La tradició catalana - Llibre primer/Capítol VII

CAPÍTOL VII

La llengua de l'oració

E

s molt gran la semblança que hi ha entre la poesía i l'oració: són ambdues especies d'un mateix genero, si de la segona mentalment abstraem l'influencia sobrenatural i divina. Els sants de gran oració han sigut grans poetes: així veiem en l'Antic Testament a Moisès i a David, homes qui, segons la Sagrada Escriptura, eren grans amics de Déu, arribar en sa contemplació a parlar-li cara a cara, i al mateix temps deixar escrits càntics d'eterna hermosura; i en el temps de la Llei de gracia són innumerables els que podríem anomenar, bastant recordar a Sant Bernat, Sant Francesc, Sant Joan de la Creu, i les verges Teresa de Jesús i Rosa de Lima, ànimes totes de tant valenta oració com força poètica. Doncs bé, ningú dubtarà que la llengua propria, natural i adequada de la poesía és la llengua materna del poeta; ni ningú deu tampoc dubtar que la llengua propria i adequada per orar és la natural de l'orador. I comencem per aqueix argument que podríem qualificar d'experimental, perquè'ls catalans tenim a la vista, amb una evidencia que no admet rèplica, que les facultats poètiques d'un poble es manifesten en tota la seva extensió a l'usar la llengua propria; que estan encongides i aminorades si l'instrument d'expressió és un idioma foraster, per conegut, ric i apropriat que sía a la poesía en general. En la llengua vulgar tothom hi canta: desde'l glosador qui no sab lletra, fins a l'home acadèmic qui s'inspira en els texts hebraics, grecs i llatins; al primer se li assecarà la dèu poètica si perd la llengua que maneja amb més habilitat i gracia que'ls mateixos lletrats, i fins el segón perdrà molt a l'expressar en altre idioma les poètiques concepcions de sa fantasía i els delicats sentiments de son cor. No sabem cap català qui hagi volat molt alt en el cel de la poesía, servint-se d'ales em manllevades, és a dir, de la llengua castellana; de segur que'l mateix mossèn Verdaguer no fóra tant admirable poeta com és, si no poetisés en català. L'instint natural ha portat als poetes d'aquesta terra a cantar en la nostra llengua, i l'instint mai falla.

Això, que és evident en la poesía, no ho és menos en l'oració. Encara més: la llengua natural i propria és imprescindible en l'oració. Pensa tal volta la piadosa donzella que fa les oracions en castellà, i sens adonar-se'n les fa en català. Perquè la gent de moda resa en idioma foraster, ella també ho fa; mes tingueu per segur que son pensament és català, que'ls sentiments i idees que son cor engendra en el reculliment d'esperit, se vesteixen de les paraules de la llengua en que habitualment parla. No és tant fàcil falsificar l'interior com l'exterior de l'home; la paraula de la llengua no costa de dir-la en castellà; mes un enteniment qui ha vingut a la vida racional, qui desde'l principi ha exercitat la raó, qui de continuu encara l'exerceix en català, és català; i, per lo tant, segons l'antic principi filosòfic, generat sibi simile, això és, son verb mental en català. L'oració cristiana és més del cor que de la boca, és un moviment de l'esperit, una operació de l'ànima, per lo qual son vestit, això és, la manifestació d'ella, dèu ésser lo més lleuger possible per que no impideixi cap de sos moviments naturals ni destorbi ses hermoses formes. L'oració en llengua estranya, doncs, sempre serà freda; podrà vestir-se de paraules elegants, és a dir, podrà tenir les condicions amb que'l Sagrat Evangeli caracteritza l'oració dels gentils, l'elegancia i prolixitat, mes com ella també serà purament exterior, no serà la senzilla i pura paraula del cor amb que Jesucrist ens ensenya d'orar. Es més fàcil deturar el moviment de l'esperit, que no pas fer-li cambiar aquell que és propri de sa naturalesa; així la conseqüencia de la costum de pregar en llengua forastera és, la major part de les vegades, un refredament de la pietat, la superficialitat de la devoció i un debilitament de la vida interior. Aleshores l'oració no és reflexiva; careix de la vehemencia d'afectes que deuen acompanyar-la; no estampa en l'ànima una impressió duradera; no és, en una paraula, la flor olorosíssima que naix espontaniament en la terra de nostre cor vivificada pels raigs del sol de Justicia, Cristo Senyor Nostre, sinó la flor exòtica que compreu al jardiner vinguda d'altres paíssos, tal volta fina i elegant, mes sens olor ni vida i que prompte ha d'assecar-se.
Recordem sempre amb tendresa, com una demostració de fins a quin punt l'oració es lliga amb el país de l'home, aquell vers del psalm 136: Quomodo cantabimus canticum Domini in terra aliena? Els Profetes d'Israel, els verdaders adoradors de Déu, trets de son país i transportats a Babilonia, penjaven ses arpes en els sàlzers de prop del riu, i sa llengua, encastada al paladar, no podía articular les dolces oracions amb que alabaven a Jehovà en la llengua dels Pares. La prova més forta del descastament d'un home és que digui les oracions en llengua estranya; son esperit ha d'haver tingut una nova generació. Vells havem trobat, extrangers, mes vivint de molt temps en nostre país, haver oblidat ja la llengua de sa patria, i, no obstant, pronunciar encara en ella ses oracions fins a l'hora de la mort. La llengua que havem mamat juntament amb la llet de la mare, té la proprietat de despertar a l'esperit ensopit, il·luminant-lo i escalfant al cor. Un día trobàrem ajegut en terra un home a qui un altre en baralles havia donat una ganivetada al costat; semblava que anava a finar, i l'exhortàrem en català sens que ell donés la menor senyal de tornar en sí, quan havent-nos dit els circumstants que era francès, li parlàrem en aquesta llengua a fí de donar-li l'absolució, i al moment aquell esperit se desvetllà, ens respongué amb efusió de l'ànima, i si bé amb feble veu, ens manifestà els seus sentiments cristians. Dit subjecte, qui després curà de la ferida, parlava en català tant bé com nosaltres, mes en les angunies i tenebres d'aquella hora, sols quedà il·luminat oint la paraula de vida en la nativa llengua. I és perquè a Déu devem parlar-li sens careta; la comunicació d'esperits en que consisteix l'oració, ha de fer-se d'una manera immediata, sens cosa intermitja, sens embarràs de cap mena: l'un ha de juntar-se amb l'altre, i, per lo tant, ha de quedar naturalment espelit tot element estrany; s'atura aleshores la llengua de l'oratoria i comença l'ingenuo parlar de la naturalesa.

