Lo gayter del Llobregat (1858) - Barcelona




BARCELONA.




..... é han scrit alguns, é entre los altres un

gran strólech appellat'Raphael en son Judi-
tiari, affermant que la dita ciutat fou edificada
en constillatió be fortunada, è que la sua for-
tuna é prosperitat se extenia à fecunditat de
generatió natural, á larga saviesa, é á riquesa

é honors temporals ....





 Posada en una plana,
 Com sobre una catifa d' esmeralda,
 Favencia la romana
 A qui prestan, galana,
 Sa espurna l' mar y Monjuich sa falda:

  
 Sobre un mósaich sentada
 D' or y verdura que sos murs rodeja,
 Prop la platja mullada,
 Que l' ona enjogassada
 A cada bes de un vel de argent plateja,

 Sembla una reyna hermosa
 Que al eixir de son bany , ja mitj vestida,
 En contemplar se gosa
 Sa diadema, orgullosa,
 En l' aygua que á mirarshi la convida.

 Una princesa esclava
 Que sa hermosura de superbia plena
 Mirant en la ona blava,
 No s' recorda que agrava
 Sos peus de neu lo pes de una cadena.

 Aparta, Barcelona,
 Aparta 'ls ulls d'eix mar que tos peus banya;
 Pus si 't retrata l' ona
 Ab ta condal corona
 No la cregues, oh no, l' ona t'enganya.

 Sols si 't retrata bella
 No ment, no, ton mirall, ó vila mia,
 Pus pot una donsella
 Gentil com una estrella
 Ser entre fers, si ho fou sent reyna un dia.

 Gentil ets, ó vila, encara
 Pus te ha deixat la fortuna
 Ton port que argenta la lluna,
 Tos camps que daura lo sol,
 Y un dosser blau, rich d' estrellas
 Per tas frescas nits y hermosas,
 Que apar brillen mes llustrosas
 Quant mes aumenta ton dol.

 Pus te ha deixat per distráuret,
 Y ensemps pera engalanarte
 Una catifa ahont sentarte
 Brodada de mil colors,
 Y una mar que apar que jugue
 A remullarte atrevida,
 Y ab sa escuma desteixida
 A ferte vels de vapors.

 Esbalaidora ets encara
 Ab tos campanars que pinta
 Lo sol ab rogenca tinta
 Sobre l'fondo blau del cel,
 Y ab los monts que per guardarte
 Dels vents y l'fret te cenyeixan,
 Y que per guaytarte esqueixan
 Dels núvols lo negre vel.

 Mes ay! que ta sort contraria,
 Comptesa sense corona,
 Mes qu'en bellesa te dona
 En grandesa te ha robat;
 Y ton ángel y ta estrella
 Te han abandonat, ó vila;
 Pus s' es eclipsada aquella
 Y al cel lo ángel ha tornat.

 ¿Guardar tos palaus famosos
 De qué 't serveix, ó princesa,
 Si no tens en ta viudesa
 Ni tronos per ells ni reys?
 ¿De qué 't serveix dels Usatges
 Conservar lo códich noble
 Si no obeheix ja cap poble
 Tas casi olvidadas lleys?

 Fou un temps en que las vilas
 Per tos fills encadenadas
 A tos peus agenolladas,
 De servitut en senyal,
 A mes de llur llansa y ceptre
 De llur blassó y llur bandera
 Posaren, ciutat guerrera,
 Las portas de llurs portals.

 Un temps fou en que partias
 Del mar lo ceptre ab Yenecia,

 Y en que com ella tenias
 De ciutadans un senat,
 Sense duxs que conspirassen
 Pera esqueixar llurs gramallas,
 Sense bravos que guardassen
 Ab punyals ta llibertat.

 Llavors del mar al alsarse
 Alegre 'l sol te mirava,
 Mes tras los monts al posarse
 Te contempla ara ab tristor,
 Veent que sols il-lumina
 Una urna de recorts plena,
 Y mitj perduda en l' arena
 Ab sos raigs mes purs que l'or.

 Ja no surtan las bermosas
 A las góticas finestras
 Per' contemplar, vergonyosas,
 Al jove donsell galant,
 Que pels forats las mirava
 De la raixada visera,
 Fent onejar sa senyera
 Al passar per llur devant.

 Ja la plassa, Barcelona,
 Ahont celebravas tas festas,
 Segles fa que no ressona
 Dels reys de armas als clamors;

 Dels reys de armas que aclamavail
 A la reyna de las bellas,
 Y ab crits de guerra excitavan
 L’ orgull dels mantenedors.

 Pus dels torneigs ab qüe un dia
 Celebrares tas victorias
 Sols te resta en las historias
 Un que altra recort guardat;
 Pus tos paladins tots dorman
 En góticas sepulturas,
 Coberts de llurs armaduras
 Com per' tornar al combat.

