La tradició catalana - Llibre primer/Capítol II

CAPÍTOL II

Esperit cristià de la regió catalana

P

otser no hi ha cap altra nació tant entera i sòlidament cristiana com fou Catalunya. L'infusió de la gracia divina es feu en una raça forta, entenimentada i activa, per lo qual l'element humà, fecundat per aquell element diví, produí una virtut i energia que's desenrotllà en una organització resistent i armònica. Els grecs anomenen amb un mateix mot els conceptes d'energía i de virtut; i Aristòtil, en sa admirable teoría moral, pren per punt de partida l'activitat de l'ànim per a explicar les virtuts i els vicis. Mes l'activitat deu ésser educada; i la de la nostra raça fou governada i dirigida, fou fomentada i educada, desde que's pot dir poble català, per l'Iglesia, qui l'engendrà en les ombrfvoles valls del Pirineu. Tot-hom diu que Ripoll és el breçol de Catalunya, i canta el poeta que'ls reconquistadors

El niu pels pics ne pengen, on naix la nostra raça
breçada amb cants de monjos i al sò de roncs clarins.

L'objecte del cristianisme és netejar de vicis la naturalesa humana i enfortir-la i fecundar-la pel bé, il·luminant el seu enteniment amb una claror divina; de manera que quan un poble és influit per ell, el caràcter dels homes i dels usos i institucions són d'una admirable naturalitat. Per 'xò l'organització social de Catalunya és la recta interpretació de la naturalesa, ateses les condicions peculiars en que vivim. L'organització familiar és la patriarcal, compatible amb tot el progrés dels temps i la complicació que sempre importa una civilització ja antiga; les relacions entre marit i muller són les que tingueren ja entre sí Adam i Eva en els primers moments de la creació del nostre llinatge sobre la terra, i l'autoritat del pare és plena i divina, sens limitació llegislativa, puix el mateix Decàleg cap n'hi imposà al llegislar sobre aquest punt, perquè com deia en Permanyer, el vell, ja se'n cuidà de posar-la en son cor la mateixa naturalesa. L'organització de la familia catalana és la verdadera organització cristiana, perquè és l'eterna, la natural, la que desde'l principi inspirà el Summo Llegislador de l'humana naturalesa. També és admirable en nostre país l'organització del domini de la terra; no nega el principi de la proprietat individual, i no obstant, satisfà el dogma de que la terra ha sigut criada per a tots els homes, i que aqueixos l'han de dominar. Els drets del domini, repartits entre molts, fan que tots síen senyors, ennoblint així amb la califat senyorial fins als més humils pagesos qui reguen la terra amb la suor de llurs fronts.
Aqueix sant principi del cristianisme de l'ennobliment de l'home per son treball, l'ha professat Catalunya fins en època en que la preocupació, nascuda de la condició dels temps, no tenía per nobles més que als qui seguíen la professió de les armes o d'ells descendíen. Els mercaders i menestrals catalans, en la vida social i política, representaven un paper important i no amagaven la cara davant del més poderós prohom de l'aristocracia; i aqueixa no's desdenyava d'alternar amb aquells honrats ciutadans, segons encara es recorden els qui guarden memoria de l'estat del país abans que fos invadit per la borda democracia nascuda de la Revolució Francesa. Respecte de si la llegislació té esperit cristià, basta recordar que'l dret de l'Iglesia, el dret canònic, és supletori en ella; i totes i qualsevol de ses disposicions germinaren i nasqueren baix la suau calor de la religió, perpetua educadora de la nostra gent. Cristo, restaurador de la naturalesa, és el cor de la nació catalana, i al suau i ordenat ritme de sa sabiduría i amor se movíen els fundadors i pares de nostre poble. Tal volta algú dirà que'l mateix succeí en les demés nacions que aparegueren en la reconquista, i a sa manera és cert; mes enlloc l'organització social, corresponent la naturalesa a la gracia, es desenrotllà amb tanta fidelitat, seguint els eterns camins de la perfecció de la familia humana, segons modernament ha reconegut l'estranger Le Play, veritable mestre, universalment apreciat, en les disciplines econòmiques i socials.
