Lo gayter del Llobregat (1858) - A la hermita de Miramar
| Sou al capítol «A la hermita de Miramar» | |||||
| Lo gayter del Llobregat (1858) | |||||
|
Los plants de la Castallana | D. Joan lo cassador | 
| ||
(mallorca.)
Oh! be'n hage qui 't parí
Soledat ditxosa en tot,
Defensa no coneguda,
Segur y regalat port.
Dr. Vicens Garcia.
Deport segur dels qui del mon las penas
Han vist filtrá en son cor de gota en gota;
Platja ahont descansan los qui ab velas plenas
Ver lo camí del cel fan llur derrota.
Sagrat dels qui romperen las cadenas
Ab que 'l mon á son carro 'ns agarrota,
Segona volta aquí en ton portal rústich
Vinch á aixugar mon front pel suor mústich.
Benehit qui 't fundá en eixa montanya
Per' dar alberch al home que aqui aporta,
Y colrada la pell, que 'l suor banya,
Y de pols blancas las sandálias porta;
Oh! ben hage qui t' fiu, de Deu cabanya,
Per' dar al trist que ve á trucá' á ta porta
A sos membres repós, á son front ombra
Y al cor llagat de un sant altar la sombra.
Vosaltres los qui lluny de aqueixa roca
Las tempestats correu á tota vela,
Plens de desmay y ab esperansa poca,
Pus no brilla en lo cel ninguna estela.
Los qui gastau ab alegria loca
En los festins del viurer la candela
Sens pensar que despres de consumida
Podeu trovar de dol una altra vida:
Vosaltres qu'en lo front ab ruga llarga
Escrit portau quant pesa una diadema,
Y sabeu de la vida qu' es amarga,
Y del ceptre sabeu que la ma crema;
Los qui rompereu lo elm y forta adarga
Per' defensar del mon lo neci emblema,
Y ni os queda una tenda hont reposarvos,
Ni un bossí de bandera ab que abrigarvos:
Los qui teniu de plors la cara plena,
Los del cor esqueixat per fletxa dura;
Los qui arrastrau d' esclaus la vil cadena
O 'ls qui 'l cap fa rodar s' alta estatura;
Los qui enrojireu combatent l' arena,
O 'ls qui cobarts llansareu la armadura,
Veniu: en eix alberch per cada llaga
Lo bálsam trovareu ab que se apaga.
Veniu: aqui hi ha de aygua la cisterna
Hont apagar podreu la set que os mata;
Lo arbre aqui hi ha de fullaraca eterna
Hont no se sent del sol la flama ingrata;
Aqui tenda 'l soldat, aqui llanterna
Trova 'l mari, y 'l pobre una llar grata,
Pus aqui lo mortal ab Deu habita,
Y en Deu trova 'l consol que necesita.
Senyor! Senyor! so encara massa jove
Per' fugir, sens combatrer, de la terra:
Se que al qui mes amau voleu que prove
Ans que 'l repós los rischs de dura guerra:
Se que so com lo aucell que abans que trove
Son niu un colp de vent lluny lo desterra,
¡Mes ay! si un jorn un niu deu abrigarme,
Vulla, ó Deu, lo alé vostre 'n eix portarme.
Portaume en aqueix niu ahont vingué un dia
Ramon á celebrar vostra grandesa,
Cisne de un' altre edat que ab s'armonia
La trista veu del bosch deixá sospesa;
Portaume en aqueix port hont si podia
Salvarme del naufragi, en ma vellesa
Ma gayta al mon diria ab rimas novas
Vostres cent noms que Lull cantá en sas trovas.
Palma de Mallorca, agost de 1845.
