Pla y montanya/La festa de Corpus
La festa de Córpus es celebrada en la Provensa ab un luxo excepcional de gran fervor religiós. Durant la octava de Córpus las vilas d' Avignon, Arles, Aix y Marsella son presas d' animada alegria, com si un triomfador fes sa solemne entrada en llurs vilas engalanadas y carrers encatifats de pétals de rosa y de flor de ginesta, distribuhint regalos y mercés.
Aqueixa diada es esperada ab desitj per tothom; jovenetas, congregacions, ordes de religiosos, penitents blanchs, blaus y grisos, tribunals de justicia, autoritats locals, acompanyan Nostr' Amo á la professó per los carrers, al só de nombrosas músicas. Las casas s' engalanan de richs domassos; los reguerets laterals dels carrers estan coberts de vert fullám, y al passar lo Santissim, la flor de ginesta, Valeriana y xucla-mel encatifan lo pis. Afegiu á eix quadro alegre aquell cel d' un blau tan pur del Mediterrani, la brisa suau, una fresca marinada que tempera la calor del dia fent voleyar los damassos y gallardets, y tindreu un espectacle pintoresch, assoleyat, impregnat de fé viva y de intensa alegria que dilata l' cor del esceptich més endurit.
Desgraciadament eixas manifestacions del cult ja no son avuy toleradas gracias al ateisme del gobern republicá; pero 'l recort de las professons, en las poblacions meridionals de Fransa, ahont lo cult exterior está més íntimament lligat ab las creencias, hi es massa arrelat pera que 's puga oblidar de molt y molt temps.
En nostre escrit Professó del divendres sant á Rupiá, (veurer Recorts d' un Excursionista) dich que en la Edat mitjana, al element religiós s' hi barrejava un element profá que no escandalisava gens á nostres passats, encara que, en nostre temps, semblaria poch compatible ab la gravedad cristiana. En proba d' aixó, podriam citar los Misteris y moltas altras costums locals de nostres passats que han atravessat revolucions, deixant encara fondos vestigis.
Nostras vilas caialanas tenian casi las mateixas costums que sas germanas de Provensa. Gerona, Tarragona, y sobretot Barcelona, celebravan sas profesons ab lo mateix aparato teatral fent intervenirhi los deus mitológichs, ángels, dimonis, bruixas y animals disformes. Lo únich que 'ns ha quedat de las professons de Córpus d' aquell temps son los gegants, las timbalas, los nanos, l' esquiva moscas, balls de bastons, fluviolayre ab tambori. (Llegir la relació de la professó de Sant Olaguer, á Barcelona, á 12 de Novembre de 1701, que tenim publicada en la «Revista de Ciencias históricas,» tomo IV, núm. V).
Los provensals tenen la imaginació fértil en busca de divertiments. Jo vus voldria parlar dels jochs de la festa de Córpus tal com se celebran en Aix á intervals més ó menos llunyans. Per aixó nos valdrém de la relació que nos feu un testimoni ocular, M. Jean Guiran.
La Provensa es una germana nostra; llassos d'amistat nos uneixen per sos recorts histórichs y literaris; es la pátria ahont s' han inspirat nostres trovadors; es lo bressol de la poesia, del amor, ahont han nascut grans poetas com Roumieux, Aubanel, Roumanille y Mistral, que han fet reviurer la hermosa llengua de Provensa, com nostres poetas han fet reviurer nostra benvolguda llengua catalana. Interessemnos, donchs, als costums d' aquella terra germana, y estrenyém la ma á tots sos fills que 'ns honran ab llur visita en nostra terra catalana.
Las festas de Córpus en son origen eran sols lo complement profá de las professons religiosas. Avuy lo cult no admet més eixas manifestacions un poch grosseras.
Foren instituidas en 1462 per lo bon rey René d'Anjou, sobirá nominal de tres reyalmes y de gran número de primpcipats, comtats y senyorius que acabáren per ésser reduhits en un petit recó provensal. Grans desgracias, llarch cautiveri, molta pobresa no cambiaren son carácter: fou lo primpcep més jovial y de vida alegre del mon. Poeta, pintor, músich, pare del poble sobre tot, vivia en Aix de sas petitas rendas, rodejat d' una cort de menestrils, trovadors, de gent alegre com ell, fent la ditxa de son poble, distribuhint coronas, fent justicia com Sant Lluis, ab una senzillesa que avuy no 's troba gayre aduch en nostres jutjes de pau.
Seria difícil trobar en Aix un rey més popular. Sa estátua (de David d' Angers) domina lo passeig que 'n dihuen lo Curs, ahont la gent de la vila se passeja tres vegadas al dia després de fets llurs tres ápats, com á higiene y per no pérdren la costum inmemorial. Lo rey René, sempre bon home més que may, contempla sus súbdits que s' han tornat republicans y 'ls hi allarga, ab un sonriure burlesch, sa eterna garlanda.
