Pla y montanya/Lo St. Crist del Tech

Sou a «Lo St. Crist del Tech»
Pla y Montanya
Carles Bosch de la Trinxeria
(1888)
LO ST. CRIST DEL TECH



A mos amichs y companys d' excursions en Joseph Carrerras, en Joan y en Francesch Sunyol.



Los pobles de nostras valls montanyesas conservan y conservarán, si Deu vol, la fé religiosa de llurs antepassats, las costums senzillas, patriarcals, que la moderna civilisació podrá dificilment esborrar, malgrat las malas doctrinas que hi penetran.

Las creus de missió son respectadas y venaradas per nostres pagesos; las funcions religiosas se conserven y se celebran com en lo segle passat, ab vera fé cristiana.

Es un consol pel creyent lo véurer qu' en mitj de la tormenta revolucionaria, que sembla volguer arrencar de sol arrel la fé religiosa de nostres montanyesos, l' arbre de la creu, plantat al cim del poble, los ampara y protegeix.

En mols pobles las creus de missió, en despoblat, son bisantinas, ogivals, segons llur antigüetat.

En lo poble que la carretera d' Arles á Prats atravessa, que se 'n diu lo Tech hont devalla lo torrent de Comalada, que passa prop la ermita de St. Guillém de Combred, quals fonts venen del estanyol de la portella de Canigó, al cim del poble, á uns 90 metres de elevació, se veu demunt d' un cingle espadat, blanquejar un Crist clavat en creu de ferro. Es del tamany més que d' estatura natural, molt proporcionat y fet de ferro colat. Los frets, las neus, los tramontanals no hi poden res; l' uracá brama á sos peus, la boyra glacial l' envolcalla á l' hivern, y de sos brassos estirats, de sos cabells, de sos peus penjan agullas de gebre. Lo Crist ferreny, inmóvjl, domina la tempesta, se riu de la lluyta desencadenada dels elemens.. Está clavat en roca de granit...

Lo Crist, vist de la vall produeix un efecte sorprenent. Fou posat al cim del cingle, fará uns 15 anys, en recort d' una missió que predicá un frare caputxí, per la gent del poble del Tech, Allunya los mals esperits y pedregadas; es invocat pels malalts y lliura d' epidemias y malorias.

A la primavera, lo sol del matí d' Abril colora 'l Crist d' un to daurat com brillant aureola que la negror del cingle y lo vert fullám dels arbres que 'l rodejan fa ressortir més encara.

Los aucells se paran sobre son cap; las aurenetas nian sota sos brassos; las aranyas hi paran sas telas... lo crist fret, glacial, se torna com un foch de vida, d' amor... sembla conmogut, en son aislament, per los cants alegres, lo joyós homenatje del despertar de la naturalesa.

Eix Crist, siguent de ferro colat, es vuyt. A l' esquena te un foradet per hont han penetrat las abellas. Son cos es rublert de bresca; cada primavera ne surten aixams que los pajesos recullen en ses buchs.

Si 'n tindrá de mel aquell Crist... Si se li foradés la ferida del pit, la ferida de la llansada, brollaria una font de mel.., la dolsa mel que calma nostras penas... que lo cristiá xucla ab delicia... dolsa font d' amor que brolla del cor de nostre diví Redemptor!...

Cada any al estiu, al passar per lo poble del Tech, pera anar á estiuejar á Prats me miro aquell Sant Crist aislat, encinglat, en mitj de la malesa, en lloch selvatge, desert .. y penso ab los aucells que l' acarician, las abellas que 'l saludan de sos brunsits, la aureneta que nia prop son pit, la aranya que fila sa tela sedosa entre sos brassos estesos, clavats en creu... allavors, conmogut, ma pregaria demana al Crist de ferro, al Crist enlayrat, protegeixi 'ls pobles de nostras valls estimadas, conservi llurs fé, llurs creencias y llurs costums.