Jochs Florals de Barcelona en 1864/Ramon Berenguer y Berenguer Ramon
ACCESSIT. MEDALLA D' ARGENT.
——————
RAMON BERENGUER Y BERENGUER RAMON.
LLEGENDA HISTORICA-TRADICIONAL.
Arbre bo plantat en terra bona, hi guanya l' arbre y hi guanya la terra. Així succeheix ab los reys de bons vassalls, que 'ls uns viuhen pels altres, y per mes contratemps que 'ls combatan, si perill corren los uns, sempre 'ls altres los salvan. Que l' arbre bo viu en la bona terra, per mes que las torrentadas la parteixen, y si es aquell ferit per un llamp que la tempestat li envie, ab tal que li quede un poch de arrel, refá sas forsas y no deixa jamay de donar fruyt.
Trobará la virtut de aquest exemple qui escolte la cabal historia de un fet que succehí en la patria catalana en antichs temps, fet que recorda lo suau domini dels primitius comtes que gobernáren la Marca Espanyola, la fidelitat de sos vassalls, las desgracias que engendra la ambició dels homens, y sobre tot lo pago que envia 'l cel als ambiciosos, quant olvidant son orígen y sos debers, no van mes que á trastornar lo bè que ells deurian fer y la bona voluntat dels que 'ls rodejan. Es tal fet la historia dels dos comtes germans Ramon Berenguer y Berenguer Ramon.
Arbre bo y antich , de sempre grata sombra y de enyejable frayt, era l' arbre comtal de la casa de Barcelona en temps de Ramon Berenguer I, que en la sanch de tan noble prossapia gotas hi havia de la que alentá á Carles Martell, als comtes de Flandes y als mateixos emperadors que succehiren á Carlo Magno. Fruyt de aquest arbre y bulliment de la mateixa sanch foren ja 'ls exemplars fets de aquell gran Jofre que, recobrant la llibertat y benestar pera sa terra, després de haver pugnat contra Normans, expelí als moros de las montanyas de Montserrat y de Ausona, y obrí camí pera que 'ls Borrells, Mirons y Berenguers los fessen fugir pera sempre de Urgell, de Pallars y de altres comarcas de son domini. Y sombra grata fou del mateix arbre lo carinyós afecte ab que sempre tractáren tan nobles soberans als que 'ls ajudavan pera sas empresas, proporcionantlos glorias ó riquesas, aquellas quantas voltas los conduhian al camp de la victoria, y aquestas sempre que'l benestar de la pau los donava temps pera refer lo perdut, y pera organisarse ab bonas lleys y costums.
Poch li havia de costar al mes digne successor de tan ínclits soberans anar cumplint la obra comensada pel primer Jofre, que era potent son bras y clar son judici, y mentres aná ordenant lo llibre dels Usatges pera sa terra, detingué ab sa espasa al Hagib de Saragossa, vencé á dotze reys moros, netejá 'l pla del Llobregat y reedificá la ciutat de Tarragona, donantli per aixó tothom lo nom de vell, perque com á vell pensava, y de muralla del poble cristiá per son gran esperit y valentia.
Ab tot y 'l foch de las batallas, ab tot y la fredor de son assentat judici, no deixá de sentir lo gran Berenguer lo foch del mes encés amor per la dama mes hermosa y mes virtuosa que 's coneixia en los comtats de la altre part del Pirineu, que en aquest rendiment del cor lo mateix paga tribut lo rey que 'l pobre vassall y lo mateix hi cau l' ardent soldat que 'l cabilós jutge. La comtesa Almódis, lo sol de Aquitania, com li deyan per sa hermosura cavallers y cantors, la filla del comte Bernat de la Marca del Llemosí, fou la escullida per lo Comte de Barcelona, que, transportantla de una Marca á la altre, li doná la ma de espós y la corona de Comtesa. Devant de tanta bellesa, gracia y virtut, lo vencedor catalá se considerava mes triumfant que en sas gloriosas batallas, y pensant en ellas ab mes goig se creya digne de ser estimat per Almódis, y contemplant á Almódis pensava en las batallas, ó millor, pensava en la necessitat de fer mes brillant lo trono ahont seya, projectava novas conquestas pera engrandir son domini, y se li avivava 'l desitj de tenir successors que continuassen la gran obra de recobrar tota sa terra, y de aumentar lo nom y fama de sa casa. —Dèu premiará mon desitj y nostre amor, li deya 'l Comte á la Comtesa , ab carinyós accent, y sentint bullir á la volta en son esperit la flama santa de la patria y del mes pur anhel. —Si, Dèu premiará vostre desitj, contestava la virtuosa Comtesa, sols ab ánimo de compláurer al espós, Dèu lo premiará, donantvos per fills nobles cavallers que hereten lo saber y 'l valor de son pare. —Y Dèu nos premiará á tots dos, fent que 'ls fills que tingam hereten la virtut y la bellesa de sa mare. —Y tant se amáren lo Comte y la Comtesa, tant s' afanyá 'l noble Comte en millorar l' estat de sa terra y de sos vassalls, tant pregáren un y altre al cel pera que ohís sas súplicas y coronás sos desitjs y sas obras, que prompte pogué esclamar l' enamorat espós y esforsat cavaller: —Alabat sia Dèu, pas no tardarém ja en véurer prest bellas flors nascudas de la planta de Aquitania, que sian lo goig, la esperansa y 'l consol del que la cultiva; alabat sia Dèu, pus no faltará ja qui aumente 'l domini de la casa comtal de Barcelona. Tremolau, montanyas de Prades y Ciurana, humillauvos, ciutats de Tortosa y de Balaguer, pus ja desde ara podrem dir que 'l bras del Comte de Barcelona no 's torna vell, ni quedará en vaga sa espasa tenint qui la empunyo contra la mala secta de Mahoma. —Y acostantse la hora ditxosa, tot s' en aná de alegria per lo palau del Comte y per la terra catalana; y tots los grans cavallers rodejavan continuament á son senyor, pronosticantli mil venturas del bè que esperava; y las damas portavan presents á sa senyora la Comtesa; y 'ls sacerdots entonavan en las iglesias cants y súplicas, y tota la terra, en fi, s'alegrava de la alegria que mostravan tots quants la governavan y regian. Mes, ¡oh inesperat goig! Al arribar la desitjada hora, se cumplí lo fet de manera com no havian pensat ni 'l pare ni la mare, com no hi havia hagut exemple en cap dels antecessors: en compte del fill que s' esperava, ne vinguéren dos: doná á llum la Comtesa dos bessons, sans y robusts, varons los dos, hermosos un y altre, ab la sola diferencia que l' un tenia 'l cabell negre y caragoladís, y l' altre 'l tenia tan ros, que sols podia compararse á la mes fina estopa. Ben vinguda fou la inesperada nova, y com en ella no veya 'l pare mes que un major cumpliment de sas esperansas, ab igual carinyo besavan pare y mare als hermosos bessons, y se 'ls cambiavan mutuament, y 'ls donavan ja, ab tot candor y tendresa, los noms de cavallers, de prínceps, de futurs vencedors, de galans y de poderosos que havian de ser en armas y en amor. Y com la idea del pare, al esperar un fill, era de perpetuar lo nom propi posantli 'l mateix que á ell li donavan, quant s' en vegé dos, fácilment trobá remey al dubte que pogués tenir, y aplicant al un lo nom propi y al altre lo de son gloriós avi, vingué á resultar que 'ls fills, que havian de ser iguals en tot, fins tinguéssen en cert modo son nom igual, pus un y altre portaren lo nom del pare y del avi, sens mes diferencia que en l' ordre de ser posats, y així vingueren á anomenarse los infants bessons de la casa comtal de Bareelona, nèts del comte Berenguer Ramon y fills de Ramon Berenguer y de la comtesa Almódis, l' un, es á dir, aquell que tenia 'ls cabells com una estopa Ramon Berenguer, y l' altre germá del cabell negre, Berenguer Ramon.
