La tradició catalana - Llibre primer/Capítol VIII

Sou a «Capítol VIII»
La tradició catalana - Llibre primer


CAPÍTOL VIII
La vida de regió afavoreix la moralitat social
E
ls principis de la creencia són la basa de la moralitat de la vida d'un poble. En el desenrotllament del valor ètic d'un país tindràn indubtablement eficacia altres influencies, mes la basa, el gènesis, la llevor essencial, és indubtable que és la creencia sencerament seguida. En l'ordre especulatiu, en un sistema filosòfic, l'ètica dependeix de la teodicea, i la traducció pràctica d'aquest enllaç relluu en la vida d'un poble. Si el Regionalisme, doncs, com havem provat, afavoreix els principis de la creencia, igualment fomentarà la moralitat social fent florir en el sí de la ciutadania aquells nobilíssims sentiments que, plantats pel Criador en la naturalesa racional, no solament l'embelleixen, sinó que fan armònica la vida del social consorci.

Ja sabem que, parlant d'una manera absoluta, la voluntat humana, mentres serva la llibertat, és sempre capaç de moralitat, i sos actes, de consegüent, provenen i reben la direcció de l'enteniment de l'home, superior per sa naturalesa espiritual a totes les condicions externes en que dèu viure. Precisament les accions heroiques dels homes són generalment practicades en condicions adverses, i aqueixa mateixa contrarietat externa augmenta la sublimitat de la virtut. L'alzina de l'antic poeta, que, plantada en un roqueral, destroçada pels vents i per la mà de l'home, trau la brosta més rica i galana, és l'imatge de l'home, qui floreix en la virtut en mig de les contradiccions i dificultats.
Mes el Summo Ordenador de l'humana societat, segons l'ensenyança de la divinal Escriptura, tot ho disposa suaviter, i amb número, pes i mida. No destina tots els homes a hèroes, no vol que sía cosa comuna i corrent la sublim violencia; sinó que amb foments naturals crida a la flaca voluntat humana per seguir el recte camí del ben obrar i atènyer el nostre darrer fí. L'aplanar montanyes i omplir les fondes valls per fer el camí més suau, l'endolcir el dever per facilitar el sacrifici que amb sí porta, és conducta general del bon Déu en el govern de la nostra naturalesa.
La vida regional és condició favorable a la virtut, és el medi en que d'una manera més esplendent se manifesta i multiplica l'esperit; al revés, observeu com la tendencia, anomenada avui naturalista, o sía la vida carnal, tant en la forma literaria com en la pràctica, cerca els grans centres, viu i prospera al fetor de les clavegueres, i no sab respirar l'aire puríssim embalsamat per la flor de l'espígol i de la farigola. Els dolcíssims sentiments naturals, afavorits per l'influencia regional; l'excitació continua que la llar i la patria exerceixen sobre l'home qui porta vida regionalista, són una condició de moralitat, que basta contraposar a l'influencia dels moderns centres babèlics, feix d'homes sens cap lligam espiritual entre ells, units solament, generalment parlant, per estímuls materials i egoistes, per comprovar que la força de les circumstancies en l'un cas i en l'altre, que l'impuls que comunica a l'home la vida regional, o el que reb de la vida artificial creada per raons polítiques i concentrada en un sol punt, són oposats per diametrum; i que, per lo tant, si en el primer cas la planta de la virtut troba una terra ben disposta, en el segon el vici la troba també de gran fecunditat. Observeu com en els paíssos que serven la forma regional, se troba generalment morigeració en les costums; ningú parla de costums patriarcals en els grans centres polítics moderns, i qualsevol qui s'hi pari compendrà com són dues coses antitètiques i inconciliables, I és precís fixar-se en el sentit de la paraula patriarcal, que és mot enterament regionalista, i que manifesta el concepte d'aquesta forma social en el sentit que nosaltres l'havem explicat. Mes ¿és possible, dirà tal volta algú, judicant-nos excessivament crèduls, la vida patriarcal en una època de civilització avançada? La complicació que en la manera d'ésser de la població porta l'interès mercantil i industrial, ¿és compatible amb la forma familiar? ¿Pot reviure l'antiga forma gentilicia? Es indubtable que la naturalesa condueix poderosament als homes a formar membres organitzats del gran cos social, membres vius, qual raó d'ésser no's funda en raons de valor material, sinó espiritual, i que, per lo tant, tenen una consistencia, duració i suavitat