L'Atlàntida/Cant novè

CANT NOVE
LA TORRE DELS TITANS

 Mitj batuts per la maror, los Atlants s' enfilan á una serra, no somoguda encara per les ones. Desesperant d' arribar á Gades, provan, per fugir del diluvi, d' escalar lo cel. Quant n' está á tres dits la torre, feta d' esculls y troços de montanya, se 'ls aterra, y ab horrible imprecació rebaten contra Deu los bocins del enderrocat edifici. L' Exterminador atía contra ells los elements, y ab sa tallanta espasa acaba d' obrir l' abisme del Atlántich en la terra. S' hi enfonzan los Titans, y de llur sepulcre brota 'l volcá de Tenerif. L' Angel enveyna son glavi de foch y remunta als núvols, despedintse dels altres continents fins al dia del Judici. Allá dalt, s' ou un cántich de gloria al Altíssim. L' Angel de la Atlántida, tornant-se al cel, dona al Angel d' Espanya, que 'n devalla, la corona de la que fou reyna dels móns. La veu del Teyde. Los terratrèmols de les illes atlántiques.

¡Oydá! que anit vos sobra, taurons y aufranys, carnatge,
y encara us posa á taula l' Atlántida 'ls seus fills,
que debategan aygues ençá, llur crit selvatge
lligantse en chor feréstech del mar ab los renills.

Los Atlants á l'inflada maror se somorgollan,
tant prompte com resurten en báquich reguitzell;
y ja avant, ja á recules y á toms, uns s' agromollan
ab altres, armes, feres y tronchs en gran cabdell.

Com del Mar Roig les ones en mur arrestellades
damunt Moisés, al ròmpres á l'aspra veu del tro,
en esgabell rodaren al fons eslleviçades,
dant fossa al riu de llances y gent de Faraó;

aixís corcers y carros, ballestes y corones
rodaren ab escumes y pols en terbolí;
tot vivent demanava socors, y entre les ones
responían los negres cetacis: — Som aquí. —

Si, com Tritons llotosos, del aygua poden traure
lo cap, aguaytan lluscos si l' hèroe en lloch se veu;
y creuhen, no ovirantlo, que en lo pregon deu jaure,
y ab tal que ell mòria, perdre la vida no 'ls sab greu

Llur ciutat, com un atxa, flameja que flameja;
apar veure una mare condemnada á fer llum
ab son ossam de torres, que ja l' abís colleja,
als fills, que també llançan de condemnat ferum.

Á sa claror, s' arrapan á un esquenall de serra,
que encara al gran diluvi la testa no ajupí;
y 'l fanch de ses parpelles trayent, saltar en terra
al de Beocia oviran d' Espanya en lo jardí.

Desesperant ferotges de beure la sanch seva,
quan ja embriachs de rabia la tenen á mitj coll,
contra la má de Deu, que á llurs unglots la lleva,
de llur cor lleig esclata la verinada á doll.

Y agafan ¡au! tronchs y arbres que al cru rocam s' estellan;
penyals, que s' engrunaren tombant al damunt seu;
y amunt, timberes sobre timberes arrestellan,
segurs ab tal escala de cabuçar á Deu.

D' una estrebada arramban ciclòpichs edificis,
ossades de balena, conreus y pedregams;
hont jeya una montanya ja hi badan precipicis,
ses crestes d' una á una llevantli y sos rocams.

Si en lo refluix ensenya cap bosch ses cabelleres,
garfíntleshi l' arrancan, y, penjat com rahim,
ab ses afraus pe'ls ayres, ses balmes, rius y feres,
á assèurel damunt d' altres l' envían cap al cim.

Ja 'ls Pirineus y l' Atlas brancut son una serra,
á espatlles l' un del altre, turó sobre turó;
y Ábila y Calpe, esberles d' Atlántida y desferra,
de troç en troç, hi colcan encara ab confusió.

Y ells dalt, los uns als altres al dors acimbellantse,
olmedes, puigs y núvols amunt escalonant,
y á la estrellada cúpula dels astres acostantse,
per amarrarshi aixecan los braços de gegant.

¡Ira de Deu! ¿que dorms? ¡Oh no! que á ta rufaca,
sa cárrega, la torre d' arrels de ferre, esbat;
com sacudeix la seva de fruyts y fullaraca
l' alzina que l' espurna del cel ha corsecat.

S' aterra 'l castell d' hòmens, del puig de puigs que alçaren
ab los blochs, en horrible cascada á cabuçons;
de cel amunt á terra, de terra á mar tombaren,
de montanya en montanya capgirellant al fons.

Dintre 'l pou de l' abisme pregon tot despenyantse,
s' escabellan y afonyan los fronts pe'l llamp ferits,
y, á tall de nuadices serpents estrelligantse,
se clavan verinosos caixals y unglosos dits.

Fins l' ánima, en ses ires, arrabaçat s' haurían,
ells ab ells esberlantse lo front á colps de peu,
sinó perque, abans d' hora, morint, apagarían
la tempestat que puja de llur sepulcre á Deu.

