Lo gayter del Llobregat (1858) - A Catalunya

A CATALUNYA.

Sobre un fondo de adustas montanyas
Cenyidas de boyras, cobertas de neu,
Per dosser un cel pur rich d' estrellas,
Ab camps per catifa pintats d' or y vert;

En ton front galantment enllassadas
De pau la olivera, de guerra l' llorer.
De princesa en lo cap la corona,
Caygut á tas plantas de reyna l' mantell:

Ample l’front com las fillas de Grecia,
Del nort com las verjes daurats los cabells,
De romana l’ altiva figura,
Com reyna de Arábia morena y ardent;

Jo te admir', Catalunya la forta,
De amor y de gloria mon somni primer,
Y á tas plantas rendit eix poeta
Encara una volta sos cants te ofereix.

Ell ja sab que la ofrenda es molt pobre;
Que prop de ta gloria sa gloria no es res;
Pero sab que als humils may los tancan
Los reys llurs alcássars, llurs temples los dèus.

Ell ja sab que á ta orella distreta
Dels monts que t' rodejan ointne las veus,
Y dels pins que gemegan com onas,
Y l' bruyt de las ayguas, del vent los xiulets;

Que à ta orella distreta escoltantne
Del mar los sussurros ó ls’ crits imponents,
De aqueix mar que al besarte las plantas
Y deixa al marxarse de perlas un vel;

Que á ta orella hont ressonan encara,
Si bé esmortuintse los cants del vell temps,
Com ressonan perdentse per l' ayre
De veus que se allunyan los dolsos concerts;

Que á ta orella de cántichs tan aspres
Apenas pujarhi podrán los accens,
Mes ell vol solament que á tu arriven,
No preten que t' complagués ab ells.

Mes ell vol solament que mentre’ altres
Ab llengua te parlen que no es dels fills teus,
Al oir eixas coplas exclames:
Pus son catalanas lin don gloria Dèu!

Ni que mes s' ambició voler podria?
Qué son los dons que t' pòt portar son cor
Prop dels que reys te ofriren algun dia
Ja encens de gloria, ja tributs de amor?

A éixa corona que ton front rodeja
Qué pòt ja darli un raig de gloria mes?
Entr' eix concert de veus ab que t’ festeja
Un poble immens sola una veu ¡ay! qu' es?

Ell ja sab quan ets gran y quan es pobre
Lo cant que t' pot eix trist gayter ofrir;
Mes sab que quant als cántichs son cor se obre
Lo que 'ls rims callen te ho dirá un sospir.

Ell sab quan gran ets tu: per ço ton poeta
Al presentarte de sos rims un pom,
Romandrá lluny del ara, ó ma reyneta,
Fins que sa ofrendà t' haje ofert tothom.

Y pus coneix los fets, fets de alt ejemple,
Y ls' noms de tots tos héroes y los reys,
Com heralt en las portas de ton temple,
Proclamarà llurs glorias y serveys.

Y ells vindrán los primers, ells que son nobles,
Y que oferirte poden ja blassons,
Ja esquadras de cent naus, ja de cent pobles
Las despullas, las glorias, los pendons.

Y si despres de haber rebut la ofrenda
Que cascú d' ells rendit pose á tos peus
T' es grata encara de un cor fiel la prenda,
Ell posará á tas plantas los rims seus.

Veniu doncbs tots los qui á ma patria amada
Oferirli podeu tributs mes richs.
Obrimli pas á la brillant maynada
D’ eixos héroes gegants dels temps antichs.

Obrimlos pas y al veurer desfilarlos
Portant á Catalunya llurs tributs,
Ja que permès no 'ns sia lo imitarlos
Veemlos passar ab sant respecte y muts.

¿Armat de punta en blanch qui es qui se avansa
De tants reys y tants héroes lo primer,
La barba fins al pit, la má en la llansa,
Lo elm coronat d' ensangrentat llorer?

Pálit encara per recent ferida,
Porta ab sa sanch pintat son escut d' or,
Y als peus de sa comptesa, sa querida,
Lo blassonat escut posa ab amor.

Gracias, Jofre l' Pelós! la noble ofrenda
Ta comptesa l' accepta ab sant orgull.
De victoria eixas barras seràn preada:
Ta sanch en nostres cors encara bull.

Entre altres Comptes que à tos peus rendeixan
Ab llurs propis llorers pendons de infiels,
En lo portal del temple compareixan
Dos donsellas cobertas de blanchs vels.

Entr' eixos reys y fills de las batallas
De front bronzat y de durissims cors;
Entr' eixos braus coberts de ferro y mallas
¿A qué veniu aquí, modestas flors?

Mes d’en mitg de aquells Comptes, amorosos,
Tantost las veuhen surtan al instant
Dos Berenguers, dels seus los mes famosos;
Lo un porta l'nom de Gran, lo altre de Sant;

Y prenent de la mà las dos donsellas,
Puras com ho pot ser un gessamí,
Modestas tras llurs vels, com las poncellas
Dins lo abrich de que Deu las revestí,

Las portan de llur patria devant l’ ara,
Y al deixarhi de verjes lo cast vel,
La una, Na Dolsa, de hermosura rara,
L' altra, Na Petronilla, bella y fiel,

A Berenguer lo Gran de la Provensa
Fa la primera compte soberá:
De Aragó l'altre y de sa gloria immensa
A Berenguer lo Sant monarca fa.

