La tradició catalana - Llibre primer/Capítol III
_(page_35_crop).jpg)
L'Iglesia és regionalista perquè és eterna. Els organismes polítics, els Estats, se fan i desfàn segons les circumstancies, fins se'ls constitueix en congressos diplomàtics, per lo qual llur duració és sempre limitada, i al desfer-se, reapareixen les antigues nacions, les unitats socials naturals formades, no en congressos, ni en dietes d'homes d'Estat, sinó en els eternals consells de la Providencia divina. Per això ja la difusió evangèlica es feu no tenint en compte els estats polítics, sinó les diverses gents o nacions, i predicà no als súbdits de l'mperi
romà o de l'imperi persa, sinó als fills de Corinto o de Roma, o de Tesalònica o d'Esmirna, o de Galacia. La religió, repetim altra volta, és una sobrenatural perfecció de la naturalesa, i per això cerca les entitats naturals més que les polítiques, és a dir, més la regió que l'Estat, perquè és divinament naturalista. La constitució, donada a son eternal imperi per Nostre Senyor Jesucrist, s'adapta admirablement a aquest principi. En primer lloc sa Llei és la Llei natural amb poquíssím més, com ensenya Sant Tomàs, i l'externa organització de l'Iglesia és una immensa federació d'iglesies, formant una sola iglesia; llur autoritat és exercida per una multitut innumerable de prínceps, existint, no obstant, el Vicari del diví Fundador, verdader Príncep de tot l'univers, essent son domini imatge d'Aquell qui abarca totes les forces de la Creació, Cada bisbe és soberà en certa manera en son bisbat, posseeix els atributs i drets de la soberanía, ensenya, llegisla, judica, castiga, premia i governa. Es cert que ell és súbdit d'un altre, de qui reb territori i súbdits; mes els dits drets els té en virtut de sa propria autoritat, no per concessió de l'Iglesia, sinó per lo que'n podríem dir la carta de fundació de la mateixa Iglesia, otorgada per l'autoritat de Jesucrist.
D'aquí resulta una cosa admirable que mai s'és vist en la vida civil de les nacions: el ciutadà de l'Iglesia Universal, qui té un verdader caràcter cosmopolita, qui és conciutadà i correligionari d'homes de totes les races i de totes les llengües, qui pot viure la vida religiosa que professa en totes i qualsevol de les parts del món, en totes i qualsevol de les nacions de la terra; no obstant, no necessita sortir per res del reco aont és
nat per satisfer totes les necessitats de son esperit. La vida religiosa, el cristià, en qualsevol estat que professi, pot seguir-la en tots sos graus i perfeccions sens sortir del bisbat a que pertany. Allí es completa aquesta vida íntima de la conciencia humana, allí pot satisfer les més elevades i nobles aspiracions de son esperit envers el Criador i Redemptor: l'Iglesia benignament s'atempera a les condicions particulars, regionalistes de cada afrau. La gracia divina és una, com Déu de qui procedeix i deriva, mes com els homes són diversos, se revesteix en les solemnitats externes que l'acompanyen, al distribuir-se per ministeri de l'Iglesia, de cerimonies i ritualitats en consonancia als paíssos diversos. Per tot arreu els sagraments són els mateixos, en qualsevol racional criatura produeixen els mateixos resultats; i no obstant, en les solemnitats que'ls acompanyen hi trobem una hermosa varietat que aconsola al cor, al veure la maternal condescendencia de l'Iglesia en tot lo que a sos fills pot complaure. Un és per tot arreu el matrimoni dels catòlics, mes les cerimonies que acompanyen sa celebració, les circumstancies que'l solemnisen són tant diverses com no's pot
explicar. I lo que diem del matrimoni podría gairebé dir-se dels altres sagraments. Fins en l'acte més sublim de la religió, fins en la celebració de l'augustissim sacrifici del Cos i de la Sang de Cristo, admet la Santa Iglesia Romana notables varietats entre'ls ritus, lo qual, sens destruir ni minvar l'unitat de l'Iglesia, satisfà a l'esperit humà, desitjós de retenir tot lo que s'avé a son gust, i sab que sos progenitors practicaren.
Fins podríem dir que cada regió eclesiàstica té son cerimonial i son còdic particular; i quan per circumstancies especials desapareix una d'aquestes hermoses varietats de la vida cristiana, l'Iglesia, encara que no sía més que com a recort, la conserva, no deixa perdre sa memoria, perquè la contemplació dels vinents pugui edificar-se i instruir-se en la faiçó de sentir la pietat que tingueren generacions que ja passaren, civilitzacions i corporacions qui han desaparegut de la terra. Els rituals diocessans són una evident prova de l'esperit regionalista de l'Iglesia, i l'examen d'aqueixos llibres litúrgics, nascuts en cada comarca de l'Iglesia, en la terra particular de cada bisbat, si bé baix l'influencia dels principis catòlics i de la rosada de la divina gràcia que del cel devalla, no emperò sortits de les deliberacions de les savies i venerables congregacions romanes, sinó engendrats perla devoció ardent de l'amata plebs de cada regió, l'examen o estudi d'ells, dic, constituiría un Folk-Lore eclesiàstic de gran edificació i il·lustració.