Iguals en tot, desde petits, foren los dos infants bessons de la casa comtal de Barcelona, per la voluntat de son pare y de sa mare: las mateixas vestiduras portavan un y altre, á un y altre servia 'l mateix número de didas, patges y servidors, y 'ls mateixos goigs y gustos se proporcionavan al del cap de estopa com á son germá. Y fins lo pare y la mare, com moguts de un cert escrúpol, no gosavan donar un pató al un, ni ferli una caricia, que no ho deixassen disfrutar al altre. En tot procuravan que fossen iguals, y sols la naturalesa pót dirse que era la única que no corresponia al desitj de justicia de aquells bons pares, pus en la figura, y sobre tot ab la manera de mirar, se diferenciavan los dos germans, que 'l Cap de estopa tenia la mirada dolsa y plena de sentiment, mentres que l' altre la tenia tempestuosa é incerta; observant á mes tots quants servian en la casa del Comte, que 'l Cap de estopa, quant plorava, ho feya ab viu dolor y llágrimas, sens gran soroll, al pas que son germá per res plorava y cridava, peró sens que derramás llágrimas, ni donás provas de sentir cap viva pena.
Pera assegurar lo bon fruyt de aquella soberana llavor, en tant que anáren creixent los bessons, procuraren, tant lo Comte com la Comtesa, que en la criansa y cuydado de sos fills intervinguessen personas fiels y capassas de ensenyar las millors noblesas y virtuts, pera que així aquells tendres infants arribassen á ser ab lo temps homens perfets y prínceps poderosos y temuts, dignes successors dels héroes de qui devallavan. Així, després de sos jochs, solassos y alegrias, que no ' ls en mancavan en lo palau de tan poderós senyor com era son pare, féyals á voltas lo vell Ramon Berenguer ohir los consells y agradables conversas dels mes íntims, constants y fiels amichs sèus, y en especial de tres nobles y respectables varons, cada un dels quals tenia 'l deber de instruir á sa manera als inocents infantons de la casa comtal. Tot passejant per los jardins del palau durant l' istiu, ó á la vora del foch al ivern, en presencia dels cuydadosos pares, anavan aquells tres amichs y mestres, infundint en l' ánimo dels infants las bonas ideas que 'ls havian de servir pera mes endevant, y de la manera mes senzilla y amena procuravan captar sa atenció, y feyan que 's gesassen en lo mateix que 'ls referian. Era l' un de ells lo levita Joan, sacerdot; l' altre En Bernat Guillem de Queralt, y l' altre 'l noble y estrenuo cavaller Ramon Folch, vescomte de Cardona. De Dèu los parlava 'l primer, de la bona amistat ó sia de la honra del próxim lo segon, y 'l tercer, so es, lo cavaller, los parlava de la honra propia, de la dignitat del home y del despreci dels perills quant se tracta de salvar la honra, perque deya: «Home sens honra may será valent, la honra es lo camí del valor y de la grandesa, y per la honra ha sabut á voltas on home sol abátrer als mes altius poderosos, y dispersar á numerosos enemichs.» Entre 'ls exemples del levita, pera probar la necessitat de bona amor entre 'ls germans y 'l mal resultat de la ambició y de altres baixas passions, sortian á menut historias com la de Cain y Abel; en boca del amich Queralt anavan curiosos fets que conduhian á probar que la vera amistat es un dels principals consols de aquest mòn, y que la fidelitat era una de las cosas mes admirables, en termes que Dèu fins arribava á dotar ab aquest noble instint á las bestias; y pera amenisar sos consells, recitava també 'l Queralt petitas historias de cassadors, la de Pirro, á qui seguí lo sèu estimat ca en la foguera, y la del petit gos que acompanyá en son viatge al jove Tobias; anyadint que mes de una volta se havia vist fins ser eixos fiels animals los delators de crims contra sos amos, pera averiguació dels quals en va 'ls homens s' havian esforsat. Los recorts del noble Folch tots se reduhian á renovar fets dels gloriosos antepassats del Comte, comensant per los del primer Jofre en Normandia, esplicant lo castich que per sa ma enviá Dèu al envejós que havia donat mala mort á son pare, y probant per mòlts altres successos que sempre fou la honra patrimoni del senyors de sa noble terra, y que en va podia faltar may ningú á ella sens rébrer condigne cástich ó dels mateixos senyors ó dels fiels vassalls que 'ls servian.