Los jochs de la festa de Córpus son propiament un desfilé, un seguit de cerimonias estranyas de balls, disfressas y carnavaladas. Los papers de eixa prefessó singular ahont la alegoria, la fábula, la historia y sobre tot la estranyesa s' hi donan la ma, son distribuhits alguns dias abans de la festa. La gent de la població y pobles vehins que hi acudeixen se disputan los papers més importants. Heu de saber que tot l' Olimpo, la Fama, Sant Cristófol, dimonis, figuran en la parada y están obligats á divertir successivament la plebe ab llur xerrameca y excentricitats. Lo paper de dimoni es molt envejat, lo qui 'l fa te duas pessetas de gratificació. Una vegada 'l jurat volia exclóurer un candidat á la dignitat infernal no sé baix quin pretest, digué als jutjes ab molta eloqüencia: «Mon pare ha sigut dimoni, mon avi també, ¿perque 'm voleu privar d' ésserne jo?» Se li concedí lo que demanava.
Una vegada los papers designats, se distribuheixen los trajos que tenen tot l' any tancats en una estancia de la casa de la vila; cada trajo es un atribut de una divinitat. Un galifardás sapat y rabassut, de cara rodona, sense pel, reb las fletxas de Cupido; te engastadas demunt sas espatllas unas blancas aletas: representa l' Amor. Un jove carnisser vestit de casta Diana se baralla ab un flequer que fa de Venus. Neptú ab son trident intervé pera ferlos callar. Júpiter fa una mueca y ronsa las cellas com en la Hiliade d' Homero; res de mes original com eixa improvisació de deus mitológichs.
Nos posarem, si 'ls hi está bé, en un balcó que dona al passeig del Curs. La professó passará devant nostre y la podrém veure molt bé.
Quatre bastoners ab atxa obren la marxa; pertanyen al rey de la Basoche [1]. La Fama los segueix á caball d' una rossa; la deessa porta un llarch vestit groch, y sota 'ls brassos, á l' esquena, dos alas d' oca. Al seu voltant uns disfressats cridan, cantan, aplaudeixen, tocant fluviol y tamborí. La divinitat radiosa y satisfeta 's digna sonriurer.
Despres vé lo deu Mómus seguit per tot l' Olimpo, á saber: Mercuri que porta lo caduceo; lo gras y groixut Hercules; la negra Nit tota estrellada; y darrera d'ells l' avantguardia de la récula fabulosa que Hisiode nombra en sa Teogonia. La corrúa se desenrotlla en mitj de fressa de trompetas y tabals pera conmemorar la mare Cibeles.
Després venen los Razcassetos qual vista fastigueja, puig son los leprosos de que no 's parla la Escriptura. Portan una pitrera de matxo ab penjorellas y cascabells; van com los gitanos, armats de ráspas y estisoras: se persegueixen, s' abrahonan, s' agafan y, ells ab ells, á colp d' estisora se rapan lo cap. Moysés camina ab gravedat darrera eixos clowns epiléctichs; porta d' una ma lo bastonet y de l' altre las Taulasde la lley. Aaron l' acompanya predicant als isrealitas que no s'escoltin á Moysés y adorin lo badell d' or que porta al cim d' un pal; la comitiva li respon fentli ganyotas y cridantli Hú! Hú! Un d' ells tira enlayra lou Jouech dou cat que consisteix á tirar un gat enlayre y tornarlo arreplegar, al cáurer, dins un sach.
Los juheus rebeldes á la voluntat de Deu cridan l' Infern que arriba en desordenat tropell seguit de Plutó y Proserpina. Lo deu de l' infern porta una bata negra clapajada de flamas vermellas; ab cara embrinada agita son ceptre negre y ensenya á la turba una gran clau penjada á sa cintura. Es la clau del negre reyalme; los que hi penetran ja no 'n tornan.
Lasciate ogni speranza, voy che entrate. (Dante Alighieri.) Y quina societat s' hi veu en la fúnebre morada!; petits dimonis banyuts, ab cúa pelosa, armats de forcas y garfis; uns grinyolan, altres xiulan, fent saltirots y muecas horribles que fan plorar la maynada y esglayan donas y noyas. La turba infernal fa exercicis alegórichs y referents á la historia Sagrada.
