Jochs Florals de Barcelona en 1864/Esperança

Número 4

PREMI DE LA FLOR NATURAL.

———

ESPERANÇA
__

Guayta 'l sol darrera l'auba
ab son mantell rossegant
de llum, y 'n sa cara encesa
n'omple 'l mon de claretat.
Mil colors se reflectexen
dins la boyra, y 'l cel apar
la paleta de les tintes
ab que Deu tot ho pintá.
Puja, redola, devalla
vestint d' esmeragda els camps,
los núbols d'argent y grana,
y la mar de satí blau . . . . . .
Ve 'l cap-vespre y de les planes
sa claror futx y dels valls,
y del bell cim de les serres
sos vels d'or va arrebossant,
Diguentne als pins á reveure,
y á las creus dels campanars . . .
y 's pon... y ¿sabeu llavores
tants colors y llum hont van?

endreça
Estols de boyres qu' escampa
l'ull del sol pipellejant,
á reveure, á Deu siau!

II.

Nasquè 'l mon en primavera,
y sempre que complex anys,
d'un mantell se vest la terra
color vert y floretjat.
Cada fulla de cad' abre
te una flor gentil devall,
vists ran de les soques, semblan
uns cels menuts estrellats.
Les comes en flors esclatan,
esclatan en flors els prats;
les violes boscanes riuen
ab els lliris muntanyans.
Las flors dins vases de murtra
pels vergers treuen lo cap,
si 'ls vents passan y les besan
elles també 's van besant.
Tota flor fins que 's mostiga
son perfum ne dexa anar;
de tantes flors con s'esfullan
¿sabeu les olors hont van?

endreça
Alens de la primavera
carregats d' olors suaus,
puix que fugiu de la terra,
á reveure; á Deu siau!

III.

S' escometen y conversan
les campanes cap al tart;
dels pastors ve la tonada
fosca en la boyra dels valls:

Dins esbarts de núbols negres
hi cöetjan ferests llamps,
la pluja, 'l trons y l'oratge
los seguexen udolant.
La lluna riguent s'axeca
per condormí 'l temporal:
de les branques ques sorollan
les fulles van degotant.
Del monestir s'ou la Salve
que cantan els escolans,
y 'l cap d'un poch les bandoles
dels fadrins enamorats...
Veus tant triste, ó tan dolces
dels vilatges y dels camps,
quant d'un eco à altre retrunyen
y se perden ¿hont se van?

endreça
Remors boscans y armonies
quels cors sabeu sossegar,
los vents lluny vos ne sen duen
á reveure; á Deu siau!

IV

L'home naix y ans qu' els ulls bádia
ja li van llagrimetjant;
dexa 'ls jochs de l' infantesa
quant sen tem quel cor li bat.
Darrera ombres que l'enlluernan
va corrent fantasiant
cerca amos y cerca gloria,
cerca ardit la veritat.
Mes si un ídol vuy axeca,
demá enderroca l'altar,
y ab els peus que sanguinetjan
torna ple de desenganys.
Dins la buydor de la vida
camina, caminarás,
si un jord li sonriu s'estrella
la mort troba 'l sendemá.

Tant de dol y tantes llágrimes,
tants d' estudis, tants d'afanys
quant la terra ens torna terra,
los esperits ¿hont sen van?

endreça
Somnis bells de jovenesa,
cors d'amor aletetjants,
sospirs de fe y d'anyorança,
á reveure, á Deu siau!

acabament y tornada

V

Los colors ab quel sol daura
l'ayre, la terra y la mar,
desque surt vestit de purpre
fins qu' es pon enmortallat;
Lo dols aroma quens porta
l'escalfat alé de maix,
l'incenser quel fum axeca
en flochs acaragolats;
Les armoníes qu' etzalan
los torrents y comallars,
y 'ls aucells que amagats cantan
entre abres remoretjants;
L' ull que l'infinit esguarda
lo cor que rebutja 'l mal,
lo seny que per guía cerca
lo ver, lo bell y lo sant.
Tot lo pur que l'home estima
tot hom pur que be ha obrat,
tot sen va 'l cel á romandre,
tot sen puja allá d'allá.

endreça
Cors fels, llums, olors y cántichs,
Deu que us replega allá dalt,
ens deix dir ab esperança:
á reveure, á Deu siau!