E ma boca llavors no sab mentir ni ment.
Puix surten mas raons del centre de mon pit.

Tal volta els devots i devotes de moda, avesats a una certa pietat coquetona i elegant, troben nostres idees massa radicals i nostre parlar massa dur; mes els supliquem sobretot la reflexió, i que parin compte en lo manifestat en un dels capítols anteriors, sobre la necessitat de fer encaixar la naturalesa amb la gracia, per que la pietat cristiana resulti sòlida i maciça, i si per nostra paraula no's convencen, oigan les següents sapientíssimes del bisbe de Solsona, Fra Pere de Puigmarí, en una de ses pastorals ensenyances: «Jesucrist... volgué que sos Apòstols tinguessin do de llengües, perquè les llengües s'acomodessin a les ànimes, i no les ànimes a les llengües, i ara va al revés, i per això s'hi fa tant poc fruit en la república Cristiana.» De consegüent, una de dues: o la teva ànima ha perdut ja la naturalesa catalana i s'ha castellanitzat o afrancesat, i, per lo tant, l'oració la fas naturalment en aquelles llengües, o no; en el primer cas prega enhorabona en llengua estrangera, perquè tu també ja ets extranger a Catalunya; en el segon, si vols aprofitar en la vida espiritual i cristiana, prega al Pare celestial en la llengua natural i materna.
Al principi havem parlat de la semblança entre la poesía i l'oració, i ara havem de tornar a la comparança. La melodía, tant en la poesía com en la música, significativa de la dolçor del sentiment, diu clarament que'l càntic surt del cor; doncs bé, escolteu vosaltres una congregació de fidels catalans qui ori en català i una altra qui pregui en llengua castellana, i observareu en el to dels primers una melodía tendríssima, i al revés, en els segons notareu una remor molt diferent. Estem segurs de que'ls poetes qui han cantat l'oració, mai s'han inspirat oint l'oració en llengua estranya. Doncs ¿a què ve que tant sovint en nostres iglesies, cada día més, oigam cantar i passar el Rosari en llengua castellana, resultant un rosari bilingüe, que té sa part de ridícol, o bé unes Avemaríes tant desastrosament castellanes que faríen fugir del temple als piadosos fills de Toledo o de Valladolid, si per cas les sentissin? Parli a Déu cada poble en la llengua que li és natural i propria, i aleshores no sols expressarà millor sos pensaments i afectes, sinó que'ls compendrà i sentirà millor ell mateix, ja que la paraula material contribueix tant a l'il·luminació intel·lectual de l'home. Sía el cristià dòcil als exemples i ensenyances de Déu, i si Ell ha volgut parlar a cada poble en la llengua que li era natural i propria, no vulgui el poble apartar-se d'aquesta divina ensenyança parlant al Senyor en llengua forastera.