Lo primer exercici es lo de lou pichoun juec deis diables y l' armeto (animeta). [2]
Una criatura vestida de blanch de fesomia dolsa y cándida, porta una gran creu sobre la qual se precipitan llegions de dimonis, llensant imprecacions y crits de rábia pera péndrerli; pero un angel hermós, ab sas grans alas blavencas, está al costal seu y l' ampara; entre las duas álas, á l' esquena, porta un gep fenomenal: es un coixí ruplert de palla sobre 'l qual reb tremendas patacadas dels dimonis, sens perturbarse, ab paciencia angelical; molt afanyós defensa l' animeta y la creu fins que ha lograt definitiva victoria. Allavors celebra son triunf ab salts y brincos joyosos á la gran satisfacció del públich que aplaudeix la salvació de l' animeta.
Aixó es sensill, poétich: tant es veritat que los divertiments de nostres avis, encara que de forma grossera, contenen sovint fonda filosofía.
Altre exercici: dotze dimonis portant corretjas atravessadas á l' esquena, guarnidas de picarols, se tiran demunt del rey Herodes, donantli colps y espentas escridassantlo, en castich de la matansa dels Sts. Ignocents. Lo pobre home, coronat d' una barretina groga y demunt d'ella una corona de cartró daurat, reb grans vituperis de la banda infernal. S' aparta, s' esmunyeix, vol fugir, s' ajupeix, brinca á dreta á esquerra, pera evitar la forca de sos horribles persecutors. A voltas se creu salvat y llensa una exclamació joyosa; pero prompte los dimonis lo tornan agafar, lo colpejan y blavejan de valent, excitats que son per la senyora diablesa, esposa de Satanás, la qual es un galifardás, ab llarch vestit de satí vermell, que te la cara pintada de roig y morat.
Després qu' ha passat l' Infern vé l' Oceá. Vejém Nepiú armat de son terrible trident, Amfitrites, Proteo, Tritons, Divinitats aquáticas envolcalladas d' algas marinas. A fí de que l' ilusió sia mes complerta van tots vestits de blau verdós. Donan lo senyal del fandango mitológich Sátiros peluts, Ninfas coronadas de rosas, Pan, Silvano, xiulant ab flautas de canó de canya com los cedassayres; Báco á caball d' una bota, la cara emboturnada pintada d' ocre roig, fatxa de borratxo, coronat de pámpols, recomana lo such de la parra; Mars ab corassa de llautó va al costat de Minerva que porta á la má lo cap de la Medusa; li fa conversa lo deu Terme que 's té tieso com un pal.
Pera recordarse de totas las comparsas mitológicas s' hauria de saber de memoria las Metamorfosis de Ovidi.
Los Centáuros mereixen particular menció. Son 12 joves que s' han lligat á la cintura un caball de cartró, quals camas tenen amagadas pel caparassó que las cubreix del tot. Rodejan lo deu Báco fent saltirots y camadas, ballant seguint lo ritme d' una cansó provensal molt original, que segons la tradició se suposa ésser composta per lo rey René. Los hi dihuen lei chivaus fruz, es á dir: los bonichs cavalls. Eixa comparsa es una de las que ofereix mes atractius de la professó; quan passan tothom los aplaudeix.
Apol·lo tocant la lira y Diana ab son arch y buyrach, venen tot seguit després dei chivaus fruz. Darrera d' ells se presenta la reyna de Sabá que de sopte nos transporta al temple de Jerusalém, y dins lo palau de Salomó.
Lo rey Salomó es representat per un dels joves mes guapos y dels millors balladors de la vila. Festeja á la reyna de Sabá, clavantli dolsas miradas, enviantli petons ab sas mans, fentli acatos y reverencias amables. La reyna rodejada de sas damas d' honor, li torna las reverencias inclinantse de dreta á esquerra, que es la sola manera de fer véurer al rey Salomó la satisfacció de que está possehida.
Aquesta última part de la professó, vera barreja hont l' antich Testament s' amalgana ab l' antiguetat mística de la Grecia, s' acaba per lo grupo de las divinitats olímpicas.
Hi veurém Júpiter armat de llamps; Venus engalanada de rosas y satalias; Cúpido ab casco, seguit de las Riallas, dels Jochs, y dels Plahers. Las tres Párcas tancan la marxa: Clotó te la filosa, Laquesis lo fil, y Atropós las estisoras sempre estisorant sens pararse.
Tot s' acaba ab la mort, conclusió final dels Jochs, Plahers y Riallas.
Lo rey trovador ha volgut resumir en un pensament sério eixa orgia de muecas y pantomimas amalgamada d' atractius simbols y recors biblichs.
La professó de la vigilia s' ha acabat, las comparsas rendidas de fadiga se retiran á sas casas. A la primera claror de l' auba los deus y deessas se desvaneixen ab la foscor de la nit. La hora pertany al Crist, al Deu de la Nova Lley, al triomfador de la idolatria sanguinaria y superticiosa. La professoóde Córpus se purifica de l' element profá del dia avans. Es veritat que s' hi vehuen encara dimonis; peró ¿no representan pel cas en lo cristianisme lo principi del mal com los ángels lo principi del bé?
