Rondalles del poble/Lo Geni del Castell
LO GENI DEL CASTELL
Sent xiquet, xiquet encara;
Quan la infanteça 'm somría
Com un ángel d' ales blanques
De la morada divina;
Y era mon cor jovinívol
Niu de ignocencia y de ditja,
Una nit de hivern plujosa
Y junt á la llar flamívola,
Ma mare, cantantme tendra,
M' agrunsava amorosíssima.
De pronte, yo, redresantme
Y caresantla ab delicia,
Dichli dolç: conteume un cuento,
Pero que llarch, ben llarch siga.
Y ma mare, carinyosa,
Estovant sa falda llisa
Y després posantme en ella
tot besantme amorosida,
Va començar d' este modo;
¡Encara 'm pareix ouirla!
I
Puix senyor: aço era un poble,
Que 'n temps dels moros havía,
Enclavat entre montanyes
De regió esplendent y rica.
Fontanes mormoladores
D' aigua fresca y cristalina,
Corríen per les arbredes
Que orejava mansa brisa;
Aucellets d' hermosa ploma,
Entre 'l brossám de la riba,
Aixecaven dolços cántichs
Omplint l' espay d' armonía;
Volaven les papallones
Com flor al aire esparcida....
Tot era hermós en lo poble
Que l cuento no diu hon siga.
En son cor atresorava,
Com un avar sa cobdicia,
Les doncelles més hermoses
Que may tingué una altra vila.
Mes entre totes les jóvens
De belleça que captiva,
Era Rosa la més guapa,
Roseta la més garrida.
¡Ditjós aquell Valentí
Que per nuvia la tenía!
II
Era costúm en lo poble
Quan venía San Joan,
Fer ses festes més boniques
En eixe día de l' any.
Y teníen corregudes,
Corregudes de caballs
En que 'ls fadrins rumbejaven
En sos rosins enflocats,
Sa gallarda gentileça,
Mocador de pita al cap,
Camisa blanca brodada,
Blavenca faixa ab calats
Y esperadenya de fí cánem
Més que cap cotó de blanch.
També teníen per festa
La baixada dels bells sants
Dende la ermita del poble
Que 's vea enllá en un tosal;
La entrada de la rabera
Ab los bous més fins y braus;
Les gegantesques fogueres,
Que 'ls jovens van á botar,
Precipitantse en les flames
Com lluquets endimoniats;
La rondalla riallera,
L' atronadora cordá
Y les alegres dancetes
Ab la donçaina y tabal.
Mes entre totes les festes
Del día de San Joan,
Una en teníen de trista
Que á tots omplía d' esglay.
Lo poble la celebrava
Bastint un alt cadafalch,
Hon les honestes fadrines
Se posaven tots los anys.
Un nubol de boyra obscura,
Dende paratje ignorat,
Venía, llavors, per l' aire,
Com un fantasma volant,
Y á la jove més hermosa
Se 'n enduya per l' espay.
Per açó les gents temíen
Que vinguera 'l jorn nefast.
III
En la vespra del trist día,
Lo día de San Joan,
Per la nit, en la portella,
Al fons de l' ombra amagats,
Valentinet y Roseta
Aixís rahonen molt baix:
—¿Que 't passa Valentí?
¿Per qué te calles?
Si es que tu ja no vols
Que més te parle:
Si es que portes pensat
Del tot deixarme;
Si altra jove t' ha dit
Que m' oblidares,
Parla, parla per Deu
Y pronte traume
D' esta angunia que 'l cor
Está matantme.
Anit encara tu
Content estaves;
Avuy no sé qué tens,
No se qué 't passe.
—Rosa: no és res d' aixó,
Cosa és més grave.
—Més encar? ¡Santo Crist!
¡M' ómplis de pasme!
¿De mí parlen acás?
¿Póden tacarme....
—Rosa: no és lo que creus;
Totes t' alaben.
—¿Te mormolen avuy
Per festejarme?..
—Tampoch.
—¿Es que has renyit
Y algún infame ..
¡Aixó será Deu meu!
¡Vine á amagarte!
—No, Roseta, tampoch.
—Parla y no m mates!
—Ja sabs tu que demá
(Deu que 'ns ampare),
Es la festa major....
¡Aixina 's falle!
Lo Nubol del Castell
O del diable,
A les jovens del lloch
Vindrá á buscarles,
Y aquella agafará
Que mes li agrade;
y amagantla en son sí,
Volant p'els aires,
Pera sempre del tot
Ell endurase.
—Tens rahó, tens rahó;
Deu que 'ns ampare.
