NOTES


CANT I


I De les riqueses lo deu en tu posaren los grechs... Posidonius diu que Plutó, lo deu de les riqueses, habitava sota les terres d' Espanya.
2 Mon nom escrit ab astres del cel en lo llindar... Les set Plèyades à Atlántides, anomenades aixís per Virgili en lo primer llibre de les Geòrgiques: Ante tibi Edæ Atlantides abscondantur. Per altre nom se diuhen les Cabrelles, que ab les Híades forman part de la constelació del Taurus, y están á ses espatlles.
3 Conta una tradició montanyesa que 'l mall tirat per Roland als moros, desde un coll dels Pirineus, aná á caure en lo pla d' Esterri.
4 Rabaçuts gegants. Diodoro Siculo parla d' eixa batalla d' Hèrcules ab los gegants de la Provença.
5 Portvendres, de Portus Veneris.
6 Pirineu... «A causa d' aquest tan gran incendi los grechs anomenaren á la montanya Pyrenea, perque Pyr en aquella llengua vol dir foch.» PUJADES, Llibre segon, cap. V.
7 Conflent. «Com la calor del foch fes fondre les secretes y riques mines de les entranyes de la terra, y correguessen los riells d' or, argent y altres metalls per la terra; d' aquí part d' ella, per ahont ab més abundancia era la confluencia de aquestos metalls, se digué Confluens. Á la qual vuy dihem Conflent.» PUJADES, id.


8 Llevants plorosos... Aquí ve com l' anell al dit, lo poetich adagi que la observació ha inspirat als montanyesos de Catalunya:

  Ponent té una filla
 casada á Llevant;
 quant ell la visita
 se 'n torna plorant.

CANT II


I Columbrets. Illots que entremitj del Ebro y Valencia s' aixecan, algunes milles mar endins. He sentit dir que duhen lo nom de Churruca, Valdés y d' altres hèroes de Trafalgar.
2 Montgó. Montanya aspada que al cap d' allá del golf de Valencia se n' entra en la mar vers la illa Formentera.
3 La montanya que en dues mitj partí l' espasa de Roland... Serrat molt conegut dels mariners, que s' aixeca forcat aprop de Benidorm. Segons la tradició, després d' haver sabrejat l' hèroe francès als moros que en la cima l' esperavan, descarregá damunt d' ella tant terrible colp, que, fentne dues, llançá lo troç mitjer rostos avall fins á la mar, ahont se pot veure encara fet una illa.
4 Costa de Palmes y Marfil. Territori de la vora occidental d' Africa, més ençá de Fernando Póo.
5 Mel·laria. Segons Adolfo de Castro, estava en l' endret ahont es avuy Tarifa; segons altres, en Vejer de la miel.
6 Drach... Entre les moltes obres d' art que son testimoni de la vida que en los segles moderns ha tingut aquesta bellíssima tradició, es notable lo tapiç que s' acaba d' exposar en lo Museu d' antiguitats de Barcelona, ahont hi há representades les Hespèrides en l' acte en que Hèrcules va á desferse del drach y robar les temptadores taronges d' or.


7 Tant per justificar la idea primordial del present Poema (mostra de nostre pobre enginy literari), com per aclarir aqueix passatge, lo més important de la historia dels Atlants, transcriuré lo que 'ns recorda Plató en son Timeu:
 «Un jorn en que s' entretenía Soló conversant ab los sacerdots de Sais sobre la historia dels temps primitius, los digué un d' ells: «¡Oh, Soló, Soló! vosaltres, grechs, serèu sempre noys; no hi há pas vells á Grecia... Nostres llibres contan com Atenas destruhí una poderosa armada, que, sortida del Atlántich, invadía com un torrent la Europa y la Assia. En aquesta Atlántida sabis reys havían format una gran y maravellosa potencia que dominava tota aquella terra sobre moltes altres illes, y afins sobre algunes encontrades del continent, apoderantse de totes, desde la Libia fins al Egipte, y de la Europa fins á la Tirrenia. Un día, reunint totes ses forces, emprengué lo ferse seu, d' un colp, nostre pahís, lo vostre y tots los pobles de part d' ací del estret. Fou llavors, oh Soló, que vostra ciutat mostrá son coratge y son poder. Ella, magnánima y hábil en les arts de la guerra, enardí 'ls pobles vehins: ab sols los grechs, per la prompte retirada de sos aliats, arriscá 'ls més grans perills, triomfá de sos invasors, aixecá sos trofeus, deslliurá de les cadenes de la esclavitut á tots los pobles situats com nosaltres ençá de les columnes d' Hèrcules, y 'ls doná á tots la llivertat. Mes sobrevingueren grans ayguats y terratrèmols, y en un sol día y en una sola nit fatal tots aquells guerrers foren engolits per la terra entreoberta. La Atlántida desaparegué, y veusaquí perqué encara avuy no 's pot recorrer y explorar aquella mar, trobant la navegació un entrebanch en lo llot fangós que ha deixat la terra al abismarse.»




