Jochs Florals de Barcelona en 1864/Aïs, (interpretació)

AÏS.
Interpretació.
——————

I.
LA BRUIXA DEL CASTELL.
———

Del camí del cementiri, — arranca un viarany misteriós, — tot pujadas y baixadas. — Dels xiprers l' ombra negrosa — y 'ls xisclets dels esparvers — fan feretat al viandant. — Es la dressera del castell.


En lo castell, diuhen las ninas — dintre una torre vella s' encaua — una bruixa d' ulls enterbolits; — pels merlets de las murallas — hi campa l' oliva; — diuhen que la bruixa se desfá de goig — quant l' aucell de nit li parla.


Per las festas anyals devalla al poble: — no roba pas los ous de las masías, — no fa pas mal als nens poruchs; — mes á las noyas que tenen promés, — á las parellas ditxosas que s'estiman, — las llansa una mirada de foch, — vida ó mort dels enamorats!


Una nit, feya clar de lluna: — soleta caminava una noya — per la dressera del castell; — la fressa dels peus, trepitjant las pedretas — li feya por... entremitx de la fosca — vegé brillar la llumenera de la bruixa... y reculant:


«—No! no! (digué esporuguida, — y amarada la cara de suor) — no hi ha mes que la mort en aquest infern!... — Ja no 't veuré mes, mon pobre estimat! — ja no 'm veureu mes, ma pobre mare, — perquè he sentit lo cant xisclador — de la bruixa y del aucell feréstech!...»

Y l'aucellás en las murallas, — mes que may crida y girayolta! — De cop la bruixa surt: «¿Quí, diu,—quí tè l'atreviment, prop de ma torre, — de passejarse en hora semblant?...— Ah! ah! fa després... una cara bonica! — un perdigot del Paradís!

«Vina y veurás, donzelleta — resplendir ta moreneta cara, — ab lo foch sagrat de ma llar...» — Y per la má pren á la noyeta — que d' esglay crida y s'encongeix: — «Jo 't parlaré d'ell, tendra nina — y mas paraulas t'alegrarán.»

Aprés, la vella, en la fogayna, — encen lo joyós manat de bruchs, — y ab sa veu ronca y tremolosa: — «Ara, diu á la donzella, — lo foch ja crema, y no estam solas: — l'esperit li parla, oh amoroseta! — á la bruixa del castell. Y la enamorada, esporuguida (esclama): «Bruixa, mon amor es ma vida! — Moriré si embruixas mon amor!» — (Y diu la bruixa): «No vull emfosquir ta estrella: — ab tot, si un núvol l'amaga,— jo no podré, oh joveneta! — retornarli sa claror...

«Páram aquí, páram ta maneta...» — Tot d'un plegat un xiscle de l'óliva — fa desmayar la pobre criatura. — «Ay! desgracia! diu la vella bruixa!... — Ay! filla meva! quant vindrá Pasqua, — á la Mare de Dèu de Venasca — no hi festejarás pas aquest any!—:»

Lluny de la Comtat, lluny de l' Alpina — veig allí baix una torreta... — tú hi ets anada á tancarthi... — Una vesta de llana blanca, — pobreta! amaga ta gentil cintura... y quan tot riu en ton lloch de repós, — jo 't sento soleta sospirar.

«Jo veig un trobador endolat, — jo sento un cantor, en Provensa, — que diu, tot plorant sas penas...» — Y aixecantse tremolosa: — «Bruixa, mon amor es ma vida! Jo moriré donchs, crida la nina! — Tú m'has mustigat (oh bruixa), mon hermós lliri florit!»

Y aprés, quan reflorí la Pasqua, — á la Mare de Dèu de Venasca — las ninetas hi anaren... mes ay!— no hi vegeren la joveneta — que avans á son cantor sonreya... — Ara plora, monja entristida, — y son plorar n' es son consol!

II.
LA MONJA.
___

Es al convent! ha deixat pare y mare, — y 'l seu país; — s'ha emparedada, y plora á son aymador, — la pobre Aïs! — somia de lluny las gentils cansonetas — dels trobadors; — y están los ulls de la bella nineta — entelats de plors!
Lo cant planyent de son galant rimador — sospirará... — Prop las fontetas, cantor enamorat — la plorará.
Mes ja may mes, Aïs, tendra amigueta, — dins de las valls, — vindrá á escoltar, prop la clara fonteta, — los tendres cants.
Y ja may mes las dolsas serenatas, — cansó del país, — te bressarán, tórtola enamorada, — dintre ton niu.
Y 'l nostre sol, rey gloriós que s'aixeca, — dins del cel blau, — y l' comallar qu' habita encara Laura, — ja no veurás.
Aixís recorre, Aïs, las valls y planas, — dels Provensals, — y li recordan bè de la bona santa Ana — los jochs florals.
Ja veu reunits, la Reyna de la festa! — gays y plassents, — los set poetas, y coronar sa testa — de flors d'argent !
Hi ha son trobador... ah! plora, ma pobreta! — A tos gemechs, — á tos gemechs, oh mongeta entristida! — ningú diu res.
Ningú coneix de nostra gaya llengua — lo gay cantar; — ningú coneix las plassentas vessanas, — de la Comtat.
Lo blau Vantur y sa capella santa, — ningú l'ha vist! — y ningú hi ha que't parle, hermosa meva, — del teu país!
Vejau per qué sota 'ls avellaners — soleta s' plany: — y s' condormeix y l'ayre fresch de l'arbreda — gran bè li fa.
Cada bri d' herba y cada flor li parla — de son amor; — quan vol plorar, rossinyols y titellas, — cantan entorn...
Mes no hi ha pas las tendras orenetas, — que l'any passat, — á sa teulada y demunt sa cambreta — niuavan tant.
Ay! aquest any, quan tornaran ditxosas, — á son casal, — no las veurá amagarse carinyosas — dintre son cau!

Y diu la Monja:—Aymadas orenetas — portau l'amor, — portau l'amor al finestral de ditxa — del trobador.
Li parlaréu de sa pobreta aymía — qu' en somnis tè; — y li diréu que luny de sas caricias — jo moriré!
Quant seré morta, esprit lliure, á Provensa — me n'volaré — y vora l' Rhone y vora la Durensa — divagaré.
Divagaré pels comallars de Laura, — al cap al tart, — y 'm sentirán al dòls sospir del aura — plors barrejar.
Jo 'l cridaré, y vindrá mon trobador... — tremolarém; — y allá dedalt junts ab mon aymador — ens n' anirém.