Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA


TERCERA PART

L'OBRA LITERÀRIA


V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA


 V.1.- Poesia en italià d'àmbit familiar

 D'entre les poesies de Bartomeu Simon que podem datar, les més antigues corresponen a l'any 1782, deu després, per tant, del poema titulat "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle, Vice Intendente Generale nella detta città"[1], el primer text literari que correspon a un membre de la família Simon.

 La característica essencial, però, dels textos que ara prenem en consideració és que no es tracta de poemes que d'una manera o altra havien d'esdevenir públics, com el de l'any 1772, sinó que foren inspirats per anècdotes i intencions que havien de romandre recloses dins de l'ambient familiar: el recurs a la llengua italiana és coherent, així, amb els costums lingüístics que lligaven Bartomeu Simon amb els seus quatre fills.

 L'anècdota a partir de la qual nasqueren els poemes estudiats és la següent: el mateix any 1782 Joan Francesc Simon, havent de tornar al Col·legi de nobles de Càller després d'unes vacances de tres mesos a l'Alguer, va adreçar al seu pare un llarg poema on lamentava dramàticament la imminent reclusió. Es tracta del text intitulat "Il ritorno del Signor Cavaliere Abbate Don Gianfrancesco Simon al Reale Collegio Cagliaritano de' Nobili", articulat en cent onze estrofes de versos "martel·lians" o alexandrins.

 Tot i que el contingut del poema palesa prou clarament que es tracta d'una broma, l'autor no es pot estar de declarar-ne explíticament l'essència per tal d'evitar possibles malentesos. Vet aquí l'aclariment amb què li semblà oportú de comentar certs versos:

"Confesso che l'espressioni poetiche sono esaggerate, ma il vezzo della poesia le richiedevano così. Altronde non chiedevano effetto alcuno se non è uno scherzo fatto da un giovine che si finge infelicissimo. Ognun vede che il ritornare a un collegio d'educazione non può cagionare nè morte infausta nè cosa alcuna così dolorosa. Si perdonin dunque come uno scherzo"[2].

 Com a resposta a aquest poema, un germà de Joan Francesc, probablement Mateu Lluís, va adreçar al seu pare el sonet titulat "Conforto al dolor di Gianfrancesco Simon in seguito alla sua anacreontica sul ritorno al Reale Collegio de' Nobili". El text d'aquest sonet és el següent:

 "Amico, al tuo cantar si ferma e tace
 immoto il padre, e all'ire sue pon freno.
 Mercè tue rime e di dolcezza pieno
 in lungo oblio addormentato giace.

 Ecco li dona alfine e triegua [sic!] e pace,
 onde specchiati pur di bella in seno;
 e se in fortuna non uguale, almeno
 sarotti in adorar fido seguace.

 Già, già la bella al tuo martoro stassi
 come dalle ragion convinto reo,
 onde men dura e men selvaggia fassi.

 Amico, segui pure; ancora Orfeo
 trasse le fiere e moto diede ai sassi,
 onde col canto egli immortal si feo".

 Bartomeu Simon, tot reprenent les rimes d'aquest sonet, va respondre al fill amb el que havia de ser el seu primer text literari conegut: la "Risposta al retroscritto sonetto del padre di Gianfrancesco".

 El joc, però, no es va acabar aquí: Bartomeu Simon va voler contestar encara al poema de Joan Francesc a la "Risposta del di lui genitore cogli stessi consonanti": es tracta d'un text incomplet per tal com consta de només quaranta-una estrofes, contra les cent onze del poema imitat.

 No podem atribuir a una iniciativa espontània de Bartomeu Simon ni la mètrica dels poemes ni certes referències més o menys cultes que les vernissen d'erudició ja que el nostre autor es limita a seguir les rimes imposades pels seus fills. Ara bé, pel que fa a l'ús dels alexandrins ens convé recordar que fou precisament aquesta la forma mètrica escollida per a l'esmentat poema "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle". Però no només això: els germans Domènec i Mateu Lluís Simon havien enviat al seu pare, des de Sàsser i abans de l'any 1779, un "Scherzo" epistolar que començava amb els següents quatre versos, tan eloqüents:

 "Dacché di tue notizie
 finor rimasi privo
 (metro, che seppi, piaceti)
 in martelliani scrivo"[3].

 Aquests versos demostren, per tant, l'afecció de Bartomeu Simon a aquest metre d'origen italià tot informant-nos alhora de la seva antiga relació amb activitats de creació literària de les quals, malauradament, no ens ha pervingut cap dada anterior a l'any 1782.

