Colecció 26 de Coloquis valencians/Dels Poticaris

Sou a «Dels Poticaris»
Colecció 26 de Coloquis valencians
Joan Baptista Escorihuela
(1810)

Coloqui
dels Poticaris

y els que els portaben

Hui en casporra mata à un atre,
en casporra morirá.
Lleudomia, posa atensió
y et comensaré à contar
tota ma vida y milacres
perque et pugues alegrar.
Ja sé que em diràs soc ruc,
pues, chica, això qué li fa,
pera que yo en termens rucs
tho conte tot per lo clar?
que sino, me afollaria,
ò habia de rebentar.
Escolta, que ya comense,
empomau en lo cabàs.
Juant yo me viu fet y dret
que me anaben apuntant
als cañots, y els vigotets
me anaben ya negrechant,
menentrí dins de Valencia
y en ella em posí à estudiar
pera ferme Poticari,
y apenes em vach trobar
habil pera el dit ofici,
en la casa vach entrar

de aquell Poticari antic
que prop de la forca està:
y el home es portà tan be
que dins poc tems mamostrá
tot lo que hia que saber
en la dita facultat.
Al cab de este tems un dia
acabantse de llevar
el Amo, em diu: ya fadri,
per aon vullgues pots anar,
y posarte en ta botiga
que ningu et pot contrastar.
Fon bastant esta paraula
pera que yo men anás
y em vach plantar en ma casa
y enlora me vach casar.
No et conte res del casorio,
perque es molt llarc de contar,
alló de à punt de desferse
estant al peu del altar,
y vach sols à referirte
lo que em varen fer purgar
en la casa del meu Amo:
carót que car me costà.
Pues com dic en dita casa
se solien achuntar
alguns altres Poticaris
y un dia es vingué à arreglar
el fer una pasechada,
y aon? al grau à nadar.
Feren pues la prevensió,
à mi em varen convidar

prengueren la matinada
del dia de Sen Chuan
varen celebrar el dìa
quant se puga desichar
molt alegres y gochosos,
y à boca nit fon lo cas.
Pera despues que nadaren
fet el sopar y arreglat
duhien en una casola,
no que es pas pera contar.
En tu has de guardar la roba:
que yo no tinc de nadar?
calla, calla, tros de macho
que no sé quant tindras cab
qui ens ha de guardar la roba,
si ten entres à nadar?
viu que tenien raó,
y luego em feren callar;
pero per lafoll de Herodes
que un chasco els tinc de donar
que sen recorden siquiera
mentres que vius estarán.
Yo molt content em quedi
fent visites al barral
mentres que se despullaben,
y estant ya tots dins la mar
fiu rebista de la roba,
y deixantlos à una part
la capa, espasa y sombrero,
y sabates (cap salat)
lo demés meu enduguí,
despues que em menchi el sopar

y la casola al bordell
la fiu trosos acabat.
Com dic en tota la roba
en un bolic baix lo bras
vingui à Valencia y entri
per lo portal del Real
men vinguí a casa el meu amo
la deixe, y contant el cas
que pasaba, men torni
apresa cab al portal.
A hu dels guardes li digui
amigacho, ò so galán,
si no em descobri el secret,
yo li vinc à mosquechar
un contrabando molt fort,
que en esta nit se ha de entrar.
Ell que va oir contrabando
als atres cridá al instant
y de lo que yo li dia
els va fer participants.
y em diuen: vachasen fora,
y avise, si els veu entrar.
els deix molt be les señes
dientlos, que vestits van
capa corta, espasa llarga
y el sombrero refilat.
Yo men munte pont amunt
y en un canapé sentat
avecham com venen estos
camarades disfrasats.
De alli à casa de micha hora
que alli me estaba sentat

papa el rage que venien
uns bultos tots embotats
y rebosats à la esquerra
de avergoñits, cab salat,
pues la lluna en tot lo ple
pareixia dia clar.
Yo em rìa com un chanfutre
al veure que tots torbats
arrimantse à les parets
entre ells anaben parlant
discurrint modo ò manera
pera entrar sens ser notats.
En mich lo pont ells se estaben
no volent pasar abant
tot era fer cantonades,
y aguaytar cab al portal,
aguardant aguera chent
per poderse entremesclar.
Els guardes que ya impasients
estaben, el que avisat
fon de mi, sels atahulla
com anaben ronsechant,
corrents als atres avisa
dientlos acelerat:
alerta, chicos, alerta,
ya estan ahi els del frau.
Per fi per remat de cuento
ya han arribat al portal
y els pregunten que quién vive?
el dimoni vivirá,
dihuen ells: alto, les Guardes
responen, tinguense allá