Mes, disme, Valentí:
¿Per qué t' alarmes
Si germanes no téns?
Si es per les altres....
—Me preguntes aixó
Quan ab tu parle?
—No t' asustes per mí;
¿Yo vols que agrade?
—Les fadrines com tu,
Jovens y guapes,
Son, Roseta del cor,
Les que més s' amen.
—Vésten, vésten tranquil;
D' aixó no 'm parles.
Te perdone la por
Que has fet passarme.
—¡Roseta!
—Adeu, adeu,
Vaig á gitarme.
Mes escolta, que vullch
Ans avisarte:
Quan observes demá
Que 'l Nubol baixe
Y dret, dret cap á mí
Vinga á buscarme,
¡Ay! agafam per Deu
Ans que p'els aires
Se m' enduga volant
Y no m' alcances.
Bona nit Valentí;
Mira no 'm faltes.
IV
Es lo día de la festa:
En la plaça 'l cadafalch,
Damunt d' ell les fadrinetes
Angoixades esperant;
En terra, mares y pares,
Vells y jovens, barrejats,
En lo cor bategs d' angunia,
Y'l pasme en sos pits amants.
Entre estos Valentí 's troba,
Encara que trist, arrogant,
Fixos los ulls en la nuvia
Que també 'l mira de dalt
Com dientli ab ses ninetes:
«Be pots viure confiat.»
Lo jove no ho pensa axina;
Y sent lo cor bategar
Ab lo coratje del home
Que no consentix tiráns.
¡Ah! Si axís com es un nubol
Que va p'els aires volant
Fora un lleó, fora un tigre,
Ja l' havera trossejat.
Tóquen les dotce en lo poble;
A nengú 's veu sorollar.
Es arribada ja l' hora
Del terrible desenllaç.
¿Vindrá al lloch lo funest Géni?
¿Haurá mort en son palau?
Quan la darrer batallada
Com queixa p'els aires va,
S'ou de sopte 'l rimbombori
Del Nubol que vé volant.
Al ouirlo l' ansiós poble,
Llansa als aires un trist ¡ay!
Que ressona dins la plaça
Com bramit del huracá.
Lo negre Nubol, cernentse,
Pega voltes en l' espay,
Tira trons, enceses xispes,
Y poch á poch va abaixant,
Com si guaitara la presa
Ab sa vista de titá.
De pronte se queda inmóbil
Y á plom sobre 'l cadafalch.
La gent, asustada, 'l mira;
Creu que 'l moment ha aplegat,
Y esllanguida, ab pasme horrible,
Ni s' atrevix á alenar.
Com amagada entre nubols
Mira l' áliga capdal
La presa ignocent que ansia,
Y en amples cercles volant
Va poch á poch acostan'se
Fins que damunt d'ella cau
Com sageta disparada,
Així 'l Nubol encantat
Ab lleugereça increible
Enbestix lo cadafalch,
Arrebata á la doncella,
Y tornantse á remuntar,
A los del poble atrontolla
Ab trons, xispes y rellamps.
Quan lo Géni ja s allunya,
¡Quina confusió més gran!
Pares, filles, jovens, nuvies,
Tots se tiren á buscar,
Y tots se troben ab ditja:
¡Tan sols Roseta no está!
V
Al no vore en lo rebull
Valentí á la que més ama,
Corre darrere lleuger
D'aquella infernal fantasma.
Córre, córre Valentí,
Vola, sens parar, com áliga,
Que 'l tétrich Géni s' en dú
A ta nuvieta estimada.
Y corría 'l trist doncell,
Plé lo cor d' angunia y rabia,
Sempre en lo Nubol los ulls,
Per saber hon s' aturava.
Y trasmonta altívols monts;
Creua, com llamp, una plana;
Vadeja després un riu;
Mes avant un bosch traspassa;
Y sempre, sempre corrent,
Sens respondre al qui li parla,
Sens detindres ab nengú,
Vola sens parar com áliga.
Mes ¡ay! de pronte 'l fadrí,
A qui l' alé li mancava,
Amoratat, pantaixós,
Prop de una ermiteta 's para;
S' apreta ab una ma 'l cor;
Ab l' altra 'l Nubol senyala;
Obrí 'ls ulls com espantat;
Respira ab forta alenada,
Y cau en terra esllanguit
Mormolant esta paraula:
¡Adeu Roseta del cor!
¡Aymía! ¡Rosa de l' ánima!
VI
Poch després d' haver caigut,
Valentí los ulls obria.
Hermosa doncella veu
Que amorosa y tendra 'l mira
Y en accent de gran dolçor
Li parlava ad-ell axina:
—Germanet, bon germanet,
Entreu, entreu en la ermita.