 Sí que ens han arribat, però, notícies d'indubtable interès relatives a l'activitat poètica, limitada a l'ambient familiar, dels seus fills -amb qui hem de suposar que Bartomeu Simon era en estreta relació.

 En efecte, l'activitat literària dels germans Simon, abans del trasllat de la família a Càller, no es va limitar només a l'enllestiment de treballs de tipus acadèmic, sinó que representava alhora un entreteniment familiar l'estudi del qual no convé negligir. En aquest sentit és ben representativa la tragèdia inacabada, deguda a Mateu Lluís i dedicada a Bartomeu Simon, titulada "La morte d'Armellino nella giornata di Calvia", firmada a l'Alguer l'any 1777. Es tracta d'un llarg poema que havia estat pensat per a una veritable representació, a la vinya de Càlvia, a càrrec precisament del membres de la família Simon tal i com es desprèn de la llista de noms que acompanya la fictícia dels personatges de la tragèdia: entre els actors figuren en efecte Joan Francesc, Mateu Lluís, Joan Baptista i Bartomeu Simon, a més de Magdalena Delitala, "un precettore" i tres cosins dels quals no s'especifica la identitat. Cal assenyalar que entre els actors manca Domènec Simon, que entre el 21 de juny de 1777, data en què s'havia llicenciat en Lleis a la Universitat de Sàsser, i la fi d'aquell mateix any s'havia traslladat a Càller.

 V.2.- Poesia amorosa: el "cicle d'Anarda"

 Entre els anys 1795 i 1797, o sigui immediatament abans i després de la seva expulsió de Càller, Bartomeu Simon va escriure una sèrie de poesies que podem considerar un cicle literari ben definit tant a causa de la temàtica dels diversos textos, de tipus amorós, com de llurs característiques mètriques.

 Es tracta més concretament d'onze poemes castellans i tres de sards[4], el darrer dels quals, de l'any 1797, consisteix en l'únic redactat a l'Alguer. Tota la resta de la producció que ara tenim en compte, per tant, correspon a l'etapa calleresa de la vida del nostre autor.

 Pel que fa a la mètrica, el present cicle és constituït per quatre sonets, set dècimes castellanes i una de sarda i dues octaves en sard que reprenen l'esquema mètric dels goigs. Excepte els quatre sonets, tots els poemes consisteixen en la glossa, d'extensió variable, d'una tornada inicial sovint introduïda per un comentari l'anàlisi del qual, de fet, representa la part més interessant del present estudi.

 Per tal com aquests poemes no són adreçats a la muller de Bartomeu Simon -que l'any 1795, als setanta-quatre anys d'edat, reclosa a l'Alguer, vivia pràcticament abandonada pel marit- abans de procedir a llur descripció convindrà observar de ben a prop certs costums de caràcter social i amorós de Bartomeu Simon.

 A partir de l'any 1782 -un cop llicenciat, per tant, en Teologia i poc abans de llicenciar-se en Dret- Mateu Lluís Simon havia començat a freqüentar certes tertúlies callereses on feien cap els més prestigiosos individus de la capital del Regne: coneixem els noms, per exemple, dels marquesos de Boyl -amb qui d'altra banda trobem en relació epistolar, des de Torí, Domènec Simon-, el marquès de San Tomaso, les famílies Grandona i Giusiana, el cavaller Guirisi i la marquesa de Sedilo.

 Tal com es desprèn de la seva correspondència amb Domènec, Bartomeu Simon va voler evitar aquest costum del seu fill, de manera que li retirà qualsevol mena d'ajut econòmic que no fos adreçat a despeses estrictament necessàries. Per tal d'intercedir a favor del seu germà Mateu, Domènec va escriure al pare:

"[L'actitud de Mateu no és reprensible] se altro non avesse commesso che cambiar idea riguardo allo stato, se Dio non ve lo chiama, e passar qualche ora anche notturna in qualche conversazione della sua età, purché la casa sia onesta e civile e la cosa restasse ne' suoi limiti. Alla fine Matteo non è più bambolino. E simili cose ed in Torino, e in ogni paese colto e presso le persone che fan cos'è uomo e gioventù, ben lungi da riprendersi in un dottor di collegio com'egli è si riprende anzi qualunque di tal età che non le facia e si reputa per istupido ed insensato" (25 de maig de 1786).

 Efectivament, Bartomeu Simon pretenia que el seu fill deixés d'assistir a aquestes tertúlies per tal que se'n beneficiés la seva activitat acadèmica; no tant perquè desaprovés aquest costum social. Ell mateix va acabar freqüentant la tertúlia de la marquesa de Sedilo, la mà de la qual va arribar a pretendre durant molts anys, tot esperant la mort de la seva muller.

