L'Atlàntida/Cant desè
LA NOVA HESPERIA
Digressió: lo sabi religiós gira 'ls ulls á sa patria. Somni d' Hespèris. Coneix la branca de taronger plantada per Hèrcules. Anyora la terra enfonzada. L' hort de les taronges d' or renaix en Espanya. Les set Hespèrides convertides en estels. Lo cant del cisne. Hèsper. Los fills d' Hèrcules y d' Hespèris. La regina destronada. Galicia y la torre d' Hèrcules de la Corunya. Eleano. Lusitania. Sagunto. Balada de Mallorca. Fundació de Barcelona. La veu del Táber. Hispalis. Lo Deu desconegut y son temple en Gades. Hèrcules posa per fites á la terra les columnes del Non plus ultra.
Com viatger al cim d' una pujada,
d'hont ovira sa terra somiada,
aquí 'l bon vell sospira de dolçor;
y vehentla verdejar hermosa y bella,
passeja 'ls ulls, enamorat, per ella,
rejovenit sentint volarhi'l cor.
Colon mira l' Atlántich sense mida,
com si hi sentís alguna veu que'l crida;
com si, de genis, monstres y gegants
entremitj dels fantasmes vagarosos,
ovirás d' una verge 'ls ulls verdosos,
verdosos com les ones y amargants.
Mes l' en distrau del sabi la veu forta,
que á Espanya la seva ánima se'n porta;
déixals volar, oh patria, per ton cel;
ensènyals bé tes ribes y encontrades,
hont de qui't feu se veuhen les ditades,
com les de l' áurea abella en pa de mel.
De tant feixuga cárrega la terra enlleugerida,
á deixondar á Hespèris lo rey dels hèroes ve,
que, vora 'l promontori de Gades ensopida,
somía encara estrenyer les filles que no té.
Y, aprés, en l' ayre vèureles pujar ab gran canturia,
com blanchs tudons que deixan llur niu en les eureres;
y, al ferse fonediça pe'l cel la voladuria,
girárseli, y que hi vole signarli rialleres.
—Ja vinch, —diu, y's desperta d'un altre espòs en braços;
coneix lo reboll tendre d' ahont penjá la lira;
y, al vèurel testimoni dels maternals abraços,
dels infantívols somnis y esbargiments, sospira.
—¡Oh cimeral del arbre, —li diu, —que 'm veres neixer!
Del teu redós ¡oh! fésmen plaher fins á morir;
jo 't faré de mes llágrimes ab la regada creixer,
y escoltarás planyívol lo meu derrer sospir.
Mentre 'm recolzo sota ta verda cabellera,
ab renadiues fulles abriga mon cor nu,
que jo, esqueix trasplantat á platja forastera,
no sé ¡ay de mi! arrelarme, ni reflorir com tu.—
Creix l' arbre; y ans de gayre, de ses branquetes flonjes,
á penjoyades, queya la pura y blanca flor,
y entre 'l vert groguejaren, á rams, belles taronges,
com en cel d' esmeragdes ruixat d' estrelles d' or.
Y prompte sa tanyada guarnía, ab grans boscuries,
verdós mantell á Espanya de tota flor brodat,
y ab sos aucells, murmuris, aflayres y canturies,
renaix, sens les Hespèrides, llur hort malaguanyat.
Bé prou que ho diuhen elles, pujades al Empiri,
al ferse cada brosta del taronger un maig;
com ulls del cel, per vèurel sortiren á lluhirhi,
ahont ploran encara plegades á bell raig.
Les filles que d' Alcides tingué en Hesperia alegra,
gentils com ella, foren de dolç y tendre cor;
y com sos ulls tingueren y cabellera negra,
sa morenor de verge, que fa penar d' amor.
Mes ella sempre gira los ulls en sa anyorança
vers hont plorant, com Eva, deixá son paradís;
y, despenjant la lira de trista recordança,
fa, cisne d' altres aygues, son últim cant aixís:
—Terra felíç del Betis, bé n' ets d' hermosa y bella!
mes ¡ay! la de mos pares may la podré oblidar;
¡oh! jo vull dir als tebis Lleveigs que venen d' ella,
si en un plech de ses ales voldríanmhi tornar.
