Lo gayter del Llobregat (1858) - Mos cantars
| Sou al capítol «Mos cantars» | |||||
| Lo gayter del Llobregat (1858) | |||||
|
A Catalunya | Barcelona | 
| ||
No m’queda mes plaher, no tinch altre
conort .
Si ab mos cantars sensills, ó patria mia,
Terra sagrada hont mon bressol sens galas
Balandrejà al trist so de sas baladas,
Una mare ab amor;
Si ab mos cants llemosins jo puch un dia
Ta corona refer, que fulla á fulla
Dispersá per tas planas regaladas
Dels segles lo rigor;
Dels antichs trobadors la muda lira
Jo arrancaré de llurs humits sepulcres,
Y al geni; que plorant entre llurs llosas
Divaga, invocaré,
Y despertant las que lo mon admira
Sombras sagradas, noms cenyits de gloria,
Los comptes y antichs reys y llurs famosas
Batallas cantaré.
Jove sò, ó Patria, si, y la ma encara
Tremola sobre l' arpa hont la cigala
Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
Los cants del Cabestanys:
Jove sò; ¿mes qué importa si m'ets cara,
O Laletania, y tos recorts poétichs
En mon trist cor en patri' amor posaren
Lo que li falta en anys?
Durs serán mos cantars, sens' armonía
Saltarán de mon cor mos ardents versos,
Com de l' acer rogent saltan hermosos
Trossets de foch brillants;
Mes no se 'ls tatxará de bastardía,
Pus llemosins serán, encara que aspres,
Y en recorts richs y en fets caballerosos
Dels héroes laletans.
Durs, si, mes llibres, com lo vol del áliga;
Mes altius, com los monts que llurs nevadas
Crestas, que roures de mil anys cenyeixan,
Aixecan fins al cel;
Ni en sonorosas voltas assentadas
En llaugeras columnas d’or y marbre,
Darán venals llahors als qui mereixan
Sols despreci cruel.
Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
Tas llágrimas insulte de viudesa,
Ni recorde 'ls vils noms dels qui trencaren
Lo ceptre de tos reys:
Prestem son foch de Catalunya l' geni,
Y al mon recordaré la sabiesa
Y bravura de aquells que un jorn li daren
Llur dialecte y llurs lleys.
Prestenm' llur geni 'ls trobadors que dorman
En llits de marbre 'n pau y exempts de pena,
Y en melós llemosí, pus es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Laletania,
Tos comptes y reys braus que per l' arena
Lo pendó arrossegaren de Mahoma,
Del Sarrahí traidor.
Cantaré als paladins qu’ en las riberas
Del Jordà venerat, 1’ arena santa
Ab sanch tenyiren, que ab sa sanch divina
Lo Fill de Deu regá,
Y al jovenet galant que ab ágil planta,
Penjada l' arpa atras que al vent gemega,
Baix lo daurat balcó d'ahont dorm sa nina
Sa troba á cantar va.
Y cantaré lo amor y sas dulsuras,
Y las fillas gentils de las montanyas,
Las del còs mes ayrós que una urna grega,
Mes que un pomet de flors;
Pas no sempre ressona en las alturas,
Ni baix sostres daurats, ni en castells gótichs;
Pus no desdenya las humils cabanyas
L' arpa dels trobadors.