—¿Hont es? - satánichs cridan; -¿hont es? ¿per què s' amaga?
No té ja mort que mate, ni terra per colgá'ns;
si del llamp se refía, corsecador, no 'l traga,
que anam á arrabaçarli ¡ malhaja ! de ses mans. —

Escolta Deu, y atura lo foch que de la cima
devalla ja á fer cendra d' aquells tions d' infern,
mentre ells, á qui sols l' odi sacrílech reanima,
al mar demanan armes de mort contra l' Etern.

Com taups furgant resurten del fons á quatre grapes,
y apilan los cadavres dels anegats á munts,
y, agabellantlos d' arsos y romaguera ab rapes,
als vius fan de passera los enarcats difunts.

Los boababs^I que troban, al pendre terra, ab furia
romputs, al cel voleyan ab la marjada, ahont,
com á sapats, musclosos gegants d' altra centuria,
retreyan á les serres los jorns primers del mon.

Alguna de llurs dones que 'ls va ab l' infant derrera:
—¿Què feu?—esgarrifada los crida;—donchs ¿què feu?—
Ells garfeixen son flonjo cabell, verts de quimera,
y al cel tirantla,—Vòlahi,—li diuhen,—si ets de Deu.—

Barraques, naus, esberles de torre, hi voleyaren,
que en terra son montanyes al caure, al mar illots;
recers en que les foques un jorn s' enterrossaren,
y agulles hont penjavan llur niu los aligots.

Serrats del regne fites, esculls y promontoris,
ab son alam pe'ls ayres fan de la terra uns llims;
volant, volant, empaytan los sòcols als cimboris,
y dels capgirats cingles devalla l' aygua als cims.

Y 'ls cims de les montanyes topant ab ses rabaces,²
y aqueixes ab los astres, del cel en lo pregon,
tornan á caure en pluja de crepitantes masses,
y apar desferse en runes, esllenegat, lo món.

En tant lo torb, muntant en ales de les Furies,
juga ab los pans de terra que'l mar cent colps li ha pres;
y udolan tots, com llops al fons de les boscuries,
l' anyell, de que sentían ferum, quan ja no hi es.

Mes l' Ángel atiantlos: — ¿Que feu? Desarrelaula;
de son tronch feune estelles, tions de son brancam;
com herba que l' Altíssim ha malehit, cremaula,
y aprés ventau la cendra d' infern que 'n deixe l' llamp.—

Ouhen, y 'l mar ses ones, sos fochs lo cel atura;
sua sanch la montanya com un rahim prempsat;
debatega ab sos golfos ferriços la natura,
per amagarse trèmola dintre l' abís badat.

Com riu que del Empiri baixás de broma en broma,
cau una espasa borlada de llamps; y l' alt turó,
que no podrá somoure lo cel si s' hi desploma,
aydat dels vents, les aygues y 'l foch en esplosió,

trabócas, ab sa cárrega, com un breçol de canyes,
y, ample y golós badantse, llaviejant maelstrom,
negrós aljub la terra los mostra en ses entranyes,
que fins á la més fonda mitj s' esbadella y romp.

Esferehits reculan; mes, ohint ja á llur sobre
desbotar del Arcángel lo tormentós alè,
capitombant rebátenshi quant més ses barres obre
gojós l' abisme al vèures, d' una fornada, ple.

Ciutat, cinglera, Atlántida y Atlants d' una gorjada
devora, llot y escumes, balenes y aucellam,
y, en remolí terrible d' infern, la torrentada
de pobles y garrigues, vaixells y pedregam.

S' hi inferna regolfada la tempestat feixuga,
y 'l torb ab qui 's batía per l' aygua á revolcons;
si torna á obrir la boca lo monstre, 'l mar s' aixuga,
y sols hi haurá per darli los astres á crostons.

S' enforna l' arma, y torna lo xucladò' un Vesuvi
que á cada punt flameja y udola ab més rugall,
d' hont puja arrasadora columna d' un diluvi
de foch, que runa y aygues no 'n son bon aturall.

¡ Cástich gran ! ab llurs eynes rojenques, rochs y grava,
llenya del Teyde, pujan Atlants á capgirells,
que copça l' ample cráter, envolts ab rius de lava,
per més amunt rebatrels de flama ab grans cabdells.

Tremola tot realme vehí; ab lligams de marbre
fermat al que se 'n entra, prou té que tremolar;
Albion, Espanya, Libia, com branques ab llur arbre,
ara-abans-ara á troços cabuçan á la mar.

¿Qui trencará aquells braços ab que á llur coll s' aferra
«¡no 'm deixeu, com dihentlos, germanes del meu cor!»?
¡Poder diví! s' enfonzan, romputs de serra en serra,
y d' aygua un bull sols resta, que minva, minva y... mor.

Llavors lo Geni enveyna la espasa abismadora.
Com dóna 'l colp terrible mon llavi no ho sab dir;
podría sols contarho sa veu retronadora,
que no ohirá altra volta lo món fins á morir.

