Lo gayter del Llobregat (1858) - La rosa y lo rossinyol
Una nit en que la lluna
Brillava en lo mitg del cel,
Com en lo pit de una mora
La tanca de son mantell;
Y en que al través de sa llum
Brillavan millars d' estels,
Com los ulls de una comparsa
De reynas detras llurs vels;
De la montanya en la falda
Ab veu de flor y de aucell,
La rosa y lo rossinyol
Parlavan axi baixet.
Ell cantava: Flor hermosa,
Vas de perfums y de mel,
Que com nina vergonyosa
Sempre que 't mir' te veig closa
De fullas dins lo cast vel;
¿Perque no obras ton botó,
Cor d'or de flor escarlata,
De là lluna al raigs de plata,
Y al sol l'obras que ab pató
De foch te afalaga y mata?
Ella deya: Aucellet d' or,
Que vens á plorar tos cants
En lo bosch, lluny dels humans,
Com lo modest trobador
Lluny dels picaments de mans;
¿Perqué digas, rossinyol,
Com un amant á qui 'l sol
Sorpren en sas serenatas,
Deixas de plorar ton dol
Al dar sos raigs en las matas?
Ell cantava: Hermosa flor,
Copa de encens matisada;
Si com tímit trobador
Canto sols en la tardor
Amagat en la enramada;
Es perque en la nit humida,
Quant dels vents y 'ls rius la veu
Está en la vall adormida,
Sol vola mon himne á Deu
Que l' home dormint olvida.
Y ella deya: Hermós aucell,
Lo de la veu armoniosa;
Si com nina vergonyosa
De fullas dins mon mantell
Sempre de nits me veus closa;
Es per' tenir mes perfum
Per' oferir al Criador
Quant, com rica copa d' or,
Me obro al despuntar la llum
Pera encensar al Senyor.
Setembre de 1840.