 Reyna del mar, tas galeras
 Lo mar las ha consumidas;
 Reyna del mon, tas banderas
 Las han gastadas los vents;
 Y ni tens Rogers de Lluria
 Per' dar lleys á las onadas,
 Ni Erils, Entenças , Moncadas,
 Per dar lleys als pobles tèns.

 ¿Qué dirias á tos pares,
 Que l' mon de llurs fets umpliren
 Y ab sanch d' enemichs tenyiren
 De tos torrents los cristalls,
 Si alsantse de llurs sepulcres,
 Te demassen, Favencia,

 Comptas de la rica herencia,
 Fruyt de tants anys de treballs;

 Tu, que fins lo dols idioma
 En que ls' trobadors cantaren
 Y en que tos avis parlaren
 A llurs prínceps y á llur Deu,
 Has menyspreat, vila ingrata,
 Com menysprea una donsella
 Lo rich vel , que segons ella,
 No cau be á son coll de neu.

 Tu , que bas sofert sens queixarte
 Que alguns fiils bastarts, ó vila,
 Per envilirte é insultarte
 En mala hora al mon vinguts,
 Los sants marbres trossejassen
 Dels sepulcres de tos comptes,
 Y al vent las cendras llansassen:
 De tos Jaumes may vençuts!





 Alsat, ó Barcelona,
Prou has estat postrada y abatuda:
 Mira que una corona
 Tan gran com la perduda

 Te guarda l' cel tal volta per ton front:
 Surt ja de t' apatia:
 Mira que nostres fills, ab veu severa,
 Preguntarante un dia:
 «¿Qué has fet de ta senyera,
 «Ahont son tos reys, tos capitans ahont son?

 «¿Ahont son dels nostres avis
 «Lo patri amor, la noble fortalesa?
 «¿Ahont son los códichs sabis
 «Ab que, quant principesa,
 «Mes pobles conquistares que ab rigors?
 «¿Qué has fet, segona Roma,
 «De tos blassons, tos arsenals, tas fustas?
 «¿Qué has fet de ton idioma,
 «Tos jochs florals, tas justas,
 «Las arpas y los cants dels trobadors? »

 Y tu, ciutat gloriosa,
 Com un soldat que mentre' enamorava
 A sa nineta hermosa,
 Y trobas li cantava
 Li prengueren sa llansa y son escut,
 Axis de rubor plena,
 Tindrás que dir en mitj de t' amargura,
 Mostrantlos la cadena
 De ta esclavitud dura:
 « Sols açó m'resta; lo altre ho he perdut!...»

 Alsat, ó Barcelona,
 De nou assentat del saber en l' ara;
 Recobra ta corona,
 Pus tens per ditxa encara
 Un Soldat y una Verge per patrons;
 Recorda ta grandesa,
 Y ta gloria recorda ja eclipsada,
 Y tornará, ó princesa,
 La edat be fortunada
 Dels Berguedans, dels Peres, dels Ramons.

 Y com al sol aclama
 Tot lo univers per rey de las estrellas
 Perque ab sos raigs de flama
 A tot l' exércit d' ellas
 Dona foch y hermosura y resplandor,
 Atónita axi y muda,
 Sa reyna un jorn te aclamará la terra,
 Y no perque vensuda
 La tingues per la guerra,
 Com la tenias en tos segles d' or;

 Sino perque las onas
 Tallant las tuas carenas,
 Com talla l' peix los plateijats cristalls,
 Anirán per las vilas
 De tas riquesas plenas
 Per tornar ricas d' estimats metalls.

 Mes perque héroes y sabis
 Daras al mon que admira
 Encara la bravesa y lo alt poder
 Dels nostres prudents avis;.
 Grans en blassons y en armas,
 Nobles per llur virtut y llur saber:

 Mes perque extasiada
 La terra al so del arpa
 Que 't llegaren tos Marchs y Cabestanys
 Del arpa que olvidada
 Tingueres, ó vergonya!
 En llurs humits sepulcres per tants anys,

 Caurà á tos peus, Comptesa,
 Com cau als peus un jove
 De la nineta reyna de son cor,
 Y 'ls pobles com á deesa
 Del saber y dels versos
 Altars t' erigirán y tronos d' or.

 Y quant ab veu severa
 Nostres fills te preguntem
 «¿Qué has fet de t' armadura y tos blassons?»
 Mostrantlos la bandera
 En que brillan las Barras
 Al costat de las Torras y 'ls Lleons;

 Dirlos podrás, ó vila;
 «He penjat l' armadura,
 «Pus lo temps de mas guerras ha passat,
 «Y he confiat la guarda
 «Del Lleó á la bravura
 «De mon escut ab sanch d' un rey pintat.»

Janér de 1840.