Pla y montanya/La copla dels Jaumets

LA COPLA DELS JAUMETS




Los Jaumets eran coneguts de tots los pobles y poblets de la vall de Ribas. La copla dels Jaumets se componia de fluviol ab tamborí, una gralla, una caramella y una cornamusa. Quatre virtuosos prou vellets pero sempre alegres y de bon humor. Sens dubte que eix carácter jovial era influhit per la joyosa harmonía de sos quatre instruments, y sobretot per la costúm d' ésser sempre barrejats ab la jovenalla qual alegría se reflexava en llur carácter.

No hi havia festa ni festeta sense la copla dels Jaumets. Quina satisfacció, quin goig ressentian al veurer que per la sola virtut de sos instruments animavan tot aquell estól de pagesos y pagesetas en ayrosas sardanas y joyosas corrandas!

Qué s' han fet?... Qui los ha reemplassat?... Ahont son aquells incomparables instruments? Ja no se 'n parla.

Per la festa major del poble tenian á plassa llur catafal ab garlandas de boix y lo porró entre camas. Quins salts! Quin puntejar los fadrinets! Ab quin ayrós vigor agafavan la balladora per la má y d' un bot se la posavan su l' espatlla, fentli donar voltas en mitj de xisclets y riallas!... Quin espinguet lo fluviol mentres la cornamusa ronca un punt d' orga!

L' arribada dels Jaumets en lo poble es senyal d' alegria. Las pagesetas treuhen y respallan llur roba de festa; se clenxinan sonrient á llur mirall. Los fadrins van mudats de drap fí, un clavell á la botonera del jech, un brot de fábrega en lo plech de la barretina.

Los Jaumets no van á l' hostal; no n' hi ha en los pobles de montanya, y encara que n' hi hagués de cap manera ho permetrian. Lo fluviol posa á ca 'l batlle, la cornamusa á ca 'l secretari, la caramella á ca 'l jutge de pau, la gralla á ca 'n Majoral. Se fan un plaher de tenirlos, d' obsequiarlos; los hi donan la millor cambra, y á taula seuhen á la plassa d' honor, entre l' amo y la mestressa.

A las tres de la tarde se juntan ab molta importancia, y seguits de la maynada fan la passada. Al ohir la joyosa música, tothom surt á las finestras; per tot cares alegras. Se dirigeixen á plassa ja rublerta de pagesos vinguts de las masías; pujan al catafal, s' assentan ab molta gravedat; lo fluviol fa un refilet seguit de quatre cops repicats sobre 'l tamborí... Lo fluviolayre es lo millor de la comarca. Encara me sembla que 'l veig: alt, magre, la barretina al clatell, sos ulls pestanyejant; quan té lo fluviol als llabis, sa fesomía es inmutable, sols un moviment de cap á cada tam tam del tamborí pera marcar lo compás.

Ha sigut pastor y desde rabadá ja tocava un fluviolet de fira que sempre portava al sarró. Mentres lo remat pasturava, ell segut demunt d' un roch al bell cim de la montanya florida, los jorns de primavera, s' ensajava á imitar ab son fluviol los refilets dels aucells. També ara es lo rey dels fluviolayres y fa lluhir la copla dels Jaumets. Son tamborí es petit, aixerit, enjoyat de pinjorellas de flochs virolats; son tam tam sech, estrident domina los demés instruments de la copla.

Y lo cornamusayre!... era l' únich; no n' hi havia cap més que l' igualés: petit, grasset, cara riallera; porta l' instrument sul bras, arrugat, ab tres tarotas desiguals que li penjan, guarnidas de borlas blavas y vermellas; semblan las camas d' un animal disforme. S' assenta una cama sobre l' altra, la dolsayna sota 'l bras, ja emboca lo canonet, sembla que xucla un caramelo, lo bot s' infla, las camas s' estiran, ja pren vida... de cop esclata en joyosa armonia; cada tarota que li penja es una gralla de tonalidat diferenta; ella sola es una orquesta... Romp la copla; quinas sardanas, quinas corrandas la fadrinalla!... Sí, ja poden estar orgullosos los Jaumets! son ells que animan eix bell jovent.

Pero, qué s' han fet?... Qui los ha reemplassats?... Ahont son aquells incomparables instruments?... Temps ha que no 'ls he sentit á tocar en los pobles de la vall!... Los Jaumets fá anys que no son d' aquest mon. S' emportaren en llur tomba los instruments que feyan ballar nostres ávis, que feyan palpitar lo cor de nostras montanyesas. Aixís van desapareixent com tantas altras las costúms típicas de nostras valls estimadas á mida que hi penetra la civilisació.

Del sach dels gemechs ja no se 'n parla; la gralla se sent encara lo dissapte de Pasquas floridas al cantar lo goig dels ous; la caramella encara la toca algun pastor de montanya, tot guardant lo remat... Recorts de la vida patriarcal de nostres avis que caracterisavan nostra terra catalana... recordemlos... fem que no s' esborren.