CANT III


I D' Haytí la cordillera que 'l cor ama, en illes es trencada... Segons la Crònica de les Indies d' Oviedo, los antichs habitants de Santo Domingo tenían recort d' un diluvi que esplicavan d' aqueixa infantil manera:
 Un dels més poderosos cacichs de la terra doná la mort á un fill seu, pe'l crim d' haver conspirat contra ell. Netajá després alguns dels seus ossos, segons us y costum del pahís, y 'ls desá dins una carabaça buyda per tenirne un recort perdurable. La obrí un día, per contemplar les tristes reliquies de son fill, y s' admirá de vèurela plena d' aygua y de peixos grans y xichs y de totes menes. Tancá l' estoig á més correr y, posantlo damunt sa cabanya, començá á dir y á fer gloria de que tenía la mar y la pesca dintre de casa. Tant y tant ponderá la carabaça, que, aprofitantse un día de la sortida del cacich, quatre vaylets la abastaren; mes, per mala ventura, lliscant de ses mans tendres, caygué á terra y s' esberlá, y ab un gran torrent sortiren d' ella saltadors dufins, taurons y fins balenes de les més formidables. Lo riu espantós cresqué, y sortint de mare formá l' oceá, deixant á descobert solament los cims de les montanyes, que eran aquelles illes.
 Los Zhemís eran divinitats mitjanceres entre Deu y l' home; ells feyan remor entre les fulles dels arbres, feyan rodolar y empenyian les ones dels rius, la tempesta era moguda per llur alenada y lo llamp era llançat per llurs mans.
 Les següents ratlles son tretes d' una obra de Roisel titolada Les Atlants.

 «En temps de la conquista de Mègich, los insulars de les Antilles contaren als espanyols que totes aqueixes illes havían format un sol continent, mes que foren soptadament separades. Segons les tradicions locals, lo Yucatá estava unit á Cuba; y deyan los Caribes que les seques y esculls d' aquella mar eran formats per una gran revolta de ses aygues. Los habitants de la Castella d' or guardavan lo mateix recort; y 'ls pobles del Orinoch anomenan aqueix desastre Catenamonoa, ò sia submersió dintre 'l gran llach.»
 Segons Diego Landa, los Quixes ò habitants de la América central contan aixís eixa catástrofe: Les aygues pujaren llavors de nivell; y vingué una gran inundació que muntá sobre 'l cap dels habitants. Tots foren coberts d' aygua, y una rehina espessa baixá del cel. La terra s' ensutjá, y una pluja tenebrosa començá: pluja de día, pluja de nit; y passavan gran foguerades per sobre llurs testes. Llavors se veya correr los hòmens plens d' espant y de desesperació. Volían pujar sobre llurs cases; y les cases, enderrocantse, los feyan caure á terra. Volían muntar als arbres; y 'ls arbres los rebatían lluny d' una sachsada. Volían entrar en les cavernes; y les cavernes s' entravan devant ells. Los antepassats dels Quixes foren testimonis d' aqueix fet; pus no haurían pas sabut imaginar una tant fidel explicació dels fenòmenos que degueren acompanyar aqueix terrible terratrèmol.
 Veusaquí, segons M. de Froberville, una altra antiga tradició conservada per los Amakona, poble africá, y que 's refereix evidentment á aqueix cataclisme, qual trist recort tant profundament degué grabarse en la memoria de tots los pobles riberenchs.
 Ja fa molts anys, lo fons de la mar, que separa avuy la terra dels negres de la dels blanchs, era un pahís d' una fertilitat maravellosa. S' anomenava Kassipi. Hi hagué una anyada tant abundosa en grans, que, tenint ja plens y acurullats sos graners, los habitants sembraren lo blat pe'ls camins, en lloch de ferne present als pobles vehins, que havían tingut una cullita miserable. Moloko, lo bon Deu, s' irritá á vista de tant criminal indiferencia. -¡Ay de vosaltres!- digué als moradors de Kassipi; y eixa maledicció no trigá pas gayre á complirse. Los dimonis se feren seu lo pahís; lo cor dels habitants s' endurí més encara, y feren companyia ab los diables; y prompte la mar invadí llur territori.