 Lògicament, en la seva correspondència amb Domènec, Bartomeu Simon no serà gaire precís en tractar el tema dels seus amors irregulars, que el separaren encara més de Magdalena Delitala i van posar els quatre fills de la part de la mare. Així i tot, no va deixar d'incloure en les cartes adreçades al seu fill gran certes insinuacions que, malauradament, resulten gairebé indesxifrables. Un bon exemple d'això ens ve donat pel següent fragment, on Bartomeu Simon informa el seu fill sobre els escassos progressos en la conquesta amorosa:

"Sieguono sempre gli amori di Tirsi con Irene con scandalo e con nostro crepaccuore e svantaggio. Allorquando io facevo all'amore con Maddalena Olivar senz'altro pregiudizio che il solo mio, che non si fece per distogliermene, eppure sin d'allora Tirsi faceva più con Irene e con maggior pregiudizio" (25 de maig de 1786).

 Hauríem d'identificar el Tirsi de qui parla Bartomeu Simon amb el cavaller Guirisi, que va acabar contraent matrimoni amb la marquesa de Sedilo: la Irene de la carta i, probablement, l'"Anarda" del cicle poètic que presentem.

 "Anarda" és, efectivament, el senyal amb què Bartomeu Simon -que s'amaga rere el de Belisardo- es refereix sovint a la dama objecte del seu amor. I si hem d'identificar efectivament l'Anarda dels poemes amb la marquesa de Sedilo, el recurs a les llengües castellana i sarda no fóra gens arbitrari per tal com, d'una banda, el sard era la llengua familiar de la seva zona d'origen mentre, d'altra banda, el castellà continuava consistint en la llengua habitual de la noblesa local.
 Tal com hem anticipat més amunt, els breus comentaris que presenten alguns dels poemes ens ofereixen dades prou significatives pel que fa als costums literaris que dominaven les tertúlies de la capital sarda. Vegem, per exemple, la que introdueix un poema de l'any 1795: "Haviendo Belisardo propuesto el siguiente problema a su Anarda, ésta decidió ser mayor padecer veer morir su amado objetto y quiso lo glosasse"; i, a continuació, l'autor enceta la seva poesia amb la tornada inicial, que la glossa haurà d'aclarir tot seguit:

 "¿Quál es mayor padecer
 para un amante perfetto,
 veer morir su amado objetto
 o veerle en otro poder?".

 En una altra ocasió, la tornada inicial és introduïda per una precisació també prou eloqüent: "Testu chi desia a glosare s'autore".

 El joc literari al qual es dedicaven els individus que freqüentaven aquestes tertúlies, per tant, consistia a proposar en societat temes que havien de ser defensats per un hipotètic rival poètic. Que no es tractava més que d'un costum social mancat d'una veritable consciència artística ho demostra el fet que Bartomeu Simon, per exemple, en una ocasió va encarregar-se ell mateix de resoldre el dilema proposat tot defensant, en dues poesies diferents, els dos punts de vista contraris. Així, mentre ataca la vellesa, metafòricament referida a un arbre, al poema intitulat "Contra sa elessione de un'arbore bezza chi nesit Anarda d'haerli tocadu in sorte", en un altre la defensarà tot introduint el seu raonament amb la següent quarteta:

 "Sempre est fortuna segura
 tenner s'arbore grandiosa,
 ca ancora chi siat annosa
 si est sana est de meda dura",

 o sigui amb uns versos que reprenen les mateixes rimes que les de la poesia anterior:

 "No est fortuna mai segura
 tenner s'arbore grandiosa,
 ca essende bezza et annosa
 est sempre de pagu dura".


 Un dels principals mèrits d'aquests jocs literaris consistia efectivament no només a respectar la tornada inicial, el tema de la qual calia desenvolupar (sovint tot reprenent-ne cadascun dels versos per tal d'incloure'ls a la fi de cadascuna de les dècimes), sinó també a seguir les mateixes rimes dels poemes que demanaven una resposta. En dues ocasions, tot demostrant-nos un altre cop el caràcter purament festiu d'aquestes composicions, Bartomeu Simon va encarregar-se fins i tot d'escriure les respostes que havia de rebre d'Anarda un cop aquesta darrera conegués els sonets que li havien estat dedicats.

