Pla y montanya/La mort trágica y sorprenent
DE MOSSEN PERE ROQUER
Rector del poble de Cabrera
A la falda dels Pirineus, en lo alt Empurdá, no lluny de la frontera, hi ha un poble petit, rodejat de roures y alsinas, dominat per las ruinas d' un castell feudal que s' veuhen de lluny al cim d' un cingle espadat. Los pagesos que l' habitan son gent honrada y senzilla que conservan encara los antichs costums de nostras montanyas empordanesas. No fa gayre s' hi ballava encare lo contrapás llarch, quals paraulas recordan la passió de Nostre Senyor Jesucrist (Veurer lo vol. IV de la Bibliteca popular de la Associació d' Excursions Catalana: Miscelanea Folk-Lorica.) Aquells avis, ab sa llarga barretina, amplas calsas de vellut y faixa vermella, lo ballavan ab molta serietat y casi ab devoció. Las professons del divendres sant hi eran dignas d' esser vistas; tots los pobles de la comarca hi anavan pera veurer los estaferms, y la mort brincant ab sa dalla... Lo poble de Cabrera ha sigut un dels darrers pobles ahont s' han conservat mes temps las tradicions de la vellura, avuy ja casi del tot perdudas.
La major part dels poblets de nostras valls tenen llur llegenda. La del poble de Cabrera es la mort trágica de son digne rector, Mossen Pere Roquer. Us la contaré tal com se m' ha contat.
Era l' endemá dels Reys. Tres joves alegres, de bon humor, passavan per lo carrer de la Font. Las vuit del vespre tocavan en lo campanar de la iglesia bisantina del poble. Feya un fret glacial, puig que havia nevat lo dia dels Reys, y lo carrer era tot gebrat. Se dirigian á casa la Tona hont havian mort lo porch, y feyan butifarras. Havia pesat cent carniceras, lo que causava admiració y enveja dels vehins.
Los tres alegres fadrins anavan á fer lo tast, puig sabian que 'n Guillém, l' home de la Tona, era amich de xerricar y que per aquell dia, sangrava una bota del recó del seller coberta de floridura y telas d' aranya.
Entraren los tres hereus, saludats per las riallas de las butifarreras, en mitj del picament dels tallants que trinxavan la carn sobre 'ls talladors. Una boyra de greixúm omplia l' estancia. En Guillém, fumava un pipot á la vora del foch, segut en una cadira baixa, remenant á voltas lo perol del brou-bufát. Era home de molta calma, ja 's coneixia al veurel pendrer ab sos dits una brasa de foch y posarla ab catxassa sobre 'l pipot pera encendrel. Deya que tenia mal de caixal; portava las barras lligadas ab un mocador. Las donas feren molta gresca ab los xicots; fins la Tuyas los hi penjá á l' esquena una butifarra de vent. Pero ningú los va convidar: ni en Guillem, que gemegava á la vora del foch, no 'ls parlá dels resolis de la bota del recó. Semblava que era cosa convinguda pera ferlos despitar.
A las nou se retiraren; la transició brusca del fret del carrer ab la atmosfera tébia y greixosa d' hont sortian los inspirá reflexions tristas, los feu naixer la gana. — May ha succehit á casa la Tona lo que ha passat anit!.. no convidarnos!.. ni al tast!.. y la Tuyas que s' ha burlat de nosaltres... Aixó ho deyan aturats al carrer, al peu de la porta de ca'la Tona. De sopte, un d' ells digué: Oh! quina idea!.. mireu!.. Alsan lo cap y veuhen á la finestra del primer pis l' espinada del porch.
En lo poble de Cabrera com en tots los pobles de eixa falda de montanya s' acostuma, al matar un porch, posar l' espinada á la finestra. Aixó se comprén que es per pura vanitat: per lo gruix de la cansalada que té l' espinada se judica del pes que ha fet, y aixis n' están enterats los envejosos y 'ls amichs.
— Voleu que 'ls robem l' espinada, ja que no 'ns han convidat? sabrém lo gust que té. — Apa! moll bé! dit y fet: van á cercar un sach, se fan esqueneta y s' emportan l' espinada.