Mes vetaquí de l' África l' Europa desjunyida,
entre elles mentres colca les mars un mar major,
y esbrancada la terra, y en dues mitj partida,
per nous volcans esbrava les flames de son cor.

Quant l' hortelá veu la aygua per la reguera corre
que ha obert, s' atura, al mánech del cávech repenjat;
aixís l' Ángel espera que 'l puig més alt s' ensorre,
y, estreb d' argent la lluna donantli, ha al cel muntat.

D' allí ab recança 's gira llampegador als altres
continents, —á reveure,—cridant;—quant tornaré,
será la mar que us colgue de flames per vosaltres;
¡temeu á Deu, que 'l día dels grans judicis ve!—

En tant l' Empiri adolla sos himnes de victoria,
en sa ala armoniosa breçant lo món suspès.
¿Qui us assoleix? ¡l' Atlántida, gran Deu, puja á la gloria
per grahons de montanyes; tronau, y ja no hi es !

Troç de cel, al criarla, la fereu ploure á terra,
perque vostre designi tant alt s' hi benehís;
malagrahits servírensen sos fills per mòureus guerra,
y ab ells y sa armamenta llançáreula al abís.

Tan sols per fer renáixer los que l' amor sospira
jardins de les Hespèrides, deixáreuhi llevor;
una ona esborra l' altra, lo món al món capgira,
sols, astre d' altra esfera, la vostra llum no mor.

Sirena que, d' entre ones eixint, engallardida,
s' enfila á un promontori d' amor á refilar;
y per son cant, que 'ls ayres enmela, ve amansida
la mar ab salats llavis sos peus á apetonar.

Espanya, pe'l chor d' ángels cridada, s' esparpella,
y veu que 's lliga un pèlach ignot á son cos nu.
— ¿Quí relleva en ton cel l' estel caygut? — diu ella
y, als braços estrenyentla, joyós responli: — Tu. —

Mes l' alba ja, á faldades sembrant perles y lliris,
com tendra mare, guía pe'l braç al sol naixent,
y á son bes dolç, encesos y engarlandats del iris,
pe'ls ayres s' esbargeixen los núvols d' Occident.

Entre ells, bonichs y rossos, dos Ángels s' ensopegan;
plorós l' un puja, l' altre va rialler dret baix.
— ¡ Ay dolor ! ¡jo era l' Ángel dels regnes que s' anegan!
— Jo ho so, —l'altre responli, —del que en sas runes naix.

—¿No mor per sempre? Fènix ¿reviu en llit de lava?
Sí, puig á Orient veig l' astre renáixer que aquí 's pon.
Vetaquí sa corona d' or fi, que me 'n pujava:
del món quant sía reyna, li posarás al front.—

Li dona, y la volada repren, aixís dihentli,
tot sacudint la pols de ses ales de neu,
mentre aquell baixa á Hesperia que s' alça, mitj rihentli,
del respatller de serres florit del Pirineu.

¡Mes ay! ¿hont es l' Elíseu ³ occidental? ¿d' Hespèris
lo tálam, hont nasqueren Hespèrides y Atlants?
¿la terra que ab sos braços lligava 'ls hemisferis?
Tot fou, arrèu, pastura d' abismes devorants.

Y al món, dels que'l volcavan, ni sols petjada 'n resta;
l' Etern d' una ditada borrá sa multitut;
y 'l tro de llurs batalles, y 'l llamp de llur tempesta,
passaren, com les aygues d' un riu escorregut.

Fins la memoria 'ls segles perdrían de llur fossa,
sinó pel Teyde ignívom, que encara'n parla al mar
d' aquella nit que'n feren plegats la gran destroça;
y aqueix escolta y brama com si hi volgués tornar.

¡Oh! ¿no has sentit pe'ls núvols rodar son aspre cántich,
com per ratllades timbes y penyalars lo tro,
quant, ab pulmons encesos, eix Geni del Atlántich
als móns que naixen conta d'aquell la destrucció?

Li cau al dors de lava la immensa cabellera;
d'un glop de flames umple de gom á gom los cels;
com naus ab ell se gronxan les illes, y derrera
son roig plomall s'amagan de por los vius estels.

Llavors, diu que al esbatre, com sos aglans un roure,
roques en brasa, entre elles, fets infernals tions,
Titans pujan y baixan, y, com caldera al coure,
mostrantlos se'ls engola de nou á tomballons.

Y, enujats, devegades aquelles ossamentes
que del cadavre atlántich gitá l'abisme fart,
en terratrèmol rompen á revolcons y empentes,
del Etern que 'ls hi clava tot rosegant lo dart.

Les Canaries, Madera y Azores se somohuen,
no podent ja'ls titánichs esforços resistir;
ensemps, com trons d'infern, ays soterranis s'hi ouhen
y de ciclòpea farga lo fulgurant respir.

Llavors apar, l' horrible volcá, foguera d' ossos,
de carros y armadures, alçada pe'l fosser
damunt volcades timbes y puigs, escala á troços,⁴
per hont al cel muntavan los fills de Llucifer.