¡Qué hermoses sou, mes filles! mes quant vos miro riure
lo riure de les altres Hespèrides anyor;
y aquí, vora llur náufrech breçol damnada á viure,
de fil á fil en llágrimes me sento fondre 'l cor.
So l' herba paratgívola del test arrabaçada;
tinch márgens, sol y sombra, poncelles y zefir;
mes, sens un bes del ayre flayrós que m' ha breçada,
¿que podré fer, digaume, sinó plorá' y morir?—
Morí; y de la despulla del cos sa ánima salva;
vers l' esbart de ses filles, les Plèyades, volá
dret als aurífichs portxos endomassats de l' alba,
desde ahont, condolides, allárganli la má.
Senglotejant les altres aguaytan la coloma,
amunt, amunt, tan d' hora pujárselsen al cel;
aprés, al esboyrarse de llágrimes la broma
que la encortina, veuhen parpallejá' un estel.
Es Hèsper, que á l' Aurora badar sol les parpelles
ans d' aclucar les seves son ull enlluhernat;
y, al vespre, apar que sembre de voliors d' estrelles
lo cel, seguint lo ròcech del sol ja tramontat.
Perque diu l' hora, al pòndres, dels somnis y amoretes
en l' argentí hemisferi, quadrant del Criador,
y es de mirar dolcíssim, donárenli'ls poetes
l' escaygut nom de Venus, deesa del amor.
Per l' ull serè d' un ángel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosan llurs polsos al matí
diuhen que son, Hespèris, les llágrimes que ploras,
tos ulls al despedirse del espanyol jardí.
Á sos fills y niçaga deixáns la dolça lira;
lo grech degué afegirhi vibrantes cordes d' or;
puix quant canta les guerres, y quant d' amor sospira,
desvetlla encara 'ls somnis ò tempestats del cor.
Font que del cel adollas la música á la terra,
oh lira, vessa encara tos cántichs matinals;
escámpals com niuhada d' aucells pe'l pla y la serra,
y cántali á ma patria sos may escrits annals.
Així com los plançons se semblan al vell roure,
al domador de monstres retiran los fills seus;
es fama que la terra llurs nets farán somoure,
com góndola al posarhi son timoner los peus.
Un día'ls deya, tendres minyons eran encara,
que, al saltar de la falda de Montjuich al mar,
una ciutat bastirhi jurá, que s' en parlara:
—¡Anemhi!—tots responen;—vos hi venim á aydar.—
Y venen tots en rua, d' Alcides en seguici,
que s' obre pas entre arbres y roques com un riu;
quant feta un mar de llágrimes, cansada y ab desfici,
gentil minyona, —pláciaus ohir ma cuyta,—'ls diu.
—Nadiua so dels márgens que al aixamplarse anyora
lo Minyo; fou lo trono dels avis mon breçol;
ell mon aurífich tálam y mon sepulcre fora,
uns caldèus á no tráurem, adoradors del sol.
Volían, per son ídol guiats, al seu derrera,
vers Occident, la terra voltar fins á sa fi;
topant en Finisterre del mar en la barrera,
al sol per ferhi una ara, llançárenme d' allí...—
Un bell esclat de llágrimes clou á mitj dir sos llavis;
mes s' atança Galacte, li fa Luso costat:
—Te 'l tornarèm, ho juro, lo trono de tos avis,
ò no meresch d' Alcides ser fill. —Pren trist comiat
d' aqueix, ab amorosa dolcíssima abraçada,
y ab la plorosa estrella, que 'l guía á un cel d' amor,
s' en vola á Finisterre 2, com fletxa desparada
del rey dels de Caldea per travessar lo cor.
Com arbre que en l' aubaga s' aterra, l' esternía,
y aixeca als núvols d' Hèrcules la torre damunt seu,
ahont un far relleva de nits l' astre del día,
vetllant aquelles terres y mars com l' ull de Deu.