 «Si s' examinan les Antilles, diu Buffon, començant per la de la Trinitat, que es la més meridional, no podrá duptarse que aixis aquella illa com les de Tábago, la Granada, les Granadines, les de Sant Vicents, la Martinica, Maria Galante, la Deseada, Antigua y la Barbada, ab totes ses adjuntes, forman una cordillera de montanyes, qual direcció es de Sur á Nort, com ho es la de Terranova y la terra dels Esquimals. Després la direcció d' aquestes se cambía de Llevant á Ponent, desde la Barbada fins á Cuba. Totes están tant acostades unes ab altres, que poden considerarse com una faixa de terra continuada, y com parts més alteroses de un continent sumergit.»
 Milne-Edwards adés s' es adonat de que la fauna de les Açores, especialment en lo que toca als moluscos, es continental y, en gran part, alpina; lo que proba que estigueren lligades á Europa.
2 Blat del diable... Herba més coneguda ab lo nom de blat bort. Echinaria capitata. Desf.

CANT IV


I La paraula freu es viva encara en algunes encontrades de Catalunya usada y en tots los llibres de derrota. Los llatins anomenavan l' estret de Gibraltar Fretum herculeum.

CANT VII


I Equinades. Casi ab les mateixes paraules contan los mitòlechs lo naixement d' aqueixes illes, situades á la boca del Aspropótamo (Aquelous), y més conegudes avuy per lo nom de Curzolari. Entre elles y la ciutat de Lepant se doná la gloriosa batalla d' aqueix nom, en que, ferit de mort, l' islamisme començá sa llarga y penosa agonía.


2 Lesbos. Segons testimoni de Reclus, s' uniren, en època no molt llunyana, les dues illes, Issa y Antissa, formant la hermosa Lesbos.
 Los lesbians eran los millors músichs de Grecia. Eixa illa encantadora fou mare de Safo y de Terpandro, que posá set cordes á la lira; y en ella les ones anaren á portar la testa d' Orfeu, que al arribarhi repeti ab veu neguitosa lo nom de sa perduda Eurídice.
 Mirada Lesbos sobre 'l mapa, sembla tenir alguna semblança ab l' instrument músich quals armoníes segles y segles tant dolçament ressonarían en ses riberes.
3 Tempe. La tradició, d' acort ab la geología, refereix que en època molt remota lo Peneu inundava la Tesalia, pahís dels centauros, y que un terratrèmol separá la Ossa del Olimp, obrint al riu un passadiç fins á la mar.
 Los mitòlechs afegiren aqueix fet á les ja numeroses gestes de son hèroe predilecte; y, sols per referirse á ell tan hermosa y veritable tradició, he fet parlar al Tempe entre les illes, llicencia poètica que, ara, á mi mateix me sembla imperdonable.
4 Los primers grechs miraren la terra com un cercle pla, al entorn del qual lo gran riu Oceá anava donant voltes.
5 Rhodas, del grech rhodon', roses.