La santa reyna del cel
Vos dará la milloría,
Si es que malalt us sentiu.
Besantli sa faç divina
—Doncella de rostre hermós:
Sols estich mal de fadiga
—Puix entreu á descansar.
—Es lo que menys jo voldría
—¿Tanta es la presa que us du?
—Es tant, jove bonica,
Que volguera ser lleó
De les selves de la India
Pera estar sempre corrent
Sense que 'l cos desfallira.
—¿Que vos porta tan á cap?
—Endresseu enllá la vista.
¿Vegeu un nubol obscur?
—Bé 'l conech
—¡Com!
—De la vila
Torna 'l Géni del Castell
Portant presa á una fadrina.
—Es la nuvia del meu cor!
Es la jove de ma vida!
Digaume 'l Nubol hon va ...
—Voleu salvar á la xica?
—Mes que pensara morir.
—Teniu por?
No sé qué siga
—Sou valent?
—No soch cobart.
—Teniu fe?
—Verge Santíssima!
¡Si tan sols en ella crech!
—Be, Valentí, ja ho sabía.
—¡Me coneixieu ja vos?
—Preniu aquesta reliquia.
Invocant lo nom de Deu
Vos tornareu en seguida
En alló que més vullgau,
Si el Senyor no vos ho priva.
Y al instant desparegué
La doncella de la ermita
Deixant en tot aquell lloch
Una llum com de celistia
VII
Al en pronte, Valentí,
No sab, no sab que li passa.
Creu que tot es ilusió,
Ilusió de la seua ánima,
Fantasíes del esment,
Bonichs somnis d'esperança,
Credulitats de son cor,
Miratje de la seua ánsia;
Mes al mirar á lo llunt
Lo Nubol que 'n l' aire avansa,
Renaix al punt en son pit
La fe, la fe que l' abrassa,
Y besant ab llavi encés
Aquella reliquia santa
En la que espera son cor,
Aixina prorromp: ¡Deu y áliga!
Y queda al punt transformat,
Transformat en l' au gallarda.
Llavors, al Nubol obscur
S' endressa ab forta volada.
Quan se troba ja prop d' ell,
Atura 'l vol y descansa.
Després se torna lleó,
Y ab urpa potent y brava,
La rotja melena al vent,
Corre per dalt la montanya
En galop desenfrenat,
En carrera celerada.
Després se torna esparver,
Y oronell de lleuger' ala.
Mes quan moria ja 'l sol
Enfonsanse en la mar blava,
Que retrunyía á lo llunt,
Veu que lo Nubol se para
En la torre de un Castell
Y se desfá en la muralla.
Valentí pensa que alló
Es del Géni la morada,
Y en la torre ansiant entrar
Res veu per hon escalarla.
Ni una pedra de relleu,
Ni un badall lo mur senyala.
Lo castell s' aixeca al mig
De un desert de inmensa plana.
VIII
Invocant lo nom de Deu
Y tornantse formigueta,
Pot enfilarse p'el mur
Y entrar en la fortaleça.
Amagat en un racó,
Hon vorel nengú poguera,
Tot ho mira Valentí
Sens aclucar la parpella
Y veu jardins plens de flors,
Estanys d' aigua transperenta,
Aranyes d' hermoses llums,
Vistosos coxins de seda,
Belles cambres ab espills
Hon mirar la gentileça,
Catifes brodades d' or,
Poms d' argent ab grata esencia...
Un paradís encantat
Que millor no 'l té una reyna.
Després enllá, més al fons,
Baix rich cobricel de seda
Tot brodat de perles, veu
Doncelles de gran belleça
Que tòquen arpes d' amor
Y mandolina moresca.
Mes ¡ay! sentada damunt
De trono de gran riqueça,
Tota en silenci plorant
Y fixos los ulls en terra,
Com divina aparició,
Veu á s' amada Roseta
Y á sos peus un caballer
De llarga y sedosa grenya,
Garrit, jovencel, hermós,
Que amorosench la caresa.
Allavors sent que 'n lo pit
La flama dels cels s' aixeca.
Vol tornarse en home al punt
Y arrancar á aquell la llengua
Pera que no puga més
D' amor parlarli á Roseta;
Mes pensa que si tal fá
Pot pedre del tot ad-ella
Y aguarda un moment millor
Que 'l favorixca en sa empresa.
IX
Passaren dies y dies
En lo castell encantat
Sense que 'l jove poguera
A sa nuvieta parlar.