 Coincidint, però, amb el definitiu desengany pel que fa a la relació amorosa amb la marquesa de Sedilo i obligat a recloure's a l'Alguer, Bartomeu Simon deixarà de freqüentar els ambients nobles de la capital sarda. A partir de l'any 1797, per tant, la seva poesia obeirà a uns costums socials i a uns objectius literaris molt diferents que influiran intensament damunt la seva elecció lingüística.


 V.3.- Poesia patriòtica en català, castellà i sard

 Quan el 3 de març de 1799 el rei Carles Manuel IV va establir-se a Càller hom va celebrar a tota l'illa un seguit de festes que contribuïren a solemnitzar un acte que, de fet, no representava més que una derrota per a la família reial piemontesa.

 Les festes celebrades a l'Alguer duraren tres dies i les descriu de manera ben detallada el canonge A.M. Urgias a la seva "Relazione delle pubbliche dimostrazioni di comune universale allegrezza fatte dalla città d'Alghero in ocasione del felicissimo sospirato arrivo di S.S.R.M. Carlo Emanuele IV"[5], datada a l'Alguer l'11 de març de 1799. Per tal de celebrar l'esdeveniment, escriu Urgias, el 3 de març d'aquell any

"si distribuirono varie copie d'una ottava italiana, et altro Epigramma latino estemporaneo sull'oggetto della comune allegrezza. I cittadini, abbandonate le proprie case, giravano per le contrade in folla colla maggior tranquillità e giubilo cantando inni popolari in idioma volgare in lode del Sovrano".

 Ens han arribat, efectivament, dos d'aquests himnes "in idioma volgare": es tracta del que comença "Clamem tots en aquest dia", d'A.Sire, i de l'"Himne popular cantat en los tres dies de las festas reals", d'A. Massida. Però foren també altres, com hem vist més amunt, els poetes que participaren literàriament en aquestes festes: M. Pugioni, per exemple, va escriure precisament en aquesta ocasió el seu únic sonet català conegut; i A. Sire, encara, la poesia dedicada "A la vinguda de Carles Emanuel en Sardenya".

 És molt interessant, en aquest sentit, l'encapçalament de les octaves sardes amb què Bartomeu Simon responia a una proposta ben concreta endegada a l'Alguer:

"Essendesi fatta in sa citade de s'Alighera una recolta de poesias pro sa ennida a Casteddu de su Re de Sardigna Carlus Emanuele IV, si tentesit s'autore, in su 1799, a fagher sas sighentes ottavas".

 Gràcies a l'encapçalament d'una altra poesia, en aquest cas de Josep Albert Delitala, podem conèixer el nom d'un dels responsables d'aquesta crida literària. El jove poeta alguerès, en efecte, va dedicar l'any 1799 un sonet italià "All'abate Giannandrea Massala, che invitò l'autore con un suo capitolo a cantare l'arrivo di S.M. sarda in Cagliari"[6].

 Totes les poesies relacionades amb les festes de l'any 1799 ens han arribat en versions manuscrites. No podem saber, per tant, si al capdavall el recull literari alguerès fou publicat o no: sigui com sigui, no ens ha arribat cap exemplar d'un hipotètic opuscle. El que és cert, però, és que E. Toda, en transcriure l'única poesia de Bartomeu Simon que va arribar a conèixer -el sonet intitulat "Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña, a 3 mars 1799, devent dexiar la cort de Turín"-, no va seguir la versió original que nosaltres hem tingut ocasió de consultar (Text 1).

 Efectivament, el manuscrit de Bartomeu Simon presenta diverses correccions que corresponen, tal com es desprèn del color de la tinta, a dos períodes diferents. Hauríem de considerar una part d'aquestes correccions, les de caràcter ortogràfic, l'aplicació de les solucions apreses gràcies a la lectura del Llibre dels secrets de agricultura, de fra Miquel Agustí; però altres correccions -precisament les que no recull Toda- modifiquen substancialment el sonet, per la qual cosa sembla legítim de concloure que són posteriors a una possible publicació o difusió del text: E. Toda hauria tingut accés a una d'aquestes versions públiques del sonet de Bartomeu Simon.

 El nostre autor, finalment, va fer una traducció castellana del seu sonet, tot respectant les correccions amb què havia modificat la versió original. No cal dir que és fonamental el fet que hagués decidit de dur a terme la primera redacció del text en català i no en castellà: al cap i a la fi es tracta d'una poesia de caràcter patriòtic, escrita a partir d'un esdeveniment que movilitzà un grup selecte de poetes algueresos que pretengueren de defensar la pròpia identitat tot seguint un camí obert més de vint anys abans i que veia en la represa literària de les llengües autòctones un dels mitjans més vàlids per a la diferenciació cultural.