CANT VIII


I Minhocao. Histories terribles d' est animal circulan pe'l Brasil, terra probablement vehina de la Atlántida, revestides d'un carácter sobre tot punt maravellós. Habita, diuhen, les montanyes meridionals d' aquelles encontrades; y los que suposan haverlo vist li atribuheixen una llargaria de 250 pams y uns 25 pams d' amplaria, y afegeixen que va cobert d' ossos com si fos una cuyraça y arranca pins com brins de molça, y gira los rius á son gust, convertint los plans en llacunes. M. Fritz Müller, d' Itajahy, acaba de fer una notable comunicació al Zoologische Garten, dant compte de tot lo que ha pogut recullir relatiu á tant gegantina bestia; y apar que se inclina á creure que pot ser un peix monstruós del ordre dels Lepidosiren ò del dels Ceratodus. Altres autors lo creuhen un enorme descendent dels Glyptodontes.


2 Drago. «Tenía otrosí (Cádiz) un árbol llamado de Gerión, por causa que, cortado algún ramo, destilaba, como sangre, cierto licor, tanto más rojo cuanto más cerca á la raíz cortaban el ramo. Su corteza era como de pino, los ramos encorvados hacia á tierra, las hojas largas un codo y anchas cuatro dedos: y no había más de uno de estos árboles y otro que brotó adelante cuando el primero se secó.» MARIANA, cap. 15. Sant Isidoro parla també d' aqueix arbre en ses Etimologies. «Nascitur in ca (Cádiz) arbor similis palmæ, cujus jummi vitrum ceranium gemmam reddit.»
3 Anteu volgué batres ab Hèrcules; aqueix l' aterrá tres vegades, aixecantse l' altre sempre ab més delit al contacte de la Terra, sa mare. Diuhen que, havent Sertori fet obrir son sepulcre, hi trobá uns ossos descomunals.
4 Gorgones. Hesiodo les posa al cap d' allá del món, vora l' estatge de la nit.

CANT IX


I Ab lo nom vulgar de Boabab se coneixen los colossos de la vegetació, que 'ls botánichs anomenan Adansonia digitata. Los negres tenen grandíssima veneració per tals arbres, en lo tronch dels quals, que arriba á mesurar una gruixaria tal que quinze homes ab los braços estesos no podrían enrondar, hi enterran los músichs y poetes, creyent que, tenint comunicació ab los genis, no deuhen ésser soterrats. Fins á la edat de vuytcens anys no paran los boababs sa creixença. De les cavitats que naturalment lo temps practica en lo seu tronch, n' hi há que podrían soplujar ò contenir fins duescentes quaranta persones.


2 Y'ls cims de les montanyes topant ab ses rabaces... Hesiodo, ab valents versos, descriu aqueixa formidable agressió dels Titans, fins que, ferits pe'l llamp, son rebatuts al infern en un lloch pestilent, situat en los derrers termes de la terra, d' ahont no hi há sortida, puix Neptú 'l rodejá ab un gran mur tancat ab portes de bronze.
3 Eliseu. Homer posava aqueixa mansió de la felicitat en los límits ponentins de la terra, mes ençá de la gran mar que la rodeja.
4 Conta Herrera en ses Dècadas que en son temps durava 'l recort d' una raça de gegants esterminats per lo cel, á causa de llur impietat, en lo mateix endret que conserva 'l nom de Pueblo-Quemado; á una catástrofe semblant se fa referencia en la antiga historia de les illes Canaries, assegurant que al cim del Teyde foren trobats òssos colossals, los que se suposa son deixalles d' hòmens que en segles remots s' havían rebelat contra Deu.

CANT X


I Es Hèsper. En la provincia de Cádiz, vora 'l Guadalete, hi há la vila d' Espera, que té per armes un castell ab una estrella coronada d' aqueixa senzilla llegenda: «Soy Espera, tan antigua como cualquiera.» No molt lluny de Sant Lúcar de Barrameda hi hagué un temple dedicat á la Estrella del Alba.