à la Ronda del tabaco.
Quin tabaco o quin caram.
Homens detinganse al Rey,
qué tenen perdut lo cab?
quin cab ni quina dorsayna,
deixemnos vostés pasar.
Com pasar? tinguense al Rey:
carot y el frau aon està?
Señors tinguen atensió,
miren que dotar com honrats.
Deixemse ara de honradures
y manifestem el frau.
Fon precis que els pobres homens
sagueren de destapar
y enseñarse en vivos cueros,
y referiren el cas.
Qué no digueren de mi
qué risa no es va formar
de uns y atres que acudiren,
els Guardes com à encantats
no sabien qué els pasaba
pues es trobaren mocats
els fiels y demés que habia
del mateix modo sagrat:
ya es rien, y ya bufaben
per haberlos yo engañat;
y yo em ria com un tonto
no podentme reportar:
Pero veent les dilichensies
que teen per encontrar
alque seña y contraseña
tan segura els va donar,

per entremich de la chent
pigue de sola y men vach
à ma casa tot cotet,
La tal burla celebrant,
y els pobres contrabandistes
avergoñits y chelats
sen van à casa el meu Amo,
La roba es varen posar,
pero donats à les furies
segons me varen contar,
ideant trases y modo
pera poderse vengar.
Pues com vol dir el adachi
que no viu mes el lleal
de lo que vol el tray dor,
yo algun chasco reselant,
no anaba à casa el meu Amo
desde esta feta, sagrat,
y ell un dia em dona queixes,
digui el motiu, y enfadat
em digué era un tros de ase,
que allo ya estaba olvidat:
que per chansa ho varen pendre,
y com à tal va pasar.
Yo li dic: vacha en bon hora
vosté, que promet anar.
(por aqui por las espaldas)
quin cabró se ha de arriscar
à ficarse en tanta chusma!
Y sinse voler anar,
aixi pasaren molts dies,
y en rahons, per rematar

em foren torcen el coll
y me varen engarvar
Ani una nit en que tots
se habien alli chuntat,
y em feren mil agasajos
molt contents disimulant:
yo mels eregui, pero à fe,
que me la varen pegar:
pues al cab ya de molts dies
que del cas nunca es parlá,
urdiren y tramoyaren
el arreglar un sopar
à tota satisfacció,
y yo vach ser convidat,
pero del sopar ya dit
yo quedi desbilitat.
Fort pues el cas que en lo vi
uns polbos acrisolats,
que farán cagar à un mort
de tres dies soterrat
posaren, y yo ho vegui
sinse poder reparar,
mi en lo gust ni lo color
que tal aguera mesclat,
y encara no pasá un eredo,
ya fou lefecte, sagrat
que sortia per lo ventre
puchan uns fumets al cab.
Y no pará en aixó encara,
que hu mentres tant ven aná
y li digué à ma muller
molt confus y apesarat:

 mire, si ve som marit
vecha, si el pot sosegar
y nol deixe entrar entrar en casa,
que cert per armes vindrá
que ha tingut pendencia
en un atre de mal cab,
y yo per este motiu
la vinc à vosté a avisar:
algun dimoni va ser
este avis, cap sagranat.
yo ventme perdut del tot
del enemic apretat
malve dret, y dic: amic,
be me poden perdonar
que tinc precis esta nit
un recado que donar
que ara mateix me ha ocurrit;
home, sentat, temps habrá,
No puc detindrem un punt
que mes que per punts men vach.
joc y men ani corrent
en los botons despasats
per adalantar faena
y à guatxe pasos anats
ya no podia sufriro
com pogui vach aplegar
al carrer de buida culs
del fosan de san chuan.
Mire als cantons, ningú vech,
àterra els vanahuells blancs
y me apone, quant me viu
que venia en un soldat

una sota, plantem dret
pasen, y em torne à aponar.
Y al millor de la faena
que me amaba allaucherant,
sent ruido de patrulla,
amunt sarahuells: sagrat,
habrà aflicció com aquesta!
No té remey, à marchar
à casa, y en tot sosiego
podré alli desocupar:
y nunca caygui en malicía
que aquells ho habien causat.
Men ani ple de agonies
en un posterol tan gran
com quant la lluna té el ple
ò un sedás de aquells mes grans,
fent postures y corbetes
en moltes torbes de cab
en un gran dolor de ventre
y erre que erre apretant
al pañ de la porta falsa,
y com anaba torbat,
à puñades y trompades
quant arribe vach tocar.
Ja se ha asomat ma muller,
y em diu: tú quánt tindràs cab?
No me faltaba atra cosa
que ara vindrem predicant.
Dona, obri. No obriré:
mira per tos fills. Sagrat
y qué li toquen els fills
á que yo puga cagar?

Obri, nas de porc espi,
ò bascoll despenchollat,
ans que en una cudolada
et fasa trosos lo cab.
No vull obrir, ya ho he dit:
no vull que et perdes. Caram
qué gloria! Moño de estora
Obri, torne à replicar,
si no vols que acabe en tu.
Nom respon, y sen entrà.
Vaya ya baixará á obrirme,
y aguanda que aguardaras,
quien espera, desespera
sol allà dir el refrá
yo que ya no pogui mes
dret com estaba, atacat
se va ensendre la esbopada
y la polvora volá.
Cielos! qui mha vist à mi
tan ert com un embarrat
ò com un vestit de llata
de aquells de divendres sant!
En fi sarahuell y calses
tot ho tenia apegat,
y al chemecs, ais i suspirs
tanta chent se amotiná
que em vach veure en un afronte.
Ma muller se alborotà,
pensantse que era atra cosa,
y dins me varen entrar
aon me mudaren la roba,
nuet em varen deixar,

y en lleixiu y torcamansos
me agueren de netechar
que estaba, cert, tot perdut,
de color sobredorat
en la cara de afollada,
tot brut descabellonat,
desvalgut, ple de desmais,
en colada vach estar,
que em servirá de escarment
mas que vixca dosents añs
de no ficarme en ningu
per el fi de chasco dar,
que en moneda igual pagantme,
he quedat molt escaldat.