Pla y montanya/Dos suros célebres
Un encara viu; l' altre fa alguns anys qu' ha sigut arrabassat.
Son coneguts per lo suro del Consell y lo suro dels Penjats.
Lo primer es un gegant que domina la serralada de Comunera, estribació dels Pirineus que devalla de Recaséns y 's dirigeix envers Campmany, cap al plá, als marges del riu Llobregat; serra emboscada de suredas, amatarradas de bruchs, argelagas, gatosas y estépas.
Li diuhen l' Avi; está plantat en mitj de macisas rocas graníticas; sas arrels poderosas, escatosas, molsudas, s'han obert pás en mitj del rocám esberlantlo, absorvintlo, pegantse en ell com colossals tentáculs de pop; s' estenen serpejant, ficantse en las esquerdas de la penya, surtint més enllá, á 10 metres de la soca, encrostadas, bonyegudas, peladas, reblincadas, mitj corsecadas, pero arrapantse ab forsa y vigor. Llur saba barrejada ab lo detritus de la fullaraca podrida dona naixensa á poms de bolets llafiscosos, excreixencias de la miseria, de la pobresa, que precedeixen la mort.
Lo suro del Consell es lo patriarca venerable de nostras suredas pyrenaicas; conta més de 3oo anys d' existencia; sa soca té dos metres de diámetre; es touhada, formant espayosa cabora socorrada, ennegrida pel fum del foch que hi sol fer lo llenyater, á l' hivern, en los dias de torb. Té una llúpia colossal enconcada á sa part superior, hont s' hi forma un toll d' aygua de pluja y terrer; la folla vegetació se 'n ha apoderat, y á la primavera es un jardinet de verdor d' ahont penjan euras, romagueras, corretjolas: es lo palau d' estiu del gafarró que cada any hi sol fer niu.
Pobre avi! ja ha arribat á la decrepitut! Sas brancas avans tant ufanosas, ab llur fullám tant vert, hont se ombrejava lo pastor ab tot son remat, son ara corcadas, torsudas. barbudas de grisa y llarga molsa, esqueixadas per las tormentas, corsecadas, casi sense fullas. Quan se mira de lluny al entrellusca, sa silueta sobresurt al horisont com un monstre espantós que té enlayrats sos negres brassos altívols y rabassuts; sembla volguer amenassar lo cel...
Ah! si nos pogués contar sa vida atzarosa en mitj de la bonansa, dels llamps y dels uracáns!... los aucells que s' han reposat demunt sas brancas refilant llur cant d' amor! las niaradas d' aucellets qu' ha protegit ab tendresa! los suspirs d' amor de la pastora sentada al peu de la soca, demunt la penya ombrejada per son fullám! los ays planyívols en mitj de la tormenta y feridas del llamp!.. Ara se li acaba la vida, més no l' orgull: li sembla encara ésser lo gegant del bosch, lo dominador de la encontrada... arronsa encara las cellas y 's mira ab menyspreu la verda jovenesa que lo ventíjol fa joguinejar al seu entorn. La vellesa l' ha fet tornar injust, mal humorat. Veu arribar la fí dels seus dias ab recansa, y cada brancada que li roba 'l corch aumenta sa tristesa y son desespero. Sí; té motius d' ésser encara orgullós per lo que ha sigut al recordar sa riquesa.
Cada dotze anys, al Agost, veya arribar la colla dels peladors, armats de barras y destrals, seguits de las arreplegadoras y traginers ab llurs matxos Dos s' enfilan per las brancas; los altres á la soca que ratllan de dalt á baix. Las planxas de suro cauhen á terra ab estrépit, suro superior, trefí, de primera classe, per taps de xampany. Es travall cansat que dura tota la matinada... hi ha tant branqueig! y la soca es tant groixuda!.. Quan cau lo darrer parrach hi ha un crit d' alegria y un cop de botella... se sent á xerricar los que son dalt las brancas, refilan com passarells.
