Lo gayter del Llobregat (1858) - Los plants de la Castallana
Sovegna vus á temps de ma dolor.
Dante.—Purgatori, c. XXVI.
¡En mala hora 't coneguí,
Arnau lo de Rocafor'!
En mala hora te calsí,
Quant te fiu mon paladí,
Los brillants esparons d' or!
Perqué despenjas la llansa,
Y l' adarga y lo coltell?
¿Es que tras de una esperansa
De gloria ton cor se llansa,
Com un noy tras de un aucell?
¿Es pera anar per ventura
Per las vilas mes famosas
Y als qui portan armadura
Fer jurar qu' en hermosura
So reyna entre llurs hermosas?
¡Ah! no 't cenyeixes per' ço
Lo elm d' or, pus me basta á mi
Qu' en amorosa cansó
Cantes que ta reyna so,
Com ets tu mon paladí.
Y si 't vesteixes de acer
Perque á bornar vols eixir,
A una rival per' poder
Reyna de amor elegir
Y ferte son caballer,
Vulla Deu que ta corassa
Com si fos de llauna 's trenque,
Y que 'l mes vil de la rassa
Dels juglars, prenent ta massa,
Del escut ton blassó arrenque.
¡Oh! torna, torna á son clau
La llansa, y escut y elm d' or:
Lo cel me sembla mes blau
Y l' cant dels aucells mes suau
Quant me dorm' sobre ton cor.
¿Qué pot importar la guerra
A qui de mon cor rey es?
Deixa que 'ls reys de la terra
Guerreigen lluny d'esta serra
Per un palm de terra mes;
Qu' ells son las áligas feras
Y 'ls tímits coloms vosaltres;
Deixa doachs que 'ls porten altres
Fletxas ó rams de oliveras,
Y estemse 'n lo niu nosaltres.
Traute, trwte, Bocafor',
La espessa cota de malla,
Pus palpar vull si ton cor
En ton pit balla de amor,
Com lo meu en mon pit balla.
Quédat, y al so de clarins
Un torneig publicaré,
Y vindrán á ell dels confins
De la terra 'ls paladins,
Y reyna d' ell jo seré.
Y vindrán també ninetas
Pera envejar ma bellesa,
Y vindrán á cents los poetas
Dels que han guanyat mes violetas
Per' celebrar ta bravesa.
Quédat, y un caball tindrás
Mes que las fletxas llauger,
Y á ciutat quant anirás
Als qui alaban oirás
Al caball y al caballer.
Y tindrás també falcons
Per' perseguir als moxons,
Y cent patges per' servirte;
Y faré que mos barons
Vingan sa espasa á rendirte.
¡Mes ay! veig quant folla só
En haber tant porfiat;
Que no ets caballer ¡oh! no,
Pus á serho, juro jo
Que no fores tan ingrat.
En mala hora ’t coneguí,
Arnau lo de Rocafor'!
En mala hora te calsí,
Quant te fiu mon paladí,
Los brillants esparons d' or!
Queixavas axí ab trist plant
Mahalta la castellana,
Mentre Arnau lo caballer
Dels murs de la antiga sala
L' armadura de sos avis
De tros en tros despenjava:
A cada tros que despenja
Ella son plant renovava.
Cobert estava ja Arnau
De s' armadura de plata,
Y hermós com lo rey dels astres
Quant se assenta en la montanya.
Llavors ella alsá la vista,
Mes al moment l' abaixava,
Pus ja postrat á sos peus
Lo de Rocafort estava.
«Si he despenjat, reyna hermosa,
De mos avis eixas armas,
Que de sanch de sarrahins
Guardan las tacas encara,
«No es per' anar per las vilas
De ma bravesa fent gala,
Mes pera borrar las vellas
De sanch mora ab novas tacas.
«Demá á guerreijar vas jo,
Mahalta, á la terra santa,
Y crusat demá seré,
Si ho vol Deu y ma estimada.
«Beneheixme, ma senyora,
Perque sia en las batallas
Venturós jo y mes temuda
Que 'l foch dels núvols ma llansa.
« Beneheixme, amoroseta,
Beneheixme ¡ay! ó be mátam,
Pus mes vull morir que veurer
En eixos ulls una llágrima.
«Mes has d' entendrer, hermosa,
Que si me negas ta gracia,
Y me impedeixan tos plants
De anar á la guerra santa,
«Dirá 'l mon que per ta culpa
Se ha robellat una espasa,
Quant per defensar la tomba
Del bon Jesus ne falta van;
«Y de Rocafort dirá
Qu' es un caballer sens ánima,
Y que no tens fe ni ets noble
Dirá 'l mon de tu, Mahalta.»
—«Álsat, lo bon caballer;
Arnau de Rocafort, álsat;
Com ho desitjo, en la guerra
Venturós lo cel te fassa:
«Pus si be t' estimo á tu
Com als ángels del cel se ama,
No has de deixar per açó
De anar á la terra santa:
«Pus no 's dirá que per mí
Robellantse está una espasa,
Quant per defensar la tomba
Del bon Jesuset ne faltan.
«Be has fet, molt be, Rocafort,
En despenjarne la llansa,
Que á no despenjarla tu
L' hauria jo despenjada:
«Que abans de reynar tu en ell,
Deu en mon cor ja reynava,
Y abans de ser amorosa
Era, Arnau, ja cristiana.
«Mes pus Deu y mon amor
En mon cor de dona caban,
Com caban sobre ton pit
Ma imatge y la creu de grana;
«Sols, Rocafort, te demano
Per ton Deu y per ta espasa,
No olvides, pus per tu ploro,
Mon dolor en las batallas.»