2 A Finisterre. D' un article sobre les antigues tradicions de Galicia, publicat fa alguns anys en lo Museo Universal per don Ricart Puente, copiam lo següent, referent á aqueixa llegenda, verament maravellosa:
 «Los antichs, que adoravan al sol, havían determinat seguirlo de Llevant fins á Ponent. Caminaren desde les més llunyanes montanyes de Caldea, y arribaren á aqueixes costes, que foren per ells lo fi de la terra. Allí vegeren que no podían passar més avant derrera llur ídol estimat, que s' amagava sota les aygues del Oceá, y li erigiren una ara, que fou anomenada Ara Solis.»
 «La torre d' Hèrcules, de la Corunya, era un monument que recordava al mateix temps la historia d' un conquista y la d' uns amors.»
 «Galacte, fill d' Hèrcules, la havía feta vestir tant bon punt se ensenyorí d' aquell territori... Galicia prengué 'l nom del seu nou rey Galacte, y la Corunya d' una donzella de qui s' havía enamorat lo jove conquistador.»
3 Veurá náixer à Elcano. Carles primer li feu mercè, en premi del seu arriscat y gloriós viatge, de que usás quarters alusius á aqueix en son escut d' armes, posanthi per cimera un globo ab esta lletra: Primus me circumdedisti.
4 Zacinto. Veusaquí com esplica aqueix passatge lo senzillíssim Benter:
 «Viniendo Hércules á Sagunto ó Morviedro, quiso ver aquella población. Zacinto, caballero principal que lo seguía... poniéndose á dormir á la sombra de un árbol en la siesta, fué mordido de una culebra y murió. Hizo Hércules tanto dolor, que enterrándole á la punta del norte, do está Sagunto, sobre una torre alta por memoria, que se llama hoy torre de Hércules y tiene unas tablas de enebro. Queda hoy en un camino que va de Morviedro á Almenara, entre la marina y el camino real, una piedra muy grande, casi enterrada, y diz tiene la figura de culebra, y se dice camino de la culebra.»

5 A Baleu atribuheix Tito Livi, encara que impropiament, lo nom de Balears que donaren los grechs á les illes de Mallorca.
6 Torrejan dotze pedres. «Únicamente en la menor de las islas, los altares han podido atravesar los siglos; y si los dolmen de aquellas regiones extranjeras (Armorica é Inglaterra) se componen de una piedra plana sobre tres ó cuatro verticales clavadas en el suelo, á los de Menorca, más osados, bástanles una roca levantada á manera de pedestal ó columuna, y otra atravesada con admirable firmeza y equilibrio, y tres solos, entre su gran número, admiten doble ó triple apoyo. Variados en sus dimensiones, en lo cual también se asemejan á los armoricanos y británicos, unos alcanzan á cinco ó seis palmos en su pedestal y en la longitud de la piedra atravesada; otros, sobre una roca vertical de quince palmos de altura, doce ó trece de ancho y dos de grueso, sostienen una mesa larga de diez, ancha de siete ú ocho y gruesa de tres ó cuatro, mientras alguno descuella sobre los demás su pedestal de veinte y un palmo de elevación, doce de anchura y dos y medio de espesor, coronado de una peña plana larga de diez y ocho. En torno de muchos, y con mayor ó menor diámetro, gira un círculo trazado con grandes piedras.» PIFERRER, Recuerdos y Bellezas de España.
 En lo volum de Mallorca mateix pot vèures la descripció dels clapers dels gegants, massa extensa perque pugam transcriurela aquí.
7 Sardus. Respecte á aqueix personatge, diu Solin, cap. 10, lo següent: «Sardus, fill d' Hèrcules, y Norax, fill de Mercuri, eran partits l' un de Libia, l' altre de Tartessus, vila d' Espanya, y arribaren fins allí. Sardus doná nom á tota l' illa y Norax á la villa de Nora.»
 S. Isidor, Origin. L. 14, c. 6, conta que Sardus, fill d' Hèrcules, partit de Libia ab un estol de naus, ocupá la illa de Cerdenya y li doná son nom.
8 Testimonieja la riquesa de Cerdenya aquest vers d' un antich poeta: India ebore, argento Sardinia et Attica melle.