Gloria á las dos! per ellas Catalunya
Patria serà dels braus y dels amors;
Pus si l'fer dels combats per la una empunya,
Per l' altra l' arpa té dels trobadors.

¿Qui es aquell rey, que del caball de guerra
Saltant de un bòt, devant de t' ara ve;
Que abonyegat lo escut encara aferra
De la pols del combat encara ple?

Es En Pere l' primer, que rich de gloria,
Y en la cara 'l sonrís de haver vensut,
Ve á oferir á tos peus de la victorià
De las Navas las palmas per tribut.

Las Navas! ay! alégrat, patria mia,
De que ton rey hagués cullit allí
Eixas palmas triunfals que ab rabia impia
Degué rendí' á la Creu lo sarrahí.

Las Navas! ay! en s' abrusada plana
Se resolgué, com en torneix ardent,
Si ser debia Roma musulmana,
O algun dia la Meca ser creyent.

Y gloria á Deu que allí los folls desvaris
Dels orgullosos dissipá com fum,
No solcan de l'Arabia 'ls dromedaris
Eix sol hont brilla de sa fe la llum.

Quant las espigas cauhen apinyadas
Sota la oscada fals del segador,
De una volta las cull y axí, á brassadas,
Las porta aquell als peus de son amor.

Axí Jaume Primer, que ara á tas plantas
Ve á oferirte 'ls llorers de tants combats,
Com los cullí á brassats en guerras tantas,
També á tos peus los posarà á brassats.

Qu’ ell, com en fets, gegant en la estatura,
Ell lo conqueridor, lo fort, lo brau,
Ja may sortí de la batalla dura
Sens' endursen tras seu un rey esclau.

Al gran rey obriu pas! Per ell las barras
De Mallorca y Valenoia sobre 'ls murs,
Rompudas de llurs reys las cimitarras,
Acarician dels mars los ayres purs.

Encara un altre rey. Poch temps havia
Qu' en Sicilià, de dalt de un catafal,
Tirava un guant un príncep que moria
De que buscava un vengadó' en senyal.

Y trová vengador. A sas galeras
Qu' estenguessen llurs alas las digué,
Y desplegant en ellas sas banderas
Sobre Sicilià Pere 'l Gran caygué.

Y si en Messina humilia com monarca
Al cobart assassí de Corradí,
De Burdeus en la valia son front marca
De felló ab lo sagell com paladí.

Honor á Pere 'l Gran! honor y gloria
A Roger son marí, terror del mar!
Los fets qu' ells escrigueren en ta historia
Ja may cap héroe los podrà eclipsar.

Entre molts altres reys pèls noms famosos,
Famosos per llurs armas y saber,
Cenyit lo front de llors victoriosos
Lo quint Alfons, lo sabi, ve 'l derrer.

Lo amor li obrí de Nápols la conquista,
Y amor mateix de Nápols lo llansá.
Clavant sobre aquell tron' llavors la vista,
«Mon fer, digué, me l' guanyará demá.

«Mes que als sospirs de amor Nápols la bella
De via fora s' rendirá á las veus.
Jo ab mos almogavérs vindré sobr' ella,
Y la inconstant ciutat caurá á mos peus.»

Y de aquella ciutat y de aquells pobles
Avuy Alfons lo sabi vencedor,
Uneix las armas á tas armas nobles,
Y la corona á ta corona d' or.

Detras del reys veniu los qui la fama
De braus, de sabis ó marins teniu.
De vostres cors que 'l patri foch inflama
A vostre patria á fer tribut veniu.

Rogers, Martells, Entenças y Moncadas,
Marchs, Berguedans, Villamarins, Marquets,
Los qui donaren lleys á las onadas,
Los qui ompliren lo mon de vostres fets;

Devant s' ara veniu de amor en mostra,
Blassons y cants y glorias á oferir,
Perque sent de nou gran la patria vostra
Puga de nous llorers son front cenyir.

Catalunya, Catalunya,
Si entre 'ls raigs de tantas glorias,
Si entre 'ls rams de tants llorers,
D’encens tant entre las boyras,
No has olvidat al que humil
Fou de ton temple 'n las portas
Lo heralt que 'ls fets proclamava
Que fan immortal ta historia,
Permet que tras de tants reys
Que tantas glorias recordan,
Y entre tants tributs famosos,
Y tantas ricas coronas,
Depose eix pobre cantor
Lo modest ram de sas trobas,
Bellas per ser catalanas
Si per ser de s' arpa pobras.
Que depose la flor d' or
Y de trobador la gorra
Qu' en los torneigs del ingeni
Guanyá un jorn, preciosa joya,
Que quant los anys son cor gelen
O son front del dol las bromas
Entelen, al cor calor
Y al front dará fresca sombra:
Y de aquell ram y eixa flor,
Pus las glorias à tu 't sobran,
Permet que una fulla ofresca

A son pare y á sa esposa:
Ell perque á son front de nin
Inspirá somnis de gloria:
Ella perque de son cor,
Fent sonar de nou las cordas,
De la qu' era urna tancada
Als cants, fiu una arpa nova.

Novembre de 1858.