 V.4.- Poesies dedicades

 Corresponen al període 1804-1810 quatre poesies de Bartomeu Simon, dues en sard i dues en castellà, que podem analitzar en conjunt perquè tenen en comú el fet que es tracta de textos dedicats a amics i parents de l'autor. Dels tres destinataris d'aquests poemes, però, només coneixem Joan Andreu Màssala, parent d'Antíoca Màssala, muller de Bartomeu Simon des de l'any 1799.

 En els goigs escrits "Pro sa partenza a terrafirma di Dn. Gianandria Massala, a 25 abrile 1804" sorprèn el fet que l'autor hi recorri a la llengua sarda, tan estranya a ell mateix com al destinatari del poema: convé recordar que J.A. Màssala és precisament autor del sonet que comença "No, que més lo dolor", de l'any 1806. En el cas de les dècimes escrites "En alabanza de Sor Antonica Humana, vicaria de coru in su monasteriu de Sta. Lughie", de l'any 1809, cal considerar la possibilitat que fos precisament el sard la llengua habitual de la germana.

 Així i tot, Bartomeu Simon va voler traduir al castellà aquestes dècimes i dedicar-ne encara unes altres, també en castellà, "A Sor Francisca Fundoni y Palomas, monja professa de singular virtud en el monasterio de Sta. Lucía, en Cáller", ciutat on aquells anys residia l'autor. Al contrari d'allò que s'esdevenia amb el sard, no ha d'estranyar-nos-hi l'ús del castellà, molt difós als convents del període tot i l'afirmació de Mateu Lluís Simon segons la qual s'hi parlava sobretot el català, "sebben con piccolissima variazione" respecte a la variant algueresa[7]. Cal tenir en compte, encara, que eren d'aquest mateix convent de santa Llúcia de Càller les religioses a qui, l'any 1756, l'alguerès M. Pugioni havia adreçat, també en castellà, les seves "Redondillas sobre las fructas" i les "Redondillas sobre virtudes y fructas".


 V.5.- La "Confutazione al poema titolato La Diffesa"
 El poema més ambiciós de Bartomeu Simon és sens dubte la "Confutazione al poema intitolato "La Diffesa", del Cavaliere N.N, divisa in cinque articoli dedotti dal medesimo", escrita a Càller l'any 1809 (ARMANGUÉ 1994b). Gràcies a cinc cartes que acompanyen o comenten el poema ens és possible de reconstruir-ne de manera ben detallada la història.

 El dijous de Carnestoltes de l'any 1808 un grup de nobles, militars i religiosos algueresos havien organitzat una festa fora de la ciutat, concretament als jardins de Sant Efisi. Entre els assistents a la festa trobem el canonge Joan Baptista Simon, l'únic fill de Bartomeu que residia encara a l'Alguer.

 Durant la festa, un altre dels assistents, del qual només sabem que es deia Leonardo, va llegir un llarg poema italià, intitulat "La diffesa", en què justificava la seva poca sociabilitat tot descrivint la pobresa general que travessaven tant la ciutat com l'illa.

 Tal com ens fa saber Bartomeu Simon en una "Lettera confidenziale trasmettendo il presente trattenimento", adreçada al seu amic Enric Ruiz, hom va fer circular a l'Alguer una versió manuscrita de "La diffesa". L'any 1809 Bartomeu Simon va tenir ocasió de llegir el poema, que el seu nebot Joan Lavagna li va fer conèixer a Càller.

 Segons paraules del nostre autor,

"Non sapendo come distrarre il mio debole spirito da' sensibili dolori e molesti pensieri che'l tenevano agitato, mi presi a leggere il graziosissimo poema per titolo La Diffesa, del celebre cavaliere N.N., che mi fu favorito da un personaggio a cui avealo egli comunicato.
Lo lessi più volte con ammirazione e stupore e, trovandosi in una d'esse presente un degno figlio d'Astrea, che non poco encomiò il poema e l'autore, disse che andarebbe per facezia contrariato colle medesime rime".

 Fou així com va néixer la idea d'escriure la "Confutazione" de "La Diffesa". Es tracta d'un llarg poema en alexandrins l'únic mèrit del qual, segons el propi autor, consisteix en el fet que segueix les rimes de "La Diffesa". Ara bé, per tal d'enriquir el contingut del poema Bartomeu Simon va voler afegir quasi cent vint versos a l'original, tot allunyant-se de les rimes que hauria hagut de seguir. És en aquest fragment, que correspon al cinquè cant, "Sulla miseria del Paese", on trobem la seva veu més personal, fortament crítica en algunes ocasions:

 "E se il parlar fia [sic!] lecito
 da tutti sentireste
 che niun dal primo all'ultimo
 è in grado di far feste,

 che sono ben serviti
 i nostri feudatari,
 il clero ed i capitoli,
 i frati e regolari.

