava á 'n Tomás. Ordená tot seguit que s' arreglés nostre equipatje, pagá la nota de la fonda, y partirem.
Me dolia de tot cor lo deixar eix hermós pais que no havia vist encara, y que de soltera havia sigut sempre mon ferm desitj de visitar: lo pais de mos somnis daurats.
Mes, lo meu orgull estava massa fondament ferit. Los besos de la nit de Génova me cremavan sempre la cara.... calia esborrarlos del tot.
Aquí en París, m' he guardat bé d' adoptar la táctica de Nice.... ja que jo sola n'haguera sigut la víctima.
Nos passejém pels carrers, bulevars, visitém museos, aném al teatro.... mes, entre nosaltres no hi ha relacions íntimas, no més relacions fredas y diplomáticas.
Hem passat la vetllada al Teatro francés y en Tomás s' ha divertit moltíssim. Encara que nostre viatje sia viatje de boda sab aprofitar dels plahers que se li ofereixen. Está sempre de bon humor, té molta gana, veu xampany... jo sola so la mal humorada.
Eixa situació es insoportable.... ja no puch més... espero una ocasió pera fer esclatar la tempestat.
De dos una!
O m' estima ó no m' estima!
Aixó deya en mon sí al pujar la escala de la fonda, mentres en Tomás xiulejava entre llavis un aire de ópera cómica. Aquell xiuxiu me irritá los nervis puig feya massa ressortir lo contrast de sa alegria ab ma mala humor; mos ulls se mullavan de llágrimas; la pena que feya tants dias m' oprimia semblava volguerme ofegar.... al entrar en nostra cambra, me tiri en una butaca y tapantme la cara ab mas mans vaig esclatar en plors y singlots.
Ignoro quan temps vaig plorar.... lo que hi ha de cert es que de sopte un só estrany, ritmich cridá ma atenció.... Escoltí... Era en Tomás.
Mentres jo plorava s' havia ficat al llit sense ¡que indigne! dirme una paraula de consol, sense demanarme sisquera lo que tenía... s' havia adormit!...
¡Y tú 't creus que 't deixaré dormir!..
De un salt ja só á la espona del llit, sacudint sa má pera despertarlo... Obre sos ulls endormiscats, se 'ls frega, fa un badall de son, y molt sorprés me diu: qué hi ha? qué te s' ofereix? qué vols de mi, Lola?
— Donám las claus; vuy arreglar tot seguit l' equipatge. Demá dematí surto pera Barcelona, li diguí ab fermesa.
— Bé, donchs jo m' quedo, me respongué ab calma.
— Es á dir que no vols acompanyarme?.. me deixarás partir sola?
— Sola... soleta... tu mateixa, ja qu' es ton intent. Me mira de fit, m' entrega las claus... y se gira del altre costat!...
Si, 'l mónstruo se girá envers la paret... s'acotá bé ab la cuberta y se disposá á tornar á roncar. Una foguerada de rábia me pujá á la cara, y d' una revolada vaix tirar la cuberta per aqui enllá. Li diguí enfurismada.
— Nó, no dormirás, no vuy que dormis!
— Dona, si 'm moro de son!
— Tant se val!... y no poguent ja més contenirme, me tirí desesperada en sos brassos; «Deu meu!... per qué no m' estimas?... per qué no 'm vols estimar? li diguí plorant com una Magdalena.
— Qui t' ha dit semblant cosa? me digué ab tendresa.
— No m' ho has de preguntar!... massa be ho sabs no fassis lo desentés.
En Tomás se callá, y apropantse de ma orella, me digué ab veu baixa: «¿La barba, eh?»
— Donchs si, es cert, sempre la mateixa.
— Qué t' ha fet ma barba qu' estiguis tant irada contra ella?
— Aváns de casarnos, sols, una indicació meva n' hi hagué prou pera ferte afeytar.... Oh! allavors éram y fora promesos y la que havia d' esser ta esposa t' ho demanava.... Abuy es ta muller, sols la teva muller que t' está suplicant, y veig que fas poch cás de sas súplicas.