L' Avi ha donat lo mellor que tenia, l' abrigall que 'l guardava del fret; la saba plora á dolls, vessa llágrimas amargas; s'ha quedat nú, escorxat, sangonós; dotze anys necessitará per vestirse.
Pobre vell! ara ja no es bó per res; sa pela no serveix; ningú la vol, ademés que no tindria prou saba... d' ahont li ha de venir!... tot ell s' ha cubert d' una pela gruixuda, grisa, verdosa, vellutada, molsuda, que serveix d' alberch á un mon de vida, á mils y mils insectes grans y petits, microscópichs, que hi tenen llurs palaus, llurs familias, que se nodreixen de sa substancia polsosa, desde lo banyaricart fins als insectes microscópichs, fins als estols innumerables dels infinitament petits.
Lo banyaricart (Macrodontia cervicornis. — Coleopteros) es un escarbat molt grós poderosament armat; té dos mandíbulas com las banyas d' un cervo que li serveixen de serra y d' estenallas. Tot ell es cubert de ferro com un caballer de la Edat mitjana; sa forsa es colossal: quan enclou un dit ab sas serras fa rajar sanch. Tria l' escorxa dels suros vells pera preparar sa cambra mortuoria. Ab sas mandíbulas d' acer afiladas s' obra una cova fonda, l' atravessa de part á part; arriba al derme, al liber, al cor de la soca y s' hi construheix sa lúgubre cabora esperant sa transformació en falena, en papalló nocturne molt gros que porta com un cap de mort á l' esquena.
Lo banyaricart fa al suro una nafra horrorosa que ben sovint li causa la mort.
Després d' ell ve lo terrible himenóptero, lo rebeixí, (lyda sylvatica) formiga petita, d' un negre castany, verinosa, rabiosa, que defensa sa casa com un lleó, clavant sas mandíbulas al enemich imprudent que hi vol penetrar. Rosega, serra la pela del suro, cercant las parts més touhas pera ferne son palau y allotjarhi sa nombrosa familia. Dins lo gruix de la escorxa forada túnels, grutas, salons, graners, dormitoris, hom dorman llurs lárvas cuydadas y vigiladas ab amor per las obreras. Son las formigas qual acit es més corrosiu.
L' uracá podrá arrabassar lo suro, deixantlo estés sobre 'l penyám; pero ans de consumirse, á cuantas generacions de insectes haurá donat vida!... La naturalesa 's riu de la mort... per ella la mort es la vida.
Al morir y pudrirse lo gegant arborescent, la ventada s' emportará sa pols ab los milions de gérmens de vida que contenia.
Lo suro del Consell té recorts histórichs que l' honran molt. Al sigle passat y de temps més remot, la gent dels pobles de Cantallops, Campmany, Sant Climent y Espolla s' aplegavan sota la seva ombra, sentats demunt las penyas de son voltant pera tenir consell y tractar dels assumptos més interessants de la comarca. Per xó li diuhen lo suro del Consell.
Eixas reunions ocultas dins la boscúria se tingueren sobretot durant la guerra de la Independencia, pera organisar la defensa del país. Hi assistian ab la escopeta ó trabuch amagat sota la manta, y Deu sab los gabatxos qu' anaren de pernas enlayre al passar los convoys en aquells congostos emboscats de nostra frontera.
Lo suro del Consell pertany al autor de aquest escrit, y tant com viurá ja poden estar ben certs que será respectat y venerat fins que la mort l' ajagui pera sempre. Pobre avi! no faltava més!... Un dia lo carboner ja tenia la destral alsada; arribí á temps pera salvarlo. — Que anau á fer! home despiedat... inhumá, sense cor! guardeuvos de tocar aquest arbre!... lo gegant de nostres boscos!... lo suro del Consell!... Ab sa cara enmascarada me mirava atónit, sorprés, dubtant ben bé en aquell moment de mon cabal judici... Quin sentiment n' haguera jo tingut!..,
Lo suro dels Penjats no té tanta honrosa historia; molt al contrari; era l' arbre lúgubre y malehit. Sa presencia era una vergonya pel país; perxó l' han arrabassat.