Mes una nit molt hermosa
En que brillava en l' espay
Ea lluna tranquila y clara,
Rosa, vestida de blanch
Com bella ninfa dels boscos,
Soleta en un jardí está.
Valentí, que la seguía
En formigueta tornat
Per hon vullga que la vea,
Ansiós de ab ella parlar,
Se transforma en papallona
Y revolant, revolant,
Primer li besa los llabis,
Després se li munta al cap,
Y al fí graciosa voleja
Y en son pit se va quedar.
La doncella la mirava
Complaguda, ab tendre esguart,
Per ses boniques aletes
Pintades d' or y de blau.
Pero quan més se placía
La papallona mirant,
Escolta un accent dolcíssim
Que li día en tó molt baix:
«Roseta, Roseta meua,
»Esbelta rosa de Maig:
»Si recordes de ta vila
»No me refuses mirar,
»Que á posta vinch á parlarte
»En papallona encantat.»
Al ouir alló la jove,
Se sent torbes en lo cap,
En lo pit plaher y joya,
Puix creu al nuvi escoltar.
Pero després reflexiona,
Y veënt l'insecte alat,
Que 'n son pit honest rumbeja
Com si fora flor del camp,
Pensa que aquelles paraules
Foren sols un somni va.
Mes á poch la nena torna
Aquell accent á escoltar
Que 'n veueta encar' més baixa
Aixís dia en breu relaix:
«Roseta, Roseta meua:
»En papallona encantat,
»A posta vinch á buscarte,
»No me refuses mirar.
»Si vols que 't torne á ta vila
»A vore á aquell que tu sabs,
»Disme, disme cóm poguera
»Destruir este palau
»Y al mal Géni que l' habita,
»Per poderlo empresonar»
Al obrir la hermosa jove
Sa boqueta de coral,
La papallona se posa
En sos llabis, y s' en va
Com si l' havera escoltada,
Fent joguines p' el murall.
X
Havia ouit Valentí
Lo que saber desitjava;
Y fora ja del castell,
Recolsat en la muralla,
Rahona tot capficat
A l' hora que eixía l'alba:
»M' ha contat que llunt, molt llunt,
»Per hon ve la tramontana
»Y en lo vessant d' esquerp mont
»S' ou rugir la mar salada,
»Hia de pins un bosch estens
»Defés per serps de negra ala;
»En lo mig un pi ufanós
»Ab sa copa d' esmeragda;
»Entre ses fulles un niu
»Que cova coloma blanca;
»En lo bell niu un ouet
»Que és el que la té encantada;
»Y que si li porte eix' ou
»Y al front del Nubol l' esclafa,
»Totes lliures del castell
»Exirán de una vegada.
»Pero també m' ha contat,
»Que 'n lo mig d' aquella platja
»Un palau s' aixeca d' or
»Que l' ocupa hermosa dama,
»Que ab sa dolça y tendra veu
»Encanta á tot el qui passa;
»Y que si yo no la fuixch,
»Ja may més podré salvarla...
»¡Avant! ¡avant Valentí!
»¡Per ta Roseta estimada!
»¡Aymía, no tingues por,
»Que ésta reliquia nos salva!»
Y prenint camí al endret
D' hon s' axeca la pinassa
Córre, córre Valentí
Encés lo cor d' esperança.
XI
Després de passats molts dies
De fadigues y dolors
Per endresseres perdudes
Que atravesaven los monts,
Un matí feu s' arribada
Lo jove doncell al bosch.
Al esguardar la boscuria
Un moment queda confós.
Puix era al dins tan espessa
Que res se vea de fosch.
Dubtá un moment si entraría,
Mes llansant del pit la por
Y pensant en sa nuvieta,
S' empeny lo jove resolt.
La vora apenes xafava
Del boscatje obscur, quan ou
Esta extranya cantigela
Que fea glatir son cor:
«A la vora, vora, vora,
»A la vora de la mar,
»Hia una trista doncelleta
»Que un príncep moro robá.
»Navigant d' aquestes platjes,
»Romeret d' estes afraus:
»Si del moro me lliurareu
»Vos donaré richs palaus,
»Ma corona de princesa,
»Y d' esposada la ma.
»Romeret d' aquestes terres:
»Salvéume per caritat.»
Quan acabá la cançó,
Lo jove lluytava;
No sabía si fugir
Deixantse á la dama.
L' empeny, l' empeny á salvar
La caritat santa.
Va á lliurarla ab cor valent
Del moro robada.
Quan aplega á son enfront,
S' alela mirantla.
Era com ninfa del mar
Molt bella la dama.
La jove al vore al donzell,
Axina li parla:
«Doncellet, puix que hau vingut,
»Veniu á ma casa.
