Sou a «Cant segon»
La Atlántida
Jacint Verdaguer i Santaló
(traduït per Melcior de Palau i Català)
(1886)


CANT SEGON
L'HORT DE LES HESPERIDES


Tarragona. Les boques del Ebro. Los Columbrets. Valencia y Montgó. La coltellada de Roland. Lo Muley-Hacen. Desembarca l' hèroe, y Gerió, per desfersen, li parla de la reyna Hesperis y del brot de taronger que cal presentarli qui la pretinga per esposa. Descripció de la Atlántida. L' hort de les taronges d' or. Hèrcules matant lo drach que vetlla 'l taronger, n' abasta 'l cimeral. Les set germanes recordan plorant que al morir Atlas los doná per signe de les derrerías de sa patria la mort del drach. Recort de la anada triomfal dels Atlants á Orient. Llur desfeta. Mals auspicis d' elles.


S' embarca, y prompte al vèurel passar Tarraco antiga,
tanca 'l vell mur que 'ls cíclops li daren per cinyell,
y abraçada ab la llança y escut, sembla que diga:

—¡Son de colós sos muscles, mes jo 'm batría ab ell!

No tem de les cinch boques del Ebro 'ls glops enormes;
y 'ls ColumbretsI al veure més lluny enmarletar,
pregunta á sa arma fèrrea si aquells gegants deformes
que deixá morts en terra li surten dins la mar.

Veu més enllá la riba fructífera del Turia,
garlanda avui flayrosa de la ciutat del Cid,
y diuhen que en les illes ohí dolça canturia,
com si 'l cridassen ninfes d' escumes al seu llit.

Deixa 'l Montgó2 de cara ferrenya, y la montanya3
que en dues mitjpartí la espasa de Roland,
de Murcia y Almería los cims, y, rey d' Espanya,
Muley-Hacen l' altívol, de neu ab son turbant.

Prop d'hont encaixan África y Europa, en terra salta,
y á empendre vola en Gades á Gerió vaquer,
qui, esporuguit al vèurel venir ab la clava alta,
als peus agenollántseli, li parla lausenger:

—Mira, áliga dels hèroes, les llágrimes que ploro;
y ¿ta derrera gesta será matarme á mi?
ja arronso espatlla; atúrala, si 't plau, la má que adoro;
si 't fes goig ma corona de rey, vètela aquí.

Mes d' or eixa corona vindrá al teu front poch ampla,
que de gegant com Hèrcules cap més la terra 'n du;
¿veus á ponent l' Atlántida per rèbret com s' aixampla?
ella es ton soli digne, sols ella es gran com tu.

Hesperis, que n' es reyna gentil, s' es enviudada,
y espera un cor que vulla lo seu aconhortar:
quant d' eixa palma tastes la fruyta regalada,
dirás:—¡Á la seva ombra deixáume reposar!—

Mes cal (açó li deya socavantli una fossa)
cal que, per ferli oferta plasent, del taronger
que entre esmeragdes mostra sa fruyta d' or més rossa,
n' arribes de puntetes lo cimeral á haver.

Després, quant la rumbejes la flor de la bellesa,
per vèureus, fins son carro parar al sol veurás.
Llevant dona sa força, Ponent sa boniquesa;
que 'l cel te benehesca, llevor que 'n sortirás.—

Veu lo parany Alcides, mes al de Gades deixa,
y, verdejant, l' atlántica planicie ovira lluny,
y 'ls ordis rossejarhi y esgroguehida xeixa,
com pèlach d' or que entre arbres y rebollám s' esmuny.

No hi há sorrenques vores, ni rònegues carenes;
tot l' herba ho encatifa, rosada á bla ruixim;
gronxanthi entre lianes de nuadices trenes
la palma escabellada son ensucrat rahim.

Encinglantse, la cabra esbrota un olm menjívol
desde un cayrell de timba penjada sobre 'l riu,
y 'ls bissonts s' arramadan, ab ayre germanívol,
dels llimoners y mangles al regalat ombriu.

Cervos gegants rumbejan ses banyes d' alt brancatge
que pren l' aucell per arbres d' excelsa magnitut;
astora les gaceles lo mastodont selvatge,
y als mastodonts esglaya lo corpulent mammuth.

Lo Pirineu y l' Atlas, titániques barreres
ab qué murá l' Altíssim dos continents fronters,
agermanats embrancan aquí ses cordilleres,
dant al condor neus altes, al rossínyol vergers.