Tal era la bona aygua ab que 's regavan aquellas plantas soberanas en lo palau del Comte de Barcelona, lo qual demanava sempre á Dèu que 's cumplissen los bons consells de aquells tres amichs, y que com ells pensássen sos fills y sos vassalls pera felicitat de la terra que 'ls primers havian de regir, tant mes, quant en mitj de aquells goigs y del constant desitj de que los dos germans fossen iguals ó se semblassen en tot, observavan, així 'ls Comtes com sos amichs, que era molt diversa la atenció ab que estavan un y altre germá, y mes que la atenció l' interés y sentiment que demostravan quant se parlava de algun fet de aquells que íntimament tocan al cor. Peró com la esperansa dels pares es tan gran y ab ella y ab l' amor que 'ls manté no saben prevéurer mes que lo bè que ells desitjan, sols benestar y ventura anava esperant lo vell Berenguer de aquells dos pulits brots de sa prossapia; y així anaren aquestos creixent, y ab tot y 'ls bons consells dels amichs, aná desplegant cada un son natural instint que ja indicavan desde petitets, fins á arribar ja al temps de buscar sols consells en sa propia rahó y consciencia, sens necessitat de rébrer ja 'ls dels tres amichs, tant del Levita, que era 'l mes entrat en anys de tots tres, com del noble vescomte Folch, que era 'l mes jove y vigorós, en termes, que confiava encara seguir en sas jornadas als dos bessons, ab la mateixa llansa ab que seguí un dia á son pare per las fronteras del vehí regne de Aragó; y així á forsa de anys, entre dolors y temors, arribá la hora en que 'l Comte pare hagué de pagar lo tribut que paga tothom en aquest mòn, y alentat per lo mateix desitj de fer iguals á sos fills, y complahentse sols en la seguretat de que eran ja aptes pera governar y pera sostenir una batalla, cego per son amor, que no li deixava véurer la diversitat de instints de sos fills, feu son testament, disposant de sos bèns y de son ceptre, y per tal acte fou trobat, després de mort lo comte Berenguer lo vell, que 'l successor en lo comtat de Barcelona no era un tot sol, sinó dos: lo pare deixava sos béns y son ceptre indivisibles, y així entravan á ser, desde aquella hora en endevant, comtes de Barcelona, tots dos á la volta y sens divisió, los dos infants bessons Ramon Berenguer y Berenguer Ramon.
Per indivís regíren y governáren los dos germans lo Comtat de Barcelona, y entorn de ells, y sempre fiels en sa ajuda acudíren constantment tots los barons y cavallers de sa terra, sens faltar entre ells may los bons amichs Queralt y Folch de Cardona, pus era mort ja lo bon levita Joan, y á exemple de ell, tots los vassalls no esperavan mes que ocasions pera ser útils á sos senyors. No obstant uns y altres anavan reconeixent mes y mes cada dia la diferencia de carácter dels dos comtes germans: era 'l Cap de estopa suau y dols en son tracte, y tan amich de favoréixer al qui 'l servia ó estimava, que tot he hauria donat, sens mirar may son profit: en son palau admetia sempre als bons vassalls, trobant gust de conversar ab ells, y quant li demanava 'l pobre, may quedava la desgracia sense consol; consentia sempre en quant li exigia son germá, y tan prompte com arribá á la edat de sentir lo foch del amor, no pogué amagar, com tot cor bo y sensible, la inclinació natural que sentia, pus contemplava ab goig la verdadera hermosura y suspiraba per ella; y en cambi, son germá Berenguer parlava poch y asprament, fugia de tot tracte, si bè no li desagradava la apariencia cortesana, era exigent ab són germá y ab sos servidors, aficionat á la vida selvática, ausentantse continuament de sa casa pera córrer en las montanyas derrera de una llebra ó de un singlar, y may may havia manifestat exteriorment pur amor á cap dona de sa terra. Així comparant los amichs y cavallers tan marcada diferencia, y aludint á Berenguer, comensavan ja á dir entre ells, pressagiant un mal succés, aquell adagi de que «Espina que ha de punxar aguda naix,» y naturalment anavan concebint major afecte al bon comte Ramon, y fins son afecte anava tomantse involuntariament en vigilant y temorós cuydado per qui tan digne era de regir la terra catalana; y en eixa vigilancia y temor no eran los menos zelosos los dos grans amichs de la casa comtal, Queralt y Folch de Cardona, sobre tot per las mostras de ambició que comensava á donar l' un dels dos Comtes germans, de manera que per ellas corria perill de que algun dia quedás trastornada la obra de Berenguer lo vell.
No havian passat dos anys de la mort de aquest magnánim Soberá, quant en efecte comensá á punxar de fort la espina que nasqué aguda, pus reclamant un vassall lo cumpliment de un cert pacte que havia fet amagadament l' ambiciós germá, feu notar al bondadós Comte son notari, que la firma de Berenguer portava ademés lo nom de rey, dictat nou en las costums de la terra, y que descubria una ambició mes gran de lo que tothom podia créurer. Aument de cuydado y de temor fou aquesta novedat pera 'ls amichs del comte Ramon cap de estopa, peró per mes que l' avisáren, tan poch maliciós era aquell de son germá, que ni cas feu del avís. Y no tardá aquella primera prova de justificar prest la ambició del germá, y de aumentar lo temor y 'l zel dels dos antichs amichs de la casa comtal: ab lo mateix amago y mala intenció comensá Berenguer á fer enfeudacions y gracias á alguns vassalls pera ferlos sèus, ab pacte de que, quant vingués lo cas, l' ajudássen en tot, just ó injust, y essent alló pressagi cert de alguna tempestat en la bona pau de la familia, sabent que l' ambiciós germá no estava content ab la indivisió, á fi de evitar perills, proposaren alguns magnats y consellers dels dos Comtes, com eran los bisbes de Barcelona y Gerona, ab los vescomtes de las mateixas ciutats y 'l de Cardona, que fossen dividits los béns y 'l govern, y que en aquest alternassen mitj any cada un dels dos germans, pus sabut es que «en amor é imperi no hi cap partiment.» Sols calgué indicar aquesta proposició al generós y bo Cap de estopa, pera que la acceptás de seguida, tant mes quant creya que alló seria la antorxa de pau y 'l verdader llas de unió ab son descontent germá, á qui no volian contradir del tot aquells venerables amichs, alegant que se ignorava de dret quin era 'l verdader hereu, per no existir cap lley en tal temps que fixás la primogenitura en los fills bessons; y així doná lo comte Ramon á son germá Berenguer, gran número de castells, las ciutats de Manresa y de Vich, algunas vilas, pobles, cabanas, honors y terras, la meytat de las lleudas, monedatges, judicaturas y altres drets, la gran torre Geronella y 'l palau comtal de Gerona, y moltas altres é infinitas cosas que seria llarch de contar; avenintse finalment en que partirian la morada en lo palau comtal y principal de Barcelona, de manera que l' un dels Comtes l' ocuparia desde la festa de Nadal á la de Pasqua y l' altre desde la Pasqua á Nadal, y mentres l' un dels Comtes estás en ell, l' altre disfrutás de certas casas y del castell de Port, que hi havia al peu de la montanya de Monjuich. Y no content de ser tan generós lo bon Cap de estopa, pera compláurer á son germá, fins se obligá á serli fiel en lo tracte y á ajudarlo en tot lo que possehia, y fins, com en seguretat, li doná fiansa en lo sèu y com á tributari lo moro Almudáfar y las parias, donatius y censos ab que aquest havia contribuit ja al difunt comte Berenguer lo vell.