Allí los dos guarniren, al bruyt d' ones amigues,
son niu, hont feren vida d' aparellats coloms.
Galicia y la més forta de ses ciutats antigues
ab llurs conreus y ovelles han heretat llurs noms.
La mar hont s' enmiralla Corunya, hermosa y fera,
veurá náixer á Elcano 3, qui durà á fi arriscat
l' empresa de seguir lo sol en sa carrera,
puix li dirá la terra:—Primer tu m' has voltat.—
Y Luso ¿hont se decanta? Duero 'l vegé y Guadiana
fer lliga ab hòmens d' ayre guerrer y marinesch;
no 's diu que un trono hi haja trobat ò una fossana;
de Lusitania 's parla tan sols, nada de fresch.
Davanter de sa colla minvada, 'l grech faldeja
les serres de Granada, com elles gegantí;
y, per afraus y conques, cap á Llevant, voreja
la mar á que les portes de Gibraltar obrí.
Vora 'l Palancia, sota lo parasol d' un arbre,
colltorç un d' ells, y creuhen que dorm de cansament;
quant van á deixondarlo lo trovan fret com marbre,
veyent de ses aixelles descargolá' un serpent.
En lo frescal placèvol que ab sanch Zacinto 4 mulla,
humit ab sanch de mártirs, hi brotará un palmar,
lo palmar de Sagunto, d' immustehible fulla,
del qual á l' ombra á Espanya li plau llagrimejar.
Plorava també 'l pare, com cep quant li fa caure
la torta podadora son primerench rebrot;
l' endemá, al destrenarse lo sol, lo ve á distraure
un cant, que aygues endintre respon á son senglot.
Si era cant de sirena, Mallorca, tu ho sabrías,
si era cant d ' alegroya sirena ò era 'l teu;
però d' envers les platges vingué ahont tu somías,
besada per les ones, com filla del cor seu.
Á la vora-vora del mar hont vigila
Montgó, 'ls peus á l' aygua y als núvols lo front,
umplía una verge son cánter d' argila,
mirantse en la font.
Son peu de petxina rellisca en la molça,
y á troços lo cánter s' enfonza rodant;
del plor que ella feya, la mar, que era dolça,
tornava amargant.
Puix l' aygua pouhada cristall n' era y perles,
com gayres no 'n copçan los lliris d' olor;
¡no es molt si sospira, quant veu les esberles
del canteret d' or!
La mar se 'n dolía, les pren en sa falda,
y al Maig, per plantarhi, demana un roser;
Valencia, á tes hortes verdor d' esmeralda,
y á ton cel dosser.
Per breç la conquilla de Venus los dona,
gronxada pe'l Zèfir de vespre y matí,
y 'ls testos, que una alba de roses corona,
ja son un jardí.
Ab flors de l' Arabia l' enrama y perfuma;
y d' África ab palmes, d' Europa ab aucells,
alegra ses ribes, que 's prenen d' escuma
més amples cinyells.
Tres eran los testos, tres foren les illes;
y, al vèureles ara volgudes pe'l sol,
les crida á sos braços la terra per filles,
y 'l mar se les vol.
Atret pe'l cant melòdich, Baleu 5, de vora 'l Turia
pren vela vers Mallorca, la terra dels foners.
Si 'n ve una pedregada derrera la canturia,
d' un altre fill Alcides que plore 'l fat advers.
Mes polsa, dins la barca, les cordes d' una lira,
y los mandrons y fones s' esmunyen de llurs mans;
y, oferintli llurs braços de ferro per cadira,
vora un claper lo duhen, sepulcre de gegants.
Com llurs superbes ombres per rèbrel desvetllades,
torrejan dotze 6 pedres dins un palmar florit,
entorn de l' ara immensa del sacrifici alçades;
soldats de roca, en cercle voltant son adalit.
Allá de flors y fulles d' alzina lo coronan,
teixint mítiques dances donzelles y minyons,
mentre 'ls guerrers un cántich de benvinguda entonan,
fentli present d' un ceptre de vori, á genollons.