 Che sono troppo al basso
 i sardi benestanti,
 e che son ben ristretti
 ancora i negozianti.

 Cercate al fin un nobile
 od un plebeo nativo:
 affè nol trovarete
 dalla miseria privo".

 La principal causa de la pobresa general es trobaria segons l'autor en la pèrdua dels valors tradicionals i el sobtat canvi de costums que acompanyava els nous temps.

 Més que no pas el contingut, però, ens interessa destacar la finalitat amb què fou escrita la "Confutazione". Des de Càller, en efecte, Bartomeu Simon feia arribar el seu poema a l'Alguer per tal que fos públicament llegit. Tal com escriu ell mateix en una carta adreçada al nebot Joan Lavagna,

"giacché non giudicate inconveniente nelle mie afflittive circostanze la trasmessa del mio ridicolo trattenimento podagrico e che per mezzo dell'amico a cui l'indirizzo se ne faccia lettura alle persone aliene d'ogni sospetto di mordace censura, eccolo qui compiegato, perché ne facciate la cointesa consegna in forma camerale. Procurate, per carità, che non sia troppo pubblica la irrisione e la critica".
 És molt més clara la "Lettera confidenziale" adreçada a E. Ruiz a l'hora d'aclarir qui havia de ser present a la "consegna in forma camerale":

"Potrete soltanto, se lo permetono le circostanze, farvene la tresca colle nostre castissime vergini, pietosissime vedove, maritate afflittissime e forse pentite, e co' nostri confessori e martiri del celibato, su cui non può presumersi il comune diffetto patriotico di linguaciuti e maledici".

 Entre les "rigide vestali" i els "zelanti farisei" que havien d'assistir a l'acte, Bartomeu Simon es refereix, lògicament, a la seva muller Antíoca Màssala i a Joan Baptista Simon, a més del sacerdot de la família que havia de recollir i custodiar els originals.

 Segons informa E. Ruiz en una carta datada a l'Alguer el 23 de maig de 1809, el poema de Bartomeu Simon fou efectivament llegit públicament i, un cop superada la prova d'aquesta primera lectura, hom pogué pensar en una més àmplia difusió a l'Alguer. Segons l'entusiasta consell d'E. Ruiz,

"[El poema] potrebbe servire di una lezione utilissima per chi volesse studiarvi, per chi sapesse riflettervi, per chi fosse disposto a profittarne. A mio credere, dunque, il di lei lavoro deve farsi passeggiare senza tema e senza riguardi. I poeti lo apprezzeranno. Li convintori del merito ne faranno le lodi. Gli uomini di buon senso se ne compiaceranno e non vi saranno che i birricchini, con gl'ignoranti (seppure venisse sotto il loro sguardo, e del giudizio dei quali non si deve fare conto), che crepperanno internamente, non potendo far altro. Ecco ciò che io ne penso".

 Un mes després, concretament el 23 de juny de 1809, Bartomeu Simon tornava a escriure al seu amic E. Ruiz per tal de donar-li de manera explícita permís per a difondre a l'Alguer la seva "Confutazione".


 V.6.- La "Resposta de una dama a un canòngie"
 Pocs mesos després de trametre a l'Alguer la "Confutazione", Bartomeu Simon va escriure un altre llarg poema (Text 2) com a resposta també a un text que hom li havia fet conèixer precedentment.

 Tal com ell mateix informa a un anònim cavaller alguerès (probablement E. Ruiz) en una "Lettera confidenziale" firmada a Càller el 2 de març de 1810[8], Bartomeu Simon havia rebut durant una de les seves llargues convalescències

"un famoso Canto canonicale ridotto in sesta lira, fornito d'ammirabile tessitura e collimati pensieri, onde condolersi colla dama a cui andava diretto per l'assenza del marito, confortandola nelle di lei afflizioni".

 No cal dir que la dama en qüestió era la seva muller Antíoca Màssala, que continuava fent-se càrrec a l'Alguer del patrimoni de Bartomeu Simon, que residia a Càller des de l'any 1806. Hauríem d'identificar l'autor de la sèrie de sextines sardes amb el canonge Joan Baptista Simon: si més no, era ell qui rebia indirectament l'encàrrec de custodiar la versió sarda del Cant, que el seu pare restituïa a l'arxiu familiar amb la nova versió catalana.