Tanta bondat y generositat de part del comte Ramon cap de estopa semblava que havia de ablanir lo cor del ingrat germá, que per ingrat se podia bè tenir quant ab tot y compláurerlo com volia, no donava ni la mes senzilla prova de regonegut, pus seguia ab lo mateix retraiment y ab la mateixa aspredat, no buscant mes que la companyia de gent desconeguda, y passant la vida en cabalgadas y casserias. Y era aixó sens dubte, que induhit per son mal instint, quant mes satisfeyan sa ambició, mes aquesta creixia en son ánimo, de manera que no era ja sols la enveja de voler pera si lo que cobdiciava, sinó la de que 'ls altres no tinguessen cap felicitat pera ells. Y així es per demés indicar que no tenia un goig lo bon germá, que no fos causa de encéndrer en lo cor del envejós Berenguer las mes grans irás, com de ellas anavan naixent en son cap los mes malvats pensaments.
Una de las causas que avivaren la mala enveja de Berenguer fou la nova de que son germá era estimat per una hermosa y noble dama, tan noble y hermosa que sos pares no la darian per esposa sinó á un príncep que fos tan galan com poderós. Arribat lo dia de tanta fortuna, tot lo palau comtal de Barcelona se omplí de cavallers y damas, pera véurer arribar á la hermosa Mahalta, á la filla del famós y valent príncep y capitá norman Robert Guiscart, duch de Calabria y de la Pulla, conquistador de la Sicilia, á la qual acompanyaba l' arcabisbe de Bari y gran número de magnats y gentils homens de sa terra. Així que la vegéren en Barcelona, tothom li doná 'l nom, per sa bellesa y virtuts, de digne successora de aquella Almódis que tan ditxós havia fet á Berenguer lo vell, y contemplantla, feya tothom mil pressagis de goig y de ventura pera 'l bondadós comte Ramon, que tan digne era de ser estimat per la bella Mahalta y per qualsevol dona, així també per sa bellesa, com per sa bondat. Mes ¡oh quína fou la ira que aquella ventura del germá encengué en lo cor del envejós Berenguer!— Es á dir (comensá parlant ab sí mateix), ¿que Ramon per sa bellesa ha de ser considerat com á príncep digne de rébrer per esposa á la filla de Robert, y com á poderós se 'l déu tenir, quant sabut es que sols á un poderós la volia donar son pare? ¿Qué no podrá en lo cor una dama hermosa, casada ab un de sos comtes, y filla de tan famós príncep y capitá? ¿Qué ha de semblar mon poder á mitjas, quant veja que la cavalleria, la noblesa, la cortesania, l' obsequi y la festa vajan sempre rendidas entorn dels peus dels dos coronats esposos? ¡Malehida es ma estrella, que 'm feu náixer sols pera empunyar mitj ceptre, sols pera ser mitj soberá!
Y lluny de disfrutar de la satisfacció general, se vegé continuament á Berenguer solitari, pensatiu y cabilós, y fins desapareixent en moltas ocasions sense saber ahont parava.
Entant los Comtes esposos no hi cabian de satisfacció y alegria, y ajudavan á proporcionárlosen mes y mes tots quants eran fiels vassalls del poder comtal y particulars amichs y admiradors del comte Ramon y de sa bella esposa Mahalta.
Peró si bè l' envejós Berenguer meditava mils plans ambiciosos, cobdiciant la ventura de son germá, tot son retraiment y tota sa impaciencia foren res, quant se feu pública altre venturosa nova que era resultat de la primera. Las campanas de las iglesias y 'ls crits del poble avisáren per tot que la comtesa Mahalta acabava de donar á llum un robust infant, á qui havian posat en lo batisme lo nom mateix del pare y del avi, considerant ja aquell nou plansó com al verdader successor de la línea comtal y perpetuador dels heróychs fets dels antepassats. En aquell nou Ramon Berenguer, tercer de aquell nom, veyan los fiels naturals del comtat de Barcelona realisats lo pronóstich y esperansa de Berenguer lo vell, que sols desitjava reconquistar, pera ventura de sa terra, tots quants dominis guardavan encara los de la mala secta, y entre tant goig y ventura sols un sentiment quedava pera 'ls bons vassalls, y especialment pera 'l comte pare, Ramon Berenguer, qual era que com ells no la disfrutás, ni tant sols se deixás véurer pera presenciarla, son aspre germá, lo comte Berenguer Ramon, repetint sempre aquell ab sensible amargura: — ¿Qué dech fer mes jo á mon germá pera que estiga content? ¿Per ventura no sòn en tot iguals, així en poder com en riquesa, los dos comtes soberans Berenguer Ramon y Ramon Berenguer?
Iguals, en efecte, eran, així en poder com en riquesa, los dos comtes soberans de Barcelona, mes no ho eran ni en felicitat ni en ambició. La existencia de aquella en lo cor de Ramon era lo que feya créixer la altre en lo cor de Berenguer, y no podent ja mes contenirse l' ambiciós germá, mogut per son instint ó aconsellat per malsins, que may ne fallan prop dels ambiciosos, ideá lo descontentadís Berenguer lo pensament mes baix é infame que pót concebir l' enteniment humá, y com la maldat may sól obrar ab valentia sino traydorament, tan mala com la intenció de aquella fou la manera de portarla á cap, pus fins arribá son cor á fingir sentiments y propensions que may li havian sigut naturals. ¡Tan gran es l' esfors del dolent, quant no véu devant sos ulls mes que 'l profit que ambiciona!
Lo pesar, donchs, que amargava la felicitat del Cap de estopa per lo comportament de son germá no tardá en desaparéixer, y fins se cambiá en major alegria per lo que anava observant á poch de haver nascut son desitjat y hermós fill, idolatrat objecte del pare y de la bella Mahalta, com y també de tots los naturals fiels del comiat de Barcelona. Lo comte Berenguer, lluny de ser l' aspre y queixós germá, era llavors lo company constant dels felissos esposos, y á ells procurava compláurer continuament, y en sos brassos mes de una volta se veya alsat l' infantó comtal en mitj de festas y caricias, y quant se feyan pressagis de goig y de ventura pera 'l tendre successor, no era may son oncle Berenguer qui mes enderrera 's quedava, y tal era la manifestació de alegria del traydor en favor del content pare y espós, que així aquest com la esposa y molts dels amichs que assistian á la comtal cambra quedavan enganyats, mes que admirats, tant mes quant fins veyan que Berenguer sols se desvetllava pera tenir content á son germá en tota classe de obsequis. Entre 'ls amichs, no obstant, dos n' hi havia, antichs en la confiansa de la casa comtal, y constants testimonis de tot quant en ella havia succehit desde 'l temps de Berenguer lo vell, los quals, devant la repentina mudansa del ans aspre germá y de sa innatural y exagerada satisfacció, escoltavan y callavan admirats, pus si bè temian que tot alló fos fingiment, no podian pensar may que aquest se sostingués, sobre tot entre germans, pera preparar així mes segura y confiadament un acte diabólich y cruel.
