La tradició catalana - Llibre primer/Capítol I
_(page_76_crop).jpg)
Si de totes les nacions cal parlar així, molt més tractant-se de la catalana, que en les dues èpoques més culminants de les nacions modernes, en lo que atany a l'esperit, ha engendrat dos filosops, és a dir, dos mestres d'esperit en el sentit profà de la paraula, d'una admirable força intel·lectual; en el temps esplendorós de la potencia racional dels escolàstics, el beato Ramon Lull, màrtir de la fe cristiana; i en la culta època del renaixement, l'admirable Lluis Vives, verdader doctor de la ciencia racional catòlica. Aquests dos homes, fonts abundoses, plenes d'aquell oxígeno que nutreix l'esperit, això és, la veritat, són derivacions del manantial patriòtic, que per llargs sigles ha fertilitzat la nostra terra, i que encara en les entranyes d'ella es conserva.
La riquesa nacional consisteix en produir, no en destruir, i en protegir els elements de vida que en son sí conté la terra. Mes l'esperit ja no és un element de vida, sinó la meteixa vida, fins al punt de que, al desaparèixer ell, desapareix la vida. La vida és l'acció, el moviment lliure i autònomo; la transformació passiva d'un país no és signe de vida, sinó de mort: com les mudances de la carn humana, un cop expelida l'ànima, són la
major prova de la mort de l'home. L'acció vital o moviment lliure d'un poble s'encamina a un fí, porta una direcció que li comunica l'esperit nacional, el qual no és altra cosa que'l pensament de tots els ciutadans que coincideixen entre sí. Quan no hi ha aquesta armonía de pensaments, no hi ha esperit nacional, ni vida nacional tampoc; perquè l'acció del cos social és nula, l'esperit pugna amb sí mateix; les divisions, verdadera senyal
de mort, gasten l'energia individual, i el poble ja no es poble, sinó turba.
En tres casos diferents te pots, doncs, trobar al considerar l'esperit d'una nació: Primer, que l'esperit s'hage perdut, i aleshores està també perdut el poble. Deixa'l estar; és com un foc un cop apagat, que encara que bufes no's tornarà a encendre. Segon, que hi hage discòrdia en el pensar; aleshores l'esperit nacional és malalt; no comptes amb una acció social robusta. Si per conseqüència de circumstancies especials ei poble és ric, les riqueses li serviran per a corrompre's més prompte. Diu el nostre Lluis Vives, amb singular penetració, que l'apetit del plaer és molt més fort després de situacions d'esperit aspres i violentes. Per 'xò les societats dominades per les divisions internes estàn assedegades de goig; exemple pots pendre'n del que passa avui, en que domina fa màxima de que'l país ha de governar-se per partits. Tota l'acció pública dels ciutadans espanyols consisteix en batre's per a poder arreplegar la poma suculenta de l'arbre del poder, plantat en la capital de la monarquia. En aquesta situació els estímuls són forts, mes la vida social és dèbil; i, com en certes malalties corporals, la fortalesa de l'estímul està en proporció amb la debilitat del cos. El tercer cas que pot trobar-se, a l'estudiar l'esperit d'un poble, és l'unanimitat en els ciutadans, que síen cor unum et anima una, i aleshores la vida social és perfecta, el poble robust, capaç de grans accions i de llarga vida.
El sentit comú basta per a escollir entre aquests dos casos diferents (llevat del primer) en que pot trobar-se la vida d'un poble. L'estat preferent és el d'unanimitat entre'ls ciutadans, l'unitat de pensament és condició necessària d'una civilització sòlida i durable; mes, no obstant, la generació moderna s'ha enamorat de la discòrdia, i fins té falta d'un punt comú aon dirigir sos esforços. Els catalanistes, actius restauradors del nostre poble, han sentit com instintivament la necessitat de l'unanimitat entre tots, i evitant tocar lo que'ls podría dividir, s'ocupen en preliminars. Mes aquesta tasca ha de tenir un terme; s'ha d'arribar a l'unum necessarium, al que'n podríem dir la forma substancial de la nació. Ens trobem amb una Catalunya espiritualista i cristiana; matar-li l'esperit és matar-la a ella mateixa; reforçar son esperit és augmentar sa potencia, fer sa acció més viva i fecunda. A Catalunya la va fer Déu, no l'han feta els homes; els homes sols poden desfer-la; si l'esperit de la patria viu, tindrem patria; si mor, morirà ella mateixa.
Fins ara tres són principalment les manifestacions de tendències reconstructives de la nació catalana: la dels poetes, la dels arqueòlegs i la dels llegistes. Els poetes alegren el cor amb sa cantadiça, fan estimable la pàtria a les multituds qui judiquen per les impresions que reben, i popularitzen els antics hèroes i les venerandes institucions indígenes, amb qual memoria peixen dolçament al poble. La poesía és, doncs, un plaer per
l'esperit, emperò no és son aliment; cap poble s'ha nutrit de sola poesía, com cap home es manté solament de lleminadures. Els arqueòlegs són excel·lents auxiliars en l'obra de restauració; ens fan conèixer amb exactitud la vida dels nostres progenitors, llurs costums, habilitats, son gust artístic; mes l'estudi d'edificis i mobles, que és un factor important en el treball social del catalanisme, representa un element aprofitable, mes en gran manera transitori, puix edificis, mobles, vestits, armes, etc., cambíen com els temps que sicut vestimentum veterascent. Les lleis són la defensa de la patria, les formes de l'estructura de son cos vivent; qui amb violencia les toca, ataca la vida social, per lo qual llengua i lleis formen part de l'existencia personal de la nació. Mes com el brancam que porta el fruit i fa la bellesa de l'arbre, amb el temps per sí mateix s'asseca i en son lloc n'ix un altre, també les lleis a força d'anys
moren, sens que per 'xò moria la soca venerable que és la patria.
Tenim, doncs, molta gent ocupada en treballar en l'element variable i transitori, en les formes externes i visibles, en lo que'n podríem dir el cos venerable de la patria; mes de treballar en son esperit pocs se'n recorden. Alabem la bona calitat de la font i ens aprofitem de l'excel·lancia de ses aigües; estimem els
sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix als fills d'aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferencia i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que lo més necessari és fomentar la substància de la patria. La nova generació catalana sab aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes
sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d'augmentar-se, veiem cada día minvar el sagrat dipòsit de la patria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per la pràctica raça catalana. Els caràcters s'amotllen al figurí parisenc o madrileny lo mateix que'ls vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels
carrers de Barcelona s'ou al rústic carreter cantar malagueñas al sò de l'espetec de les xurriagues. Idees i sentiments, caràcters i costums, institucions i lleis, són, segons l'esperit de la nació, com la vegetació dels arbres és segons llur sava; y per 'xò al tractar-se de restaurar aquells elements de la societat catalana, és necessari abans de tot fomentar i educar l'esperit de la patria. Els qui educaren la nostra nació, hi tingueren
traça, segons unànim confessió dels qui l'han estudiada; pel qual, el verdader servidor de la patria, fugint de modes i d'estrangeres teories, ha de guarir els mals amb remeis de la terra que habitem. Si la duració dels sigles i el cambi de costums i del modo d'ésser del poble fan necessari reparar les antigues institucions, havem de buscar en la mateixa patria els medis de restauració; la vis medicatrix naturae la posseeixen les coses no sols físiques, sinó morals; i el sentit comú ensenya que un vestit ha d'apedaçar-se amb drap de la mateixa mena. Té la nació en sí mateixa forces restauradores, la vida refà les
continues perdues; mes la font de vida es l'ànima.