9 Del Taber al cim, hont sa ruina du escrit al front encar lo nom de Paradís. Apropòsit d' açò, diu Carbonell en fol. 4 de la seva obra:
 «Altres creuhen que fos un bell hort ò verger construit sobre columnes riques en lo alt de la ciutat, y per ço pres lo nom de paradís, per la amenitat é gloria del verger é gran miranda, regant dit verger un gran conduit d' aygua, lo qual, sobre alsat de terra abarchs y voltes, venía del riu Bétulo, que 's diu Besós, les antigualles é fonament se trovan en molts lochs.»
10 Vora Gades bastirenli un gran temple. «Era de arquitectura fenicia la fábrica del templo gaditano: de setecientos pies de longitud: el techo sin bóvedas: de viga tan fuertes sus enmaderados que hasta el siglo de Aníbal existieron sin necesidad de ser tocados para la firmeza del edificio; aspiraban á la incorruptibilidad, según cantó Silio Itálico.
 »En el frontispicio se ostentaban relevados los doce trabajos de Hércules. La divinidad del templo era invisible; ninguna imagen daba á conocer dentro de su recinto la figura del Dios á quien se tributaban cultos. Los sacrificios de sangre humana jamás se admitieron en este templo: un fuego nunca extinto por la incesante vigilancia del sacerdocio ardía en sus aras.
 »El vestido de los sacerdotes era de lienzo blanco con toca de igual color y materia. La ropa que usaban éstos para las ceremonias del sacrificio era blanca también; pero bordada de flores carmesíes. Cuando los sacerdotes ofrecían incienso al numen, iban sin ceñidor en la túnica, desnudos de pies, recogido el cabello. Permanecían en el estado de castidad los sacerdotes de Hércules; y así era vedado á las mujeres entrar en el templo.» CASTRO. Historia de Cádiz.
 Calmet y lo P. Alexandre, parlant d' aqueix famós temple, diuhen que s' hi observavan infinits vestigis de la religió hebrea, y veuhen gran semblança entre molts de sos ritus y ceremonies ab les que cita Moysès en los sagrats llibres del Exodo, Levítich y Deuteronomi.