Mes ja no sols trobem l'esperit regionalista en aquestes ingenues i humils manifestacions de la pietat del poble, si bé autoritzades per la jerarquía de l'Iglesia; es troba també en la llegislació canònica, en la manera d'ésser governat tot el poble cristià. Admet l'Iglesia el dret consuetudinari que per sa naturalesa és essencialment regionalista, la costum prevaleix molt sovint sobre la llei escrita; i és un principi canònic universal que deuen ésser respectades les costums particulars de cada Iglesia. Les grans assamblees eclesiàstiques que anomenem Concilis, proven també aqueixa tendencia i principi de la religió cristiana. Reuneix rares vegades, sols per necessitats que atanyen a tot el llinatge humà, el Concili universal; però és amiga de que sovint se reuneixin concilis provincials, més encara sínodos o concilis diocessans; reconeixent que hi ha una vida religiosa en cada territori que per sí mateixa ha d'arreglar-se les coses, salva sempre l'autoritat i primacia del Vicari de Cristo. I, cosa particular, que prova lo que havem dit al principi, l'Iglesia no és, per regla general, amiga dels concilis nacionals, els quals, d'altra part, moltes vegades li han fet experimentar fondes amargures. Si exceptuem l'època en que's constitueixen els pobles, com en els temps visigòtics dels concilis toledans o en els actuals dels Estats Units, gairebé mai es troben concilis nacionals. Tot sovint la política, obra dels homes, pertorba la
religió; sempre la naturalesa, obra de Déu, es lliga amorosament amb l'Iglesia de Cristo. Molts concilis o assamblees eclesiàstiques nacionals han estat inspirats per la devoció al monarca més que a l'Iglesia; en cambi, els provincials i diocessans han fet florir en tota mena d'excel·lencies la vida religiosa i civil de les diferentes encontrades.
Potser algú preguntarà: doncs si tant ventatjosos són els Concilis provincials i sínodos diocessans, ¿per què durant tant temps, fins ara, no se n'han celebrat? Mes aquí cal respondre distingint: perquè si bé és cert que a Espanya, i per lo tant a Catalunya, feia molts anys que no s'havien vist tals concilis, emperò en Itàlia, Estats Units, Inglaterra, etc, se'n celebraven; i si en nostra nació no's reuníen no era pas per culpa de l'Iglesia. En efecte, l'Estat modern, que s'ha disfreçat de lliberal, és enemic de la verdadera llibertat, i sobretot, de la llibertat religiosa. Tota assamblea eclesiàstica li fa por, la cohibeix tant com pot, i en aquesta terra, de concilis sapientíssims, veiem, amb vergonya com a espanyols, amb alegría com a catòlics, que el Summo Pontífice ha d'estipular amb el Govern d'Espanya, en el Conveni de 1859, que aquest no posarà destorbs a la celebració de Sínodos diocessans; i que respecte dels Concilis provincials ja'n tractaràn en altra ocasió; disposició que fins molt recentment no s'ha complert. Vet-aquí l'ambició del poder central eclesiàstic: procurar la major vida i força possible en tots els membres del cos. Vet-aquí la tendancia del cessarisme o jacobinisme polític: confiscar la llibertat dels altres en son profit.
La sabiduría de l'Iglesia, doncs, assistida sempre per l'Esperit de Déu, sab interessar el cor de l'home, i amb finíssima penetració es val de tots els elements que poden influir sobre d'ell tant en lo més íntim de la vida religiosa, en lo més elevat dels sentiments, com en els adminícols externs, auxiliars, no obstant, poderosos de sa feconda acció. A l'home l'interessa l'home en general, però d'un modo més eficaç l'home de son país, pot ser consanguini seu, nascut en el mateix vilatge, parlant la seva mateixa llengua i la vida del qual està enllaçada amb els mateixos llocs i objectes que la seva. Les vides dels hèroes de la virtut i de la religió, això és, els sants, tenen per nosaltres un atractiu particular; mes els sants de la nostra terra els amem amb amor de germà, ens gloriem de sa gloria, i els pobles, per posseir llurs òssos, han sostingut plets i fins batalles. Doncs bé; la Santa Mare Iglesia té un santoral per cada bisbat, en el territori que aquest abarca són els sants d'aquell país més honrats, i en la parroquia que ha tingut la sort d'engendrar en Jesucrist a un tal hèroe, sa festa és superior a la del més gran doctor i fundador que venera l'Iglesia universal. El regionalisme resplandeix també en lo que atany a l'administració dels béns temporals de l'Iglesia; cada bisbat se'ls cuida per ell mateix, fins podem dir cada parroquia, fins cada corporació particular existent en ella, salva, no obstant, l'inspecció del Prelat, com a garantía de bon ordre i moralitat.
Creiem que queda clarament demostrat el regionalisme de l'Iglesia. Aquesta admirable institució de Déu ha realitzat en la terra un regionalisme ecumènic o universal, identificant-se perfectament amb cada país i comarca; si en l'ordre civil vol intentar-se igual forma, és necessari no sols l'estudi de l'Iglesia, sinó sa maternal calor, que és la devoció cristiana, la qual ha fet germinar tantes benèfiques institucions civils a favor del benestar del poble. La regió és el complement de la familia, i aquesta es desvaneix al faltar-li el vincle de la religió.