Sardus 7, que ab ell venía vogant desde la riba,
vers Sol-ixent decanta la proa escumejant:
Cerdenya 8, tes montanyes, d' argent y d' or font viva,
son nom escrit ab lletres de nurhags guardarán.
Repren la vía Alcides; y, dant á Barcelona
del mar lo ceptre, en braços l' asseu de Montjuich,
gegant que en vetlla sempre, mentre ella 's mira en l' ona,
ab cent tronantes boques n' esquiva l' enemich.
Lo munt mateix bestrauli penyals per sa muralla,
que á grans carreus arrancan ab maces y tascons;
si algun d' insoportable n' hi há, també hi devalla,
arreu trinxant pollancres y tells á tomballons.
Per coronar eixa obra de cíclop gegantina,
de Barcelona al centre plantá un verger feliç,
sobre uns pilans, del Táber al cim, hont sa ruhina
du escrit al front encara lo nom de Paradís 9.
Diuhen que allá, un cap-vespre de vent y de tempesta,
sentí la veu que en Calpe l' umplí de sant terror;
mes no ja com lo carro del tro rodant feresta,
sinó baixeta y dolça com un sospir d' amor.
—Jo so,—diuli,—qui 't duya pe'l braç, com infant tendre,
á esquarterar y rompre l' occidental Babel;
jo so qui ab la guspira del llamp la vaig encendre,
quant alçá, fent dels núvols escala, guerra al cel.
Jo so qui ab ses maresmes sos cims anivellava,
qui escambell de tes plantes feu monstres y Titans,
qui fa mons y 'ls esborra; lo que en tos dits la clava,
tal fores tu: la clava pesanta de mes mans.—
Ou l' hèroe, y dels dits l' arma veu esmunyí'; y, sens força,
sentí de fret sos òssos gelarse y escruixir;
vell arbre que veu caure les branques y l' escorça
al bes del mateix ayre que 'l feya un temps florir.
De ses gegantes gestes trencada la cadena,
aquell per qui la terra fou camp de sos esplets,
de tot, sense conèixe'l, fentli agrahida ofrena,
jurá que 'l Deu de Túbal sería 'l de sos nets.
Y ho fou; puix vora Gades 10bastírenli un gran temple,
del qual entre les runes l' Atlántich s' ha ajagut;
y allí, ab sa clava y cendres, guardavan son exemple
dessota l' ara santa del Deu desconegut.
Son retaule, esperantlo, no mostra cap imatge;
mes, als raigs de la flama sagrada que may mor,
los treballs se llegeixen del hèroe, en lo brancatge
carregat d' esmeragdes d' una olivera d' or.
Quant del cel la Olivera floría en lo Calvari,
de genollons lo temple caygué davant son Deu,
que per altar volía la terra, y per sacrari,
ditxosa patria meva, volía lo cor teu.
Y ans que ton Deu, oh Espanya, t' arrancarán les serres,
que arrels hi té tant fondes com elles en lo món;
poden tos rius escorres, venir al mar tes terres,
no l' ull, però, aclucarshi del sol que may se pon.
Mes Hèrcules, tornantsen del Betis á les platges,
doná á la antiga Hispalis riquíssim fonament,
llorers y setelíes per flonjos cortinatges,
y onades hont se miren ses torres d' or y argent.
Allí á sos fills, d' un cèlich esdevenir penyora,
lo dur maneig ensenya de l' arma en lo combat,
com l' áliga á ses filles, envers lo sol que adora,
fa batre l' ala fèrrea que mou la tempestat.
Ab l' art humil de Ceres l' excelsa astronomía
renaix, tanys del gran arbre tallat en Occident;
y fou llavors quant, d' Atlas rellevador, un día,
servá ab dors de montanya lo pes del firmament.
Y al sentir que xuclava la terra ja sos òssos,
de puigs y roques dues columnes aixecá;
y en elles, ab la clava que doná al mar, á troços,
los malehits realmes, escriu: No més enllá.