Pobre Tona! qu' enfadada estarás demá dematí!.. y la filla la Tuyas, las riallas se tornarán plorallas. En Guillem se haurá de lligar mes las barras de tan mal de caixal, y de segur que deixará apagar lo pipot. Quan en Guillem lo deixa apagar, es senyal de tempestat y terratremol.
Nostres fadrins, carregats ab l' espinada, s' en van carrer amunt. Sortiren del poble silenciosos, y posats en un recés, comensaren á reflexionar sobre la gravetat del robo que acabavan de cometrer. Ells, fills honrats de las mellors casas del poble, ben cert s' exposavan á una causa criminal.
Tingueren consell y després de moltas rahons y de tirar plans, decidiren lo següent: demá tot lo carrer de cá la Tona será alborotat; l' alcalde, l' agutzil, tothom cercará lo lladre; es necessari amagar l' espinada en un lloch que ningú la puga trobar.
Després de molt pensar, decidiren amagarla al cementiri. En efecte, la portaren en aquell lloch sant ficada dins son sach, la deixaren á dintre, al peu de la paret de tanca, amagada per las malvas y romagueras. Sens dubte que en aquell amagatall estaria en lloch segur; y després de passat l' esbalot la nit següent anirian á buscarla; pera evitar sospitas la portarian á las ruinas del castell de Cabrera, situat á mitja hora del poble. Tot ho tindrian preparat: paella, graellas, pá y ví, en una paraula, tot lo necessari pera fer honor á la carn suculent de l' espinada; y contents d' ells mateixos se 'n anaren cada hú á retiro.
Al dia següent las campanas tocavan á morts: se feya un enterro molt lluhit, puig havia mort donya Gertrudis de Cabrera, descendenta d' aquella antigua familia, qual castell, com niu d' áligas, domina la vall. Donya Gertrudis era una senyora molt caritativa. Morí á la edat de 90 anys; y com era petita, magreta y de color de pergamí, 's deya que passava de 100 anys. A l' enterro hi anavan vint capelláns. Se li cantaren tres oficis, y després de l' absolta se la portá al cementeri seguida d' un acompanyament de tot lo poble, richs y pobres. Fou enterrada ab son mellor vestit y sas arracadas, com era la costum en las comarcas del alt Empordá. La baixaren al clot, y quant los convidats se retiravan conmoguts, se sentia lo terratrémol de las terrossas gebradas que l' enterramorts ab sa pala tirava sobre la tahut.
En lo poble hi havia un parracayre que no se sabia d' ahont era, recorria los masos venent lluquets y comprant espardenyas vellas, parrachs, pells de llebre y de conill. Parlava un catalá xampurrat de castellá; era conegut per home dolentot; se deya si havia estat á presidi. Lo tal parracayre havia assistit al enterro ab la demés gent del poble, y sabia que donya Gertrudis havia sigui enterrada ab sas arracadas de valor. Tot seguit se posá á rumiar lo plan de apoderarse de las joyas de donya Gertrudis; y á la nit següent lo posá en execució.
A las dotze de la nit entrá en lo cementeri, escalant la paret; y ab son magall y sa pala comensá á desenterrar lo cadavre.
Feya una nit fosca com una gola de llop; bufava la tramontana ab furia. Encara d' esser un home desanimat no las tenia pas totas. A cada cop de magall que donava semblava que li agafavan la punta de sota terra. Per fí descubreix l' ataut, arranca 'l tapador, treu lo cadavre fora del clot, d' un grapat li esquinsa sas orellas y s' apodera de las arracadas. Los ronchs uracanats del tramontanal semblavan xisclets llastimosos, com veus planyívolas que passessen enlayre. De cop li semblá sentir parlar... astorat, espahordit, tement lo resultat de son robo sacrílech, fuig deixant lo cadavre á la vora del clot y al volguer saltar la paret del cementeri posá son peu demunt d' un bulto estrany... — Qu' es aixó? ola!.. un sach... veyam que conté. Lo deslliga y troba l' espinada robada de casa la Tona, qual robo tenia lo poble alborotat. Oh! quina idea mes diabólica li passá per l' enteniment!.. Torna al clot, se carrega la pobre vella, treu l' espinada del sach, hi fica á donya Gertrudis, lo lliga deixantlo en lo mateix puesto que lo havia trobat y s' emporta l' espinada.