Puix que la vida pràctica social era natural i cristiana, devia també ésser-ho el pensament català. No és ara ocasió d'entrar en tal materia, ja ho farem després; mes la cosa és per sí tant evident per qui tinga tant sols un rudimentari coneixement de nostra literatura, que no cal parlar-ne. Tots els grans pensadors catalans fins a nostres dies, han sigut pensadors cristians; si algú ha relliscat en l'heretgía, com Arnau de Vilanova, la cosa no ha passat d'un somni d'un home qui es vol enlairar pels immensos horitzons de la contemplació, sens tenir prou fortes les ales dels principis de la divina revelació; mes l'heretgía, tantes vegades veína de Catalunya, mai s'és ficat dins ella, i si alguna volta ha arribat a penetrar-hi, lo caràcter dels naturals, enemics de tot deliri, ha fet inútil la temptativa. En aquells temps d'entusiasme religiós, en que les sectes d'il·luminats feien prossèlits fins en els pobles més piadosos, en Catalunya quasi rès lograren, i açò que la profunditat del sentiment religiós penetrava fins a la substancia de la terra. I és perquè Catalunya era molt de veres i molt pràcticament cristiana. No sabem lo que succeirà amb la contemporania Masonería; mes a nostre parer, els prossèlits que fa, no són entre catalans castiços, sinó principalment entre aquella gent lleugera, enamoradiça de tot lo nou, a qui agrada ser mona dels estrangers, incapaços de compendre l'excel·lencia de llur llinatge i ignorants de sa historia.
Si en aquest punt aplicam el gran principi aristotèlic de que les operacions són de la mateixa naturalesa que'l subjecte qui les executa, havem de proclamar que molt cristià dèu ésser l'esperit de la nació catalana quan de tal manera ho són les institucions que d'ell deriven, les manifestacions que'l tradueixen i tal la força de resistencia a tot lo que'l contraría.
Mes vingam ja a una altra manifestació de l'esperit nacional, tal volta més humil, però no menys verídica; considerem el pensament català, no ja en les importants institucions socials o bé en els il·lustres i elevats pensadors, qui foren far dels nostres passats, sinó en el poble qui parla com sent i sent com creu; esbrinem el pensament del poble, interroguem la sabiduría popular i examinem el que ara, batejat amb un nom de fòra casa, ne diuen el Folk-Lore, i veurem ja no solament les eternes creencies i les piadoses pràctiques, les virtuts morals i les teològiques, sinó fins la devoció més tendre i al mateix temps més sòlida. Qui examine sens preocupació els grans caixons on té col·leccionades les màximes, sentencies i refrans de nostre poble, el Sr. D. Mariàn Aguiló, benemèrit del país, més encara que bibliotecari de l'Universitat, bibliotecari i arxiver de la sabiduría del poble català; qui puga assaborir nostres cançons, és a dir, qui conega la filosofía i la poesía del nostre poble, que aquell poeta i literat ha recullit amb devoció filial, al conèixer el pensament, els sentiments i els gustos de Catalunya, per força haurà de confessar que'l nostre esperit nacional és enterament cristià. Els més sublims misteris i atributs de la Divinitat, la gran missió de Cristo, la tendríssima intercessió de la Verge Maria, en una paraula, tot lo més alt i més pràctic d'eixa filosofía humana i divina, que'n diem el cristianisme, els antics gnòmics, mestres de la patria, ho ensenyaren al poble amb fórmules senzilles i naturals, o bé brotaren del sí de nostra raça deificada, com a hermosos fruits d'un arbre de bona sava. L'Orfeu català fou Cristo.
Les variacions del temps poden minvar aquesta magnífica florescencia de nostra terra; mes mentre el ric caudal de l'esperit persevere, l'arbre de la patria serà com el d'Horaci que, variant les estacions, perd la fulla, mes és per quedar-se'n vestit d'altra de nova, igual, però més hermosa. Convé, doncs, servar i fomentar l'esperit, que és la substancia de la patria. La substancia fa la cosa: perdent-se aquella es perd aquesta; per lo qual si l'esperit català es dissipava quedaría també desvanescuda la patria. Un nou esperit faria un nou poble; l'un sería la successió de l'altre; mes no fóra el mateix; la casa sería idèntica, mes l'estadant divers, portaría tal volta els mateixos vestits i joies de la mare patria, mes no fóra la nostra mare, la qui ens ha donat el ser social que tenim. Si aqueixos ridículs constructors de nacions, qui volen formar pobles amb l'eficacia de sa paraula, segons l'ideal que s'han format en llur magí; si aqueixos llegisladors qui, al dictar lleis, no tenen en compte el poble qui les ha de practicar, sinó tant solament a sí mateixos; si, sobretot, els qui estan posseíts d'un esperit destructor i estèril, volguessen infundir a la nostra patria l'esperit nihilista que respiren, si reeixissen en sa empresa, destruit l'antic esperit català i infundit el nou, tindríem en realitat una transubstanciació de la patria. Mes com els tals no posseeixen una verdadera substancia, essent una pura privació, plena de personals concupiscencies, el que'ns quedaría fóra un nom buid de tota realitat, la supressió dels sentiments patriòtics, o sía la fraternitat universal igual a zero.