»Vos donaré lo promés
»Y tot quant us plácia.»
Va á obehirla 'l bell fadrí;
Mes quan s' acostava,
Ou en l' aire mormolant
Sentida paraula,
Y una queixa de dolor
Que son trist cor nafra.
Llavors, llavors Valentí
Recorda á s' amada,
Y se 'n va corrent al bosch
Deixantse á la dama.
XII
Era la hermosa princesa
Una sirena del mar,
Que ab ses manyes y mentides
Al home ignocent atrau.
Mes Valentí com estava,
Com estava enamorat,
No va creure en ses paraules,
Y fugint de son devant,
En la intrincada boscuria
Ab resolt ánimo entrá.
Apenes la vora xafa
Del inmens y fosch pinar,
Quan l' embestix ab fereça
Una serp de cos alat.
Al promte 'l jove s' assusta;
Mes se torna lleó brau
Y lluyta ab rabia y coratje
Ab aquell monstre infernal.
La serp al cos se li enrotlla,
Li mossega en totes parts,
Xiula, bufa com ventada
De feréstich huracá;
Apreta més les anelles
Ab que lo té empresonat;
La cua enlayra terrible
Ab que l' aire trémer fa;
Rugix, babeja, s' encega
Mes lo lleó, encoratjat,
De una urpada valerosa
Li abatix l' enorme cap,
Y en furiosa esbatusada
La deixa morta al instant,
Més á dins á una altra mata,
A poch sobre una altra cau,
Y d' enemich deixa lliure,
Deixa lliure lo pinar.
Després, seguint lo romiatje
De romer enamorat,
A totes hores camina,
Camina sense descans....
En lo camí de la vida
Nengú s' atura jamay:
Tots caminen, tots caminen,
Tots caminen al davant.
A la claror de un nou día,
Quan lo sol exía ja
Y les penes esllanguíen
Lo cor del enamorat,
Valentí besa la soca
De la pinassa gegant
La pinassa al cel enfonsa
Sa corona col-losal,
Lo jove 's transforma en áliga,
Revoleja cap á dalt,
Busca 'l niu, lo niu encontra,
Veu la coloma covant,
Li da mort de una becada,
Pren ab ánsia l' ouet blanch,
Y ab ala forta y lleugera
Ardida creua l' espay
Camí, camí d' hon lo Géni
Té á Roseta en son palau.
XIII
Quan aplegá Valentí
Al castell del Nubol negre,
Estava 'l Géni malalt
Tot voltat de les doncelles.
La una esparcía en lo llit
Olors de fines esencies;
L' altra, en escudella d' or,
Li servía mel de bresques;
Esta li adorna 'ls coxins
Ab les garlandes més belles;
Eixa canta en dolça veu
Amoroses cançonetes
Menys Roseta totes fan
Per aliviarlo en ses penes.
Lo Géni, trist y anguniós,
De ninguna vol tendresses,
Sols de Roseta les vol
Perque per ella pert l' esme.
Quan veu aço Valentí,
s' alegra en son cor de veres;
Y tornantse en raig de llum
Perque ouirlo no pogueren,
A sa nuvieta ha voltat
Parlantli amorós y tendre:
«En la boljaca tens l' ou
»Que te portara 'm dieres.
»Acostat al Géni trist
»Un gran amor fentli creure,
»Y lo demés ja ho sabs tú
»Si encar' seguixes volentme.»
Roseta, glatintli 'l cor,
Sens color ses galtes belles,
Mig plorosos los seus ulls,
S' aplega ad-ell somrientse
Mormolant ab dolça veu:
«Hermós princep, perdoneume
»Si yo vos cause eixe mal;
»Ja pera vos seré sempre.»
Quan ell la ou parlar aixís,
La estreny amorós y tendre;
Y posant son cap febrós
En lo sinet de la verge,
Queda dolçament dormit
Ab lo cor tranquil y alegre.
XIV
Mentres lo Géni dormía,
L' ouet la doncella trau,
Y, tremolosa, mes llesta,
Sobre 'l front li 'l va trencar.
Al punt despareix lo princep
Y esclafix un tró en l' espay
Fent caure la fortaleça
Sens que li quede un murall.
Les doncelles, asustades,
Córren, córren per lo plá;
Mes Valentí les fa vindre,
Y al poble las dú triumfal
Salvador de la ignocencia
Y füeteg de tirans.
__
Aqueste es fill meu lo cuento;
No t' oblides d' ell jamay.
Ara á adormirte, á adormirte:
Cuento contat, s' acabat.