Semblava que, geloses, del món á la pubilla,
Europa y Libia dassen, com noys petits, lo braç,
y que ella, al foch del geni, estel que al front li brilla,
amunt, per la escalada dels segles, les guiás.

Guadiana, Duero y Tajo, que l' or y plata escolan
vessants de les planicies d' Iberia á grossos dolls,
per llits de pedres fines anguilejant rodolan,
y dauran y perlejan deveses y ayguamolls.

Ab líbiques rieres s' aplegan en llurs víes;
ab lo Riu-d'-or cabdella ses aygues lo Genil;
y si du aqueix de Bètica remors y melodíes,
dunhi l' altre de Costa4 de Palmes y Marfil.

Vestida, enmirallantshi, de pòrfir y de marbres,
entre 'ls dos rius, com feta de borrallons de neu,
mitj recolzada al Atlas, y á l' ombra de sos arbres,
del Occident cofada la Babilonia seu.

Allá d' allá, per entre falgueres gegantines,
de sos menhirs y torres blanqueja l' ample front,
de marbres sobre marbres pirámides alpines
que volen ab llurs testes omplir lo cel pregon.

De sos immensos regnes la mar no ha vist l' amplaria,
y dormen tots á l' ombra del seu gegant escut;
y Tangis, Casitérides, Albion, Thule y Mel·laria5
per cada riu envíanli barcades d' or batut.

Mes, ¡quí ho diría, al vèurela tan bella! en sa platxería
lo cranch d' un pecat negre va rosegantli 'l pit,
y entre 'ls humors corruptes que 'n brollan y materia,
demá lo sol debades la cercará en son llit.

Vers l' hort, per odorífers boscatges, s' obre vía,
los brúfols y ferotges lleons fugint de por;
quant riu á ses espatlles tercera volta 'l día,
de llum vestit se lleva l' oasis de verdor.

Y fentli de corona, ja hi veu, abans de gayre,
les d' or oviradores taronges groguejar,
com si brillant quiscuna fos altre sol que en l' ayre
sortís de les onades lo món á enlluhernar.

S' hi acosta entre bardices de murtra, y ja sos polsos
los ayres apetonan migtj embeguts de mel;
de bla fullatge y aygues murmuris s' ouhen dolços,
y veu descloure en plujes de pedrería un cel.

Los cinamoms á rengles y poncemers altívols,
al dolç pes ajupintse de llur novella flor,
de dos en dos s' acoblan, en portxes verts y ombrívols,
hont guayta 'l raig de l' alba per reixes de fruyts d' or.

Los cirerers s' hi gronxan, de flors viventes toyes
ahont vessaren tota sa flayra Maig y Abril,
y 'l fruit ja vermelleja fent goig, entre les joyes
que s' enfila á penjarhi d' un cep toria gentil.

Rieronets hi lliscan y fonts arruixadores,
llurs aygues adormintse sovint entre les flors,
mentre eixes mitj-desclouhen los llavis á ses vores
per dar á les abelles lo nèctar de sos cors.

Los brolladors escupen un riu per brochs de marbres,
y esbrinadíç al ploure lo ram de fos argent,
jugant l' iris corona lo cimeral dels arbres,
y 's veu entre ses tintes més blau lo firmament.

Cascades mil esqueixan ses ones de bromera
per escalons de pòrfir y balmes de cristall,
y estols de blanques ninfes desfan sa cabellera
pe'ls remolins d' escuma, seguintlos riu avall.

Pe'ls riberenchs herbatges, com un ruixat de perles,
festívol saltirona l' aucell del paradís;
oushi glosar joyosos sinsonts y esquives merles,
y á estones gemegarhi lo tórt anyoradiç.

Y, lires del Eden, los rossinyols li diuhen
que de sa branca á l'ombra li placia reposar;
y nins, bells com los ángels que ab ells jugan y riuhen,
fent toyes y garlandes, l' en tornan á pregar.

Com qui no ho sent, Alcides á ferse endintre cuyta,
vers hont flayrós lo crida de fulles ab rumor
lo taronger, que sembla, groguíssima, ab sa fruyta,
tot un cel d' esmaragdes ab sa estelada d' or.

Refila, sota arcades de fulla, ab lira dolça,
balla y presum d' Hespèrides lo tendre poncellam,
joguineja ab cireres y pomes per la molça,
y ¡juli! á salts abasta taronges del brancam.

