Lo gayter del Llobregat (1858) - Traducció de una oda de V. Hugo





TRADUCCIÓ DE UNA ODA


DE V. HUGO.





 ¡Com es digna de tu, oh reyna de las bellas,
 La nit que nos cubreix ab son vel rich d' estrellas,
 Y 'ns banya ab sos olors!
 ¡Com son dignas de tu sa calma melancólica
 Y 'ls suspirs que fa 'l vent, con los de una arpa eólica,
 Al gronxarse en las flors!

 ¡Oh! jo estich devant teu, ó tu á qui mon cor ama,
 Miranme 'n ton esguart ple de amor y de flama;
 Jo admir' ton front rîent.

 ¡Oh! jo estich devant teu, y t' amorosa pensa
 Apenas ton bell cor á enagenar comensa
 Quant mou cor la comprent.

 Benehit sia Deu, pus al formarte un dia
 Derramá en tu y la nit tant amor y armonia,
 Y perque fos ditxós,
 A tu y la nit os fiu tan puras, tan hermosas,
 Tan plenas de perfums, d'encants, d'estels llustrosas,
 Tan dolsas á las dos.

 Si, benehim á Deu, á Deu que 't fiu tan pura,
 Que vestí 'l jorn de llum, d' estels la nit obscura,
 Y omplí mon cor de mel:
 A Deu que ab son voler los monts mes alts aterra,
 Pus es qui fiu brillar tos ulls sobre la terra,
 Com la lluna en lo cel.

 Ell nos ensenyá á amar; lo amor, paraula santa,
 Lo amor per qui tot viu, lo amor á qui tot canta:
 Ell es qui fiu la nit.
 Ell es lo qui en ton cos que lo meu encadena
 Las gracias derramá com una copa plena,
 Y lo amor en mon pit.

 Deixa donchs que t'estim. ¡Oh! lo amor es la vida;
 Es lo sol que se 'ns pont quant á la tomba humida
 Comensam á baixar.
 Sens ell res es perfet; res sens ell brillo dona.

 La bellesa es lo front; lo amor es la corona:
 Deixa 't donchs coronar.

 Lo que satisfá 'l cor no es lo argent, no es la gloria,
 Foch follet que l'orgull preten llegá á la historia,
 Y que mort tantost naix,
 Ni manco l' ambició que viu sols de quimeras
 Y 's consum perseguint com cosas verdaderas
 Las sombras de aqui baix.

 ¡Oh! 'l cor vol mes que açó; los suspirs que al cel
 volan,
 Las estretas de mans, dos esprits que 's consolan,
 Lo bes, perfum de amor.
 Vols veurers' retratat en lo ull humit que 'l mira,
 Vols las tendras cansons de aquella dolsa lira
 Que anomenam lo cor.

 Tot te debaix del cel sa lley que á obrar l'obliga,
 Son lloch qu' estima mes, son niu, sa tenda amiga
 Hont reposa millor.
 Lo marí te la nau, y en ella sa fortuna,
 L' áliga te lo mont, lo cisne la llacuna
 Y l' ánima lo amor!


 Mars de 1846.