L'Atlàntida/Conclusió

CONCLUSIO


COLON

 A les paraules del solitari, sent lo genovès náixer un nou món en sa fantasía. Lo bon anciá li dona ales ab ses avinentes rahons. Oferiments de Colon á Gènova, Venecia y Portugal. Lo somni d' Isabel. De la válua de les joyes de la Reyna, ell ne compra naus. Lo vell, desde 'l promontori, lo veu volar á la més gran de les empreses, y s' extasía devant la esdevenidora grandesa de la patria.

Fineix als llavis del bon vell l' historia;
y, com dormint lo somni de la gloria,
l' inspirat mariner no li respon;
es que, envolt ab la boyra del misteri,
ab celisties y llum d' altre hemisferi,
dintre sa pensa rodolava un món.

Derrera aqueixa Atlántida enfonzada,
la verge de son cor ell ha ovirada,
com, part d' allá d' un pont, gentil ciutat;
com, derrera d' eix cel, cels més hermosos;
com, derrera eixos astres lluminosos,
lo tabernacle d' or del Increat.

De cara al sol, que 's pon entre purprada
boyrina, com fugint de sa mirada,
sembla haverlo sorprès en son camí,
y cridarli, fent ales de sos braços:
«Espéram, astre; tot seguinte 'ls passos
¡Fiat! vull dir al caos ponentí.»

Y en èxtasi exclama: —D' estelada
giravolta la terra coronada;
demá veurèm renaixe 'l sol ponent;
si ab son carro de llum, que 'l cor anyora,
no daura altre pahís fins á la aurora,
¿donchs què hi va á fer, digueu, al Occident?

La mar que á vostres peus dorm y somía
¿no us porta d' altres platges l' armonía?
¿l' ayre no us du perfums del paradís,

ni planyívols sospirs d' una sirena
que busque d' altres braços la cadena,
morint d' amor son cor anyoradiç?—

Llavors lo sabi, ab mágiques paraules,
les veritats esbrina que, entre faules,
en rònechs pergamins ha espigolat;
á Plini y á Estrabó^I fa aurífichs plagis,
retrau de nostre Sèneca² 'ls pressagis,
y 'ls somnis y recorts de temps passat.

Compta haver vist, del Occeá entre roques,
de pins desconeguts superbes soques;
y entre 'ls esqueys de l' illa de les Flors³
haver deixat l' onada riberenca
dos cadavres de cara vermellenca,
d' algun secret del mar reveladors.

Y, abrassantlo, afegeix:—¿Tu lligarías,
gegant de les derreres profecíes,
de la terra 'ls extrems com d' un mantell?
Missatger del Altíssim, vés; de l' ona,
qui, per tráuret á port, un pal te dona,
per traurhi un mon bé 't donará un vaixell.—

—Sí, me 'l dará,—responli,—y per haverla
dels palaus de Neptú la millor perla,
jo tornaré l' Atlántich á pontar.
Desperta, humanitat; mira ta Eva,
que d' un tálam de flors flayrosa 's lleva;
Adam dels continents, vesla á abraçar.—

Y, com un astre empès per má divina,
á Gènova l' hermosa s' encamina,
del Eden de la terra á dur la clau;
mes ella, com galera desarbrada,
no gosa obrir ses ales á l' ayrada
que l' alçaría més amunt d' hont cau.

Vehent que li tanca Génova la porta,
gira 'ls ulls     Venecia, encara forta
per carregá' á sa espatlla un continent;
mes, feta al terratrèmol de la guerra,
òu lo projecte d' aixamplar la terra
com paraules de llengua que no enten.

¡Ay! de sos Dux no es ja la mar esposa,
puix d' altra má més pura y més hermosa
espera rebre 'l nupcial anell.

—Á Iberia torno,—'l Genovès esclama,
y entra en Lisboa quant n'eixía Gama
á Libia á dar lo tom, com á un vaixell.

Á Joan segon oferta 'n fa ilusoria,
que prova, ingrat, de pèndreli la gloria;
y, vehentse en terra 'l mariner perdut,
dels seus somnis pe'l cel busca una estrella,
y, 't veu á tu, Isabel la de Castella,
la reyna de les reynes que hi ha hagut.