 Efectivament, per tal de respondre al poema firmat pel canonge, Bartomeu Simon va escriure la "Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet una canzó en sesta lyra, confortant-la en sas aflissions per l'ausènzia de son marit". També en aquesta ocasió l'autor seguia el mateix metre del poema original, per bé que en una altra llengua. És interessant de veure amb quines paraules Bartomeu Simon presenta el propi text a l'anònim amic alguerès:

"Prendo a legger un sì degno Canto [la versió original sarda] e tosto trasportandomi ad un delirio pazzo (giacché la poesia non va disgiunta dalla pazzia), mi risolvo di risponder al signor canonico a nome della dama coll'istesso metro, benché in linguaggio materno, poco fertile e molto scabroso per il verso".

 Són també ben eloqüents els següents quatre versos de la quarta estrofa del poema:

 "Y già che dech respondra
 forza m'és che lu fàssia en algarès,
 pués no me vull espondra
 en sardu, ch·és per mi tott al revés".

 No hi ha dubte que el principal interès que ens ofereix aquest poema és l'explícita voluntat per part de l'autor que se'n fes una lectura pública, de caràcter familiar, tal com s'havia esdevingut amb la "Confutazione":

"Accetatene l'offerta [escriu Bartomeu Simon], mentre sub suis auspiciis mi sono risoluto a dargli corso [al poema], accioché a tempo di Carnevale vi prendiate la pena di leggerlo in buona e fida società, presiedendo la dama rispondente".

 Posteriorment, Bartomeu Simon va traduir al castellà el poema, que titulà "Tradussión letteral en castellano de la respuesta que hiso una dama en algarés al canónigo que le compuso en sardo una sesta en lyra condoliéndose de sus afflissiones por la ausencia del marido" i que va presentar al seu amic amb les següents paraules:

"Ne tentai altresì la traduzione in ispagnuolo [de la versió catalana], che forse comparirà meno insipida e noiosa, ma questa la riservo ad altro tempo".

 És evident la seva intenció d'ennoblir el poema tot recorrent al castellà.

 Per acabar, voldríem transcriure encara la traducció dels versos on Bartomeu Simon havia justificat l'ús de l'alguerès a la versió catalana de la "Resposta de una dama":

 "Mas si he de responder
 forzoso me es haserlo en castellano:
 no quiérome exponer
 en sardo, que es por mí muy chavacano".


 V.7.- El "cicle d'Aleix"

 Poc abans o després de la "Resposta de una dama a un canòngie", Bartomeu Simon va escriure també a Càller la seva darrera poesia sarda que podem datar: correspondrien efectivament als anys 1809-1810 les "Chexias de Rachele a Giacobbe, chi la lassesit pro Lia", escrites, tal com ens fa saber el mateix autor, "in età di 75 anni, essendo colla podagra".

 Tota la resta de les poesies datades de Bartomeu Simon, a partir d'aquest moment, foren escrites a Càller en català, concretament entre els mesos d'agost i desembre de 1811. Convé destacar no només la intensitat amb què Bartomeu Simon es dedicà, durant aquest període, a la creació literària en català, sinó també la homogeneïtat dels textos, en els quals el pretès servent Aleix (escrit "Alexi", "Alexiu" o "Alexu") parlarà sempre en primera persona.

 No hi ha dubte que Aleix fou realment un membre del servei de la família Simon. Ja s'hi havia referit el nostre autor en una altra ocasió, concretament a la "Resposta de una dama a un conòngie", quan la muller de Bartomeu Simon, justificant el desastre econòmic familiar, posava per testimoni el servent:

 "Lu dighi Alexi ancara
 del fruit dels olivars y de las vignas".

 I més endavant:

 "Fins a Alexi pareix
 che ancara·ls abras se són resentits
 de quand lis és faltat
 lu duegnu, che molt bé lus ha cuidat".

 Una biografia d'aquest personatge, d'extracció social lògicament molt humil, ens és proposada al poema intitulat "Alexiu espon sa bona voluntat y fieltat a son amo don Bartomeu Simó" (Text 6), en què el servent ha de provar la seva honestedat, tacada per una calúmnia l'abast de la qual no s'especifica. El seu posterior matrimoni servirà al nostre autor com a justificació per a escriure un altre poema que el proposarà com a protagonista. Es tracta del text intitulat "Alexu participa, en agost del 1811, lo seu casament a son amo D. Bartomeu Simó, qui se trobava sallevons en Càller" (Text 7).