Com la admiració y silenci de aquets dos amichs no deixá de ésser notada per l' ambiciós Berenguer, procurá 'l traydor mostrarse amable y obsequiós ab ells mateixos, y aprofitant un dia de tenirlos ocupats fora de la cort, fent que així ho ordenás inocentment son germá y que res poguessen sospitar los altres, á qui fins s' havia brindat Berenguer de acompanyar en son encárrech, segur de que ja se oferirian á cumplirlo sols; proposá al bondadós Cap de estopa un agradable projecte de solás y passatemps, en qual realisació esperá 'l dolent germá portar á efecte lo cruel acte que havia ideat lo sèu foll magí. —Envejable es realment, digué á son germá Ramon, l' estat ditxós en que 't trobas, mes ton amor de pare y de espós te tè tan lligat á ta cambra comtal, que no sols no gosas com á príncep, sinó que ni com á home, com al mes ínfim de tos vassalls. Ja que no dònas batallas, fingéixtelas al menys pera esbarjo del cor: fes com jo, que passo las millors horas de la vida tirant al ayre 'ls falcons y fent córrer mos llebrers. ¿Que per ventura pensas que de aíxó ton amor ne patiria? Al contrari, germá: la ausencia fa desitjar mes lo goig perdut, en son recobro se gosa mes y mes, y ja veurás com es doble la satisfacció al retornar, sobre tot quant contes á ta esposa lo que t' haja passat en lo camp, quant li fassas carinyós present de la mes escullida presa que hajas fet, y quant deixes sobre la blanca ma de ton petit infantó lo mes bell y pulit aucell que haja agafat ton astor. Anem, germá, anem, dona uns quants dias de esbarjo á ton esperit, que no 'n patirá l' amor, y vina ab mi, que en mon palau de Gerona nos espera ja numerosa comitiva, coneixedora de las millors vernedas, y la mes apte en fets de casseria. ¿Ahont millor póts anar que á la casa de un germá que tant te estima y tant s' interessa per ton benestar? —Y ab aquestas y altres dolsas paraulas, pintant la hermosura del camp, lo viu aparato de las comitivas, las gratas aventuras que s' ofereixen y 'l major goig de la tornada, tentá de tal manera l' ánimo del bondadós germá, que aquest, impacient pera disfrutar de tan grat ó inocent passatemps, y pensant mes que en la diversió en la tornada, pel goig de oferir la presa que fes á sa hermosa Mahalta, accedí als prechs de Berenguer, disposant ja desde aquell moment un y altre germá pera poder sortir la matinada seguent ans que eixís lo sol.
Al solicitar lo comte Ramon de sa esposa la gracia de que 'l deixás anar per pochs dias á una partida de cassa, lo prech costá una llágrima á la esposa, peró llágrima de anyoransa prematura de amor, nó de tirania conjugal; y tan bona y tan candorosa era la comtesa Mahalta, que lluny de aparentar disgust á son estimat espós, afanyás tan sols desde aquell instant pera que res li faltás que pogués contribuir á sa comoditat y benestar mentres hagués de estar separat de sa companyia y de la de son fill. Y fins apressurá la hora de recullirse, pera que cap ne perdés de dormir lo marit, y amorosament ab ell se tancá aviat en la cambra, y dolsament dormí á son costat, encara que guardant la petita pena de tenir que separarse de ell.
A la matinada següent, tot lo pati del palau anava ple de patges, criats, munters y falconers, portant aquestos barras plenas de grifauts, sacres y esparvers y tota clase de falcons, ab sos corresponents capells, gits, cadenas y cordas, y en los sarrons las louras, carns y demés necessari pera mantenirlos y avesarlos; per tot arreu se removian y broncavan encordadas de gossos; per tot se veyan arquers que preparavan archs, viras y passadors, y 'l so escapat una volta que altre de algun corn ó trompa de cassa donava indici tot sovint de que se estava preparant una gran partida de cassa, y que era 'l lloch ahont se prevenia y de ahont anava á sortir lo gran palau comtal de la ciutat de Barcelona.
Arribada la hora, vestit ja y á punt de cassa lo comte Ramon, un esclau negre tragué de sa gávia al astor que era mes estimat del Comte, y esperá á la vora de la cambra comtal pera entregarlo á son senyor; y donat ja 'l corresponent avís, mentres la enternida esposa mirava desde son llit tot quant feya l' espòs pera prevenirse, y de ell esperava una carinyosa despedida, sonaren á ple, com de costum, las trompas dels munters comtals, y 'l comte Ramon, ferit en lo mitj del cor de ternura y sentiment, s' abalansá pera donar un ardent pató á la trista mare y al hermós petit, que dormia en sos brassos. Mes ¡oh quin sobresalt fou aquell! Al soroll de las trompas l' infantó despertá com espantat, y á pesar de sa tendre edat, feu un expressiu moviment com recullintse y amparantse en lo pit y en los brassos de sa mare, y esclatá en un plor. Aguda sageta era aquella que 's clavava en lo cor de un bon pare, lo qual, sentint instantánea melancolia, hauria, si hagués pogut en aquell instant, sospés lo goig que esperava fins renunciant á ell. Pero era ja tart, y considerant aquell pasme del infantó com un efecte natural, procurá lo Comte sortir lo mes prompte possible de aquella mala situació, y abrassant fortament á mare y fill, omplils de patons, y, humitejats los ulls, sortí de la cambra. Al arribar á la porta, no pogué menos de girarse, com despedintse ab la vista, y encara que era millor lo silenci pera no avivar lo sentiment, no pogué menos de dir á la esposa: —A mon fill te encomano, mentres que jo estiga ausent. —A quals paraulas contestá la mare: —No teniu que dirme aixó, espòs, pus ja sabeu que ell es lo llas de nostre amor, l' escut de mos drets y la esperansa de la terra. Vos sòu tan sols lo que deveu guardarvos, pare y marit, y feu que us guarden així mateix los bons amichs que ab vos vajan!