En Tomás se sentá sobre 'l llit, prengué mon cap entre sas mans y mirantme de fit:
— Ets tú que 'm demanas de fer aquest sacrifici?
— Y donchs qui vols qui siga?
— Per casualitat no sería la Emilia?... me digué escrutant ma mirada.
Sas paraulas me produhiren com una feridura de llamp. Me torní tota roja; mon cor bategá mes depressa!... Tot ho sabia!... inutil de dissimular! .. Volguí apartarme de sos brassos, mes ell apretantme ab tendresa.
— Lola, pren eixa carta y llegeix.
Llegí.
Estimat amich,
Serás sens dubte sorprés de trobar á la primera estació de ton viatge de boda una carta meva.
No voldria importunarte en ta ditxa si no tingués una comunicació important á ferte. Felisment sé la fonda hont posaréu. Donchs, amich meu, en dos paraulas dech dirte que estás amenassat de una gran desgracia. Vaig esplicarme: Al tornar de la estació del carril hont nos várem despedir, la Emilia, ma muller, se separá de mi pera anar á visitar los Felius. Vegent que per inadvertencia se n' havia emportat á la butxaca la clau de mon despaig, aní també á casa 'ls Fclius... qual fou ma sorpresa al ohir lo que vaig á dirte: ma muller enrahonava ab donya Enriqueta Feliu en una estancia vehina d' hont jo era; la sentia riurer de gust diguem que seria molt curiosa de saber si al tornar de viatge portarias ó no portarias ta barba. Si tornavas portantla seria senyal que serias l' amo, del contrari seria ta muller que s' hauria posat las tevas calsas.
Com Donya Enriqueta li demanava explicació, la Emilia li contá que m' havia fet perdre lo costúm de balancejar mon peu, senzillament pera tenirme sota la seva sabatilla.... y fou pel mateix motiu que la Lola, al festejarla, exigí de tú que t' afeytessis la barba.
Al ohir aytal historia, corrí tot seguit á mon despaig pera escriurert esta carta; y ara vaig á buscar ma muller á ca 'ls Felius pera acompanyarla á casa, y sápigas que estich molt y molt resolt á tornar balancejar mon peu mes que may per fer á la Emilia una manifestació de protesta. Te aconsello te tornis deixar creixer ta barba.
Eixa carta me deixá aplastada.... mes mon marit sempre generós me facilitá la meva conversió.
— Mira, Lola, me digué somrient: creume, no volguém gobernar un y altre; partím tú y jó lo poder.
— Oh! marit meu!... que n' ets de bó!...
Abuy per primera vegada, desde nostre retorn, hem rebut la visita de la Emilia y del seu marit.
Al entrar la Emilia m' abrassá molt carinyosa y se mirá en Tomás ab sorpresa, examinantlo llarch rato, com si may l' hagués vist.
— Com! aquest es ton marit! .. vaja no pot esser!
— Vaya si l' es, li diguí rient.
— No l' hauria may conegut ab eixa barba... y continuá molt seria ab tó irónich... Altra vegada s' ha deixat la barba!...
— Molt clar, respongué en Tomás: durant nostre viatge he tingut mal de caixal... allavors la Lola m' ha aconsellat de deixarme la barba pera garantirme dels ayres... Realment desde que la porto que no he tingut més mal de caixal.
Dirigí á 'n Tomás una mirada d' agrahiment... ¿que bó y complascent es mon marit!...
Nos sentárem. .. En Victor comensá á balancejar son peu ... la Emilia li clavá una mirada molt significativa... en Victor fa com qui no se 'n adona continuant son moviment gimnástich... la Emilia arronsa 'ls llabis... se torna pálida... 's veu que li va pujant la mosca al nas...en Victor res veu... gronxa son peu de mes á més. — Victor! m' estás excitant los nervis ab ton peu!... li digué enfadada.
— Ay, Emilia, dispensa, digué en Victor; para son peu un instant per tornarhi de valent!
- ↑ Imitat del escriptor húngaro: Arpad Berezik.