 Aleix protagonitzarà encara altres dos poemes del seu amo (un dels quals ens ha pervingut en dues versions prou independents): les octaves "Per la partenza de Dn. Bartumeu Simó a Càller en 24 de agost del 1806 y arrivo al 26" (Text 3), escrites l'any 1811; i "Per lo retart del retorn de D. Bartomeu Simó de Càller al Algher" (Texts 4 i 5), cançó que reprèn la mètrica tradicional dels goigs.

 Ens interessa destacar, finalment, els termes pessimistes i pregonament amargs dels explícits de dos d'aquests poemes. En una ocasió el nostre autor va firmar el seu poema amb les següents paraules:
"Fonch fetta aquesta canzó de D. Bartomeu Simó en Càller, en l'aygn 1811 y en etat de 77 anys, per poder distrahir sa gran maliconia, trobant-se en moltes tribolassions y urgèncias".

 La cançó en què, finalment, "Alexu participa, en agost del 1811, lo seu casament a son amo D. Bartomeu Simó", es clou amb les següents paraules:

"Fonch fetta aquesta canzó en dit any 1811 de don Bartomeu Simó, de etat de 77 anys, poch daprés de la participassió del casament, trobant-se en gran calamitat y desplaer, per poder divagar sa solitut y affannos".


 V.8.- Altres poesies en català

 Ens han arribat, sense data, altres dues poesies catalanes de Bartomeu Simon. La primera, una llarga sèrie de versos "martel·lians", duu per títol "Per lu naximent del Se[nyor N]ostre, un pobra ciapadó a la sua pàtria quant deu alegrar-sa-na" (Text 8) . Convé destacar el fet que, de la mateixa manera que les poesies que acabem de tenir en compte són atribuïdes al servent Aleix, la que ara considerem és pretesament deguda a un "pobra ciapadó", o sigui llaurador, de manera que no ens hi ha d'estranyar el recurs a la llengua catalana.

 Es tracta d'una de les dues úniques poesies de Bartomeu Simon objecte d'edicions modernes. El seu principal interès rau en la rica llista de noms d'ocells que ens procura, a més de noms esparsos de quadrúpeds. És per tant el resultat d'un pregon interès per la terminologia zoològica, interès que coincideix amb el que demostra l'esmentada llista de noms de peixos, en català, que bé hauria pogut sevir per a preparar un altre poema de les mateixes característiques que el present.

 Per acabar, només ens cal referir-nos breument a la darrera de les dues poesies de Bartomeu Simon recentment publicades. Es tracta dels goigs incomplets titulats "[La] ciutat d'Algher implora de Jesús Sacramentat sa clemència en las presents necesitats, espessialment de la pluja" (Text 9). Tot i que no coneixem amb seguretat la data en què aquests goigs foren començats, hem de suposar que corresponen a l'any 1817 -el mateix en què havia de morir el seu autor-, quan a causa de la sequera a les esglésies de les tres confraries alguereses (les de la Misericòrdia, de la Santa Creu i del Rosari) hom va cantar certs goigs que ens han arribat gràcies a un manuscrit d'A.M. Urgias . Convé recordar que Bartomeu Simon pertanyia des de l'any 1760 a la confraria de la Mort o de la Santa Creu, motiu pel qual no fóra estrany que ell mateix hagués volgut encarregar-se de redactar els goigs que havien de ser cantats a l'església de la pròpia confraria. Sembla una referència explícita a aquesta realitat de l'any 1817 la vuitena estrofa dels goigs que li són indubtablement deguts, on podem llegir:

 Las nostras tres confrarias
 han ja fet las quaranta oras
 y han clamat ab veus sonoras
 las llurs penas y agonias.
 De Vós, Senyor, alegrias
 espéran ab anzietat".


  1. Totes les pesies estudiades en aquest apartat són conservades a l'AG, docs. 645 i 933 (ant. 645bis).
  2. Nota a l'estrofa LXX.
  3. AG, llig. 708.
  4. Veg. la poesia amorosa en sard de Bartomeu Simon publicada dins ARMANGUÉ 1994a.
  5. BComA, ms. 53A, "Manoscritti e memorie del Canonico Antonio Michele Urgias, del titolo della Speranza. 1818. Tomo Primo", ff. 17-25.
  6. BComA, ms. 4, "Delitala Giuseppe Alberto [1778-1800]".
  7. BComA, ms. 43, M. L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, antica e moderna, f. 10r.
  8. Vegeu-la íntegrament transcrita al nostre Apèndix 5.