En compte de ser estás últimas paraulas de la Comtesa la senyal de sa resolució en aquells moments, feu certa suspensió 'l Compte, com que ellas li haguessen portat un trist pensament, fixás per un instant ab lo cap baix, y prenent de las mans del esclau l' astor que eix li presentava, se 'l deixá quiet sobre del muscle esquer, y partí, saludant ab la ma á sa esposa y á son fill. Lo poch maliciós Comte donava llavors per primera vegada en que sos principals amichs eran fora de Barcelona, y en que fins ignorava quins serian los que devian acompanyarlo en aquella diversió y recreo.
Després de aixó las trompas tornaren á omplir l' ayre de aguts sons, y la comitiva emprengué precipitadament son camí, perdentse de vista de la ciutat de Barcelona.
A ella s' dirigian en la mateixa ocasió los dos fiels amichs Queralt y Folch de Cardona, que torna van de cumplir l' encárrech á ells fet per los Comtes soberans, y ohint aquella inesperada senyal, creguéren realment que algun senyor del Pla sortia á cassa, y cap pressa donáren á sos cavalls, fins molt temps després, en que ja casi tocavan las murallas de la ciutat. Allí involuntariament sentiren ponderar per los que passavan la magnificencia y aparato de la comitiva, y dihentlos, pera satisfer á sas preguntas, que 'ls dos principals cassadors eran los dos Comtes soberans, doná un gran sospir lo Vescomte, y després de apretar la ma al Queralt, afluixá la brida, y á esperó batut apretá á córrer com un foll, seguintlo ab igual foch lo company que ab ell venia. —Dèu del cel! esclamá aquest. ¿Qué es lo que passa?... ¿Si per aquest motiu nos traguéren á un y altre de la casa en aquest dia? —No hi ha dubte, contestá 'l Vescomte. Correm, Queralt, correm, y Dèu fassa que arribem á temps, y que nostres temors no sian una trista veritat! Correm! Correm!
Com á llamps correguéren en efecte los dos bons amichs de la casa comtal, si bè era ja tart pera burlar als traydors que se havian perdut ja per los mes desconeguts camins; com á llamps passáren per los carrers, pujant ab la major pressa al palau, avoriguant ab mes pressa encara, si bè que ab prudencia y dissimulo, quánt podia ferlos saber la Comtesa; com á llamps, després de encabalgats de nou, tornáren á traspassar carrers y plassas y camps y camins; y com á llamps, per fi, se perderen instantaneament de vista, buscant cegos le camí per ahont poguessen encara atrapar als cassadors comtals.
En tant que corrian los nobles amichs Queralt y Folch de Cardona, sens detenir may sos cessers, y ab veu sempre agitada y ardenta, sols una pregunta sortia de sa boca, y que feyan á cada un, home, dona ó infant, que trobavan pel camí, á saber: — ¿Sabeu cap ahont se dirigiren los cassadors que acompanyan als comtes de Barcelona Ramon Berenguer y Berenguer Ramon?
Era ja hora tarda, en que 'l sol comensava á privar de sa llum al extrem de orient, y en que cap á la mateixa direcció los turons y 'ls arbres van extenent y prolongant sa sombra en terra fins á confóndrerse totas ab la de la nit.
Escampats en diferentas collas los cassadors, si bè avisats de trobarse en un punt dat tan prompte com se pongués lo sol, corrian per las parts mes encrestadas dels puigs los munters, y seguint aislats los falconers, cada un per ahont millor li semblava, vingueren á quedar ab escás acompanyament los dos Comtes germans, los quals no havian descabalgat encara, entretenintse fins llavors en contemplar las sorts y habilitats dels servidors. Poch havia cuydat de cassar lo comte Berenguer tenint fixa la vista y lo ánimo en millor presa, y 'l desditxat comte Ramon, guardant en la ment la memoria de sa esposa y de son fill, pesarós per lo pensament que li ocorregué al despedirse d' ells, y ferit de melancolia, per la que ocasiona á tal hora 'l sol en llochs boscoses y solitaris, ni tampoch se cuydava de cassar, ni menos n' hi feya venir ganas son fiel astor, que, arreplegat en sas alas y quiet, ni volia remontarse, ni feya cas dels aucells que li passavan per prop. —Sembla que no us dona gust la cassa, digué 'l mal intencionat germá al trist Ramon; no es á cavall com millor se juga la acetreria, pus en la part fragosa, ahont no entran cabalgaduras, es ahont mes abundan los aucells. Creheume: deixem los cavalls, que nostres patges los guardarán aquí al pla, y entrem en la vehina perxa, que no us haveu de arrepentir de haverla visitada. —Peró, germá, contestá Ramon, ¿cóm, després de havernos tant cansat, encara no estau satisfet de la numerosa presa que guardan los patges, y encara voleu entretenirvos, en hora tan tarda y quant lo sol está á la posta? ¿No veheu encara la distancia que falta de Sant Celoni á Gerona? —Mal cassador sou si temeu anar de nit. ¿No sabeu que en aquesta hora hi veuhen menos los aucells y mes los falcons? Ja veuréu, ja veuréu quín rato mes deliciós anam á passar, y que valdrá per tot quant havem disfrutat de dia. —Y tot baixant del cavall, anava senyalant Berenguer los aucells que atravessavan pera anar á ajocarse en la espessura de la perxa, y dava pressa á son germá, qual cavall sostenia un patge per la brida, com no dubtant de que l' un germá no 's negaria als prechs y exigencias del altre. No obstant, dominat per sa extrema melancolia y anyoransa Ramon, si bè descabalgá, peró al posar lo peu en terra, y sentint á la orella cert esfareiment fantástich de son astor, sembláli de repent com mes solitaris y tristos los encontorns de aquell lloch desconegut, y esparverantse al adonarsen que el patge arriava ab forsa 'ls cavalls cap á fora del boscatge, feu un moviment de sorpresa cap enrera, y no pogué menos de sospirar, vehent brillar en los ulls de Berenguer certa alegria infernal, que li pressagiaba la mes trista sort. —¡Ah! esclamá; sortim, sortim, germá, de aquest lloch tan selvatge, pus mes que prínceps semblariam aquí bandolers. —Y alsant la veu ab espant, de véurer que 'l patge atiava los cavalls pera separarse, cridá resolt: —No!... No!... No 't separes, patge; detente, macip... Espera, espera; tórnam mon cavall, que vull fugir de aquest mal lloch. —¿Que teniu por, germá? preguntá Berenguer, agafant de la ma á Ramon, y com volentlo fer seguir suaument fins al girant de un marge immediat. —Tanta por tinch, contestá 'l desditxat Ramon, avansant involuntariament lo pas mes que son germá desitjava, tanta es ma por, que jo no sè esplicar lo que veig devant mos ulls! Tanta es ma por, que jo mateix no puch enténdrer cóm la tinch, y si al menys jo pogués estar segur de que ma por fos realitat... —Al ohir aquestas últimas paraulas Berenguer, tement que son germá, al tocar la realitat, no 's refés pensant en la defensa propia; interrompentlo, y sens deixarli acabar lo que deya, subjectál ab la una ma, y desenveynant ab la altre lo punyal que duya en lo cinter, donáli una forta punyalada en lo pit, dihentli al mateix temps aquestas paraulas: —Donchs, si por tens, acaba aquí la vida, que indigne es de anomenarse príncep qui tremola com á fembra. —Ah!! cridá 'l desventurat Ramon; ¡fraticida!! —Y caygué rodolant en terra, al mateix temps que, espantat son germá per lo crit de la víctima y per la repentina acusació de sa conciencia, retrocedia tres ó quatre passos, soltant involuntariament de sa ma la arma traydora.