 La olivera d' or que hi havía, diuhen si era present del rey Pigmalió, cunyat de Siqueu, pontífice del mateix temple.
 Pera refrenar y aclarir nostra idea respecte al Deu que adorarían los primers espanyols, transcrivim les següents ratlles de la obra de Carrasco sobre la mitologia universal.
 «Con razón se debe decir que los primitivos españoles tuvieron su culto originario ó indígena, distinto del importado por los Celtas, Tirios ó Fenicios, Cartagineses, Griegos y Romanos. Eforo, hablando de España, dice que en su tiempo (338 años antes de J. C.) no había todavía templos de dioses en la Turdetania, Andalucía; y que en vez de éstos se hallaban piedras amontonadas de tres en tres, ó de cuatro en cuatro, y que no hacían sacrificios, tradición general que estaba admitida entre los Españoles. Según Estrabón, los Celtibéricos y los que habitaban los países comarcanos al Norte, adoraban un dios sin nombre. San Agustín dice que los Españoles, por sus sabios y filósofos, adoraron un solo Dios, autor de lo criado... incorpóreo... incorruptible, nuestro principio y nuestro bien. Duplex se expresa así:...«es una cosa admirable que estando todas las otras naciones del mundo sumergidas en la idolatría y en el culto de diversas divinidades, distintas con nombres diferentes, los Celtíberos adorasen á un dios sin nombre: ellos se conformaban en esto con los principios de la verdadera teología, la cual confiesa al Dios verdadero, inefable, y cree que ninguno es capaz de nombrarle ni dignamente, ni con propiedad...» Los padres Mohedanos, con referencia á San Epifanio, opinan porque el barbarismo, que este santo entiende hasta el tiempo de Noé, duró en algunas naciones hasta la introducción de la idolatría: citan á Banier, que dice que algunos autores dividen las religiones de los primeros tiempos en Sabismo y Helenismo, la primera que fué la religión de los antiguos gentiles: la segunda de los Griegos: y hablando de España dicen:... «La religión de los Españoles debió padecer tambien un daño considerable con la venida de los Fenicios. El conocimiento y culto de la divinidad era, sin duda, entre ellos, muy imperfecto y confuso. Verosímilmente reinaba la secta que San Epifanio llama barbarismo ó el Sabismo, que, según otros, era la más antigua y común entre los pueblos primitivos. Aunque no concedamos lo que pretenden algunos de nuestros modernos, que los antiguos españoles conservaron la tradición y culto primitivo del Dios verdadero, ni extendamos á estos tiempos lo que dice San Agustín, que algunos filósofos españoles conocían á un solo Dios; sin embargo, es preciso confesar que apenas nos quedan vestigios de la idolatría de España antes de la venida de los Fenicios. Su culto y religión, si alguna tenían, no era tan abominable y supersticiosa como la de los pueblos del Oriente. No contentos con la idea interior de la divinidad, la procurarían hacer sensible con símbolos materiales que la representasen. Convirtieron después estos símbolos ó imágenes en objetos absolutos del culto y adoración. Reconocieron por divinidades al Cielo, el Sol, la Luna y los demás astros; ésta parece la primera y más natural fuente de la idolatría. También el amor de los padres á sus hijos, la veneración de éstos á sus antepasados, la habilidad de los artífices para hacer imágenes primorosas; fué causa que las estatuas de los héroes, y los retratos de familia se convirtieran en otros tantos dioses; hasta que, en fin, una errada filosofía y una política artificiosa multiplicó sin número las divinidades. Pero esto fué en las naciones cultas, y donde florecían las ciencias y las artes. Mas en las incultas y bárbaras no se multiplicó tanto el número de las falsas divinidades. Su misma barbarie las preservó largo tiempo de esta desgracia. Su religión, á la verdad, era falsa, diminuta y más grosera que en los pueblos civilizados; pero al mismo tiempo más sencilla, menos absurda y no tan supersticiosa. Tal sería el estado de los Españoles antes de la venida de los Fenicio...» Masdeu dice que se debe convenir que la religión revelada se introdujo en España juntamente con los primeros habitantes, y que se mantuvo constantemente por medio de la tradición, hasta que los Fenicios llevaron la muchedumbre de sus deidades. Segun Erro, los Españoles, por el rito simplísimo de aquellos tiempos, no conocían templos ni altares: unas piedras amontonadas eran las únicas aras que usaban y en que ofrecían al Señor las primicias de sus frutos: todo el mundo era para ellos templo de Dios: añade que los primeros templos que se vieron en España fueron los de las colonias Fenicias, que trajeron con sus costumbres la horrenda multitud de sus ridículos dioses, que no llegó sino con mucha dificultad á introducirse en algunas partes de la Celtiberia, y jamás en otras muchas, ni en las provincias septentrionales, donde conservaron pura la primitiva religión, hasta la anunciación del Evangelio.»

<poem>


CONCLUSIO

1 Plini, en lo Cap. 3 del llibre segon de sa Historia natural, diu que 'l mar cincunda la terra, y que sa llargada de Llevant á Ponent es desde la India á Cádiz.  Estrabó, en lo llibre primer de sa Cosmografía, afirma que la mar volta la terra, que per Llevant banya tota la India y per Ponent la Espanya y la Mauritania, y que 's podría navegar d' un al altre pahís, á no impedirho l' Atlántich. 2 De Sèneca 'ls pressagis.

   Venient annis   Secula seris, quibus Oceanus   Pateat tellus, Typhisque novos   Detergat orbes, nec sit terris   Ultima Thule.

 Veusaquí la preciosa paráfrasi que d' eixos versos de la Medea feu Colon en son llibre de Profecíes:

 «Vernán los tardos años del mundo ciertos tiempos en los cuales el mar Oceano aflojará los atamientos de las cosas y se abrirá una grande tierra: y un nuevo marinero como aquel que fué guía de Jason, que hobo nombre Tiphis, descobrirá nuevo mundo; ya entonces non será la isla Thule la postrera de las tierras.»
3 Illa de les Flors. p. 217. La més occidental de les Azores.