Lo Barranch de la falaguera
Asoles, tota asoletes
Va la doncella al barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
Apenes la nina conta,
Conta la nina setce anys;
Du lo cel en sa mirada,
En son pit ansiós afany;
Espardenyeta de cánem
Calsa son peuet rosat;
Rumbeja curta faldilla
Com ses fulles flor de Maig;
Cubrix, honest, la sinada,
Mocador de pita blanch,
Y du al coll, brodat de perles,
Berbinet de Santa Faç.
Asoles, tota asoletes
Va la doncella al barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
Va com alegre cabreta
De penya en penya trescant.
Res inquieta son cor jove,
Res l' asusta ni l' atrau;
Sols á son pit tendre abrusa,
Ardent abrusa l' afany.
Vol ser amada y hermosa,
Quan com ella no n' hi ha cap
Ni en llogarets ni en les viles,
Ni en les cambres dels palaus;
Y busca la falaguera
De misteriosos encants.
Asoles, tota asoletes
Va la doncella al barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
Ja está al barranch la fadrina.
¡Quína soletat més gran!
Tan espesa es la foscuria
Que res se veu al voltant.
Tot al entorn es silenci,
Dende les cums fins á baix:
Sembla alló una inmensa tomba
Que amurallen forts penyals
Tan sols com fúnebre queixa
Que 'ls morts daren á l' espay,
S' ou el cant de la cucala
Y les remors dels pinars.
Asoles, tota asoletes
La jove está en lo barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
La nina espera que toquen
Les dotce n' el campanar,
Per' cullir la falaguera
Que té l' encís amagat.
Ja la primer' batallada
S' ou en l' aire, resonant;
Agafa la jove, ansiosa,
La flor que busca ab afany...
Mes ¡ay! que apenes cullida
Esclata bruyt infernal;
Mes ¡ay! que cau la donçella
Tota esglayada en l' afrau.
Asoles, tota asoletes
La jove está en lo barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
Terratremols, trons, ventades,
Rises, gemechs esgarrats,
Carcallades ruïdoses,
Udols, queixits y rellamps;
Fantasmes que á la fadrina
La llansen, forts, per l' espay,
Ó l' arrastren per les penyes,
Ó la colpejen osats....
Tot aixó es lo que s' escolta
Ab ruïdo que da espant
Al fons de la barrancada
De gegantins penyascals.
Asoles, tota asoletes
La jove está en lo barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
En mig de aquell rimbombori
Que estomordía d' esglay,
Clama una veu amorosa:
«Besa doncella la fac,
»La Santa Faç que tu adores,
»Del berbinet que has portat»
La jove, aixís que ho escolta,
Besa ab fe lo rostre sant,
Y al moment tot queda en calma
Al fons del cingle infernal
Hon florix la falaguera
De misteriosos encants.
Asoles, tota asoletes
La jove está en lo barranch;
Asoles, tota asoletes
En la nit de San Joan.
Aixís que l' alba clareja,
Ve la jove á son casal.
Ni s' ou la trista cucala,
Ni les remors del pinars.
Ve com alegre cabreta
De penya en penya trescant
Du en la ma la falaguera
Com bell trofeu de combat;
En lo coll, lo reliquiari,
Berbinet de Santa Faç,
Y en lo front hermosa estrella
Que allumena ab encés raig.
Las fadrines que la veuen,
Que la veuen al passar,
S' alelen totes mirantla;
Tal belleça no han vist may.
Y li diuen carinyoses:
«Si eres vissió Deu te val;
»Si eres, nina, com nosaltres,
»Deu te done santa pau;
»Cap com tú n' hi haurá en la vila,
»Cap tan hermosa n' hi haurá;
»¡Be que 'ls jovens ta finestra,
»Ta finestra enramarán!»
Y asoles, tota asoletes
Ve la nina del barranch,
Ab la estrela que Deu dona
En la nit de San Joan.