Al cáurer lo ferit, alsá 'l vol rápidament l'astor, y dant una volta entorn del cap de aquell, se sostingué un moment en l'ayre, com no volent tocar la hermosa cabellera de son amo.
Inmóvil per alguns instans l' assessí, ni gosava á fugir, vehent que son germá no era mort del tot, ni 's resolia á avansar pera repetir un nou y cruel acte. —Dèu del cel! esclamá, ¡á quin punt m' ha portat ma ambició! —Y 'l desvalgut Ramon, que, fregant son atropellat cos per terra, havia lograt girar son cap de cara al fratricida, vehent á aquest indecís y parat devant sos ulls, li digué: —¿Qué esperas, traydor, que ni sabs fugir, ni m' acabas de matar? —No hi ha remey, digué pera si Berenguer, y pus ma ambició m' ha portat á un acte infame, convé ferlo per complert. —Y anaya á avansar, quant revolotejant per devant de sa vista l' astor de Ramon, detingué de nou son vol, venint á posarse després sobre l' ensangrentat pit de son senyor. Agafál llavors lo ja sens forsas Cap de estopa, y arreplegant las que li quedavan, fent respirar tota sa ánima pels ulls y ab to de pressagi, digué al que li havia dat la mort: —Pus la ambició t' ha fet cubrir de sanch l' escut de tos avis, no valga la soledat del lloch pera ocultar ton crim, de ell sian testimonis las pedras y 'ls arbres que 'ns rodejan, de ell sia acusador aquest leyal astor, que porta sas alas mulladas ab ma sanch! —Y tirant al ayre ab tota sa forsa al dócil animal, incliná ja sens esperit son hermós cap, y rodolá de nou, com en convulsa sacudida, per una petita pendent immediata, al extrem de la qual se estenia un gorch ple de ayguas infectadas. L' astor doná un jiscle al crehuar per devant de la cara del assessí, y aquest, bregant de prompte entre sa vergonya, son arrepentiment, sa por y sa ambició, encara que feu algun moviment, peró en res pogué detenir lo vol del animal, que 's posá en la extremitat de un arbre, desde 'l qual no apartava 'ls ulls de la pobre víctima. En tal estat, y convensut lo fratricida de que son germá era mort, fixás, pera recobrar esperit, en lo major poder que li esperava, sent desde llavors Comte soberá absolut, y acostantse lentament fins á la vora del gorch, apretá ab tremolosa ma lo cos del desgraciat Ramon, y 'l feu cáurer dins de las ayguas; y sens curarse de si quedava ó no submergit, ple de horror per lo que feya, girás subtadament al instant de tocarlo, y fugí de aquell lloch corrents y depressa, en busca del cavall y del patge, que esperavan ja á alguna distancia de allí. Al trobarlos, cabalgá Berenguer tot sobtadament, donant ordre al patge que abandonás y deixás llibre al cavall de Ramon, atravessá camps y senderas fugint del dret camí, fins á topar ab alguns dels cassadors que per allí se entretenian; y ponderant ab fingit sobresalt, axí que 'ls vegé, sa impaciencia y cuydado per l' estravio de son estimat germá, feu anar passant la mala nova de unas collas á altres, interessá en la busca als que eran innocents en lo crim, y á poch tot eran ja crits y senyals y tochs de trompas y novas ordres y anadas y vingudas, alsantse per tot arreu lo crit de ¿Comte Ramon, ahónt sòu ? y acompanyant aquest crit, pera major fingiment y dissimulo, gemechs y sospirs, forsadas llágrimas y laments del mateix assessí, que repetia per tot: —Germá de mon cor, torna prest á ma presencia, si no vols que 's rendesca de angustia lo que es la meytat de ton poder, de ton honor y de ta vida!
Així durá aquest moviment per llarch temps, fins que l' agut toch d' un corn de munter, fent la senyal convinguda, doná avís de que s' havia trobat ja al comte Ramon, mes com no bastava aquella senyal pera saber si 'l trobat era mort ó viu, correguéren al punt de ahont venia 'l so tots los cassadors, y després de haver trobat ja ab admiració lo cavall de Ramon sol y pasturant per las voras de la perxa, penetráren en ella, y al moment divisáren, mitj enfonzat en las ayguas, lo noble cos del desgraciat Cap de estopa.
Aquí fou la major apariencia de desespero del germá, que comensá á esplicar lo cas del estravio á sa manera, á malehir als assessins del comte Ramon, á donar ordres pera que 'ls buscassen per aquells llochs immediats, y á despatxar troters y avisos á la ciutat de Gerona, pera que sens tardansa enviassen allí forsas y recursos á fi de poder trasladar dignament lo cos de son desventurat germá.
Quí 'ls hagués dit llavors als dos fiels amichs de la casa comtal, Queralt y Folch, que, al arribar á la ciutat de Gerona, no havian ja de ser comtes per meytat los dos germans Ramon Berenguer y Berenguer Ramon?
Lo dol y tristesa que s' observavan en la ciutat de Gerona lo dia de la mort del comte Ramon Berenguer no poden esplicarse per lo dolor que causaria. Las damas recordavan la hermosura y bondat del infelís Comte, los homes comentavan sa generositat y altres virtuts, los innocents petits se miravan ab sos propis germans, com comprenent la gran tristesa que á un germá ha de causar la violenta mort de un altre, los ancians, horrorisats del cas, demanavan venjansa al cel, y ab tot y aixó, dominat lo poble per la trista idea del cruel fet, apenas se sentia enrahonar pels carrers, pus tothom, confús, no esperava mes que 'l moment de arribar la comtal comitiva que conduhia l' ensangrentat cadáver.