Lo castell de Cabrera es un antich castell feudal del tot enderrocat. No hi ha més que una estancia mitj coberta ab volta grassa que serveix pera embarrar lo bestiar quant fá mal temps. Nostres fadrins havian escullit eixa estancia pera fer l' apat y saborejar la carn suculent del porch de la Tona. Tot ho tenian preparat: bon foch, graella, paella, pá y ví. Seguts en rotllo sobre una pedra á la vora del foch, parlavan del alborot del poble; se reyan de la rabiada de la Tona y de las barras lligadas de 'n Guillem; de la gresca que s' havia armat en lo carrer. — Ja 'ls está bé, deya la Pepa que havia mort un tocino de 90; aixis no 'ls hi fará profit... A mi 'm sab greu per la pobre Tuyas: diuhen que sa mare li ha arribat á l' esquena... y qué hi mereixia pobre xicota!.. En Guillem digué al texidor que fa d' agutzil, qu' era un cap de burro perqué no sabia trobar l' espinada; ho deya tant enfadat que portava lo pipot á la boca apagat.
Aixis nostres amichs s' entretenian pera matar lo temps y esperar l' hora de mitja nit, hora de comensar á cuynar. Sentiren á tocar las dotze al campanar del poble; un d' ells se dirigeix cap al cementeri distant mitja hora del castell; salta la paret, recull lo sach, se 'l carrega á coll y cap al castell. Al arribar: ja la tenim, apa! apa!.. Deslligan lo sach, l' apropan á la claror de la llar y vuidan son contingut... Los tres exhalan un crit d' horror y espantats arrencan á fugir, no sabent lo que 'ls hi passava. A poch á poch tornaren en sí; se aproparen tremolant de lo que havia surtit del sach. Reconeixeren lo cos de donya Gertrudis enterrada lo dia avans. Al veurer sas orellas esqueixadas comprengueren que hi havia hagut un robo sacrílech y que lo lladre 'ls havia jogat una mala partida; que tota la culpa recauria sobre d' ells, y que no se 'n podian burlar perque era cosa d' anar á presidi. Se desesperavan, no sabian qué fer; parlavan de deixar lo cadavre y anarsen cap á retiro. Peró si algú 'ls hagués vist... Si la justícia ho descubria... Se torturavan l' enteniment pera trobar una solució que los lliurés de un pás tan perillós.
A un quart y mitj del castell de Cabrera hi ha una casa de pagés bastant acomodada: á can Flaciá; mitja hora més lluny hi ha una altre masia de bon aspecte: á can Peyrotó. Donchs bé, nostres fadrins havian trobat la solució que tan cercavan.
Tornaren á ficar dins lo sach la pobre vella, y se dirigiren á can Flaciá. La tramontana, que li diuhen en Jan de Fransa, bramava que feya terror. En la masía tothom dormia: eran las dos de la matinada; feya un fret glacial. Un dels joves entra per un finestró dintre la establa del bestiar; destaca la burra, li posa son albarda, treu sense fressa lo barnat de la porta de la establa, l' obra y fa sortir la burra; torna á girar la porta y se 'n van los tres ab la burra á certa distancia. Treuhen del sach lo cadavre, lo posan á cavall demunt l' albarda, ben lligat de camas y l' esquena subjectada ab un tronch pera ferlo tenir tiesso. Acabats eixos preparatius, s' en van cap á can Peyrotó, enjegan la burra en mitj d' un camp de blat y cada hu s' en va á retiro.
