L'Atlàntida/Introducció

INTRODUCCIO

S'encontran en alta mar un bastiment de Gènova y altre de Venecia i s' escometen en batalla. Sobrevé gran temporal y un llamp encen lo polvorí d' un d' ells, que, esberlantse, arrocega també l' altre al abisme. Soldats y mariners se 'n van á fons; sols ab prou feynes se salva un jove genovès que, abraçat ab un troç de pal, pot pendre terra. Un savi anciá que, retirat del món, vivia vora la mar, surt á rebre al náufrech; lo guia á un rústich altar de la Verge y tot seguit á sa balma, feta de branques y roca, ahont lo retorna. Dies aprés, veyent al mariner capficat mirant aquelles aygues, li conta llur antiga historia per distráurel del passat naufragi.

Vora la mar de Lusitania, un día
los gegantins turons d' Andalusía
veren lluytar dos enemichs vaixells;
flameja en l' un bandera genovesa,
y en l' altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venecia ab sos cadells.

Van per muntarse les tallantes proes,
com al sol del desert enceses boes,
per morir una ò altra á revolcons;
y roda com un carro 'l tro de guerra,
fent en sos pols sotraquejar la terra,
temerosa com ells d' anar á fons.

Així d' estiu en tarda xafogosa
dos núvols tot just nats, d' ala negrosa,
s' escometen, al vèures, ab un bram,
y, atrets per l' escalfor de llurs entranyes,
s' aixamplan acostantse, les montanyes
fent estremir al espetech del llamp.

Ab cruixidera y gemegor s' aferran,
com espatlludes torres que s' aterran
trinxant ab sa cayguda un bosch de pins;
y entre ays, cridoria y alarit selvatge,
ressona 'l crit feréstech d' abordatge
y cent destrals rosegan com mastins.

A la lluyta carnívora y feresta
barreja sos lladruchs negra tempesta
congriada á garbí soptadament,

y revinclades ones s' arrestellan
damunt les naus, que cruixen y s' estellan,
com un canyar dins esverat torrent.

L' espantosa abraçada més estrenyen,
y 's topan, se revolcan y s' empenyen,
acarades ses boques de volcans;
de l' hòrrida tormenta no s' adonan,
y escupint foch y ferre, s' abrahonan
á la gola d' abismes udolants.

Tal un racer de roures montanyesos
en temps d' estiu pe 'l llenyatayre encesos,
del huracá al ruflet devorador,
fa ressonar per conques y cingleres
plors y crits y grinyols d' homes y feres,
aspre gemech d' un petit món que 's mor.

Ofegant lo brugit de la batalla,
un llamp del cel espetegant devalla
de la nau veneciana al polvorí;
se bada y roda al fons feta un Vesuvi,
mentres romp la de Gènova un diluvi
d' escumes, foch y flama en remolí.

Cárrega y nau les ones engoliren,
y ab elles los taurons s' ho compartiren;
de mil guerres sols lo més noy roman;
entre escuma á flor d' aygua un pal ovira,
y, quant lo braç per amarrarshi estira,
altra onada 'l sepulta escumejant.

Mida l' abisme bracejant, y destre
ne surt muntat á un troç del arbre mestre
que gira hont be li plau com un corcer,
y al terbolí 's rebat de les zumzades,
com vell pastor al mitj de ses ramades
de banyagayres bous que abeura 'l Ter.

Los cetacis aflayran carn humana
que l' áliga de mar també demana,
fent parella ab lo corp; per tot arreu
l' escometen recorts del cataclisme;
á cada pas lo xucla un nou abisme;
¿qui 'l traurá de sa gola? sols un Deu.

Al cim d' un promontori que rosegan
les ones que á ses plantes s' arrocegan,
fugint del mon dolent la vanitat,

vivía un religiós de barba blanca,
del arbre del saber mística branca
que floría en la dolça soletat.

Llantia un día del mon, al cel suspesa,
l' enlluherná ab sos raigs, y en sa vellesa,
com per més bell renaixer mor lo sol,
deixat havía 'l món y ses corones,
y niá com alció sobre les ones,
de sa infantesa falaguer breçol.

Y quant de nits la tempestat brugía,
dant far als pobres náufrechs, encenía
la trèmula llanterna del altar;
y 'ls que ab ull ple de llágrimes la veyan:
—Ja som á port,—agenollantse deyan;—
vèusela allí l' Estrella de la mar.—

¡María! ella es lo nort del jove tendre
que, sentint en son cor la vida encendre,
ab més coratge rema y més delit;
y al raig creixent de la celistia hermosa,
veu de més prop la terra somiosa,
com verge á l' ombra d' un roser florit.

S' hi acosta pantejant, mira y remira;
mes ay! lo promontori que hi ovira
sembla un penyal per l' ona descalçat;
recula esferehit, com qui entre molça
d' un fresquívol verger, rosada y dolça,
ha vist un escorsó mitj amagat.

Desviantse ab molt greu de l' aspra serra,
cerca ab dalè més planejanta terra,
mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s' atura y glaça,
y, l' esma ja perduda, al pal s' abraça,
sentintse caure de la mort al bes.

Mes alça al llantió l' ullada trista,
y á sa claror verda planicie ha vista,
per rèbrel, sos domassos desplegar;
rema d' ayre y, de sopte, amorosides,
fins l' ajudan les ones, enternides
de vèurel tant hermós agonisar.

Gronxantlo, com en braços de sirenes,
lo posan en blaníssimes arenes,
de jonchs y coralines en coixí;

quant, com ull amorós en gelosía,
d' entre 'ls cingles de Bética sortía,
per veure 'l mon, l' estrella del matí.

En lo sorral òu remoreig de passos,
y ¡oh santa Providencia! obrintli 'ls braços
lo venerable vell se li apareix.
- Vina, li diu; al primer raig de l' alba
te vull acompanyar á la que 't salva,
per qui la primavera refloreix. -

Un viarany, que 's clou entre falgueres,
los guía á un bosch d' alzines y oliveres,
del munt platxeriós turbant gentil;
hont veu, entre 'l brancatge que floría,
sota cortines d' eura y setelía,
d' un altar de la Verge 'l camaril.

Entra 'l náufrech al místich oratori,
y, fent d' un aspre tronch reclinatori,
cau als peus de l' Imatge de genolls;
y per ses galtes tendres y colrades
pe 'ls besos del Mestral y les onades,
corren de goig les llágrimes á dolls.

Dins un esquey, frontera á la capella,
una celda 's desclou, celda d' abella
entre 'ls braços molçosos d' un penyal;
allá de fruyt menjívol lo convida,
sobre jonça apelfada, encara humida
per la pluja batent del temporal.

Vora la mar semblava 'l cap de serra
lo mirador del cel sobre la terra;
un día que rodavan pel bell cim,
vehent lo vell al mariner pensívol,
lo crida á seure sota un roure altívol,
ahont no arriba 'l salabrós ruixim.

Y obrint lo llibre immens de sa memoria,
descabdella 'l fil d' or d' aquesta historia,
de perles d' occident pur enfilay;
y 'l jove, per qui Europa era poch ampla,
de l' ánima les ales més aixampla,
com l' áliga marina al pendre espay.

De mitj-día ab los raigs la terra envolta,
com vella 'ls fets de sa infantesa escolta,
y 'l mar, mitj adormit, aixeca 'l front;

tot barreja sa música al gran cántich;
lo vell semblava 'l Geni del Atlántich,
mes son gentil oyent era Colon.