De repent un agut so de una trompa de cassa dona avís que la comitiva s' acosta, las campanas de la Seu rompen en tristos sons, lo poble s' aglomera prop de la iglesia, y de ella surt la fúnebre comitiva de sacerdots ab la creu santa, dirigintse cap al portal per ahont se deya que venian los cassadors de la casa comtal, que conduhian al assessinat senyor. En mitj de aquestos, portada per quatre munters, anava una llitera, ahont jeya l' ensangrentat y fangós cadáver, cubert ab lo mateix manto de la víctima, y á son capsal, descabellat y ab aparent abandono de sí mateix, aixugantse 'ls ulls, ó mes bè, tapantse la cara ab tal pretext, seguia l' autor de aquella mala obra, l' ingrat y ambiciós Berenguer Ramon.
No bè, passat lo portal, se divisá la una comitiva á la altre, un plor general del poble expressá sentidament quánt li dolia la mort de aquell noble y generós senyor, y parantse lo sagristá de la creu, segons costum, pera que la sagrada comitiva s' amparás del difunt, com si fos un voler del cel, comprimit tothom al mateix temps per l' horror y per la curiositat, observás un silenci, que semblava á propósit pera que 'l cant funerari ressonés ab mes tro y magestat. Lo capiscol, que estava prop del cadáver, inseguint sa práctica, aná pera entonar en aquell moment lo cant prescrit: Subvenite Sancti Dei, occurrite Angeli Domini suscipientes animam ejus; mes ¡oh pasme! la veu del capiscol creixia y era mes robusta que may; sa boca, ab admiració propia, se esforsava pera entonar lo Subvenite, peró per mes que feya, de ella no sortian altres paraulas que las seguents: ¿Ubi est Abel frater tuus, ait Dominus ad Cainum (ahont es ton germá Abel, digué 'l Senyor á Cain)? —¿Qué feu? En qué pensau? —cridavan los altres sacerdots volent corregir al capiscol é indicarli que era sols lo Subvenite lo cant que llavors corresponia, peró ni ells, al volerho indicar, ni 'l cantor al provarho de nou, pogueren pronunciar may aquella paraula, y en son lloch sols pronunciava lo que deya 'l capiscol, repetint aquest per tres vegadas ab veu clara y sonora: — Ubi est Abel frater tuus, ait Dominus ad Cainum?
Pasmats la comitiva y 'l poble, comensáren á fixarse en l' assessí y á recular com espahordits devant de ell, y temerós Berenguer de que per aquella amenassa del cel lo poble castigás allí sa ambició, alsant los brassos á tall de desesperat, arrencantse 'ls cabells y fent mostras del mes viu dolor, pera enganyar als que 'l contemplavan, esclamá: —Oh! no cregas, poble fiel, no cregas que la mort de mon estimat germá quede sens venjansa. No faltará qui sápia lo nom del assessí que la cometé, y tan prompte com á ma presencia comparega algun acusador, jo 't juro...
—Donchs aquí 'l tens (cridá ab forta veu un cavaller, que, junt ab un altre, acabava de penetrar per entre la multitut, fins á col-locarse devant del mort y del assessi); aquí 'l tens, que, volant per los ayres y seguint ta comitiva desde 'l fatal gorch, ha ensenyat ja primer als innocents y fiels servidors lo lloch ahont jeya la víctima, y no separantse de ella en tota la travessia, vè ara aquí á recullirse tal volta en la fossa de son noble senyor. Mira, sobre 'l cadáver del desgraciat Ramon, cóm aleteja son fiel astor, que encara porta las alas plenas de sanch; observal cóm te mira, acusantte; miral cóm se deixa cáurer y 's rebenta de leyaltat y de dolor sobre del mateix pit de la víctima!
Y alsant los ulls tothom, vegéren en efecte lo que anava dihent lo cavaller, al mateix temps que l'altre que l' acompanyava deya al assessí: —No jures, no jures, que serias assessí y perjur, y sinó, digas, comte Berenguer, ¿perqué pórtas á ton costat la veyna del punyal sens l'arma...? ¿Regoneixerás ara aquest ensangrentat punyal que 't deixares á prop del gorch, y que 'ns ha entregat un dels mateixos servidors que has enviat á Gerona pera portar la fetal nova?
Y ensenyant á tot lo poble l' ensangrentat punyal, lo rebaté ab forsa als peus del assessí, dihentli: —Recórdat, mal germá, de lo que en ta infantesa te contáren lo levita Joan y 'l cavaller Queralt, que tens á ta presencia!
— Y de las promesas que feu ja á ton venerable pare, Berenguer lo vell, aquest leyal vescomte de Cardona!
— Queralt! Cardona!!... esclamá avergonyit l' assessí. ¿Y qué preteneu, quant veniu aquí á acusarme devant de tot lo poble?
— Jo, contestá 'l Queralt, sols pretench salvar los drets de altres víctimas.
— Jo, digué 'l Cardona, fer confessar son crim al que las ha fetas, reptantte á tu, vil assessí, devant del trono de Alfons de Castella.
Entre mitj del pasme general que ocasionaren aquestas paraulas, mentres Berenguer quedava confús y ple de ira al mateix temps, los sacerdots s' en emportáren lo cadáver, la comitiva reyal se dirigí al palau, y cabalgant de nou los dos cavallers, Queralt y Folch de Cardona, desaparegueren rápidament, fugint lo perill que sas personas podian tal volte córrer en la ciutat
Y en efecte, dins breu temps, reunits en Barcelona tots los magnats del comtat, aclamaren, á instancias de la comtesa Mahalta, successor llegítim del trono al tendre fill del desgraciat Cap de estopa, dantli per tutor al Comte de Cerdanya y per company en la tutela al noble Bernat Guillem de Queralt. Y mes avant, vensut en rept ó batalla, en presencia del rey Alfons de Castella, per ma del noble Folch, vescomte de Cardona, lo fratricida Berenguer Ramon fugia avergonyit cap á Jerusalem, pera purgar allí pelegrinant son pecat, y morir arrepentit lluny de sa terra.
De aquesta manera lo comte Ramon Berenguer tercer, lo fill de Mahalta y del bondadós Cap de estopa, lo que ab lo temps havia de trepitjar la Mitja Llana en Balaguer, Besalú, Corbins y Mallorca, enrojint ab sanch mora la corrent del Llobregat, lo que havia de unir lo comtat de Barcelona ab lo de Provensa, alentant en aquest als trobadors y poetas, y conseguint lo timbre de fomentador del llenguatge vulgar en Occident, vingué á ser, ab seguretat y gloria, lo llegítim y únich successor dels dos germans, comtes per meytat de Barcelona, Ramon Berenguer y Berenguer Ramon.
.jpg)