De jesamí y vidalba derrera un cortinatge,
sa mare, per llentiscles en flor encobertats,
prop del seu buyt, guarníals set llits de nuviatge,
pus de boda ab adreços ja arriban sos gojats.

De sopte en ses joguines y riure infantívol,
d' un lleó ab la despulla cobert al hèroe han vist;
son pit d' atleta, y ayre guerrer y pagesívol,
ensemps que les encisa les deixa ab lo cor trist.

Lo cimeral del arbre per abastar, s' hi atança,
quan llest descaragòlas lleig drach6 d' ulls flamejants,
y en roda la gran cua brandant com una llança,
tantost ab gorja y urpes li copça abdues mans.

Ell, sortejantlo, aixafa d' un colp de peu sa testa,
y 'l monstre deixa caure ses ales y son vol;
sanchnós verí espurneja les flors, y sa feresta
mirada va apagantse com llum d' un sech gresol.

Morint, al tronch del arbre se nua y caragola,
á cada revifalla fentlo cruixir d' arrel;
quant veuhen les Hespèrides que fil á fil s'escola,
llur crit de verge s' alça planyívol fins al cel:

—¡Ay, Atlántida trista! ¡mes ay de qui 't diu mare!
¡que si veyem lo día renaixer será prou!
pus, mot per mot, l' auguri se va cumplint del pare,
que ab sos Atlants, sa patria, sos deus y tot conclou.

«Forem gegants,» morintse, digué; «nostra alenada
feu suhar á la terra de por y ploure sanch;
la coma que aturarnos volía es arrasada,
y 'ls boscos y mar ample no 'ns eran entrebanch.

»De Libia arrabaçárem Harpíes y Amaçones,
per ella esparverantles com á pardals esquerps;
tenyírem sos saulons ab sanch de les Gorgones,
garfint per escapçarles son dur cabell de serps.

»Los Pirineus, los Alpes, los Apenins rompérem;
quant de carnatge y guerra lo cor nos digué prou,
¡pobretes!, ja á l' Europa7 y á l' Africa tinguérem
á nostres peus junyides, com dos vedells al jou.

»Fins al cim: mes al ésser al cap damunt tot tomba!
A foch y á sanch Atenes arrámbans cap ençá,
y al vèurens de recules, l' Atlántida, com tomba,
dessota nostra fèrrea petjada ressoná.

»S' aterra 'l meu imperi que n' aterrá tants d' altres!
Aquell que á nostres passos se desvetllá en orient,
ab nou alè de vida, de mi y de tots nosaltres
dará les cendres, ossos y anomenada al vent.

»Demá 'ls clapers y dolmens que nostres mans alçaren
no sabrán dir, com borda fillada, vostre nom;
sols respondrán «som rastre d' uns gegants que passaren,»
als segles que demanen d' hont eram y qui som.

»Y al ferse esment de sabis, de forts guerrers y destres,
se girarán un día los ulls á sol-ixent,
y oblidarán, fent gloria d' inspiració, 'ls nous mestres
que alguns astres del món sortiren d' Occident.

»Mes no: la mar que 'ns colgue, ab aspre y ronch llenguatge
esbombará pels segles la gloria dels Atlants,
los que á Egipte deixárem del món en lo mestratge,
pus ans de Grecia naixer eram ací gegants.

»Quant un hèroe, alt d' espatlles y cabellera rossa,
d' un colp de peu engrune lo guayta del jardí,
llavors per tots vosaltres s' aixamplará ma fossa.»
¡Ay! lo guerrer que 'l pare preveya, vèusaquí!

Vèusel aquí; t' arriba, t' empren lo llenyatayre;
oh atlántica niçaga, coménçat d' esbrancar;
món que sahó li donas, no li 'n darás pas gayre,
que al arbre y tu, á ran soca, de terra us ve á tallar!

Que 'l pare hem vist en somnis, l' hem vist com enjegava
al hort, d' hont eram roses, los poltros de Neptú,
mentre eix Deu, ab forcívol trident lo descalçava.
Es somni, mes ses timbes y platja cruixen pu!

¡Mare! penjau d' un sálzer la lira als vents y oratge,
que á l' ombra regalada no hi dançarèm pas més;
no enrameu nostres tálams de murta ab lo fullatge,
puix ¡ay! allí 'ns espera la mort per da'ns un bes.—