Jochs Florals de Barcelona en 1864/Lo romans histórich apel-lat Las 5 diadas del amor

Sou a «Lo romans histórich apel-lat Las 5 diadas del amor»
Jochs Florals de Barcelona en 1864






Número 8.


PRIMER ACCESSIT Á LA ENGLANTINA D'OR.


——————

LO ROMANS HISTÓRICH.
APEL-LAT
LAS 5 DIADAS DEL AMOR.






1.ª

Avans del any 1150.

Tots dosets se passejavan
per la boreta del mar,
llansantne amor de sos ulls,
de sos cors amor brollant.

Ell deya:—« Senyora mia,
si ab mí se volgués casar!
Sò rey; ne tinch en ma cort
comptes y barons capdals,
cent castells en la montanya,
en la plana cinch ciutats,
y, com nuyl que en lo mon sia,

es mon realme payral.
La corona que jo porto
no me l' han donada pas,
que lluytant me l' he guanyada
ab sarrahins mecreants
pich á pich per las montanyas
y pam á pam per lo pla.»
Y ella deya:— «Mon senyor,
bè 'n fil de temps que jo 'us am' !
La corona que jo porto
n' es la garlanda comptal.
No hi ha corona de rey
que valga lo que ella val.
De tots los reys que conech,
y si 'n conech Dèu ho sap,
mes de dos y mes de quatre
me l' han volguda robar,
y encara ploran que ploran,
y ploran que ploraran.»
— «Dèu vos dò, senyora mia,
molts segles per ben amar!»
— «Y à vos també, mon senyor,
pera guardarme feeltat.»
¡Cóm rumbeja lo ram á la fulla,
cóm rumbeja á la fulla lo ram!


2.ª

Després del 1150.

Lo jorn de las esposalles
ja prompte n' es arribat.
¡Qué n' era ella de bonica,
y ell qué n' era de galan!
Se 'n entraren temple adins,
ell armat de punta en blanch,
vestida ella de drap d' or
ab rojas barras llistat.

¡Si 'n feren llavors de festas,
8i n' hi hagué llavors de balls
en las serras y en las planas,
en las valls y en las ciutats!
Ab Na Catalunya bella
En Aragó s' ha casat,
¡Y 'l moro de estemordirse!
¡Y 'l francès de tremolar!
Y Castella que á la guayta
bè se 'ls estava mirant:
—«Sent tú comptesa y jo reyna,
i ab tú s' ha volgut casar!
¡Mala fi fasses, comptesa,
que tú me la pagaràs!»
Y al sortir del temple ell deya:
—«Amor com lo mèu no hi ha,»
dels ulls de sa bella esposa
tot mirantse en lo mirall.
«Vida de la mia vida,
amor com lo mèu no hi ha.
Los colors de ton vestit
los de mon blasó serán:
dels colors de ton vestit
jo 'n faré un pendó real!»
¡Cóm rumbeja lo ram á la fulla,
cóm rumbeja á la fulla lo ram!

3.ª

En 1400.

Y qué bè que se 'ls mirava
tota la gent á son pas,
ella la dama mes bella,
ell lo mes ardit galan,
ella la fera amassona,
ell lo caballer mes brau!
Quant del cel de llur amor
sota 'l dosser estrellat,

en la mar se bressolavan
adormides entre 'ls cants
de las onas bramerosas
que 'ls gronxavan tot passant,
si n' hi havia allí de barcos,
que gens no 's veya la mar,
si n' hi havia allí de barcos
per' formar la escolta real!
Y quant del sol de llur gloria
il-luminats per los raigs,
ne partian á la lluyta
caballers en sos caballs,
si n' hi havia alors de reys
y de pobles tremolant,
si n' hi havia alors de reys
per' formar sa escolta real!
Y sempre ell deya:—«Senyora,
amor com lo mèu no hi ha,
que jo 'as amaré, comptesa,
per tota una eternitat! »
¡Cóm rumbeja lo ram á la fulla,
com rumbeja á la fulla lo ram!



4.ª

En 1500.

—«Massa m' han dit, mon senyor,
que n' hi ha una dama real
que ab sos ardits vos encisa
y ab sos simbells vos atrau,
y que li feu la passada
molt sovint y molt galan,
perque n' es guapa y hermosa
y en son escut tè pintats
dos torres, ó dos castells,
y dos lleons, ó dos drachs.
¿Cal dirvos donchs, mon senyor,

que no es bè que assó fassau,
fentne faula de las gents
á vostra esposa legal?
¿Cal dirvos donchs, mon senyor,
que jo no 'us vinguí á buscar,
y que vos me requestareu
per amaros, de bon grat?
¿Cal dirvos que sols per mí
teniu tresors y vassalls,
y realmes ultramarins,
y lo sceptre de la mar,
y vostre pendó, y lo mèu,
es do vulla respectat
com lo pendó de mes gloria
per moros y per cristians?»
Y ell responia, ab sos brassos
á sa esposa amanyagant:
—«No ho cregau, senyora mia,
pus assó no es veritat,
que tos temps m' han volgut noure
falsos amichs, per mon dan.
Jo no l' amo á Na Castella,
ni la puch ja may amar,
perque sols al vostre amor
hostatge mon pit ha dat.»
¡Cóm rumbeja lo ram á la fulla,
cóm rumbeja á la fulla lo ram!



5.ª

Després del 1714.

Trista n' está la comptesa,
trista la comptesa real,
y en mitj de sa llatzería
aixís exhala sos plants.
—«¿Per qué una sobrevinguda
en son cor ha de imperar,
mes que la esposa á qui en l' ara,
devant Dèu, ha dat sa ma?

¿Y per qué avuy una estranya,
á mon marit enganyant
y en sos brassos adormintlo,
ma casa ha de gobernar?
¿De quant ensá concubinas
en las llars de mos passats,
herevas de amors impúdichs,
han de venirse á fartar?
¡Aixís quant cayguí en sos brassos,
viuda ja de castedat,
en lloch ell de darli amor
l' hagués pogut ofegar,
que l' amor que avuy li dona
es un furt que á mi me fa,
y es la semensa de furts
cullita de malvestats!»
Y mentres aixi 's planyia
la pobre comptesa real,
l' altra, la sobrevinguda,
la dels castells y dels drachs,
deya al rey entre sos brassos
tot tenintlo apresonat:
— «Deixaula, senyor, que plore,
que ella al fi se cansará,
y de no, jo tinch mordassas
ab que la faré callar.
Folla estich per vos d' amor.
¡Si 'us am', mon senyor, si 'us am'!
Veniu, veniu, en mos brassos
vostre front á reposar!»
Y tant al rey estrenyia
entre sos brassos amants,
que mes que ab un llas, semblava
estrenyirlo ab un dogal.
Com rumbeja lo ram á la fulla,
cóm rumbeja á la fulla lo ram!