Deixarem de descriurer per segona vegada lo jou dey diables de l' armeto; los chivaus fruz; la reyna Sabó y demés epissodis de la primera professó que també figuran en aquesta. Nos concretarém á descriurer los nous quadros enmatllevats á l' Evangeli.
Parlem primer dels Tirassous. Es comparsa molt divertida pero no de gayre finura. Se presenta lo rey Herodes ab tota la magestat y esclat de son poder, lo ceptre á la má y lo diadema al front, sa túnica bordada d' or es engastada d' un sol resplandent; un tabaler, un banderado y un escopetayre l' acompanyan (se deu prescindir de l' anacronisme.) Lo tabaler tabaleja un pas redoblant, lo banderado fa voleyar l' oriflama y l' escopetayre tira als sants Ignocents representats per un estol de noyets en camisa, bruts que se arrossegan per terra, xopejant dins l' aygua dels reguerets del carrer, aixerits, saltant, fent l' avi forch y capgirells, que tan cert donan gust véurels. Los Tirassous son triats de la xusma més pobre de la població.
En lloch dels deus de l' Olimpo veurém passar los Apóstols, los Evangelistas y per fí lo gran Sant Cristófol.
Sant Cristófol es un colós que camina, los brassos estirats portant l' infant Jesús demunt sas vigorosas espatllas. L' indivíduo que porta eix gegantesch manequí desapareix sota la gran túnica del sant, com nostre gegant de la professó de Córpus. A voltas la llarga túnica s' entre obre y 's veu á traucar lo cap del pacient, qui amarat de suhor, proba d' eixir de sa presó pera pendrer l' ayre y mirar la gentada que l' aclama. Pero aixó no li es permés, es un engany, es quitar l' ilusió popular.
Aquest Sant Cristófol de la llegenda fou durant tota la Edat mitjana l' objecte d' un cult ingénuo, senzill en tota la cristiandat.
Lo Jesuset volia atravessar un riu hont la Verge sa mare l' esperava á l' altra banda. Lo gegant al veurer los plors y desespero de l' Infantet; mogut de compassió, lo prengué, posantlo demunt son bras, empunyá son garrot y atravessá 'l riu portantlo al peus de sa mare.
Es en recort d' aqueix fet que l' imatje del Sant es considerada com una penyora de salvació per los cristians que la contemplan.
Segons la tradició n' hi ha prou de mirarla una vegada l' any pera tenir la seguritat de no morir de mort violenta. Aixó explica lo perque se veuhen estatuas del Sant en los porxos de las iglesias. Lo retrato del gegant figura á las primeras planas de missals, llibres religiosos y altres piadosos manuals.
A la professó van los grans senyors de la festa ricament vestits. Lo primer es l' abat de la joventut vestit de vellut negre; darrera d' ell ve lo rey de la Basoche ab mantó de drap blanch brodat de filigrana de plata, y també lo llochtinent del príncep d' amor, més hermós, més resplandent que 'ls demés.
Després d' ells ve lo Santíssim Sacrament devant qui lo poble molt serio y recullit se postra ab devoció.
Al últim de tot ve la mort ab sa dalla! saltant ensá enllá, fentnos recordar lo que es curta la vida y que tots hem de raurer baix lo tall de sa dalla.
Las representacions y jochs de las festas de Córpus, en la Provensa, desde la última guerra de 1870 que no se celebran. Eixos religiosos espectacles que omplian de goix la fé de nostres avis van desapareixent. Los ferro-carrils, las novas ideyas, cambian las costums; la fé ja no es la que era, no obstant los provensals ne conservarán llarch temps lo grat recort.
- ↑ Basoche del llatí basílica, palau reyal. En la Etat mitjana lo mot Basoche fou empleat, en Fransa, á la época hont lo Parlament deixá d' ésser lo gran consell del rey, concretantse solzament á la part judicial. Fou allavors que de la gent de justicia ne digueren basochiens ó bé clercs de la Basoche. Lo rey de la Basoche tenia privilegis é inmunitats que li donavan alta importancia dins l' Estat. Los Basochiens foren protegits per Lluis XII. En 1538 lo rey Francisco I los tolerava encara. En 154O lo rey Enrich II suprimí lo títol de rey de la Basoche; pero la Basoche conservá sa importancia. Sa jurisdicció comprenia lo coneixement y decisió de tots los plets y disputas que se suscitavan entre la gent de justicia del Châtelet.
- ↑ Lo petit joch dels dimonis y l'animeta