Al ferse dia, lo que 's conegué ab la fressa dels esclobs de la gent de la masía, l' amo obrí la finestra de sa cambra; al veurer una dona ab sa burra al mitj de son blat, l' escridassá: ¡Ey! dona! ou! dona, vejam si os hi vinch!.. aixó si qu' es atreviment!.. y com la dona no 'n feya cas, cridá 'n Rafel, lo boher: — Vés... aquella dona me fa menjar lo blat persa burra; fa rato que la escridasso y no 'n trech res; deu esser sorda... tréumela á garrotadas! — Prou, prou... hi va en Rafel molt decidit; pero al arribar á deu passas, arrenca á fugir, tot esparverat. — Cap de burro! y ara qué 't passa? diu en Peyrotó, que 't tornas boig?..— Que hi vage qui vulga á treure alló del blat, deya en Rafel: es una mala cosa, una bruixeria!.. Tota la gent de la casa se senyava al ohir las paraulas d' en Rafel. En Peyrotó l' home valent prengué sa escopeta y se dirigí vers lo bulto aquell. — Quina colla de ruchs tinch á casa! quins soldats!.. y feya 'l valent. Tots lo seguian uns tras altres. Quan fou á poca distancia, s' aturá, puig no las tenia pas totas; se mira en Rafel que tenia prop seu tremolant d' esglay: — Té, aquí tens la escopeta, veshi. — Ay! l' amo! ni que 'm dongués una onsa; no ho veyéu vos mateix!.. Los dos giraren l' esquena y s' entomaren mes que depressa cap a casa. — En Rafel tenia rahó es mala cosa, bruixa ó dimoni! la cullita será perduda y lo bestiar se 'm morirá!.. Anem al poble á avisar lo senyor Rector perque vinga á tirar aygua beneita al mal esperit y ferlo fugir.
Al arribar al poble tota aquella gent espantada que havia crescut pel camí, hi hagué tancament de portas y finestras. Las donas se senyavan, las criaturas ploravan, los gossos lladravan; lo teixidor que feya de agutzil deixá 'l teler ab tanta precipitació que va romprer una llensadora. En Guillem, lo pipot apagat, corria per tot com un esperitat — qué hi ha... que han agafat lo lladre de la espinada?.. ahont es?.. agarréulo bé!.. Se topá ab l' agutzil que sortia de casa seva corrent, rebé una embestida que lo cuydá fer caurer; feu petar un renech caragolat... Seguiren la professó de gent que 's dirigia á la rectoria.
Mossen Pere Roqué, havia dit sa missa matinal y prenia xacolata. Tenia 80 anys y los portava molt be; pero las camas li flaquejavan; deya, rient, que necessitava oli d' ametllas dolsas pera untarse las frontissas que tenia rovelladas. Al veurer tanta gent á casa seva, després d' enterat de lo que passava, digué: Calmeuse, bona gent, calmeuse! tot se fará; conech ma obligació, y si es un mal esperit desapareixerá com una glopada de fum.
Anaren á cercar lo burro d' en Guillem; puig era lluny, y lo Rector vellet, Mossen Roqué se posá lo sobrepellís; dos vehins l' ajudaren á pujar á cavall del burro; vingué l' escolá ab la peroleta plena d' aygua beneyta, y seguits de tot lo poble en professó se dirigiren cap á can Peyrotó.
A certa distancia del camp de blat, comensá sas pregarias lo Rector, aspergint de quant en quant ab aygua beneyta. A poch á poch anava avansant ab precaució; seguit per l' escolá. Tothom s'havia quedat lluny en darrera. Se veya que l' esglay dominava tota aquella gentada: las donas passavan lo rosari; los homes, y en mitj d' ells en Guillem y l' agutzil, la mirada fixa sobre aquella mala cosa, se senyavan, esperant, espahordits, lo que anava á succehir... De sobte, 'l burro, ab brams desaforats, se llensa, galopant, demunt del mal esperit y lo pobre vell cau á terra trepitjat y desmayat. La gent s' arrancá á fugir y l' abandona en tant trist estat. Lo portaren ab llitera á la rectoria y morí al cap de pochs dias. Tal va esser la fi trágica del bon Mossen Pere Roque, rector del poble de Cabrera.
Tot se descubrí: la vella fou tornada-al clot: lo parracayre aná á presidi, y la Tona perdoná als tres fadrins.