superiors a lo que ix tant sols del càlcul dels homes o bé del mercantilisme. Atenent al passat, havem de preparar l'esdevenidor. Les societats ja caigudes qui lograren llarga existencia i vida noble, els paíssos qui tingueren vera civilització, quals progressos encara ara estudiem, trobem que estaven formats, no del conjunt d'innumerables individuus sens lligam que'ls fes terra apta pel conreu i per l'edificació, com el sorral del modern individualisme egoista i xorc, masses fàcils d'ésser regirades per les passions socials que anomenem revolucions; sinó que l'entitat social, els homes, no eren grans d'arena movediços, ja que, units entre sí, formaven l'organisme social, en relació amb les circumstancies del temps i del país, i constituíen un terreno ferm, sobre del qual se podía edificar per llarg temps. Les antigues castes o gens, segons d'on se tracti, és clar que no podem pensar en restaurar-les; caigueren ja, no tenen cap consonancia amb les nostres costums; el Cristianisme les feu desaparèixer de la terra, i en lloc d'elles vingué lo que encara tenim, l'esperit regional, qui posseeix d'una manera molt més excel·lent lo bo que tenien aquelles antigues formes i no té els inconvenients d'elles; se funda en la naturalesa que Cristo vingué a restaurar; és, per lo tant, element unificador, dolcíssim, especie de caritat, i no té la duresa egoísta, avassalladora, de la casta i de la gens; puix la mateixa naturalesa ha cuidat de posar entre regió i regió relacions necessaries i imprescindibles, sens que hi hagi necessitats antitètiques entre elles.
Si Egipte i Roma i altres societats i nacions nobilíssimes visqueren llargs sigles; si podem en elles contemplar generacions il·lustrades i sòlides; si la disciplina de les humanes facultats arribà a una certa perfecció, solidant-se les institucions socials, se dèu a l'organisme intern d'aquelles societats, qui les preservava d'aquesta continua mudança i falta de fixesa dels pobles moderns, i dins poc temps fa paor que ja ni pobles podràn ésser anomenats, sinó turbes. Mes aquells organismes, a la seva moda admirables, formats principalment pel dret positiu, devíen tenir existencia transitoria, portar entre ells relacions dures, difícils d'armonitzar, i a la fí parir un antagonisme entre homes i homes, ciutadans d'una mateixa patria, rompent l'inestimable unió que dèu regnar entre ía germanor humana.
Quan l'Esperit diví vingué a la terra, pels infinits mèrits de Cristo, per tornar a informar al món, els artificis formats per la política humana caigueren, reapareixent la naturalesa baix la protecció de la gracia divina, com a bona mare de l'humana societat. D'entre totes les èpoques de l'historia humana la que més pot ésser anomenada època regionalista per excel·lencia és l'Edat Mitjana. Fou temps d'una gran varietat i d'una admirable unitat: unitat en lo substancial i varietat en lo accidental; l'autoritat fou ungida i declarada especie de sacerdoci; les llibertats populars que cada terra criava eren també cosa sagrada i davallada de Déu, per lo qual l'antinomia moderna entre autoritat i llibertat que té al món en conflicte permanent, no existía; l'impuls agitador de les commocions socials i revolucions polítiques estava en gran manera contingut, essent garantía d'aqueix bé el regionalisme format baix l'influencia cristiana.
La consideració de la forma regional tot-d'una fa veure la major facilitat de resoldre en ella el gran problema de l'autoritat i la llibertat; el despotisme i l'anarquía prosperen amb preferencia en les grans unitats; i en èpoques de debilitat, com la nostra, en que falta un vigorós element que informi la societat, té més facilitat de viure una comunitat reduida, que no les extensíssimes que amen els uniformistes. Un gran cos per viure i treballar demana un gran esperit; i aqueix avui día ¿aon se troba?
La moralitat social és la sanitat de la vida social; la corrupció ve després de la descomposició; desorganització i corrupció volen dir lo mateix; l'organisme social antic gairebé es pot dir que ha desaparegut; per lo qual dèu treballar-se en fer reviure l'instint social, i aqueix sempre persevera més fàcilment en la regió; i si ha mort, rebrota sobre l'arrel. Quan un arbre s'és assecat, no espereu que les branques treguin nous brots: l'arrel és La que guarda la vida; així, quan l'edifici polític perd la virtut, devem cercar-la en les arrels permanents de la vida civil entre'ls homes: la regió i la religió.