Tu sospesares, sola tu, sa pensa;
tu midares d' un colp sa ullada immensa,
y al teu prengué la flama de son front
quant á tes plantes deya:—Gran senyora:
daume, si us plau, navilis, y á bona hora
los tornaré tot remolcant un món.—

SOMNI D' ISABEL

Ella 's posa la má als polsos,
com un ángel mitj rihent;
gira á Ferrant sos ulls dolços,
y així diuli gentilment:

—Al apuntar l' alba clara
d' un colom he somiat;
¡ay! mon cor somía encara
que era eix somni veritat.

Somiava que m' obría
la mora Alhambra son cor,
niu de perles y armonía
penjat al cel del amor.

Part de fòra, á voladuries
sospiravan les hurís,
dins l' harem ohint canturies
d' ángels purs del paradís.

Inspirantme en eixos marbres,
jo 't brodava un rich mantell,
quant he vist entre verts arbres
rossejá' un bonich aucell.

Saltant, saltant per la molça,
me donava 'l bon matí;
sa veu era dolça, dolça
com la mel del romaní.

Encisada ab son missatge,
vegí 'm pendre 'l rich anell,
ton anell de prometatge,
d' art moresch florit joyell.

«Aucellet d'aletes blanques,»
li diguí; per mon amor,
tot saltant per eixes branques,
¡ay! no perdas mon tresor.»

Y se 'n vola per los ayres,
y 'l meu cor se 'n vola ab ell;
¡ay, anellet de cent cayres!
¡may t' havía vist tant bell!

Terra enfora, terra enfora,
l' he seguit fins á la mar;
quant del mar fuy á la vora
m' asseguí trista á plorar.

Puix de veure ja 'l perdía,
y ¡ay, llavors com relluhí!
Semblá que al naixe 's ponía
l' estel viu del dematí.

Quant en ones ponentines
deixá caure l' anell d' or,
d' hont, com sílfides y ondines,
veig sortirne illes en flor.

Semblava als raigs del mitjdía,
d' esmeragdes y rubins,
petit cel de poesía
fer per má de serafins.

Ell, cantant himnes de festa,
una garlanda ha teixit;
m' en corona humil la testa,
quant lo goig m' ha deixondit.

Aqueix colom es qui 'ns parla,
missatger que 'ns ve de Deu;
car espòs, hem de trobarla
l' India hermosa del cor meu.

Vetaquí, Colon, mes joyes;
compra, compra alades naus;
jo m' ornaré ab bonicoyes
violetes y capblaus.—

Diu: y d' anells y arracades
se despulla, ab mans nevades,
com de ses perles un cel;
riu y plora ell d' alegría,
y, ab son cor en armonía,
perles ¡ay! de més valía
lliscan dels ulls d' Isabel.

Ensemps aguayta 'l sol dintre l' Alhambra,
y ab son raig amorós umple la cambra,
crostada d' or, topacis y safís;
y, desclouhentse en refracció ilusoria,
enrotlla als tres l' aurèola de gloria,
qu 'es l' ombra dels elets del paradís.

Troba Colon navilis, y en llur tosca
ala afrontant, magnánim, la mar fosca,
l' humanitat li dona 'l nom de boig;
al Geni que la duya, en sa volada,
de promissió á la terra somiada,
com Moisès per les aygues del Mar Roig.

Lo sabi anciá, que desde un cim l' ovira,
sent extremir lo cor com una lira;
veu á l' Ángel d' Espanya, hermós y bell,
que ahí' ab ses ales d' or cubrí á Granada,
aixamplarles avuy com l' estelada
y ferne l' ampla terra son mantell.

Veu morgonar ab l' espanyol imperi
l' arbre sant de la Creu á altre hemisferi,
y 'l món á la seva ombra reflorir;

encarnarshi del cel la sabiesa;
y diu á qui s' enlayra á sa escomesa:
—¡Vola, Colon,... ara jo puch morir!—