Estava situat al peu de la carretera de Fransa, en lo punt anomenat Las Caboras, á quatre kilómetres de la Junquera. Era un suro aislat molt grós y brancallut, de manera que sas brancas baixas horisontals ombrejavan part de la carretera.
Durant tota la guerra de la Independencia no 's passava dia que no s' hi vejés un penjat. Com eran sempre despullats no se savia si eran paysans ó soldats francesos, pero hi dominavan la gent de somatent de la comarca. Ningú se cuydava de despenjarlos. Tots los corps de la encontrada hi acudian com á una festa major. Lo viatjant feya una volta per no toparse ab lo suro dels Penjats.
Aixó se comprén: las nombroses columnas francesas que escoltavan los comboys dirigits al setge de Gerona rebian sempre ensá enllá algunas escopetadas que feyan moltas baixas, malgrat lo terror y la vigilancia dels cossos d' exércit que ocupavan lo país. Lo pagés anava xáno xáno á la vinya, sa escopeta ben amagada dins una bardissa; passava un comboy, corria tot seguit, amagat, ajupit darrera dels suros, apuntava llarch rato y: pixech!... una escopetada que semblava espifiada pero que feya anar un soldat de capgirell; se 'n tornava amagadet cap á sa vinya, la escopeta ben ficada dins lo barder; empunyava 'l magall com si res hagués passat. Arribavan los soldats; trobavan lo pagés cavant la vinya. — Ets tú que has tirat? — Jo?... ay probre de mí! no sé de que 'm parlan. Més no 'n feyan cas, tanta era la rábia que tenian d' ésser tirotejats sense veure ningú. Allavors, s' enmenavan lo pagés y una hora després ja se 'l veya al suro dels Penjats.
Una vegada, al saber los del suro del Consell lo descalabro dels francesos en lo setge de Gerona, s' envalentonaren, reunintse un centenar pera atacar un comboy. Mataren molts soldats; més hagueren de fugir y vuyt valents d' aquells pobles caygueren presoners. A la mateixa tarde ja 's veyan penjats á las brancas del suro, uns en front dels altres; lo fort tramontanal los feya balancejar, topantse uns y altres com si ballessen una polka macabra.
Mes també, que se 'n veyan d' ossadas y carcanadas gabatxas per aquellas malesas y barranchs!
La majort part de las tropas que entravan pel Portús, dirigintse al setge de Gerona eran alemanys, soldats de murrió de pel; homes com un sant Pau. Al principi anavan molt desprevinguts. Passant los comboys per la carretera nostres pagesos n' havian com un segar de pésols. Darrera de las penyas, darrera dels suros, pif! paf!... plomalls de fum que semblavan sortir de terra .. una dotzena de soldats estirats. Sembravan de morts la carretera fins al pont de Campmany; l' escolta del comboy corria y no veya ningú.
Nostres somatents montanyesos tenen y han tingut sempre sanch dels llurs passats los Almogávers. Desde 'l xafarranxo que féren de las tropas de Felip l' Atrevit, llur táctica y valor ha sigut sempre 'l mateix. Si vingués una nova guerra de invasió, las armas perfeccionadas de repetició d' avuy dia no 'ls hi servirian per res en nostra terra barrancosa y emboscada, defensada per nostres valents montanyesos.
Lo suro dels Penjats ha sigut llarch temps lo terror del país. Encara en 1886 se conservava lo mateix; ningú s' atrevía á arrabassarlo; se deya que s' hi sentian ays y gemechs llastimosos. Quan volgueren llevar sa pela un dels peladors va caure d' una branca y morí de la cayguda. No fa gayre temps que ans d' arrancarlo s' hi penjá un escatidor. Hi trobaren dins lo tou d' una branca un niu de mussols. Lo suro dels Penjats fou arrabassat y cremat á la satisfació de la gent del país que lo miravan sempre de mal ull.