La tradició catalana/Introducció

INTRODUCCIÓ

A

quest estudi és la justificació d'un fet social que apareix per tota la faç de la civilitzada Europa d'una manera més o menys expressiva, essent la reproducció d'una llei històrica que altres cops s'ha complert en el món.

La llibertat i l'espontaneitat dels pobles no la pot matar una forma extrínseca produida per circumstancies temporals, ni l'aniquilen els falsos cànons d'una escola de filosops o sectaris qui s'hagen amparat del govern de la nació. Aquella forma o aquesta escola a son temps són expelits per la mateixa força vital de la societat, apareixent viu el ser nacional, desfent-se dels embolcalls que l'impedien sa natural positura. El que semblava font de vida s'és assecat, com queda apagada una roda de focs d'artifici després de delectar per poca estona; i l'etern foc de la patria, com brasa després de bufada la cendra, torna a espargir la calor mai apagada. L'uniformisme és sempre una situació violenta i, per lo tant, de poca durada, i l'uniformisme nascut a França, que té sa expressió adequada, en l'ordre racional, en la superficial i insubstancial Enciclopedia, que volía reduir a poques fórmules tot l'humà saber, és encara de sí un uniformisme més fluix, mancat de tota finalitat grandiosa; tret d'ésser sots les ordes de Déu, el torb desencadenat i destructor que devía cambiar l'estat del món. L'uniformisme modern té, doncs, solament un valor negatiu, per lo qual, complerta ja la seva missió, dèu desaparèixer i sortir altre cop la forma regional, expressió de la vida normal, suau i fecunda d'una societat civilitzada.

Illa reviviscunt quae mortificata fuerunt.

Vivere non possunt, quae mortua nata fuerunt.

L'actual uniformisme es desvaneixerà; mes ¿la Regió té prou forces per a ser el motllo social de la gent moderna? ¿Té força de vida aquesta forma característica de generacions passades? ¿Té el nostre poble un verdader ser personal capaç de vida propria? Si al poble català pot aplicàr-se-li el concepte de persona, això és, si és, com deien els antics escolàstics: indivisum a se et divisum ab aliis, si és un individuu racional amb voluntat i intel·ligencia propries, ningú pot negar-li el dret de viure.

La demostració d'això és l'objecte que'ns proposem en aquest llibre. Es, doncs, aquest una especie de psicología nacional, estudiar el geni de la terra, l'aplicació del nosce te ipsum, principi de ben obrar i de savia i discreta conducta, lo mateix que en l'ordre individual, en l'ordre social.

No anirem corrent per diferents climes a veure les institucions que aquí podrien adoptar-se; el nostre objecte és molt més humil, mes ens apar en gran manera necessari i condició indispensable per a que'l Regionalisme català resulti una cosa seria i durable: és l'estudi d'aquesta persona moral, poble català, en ses facultats, manifestació activa de sa propria essencia.

Ens havem proposat l'atenta observació de l'element ètic i de l'element racional de la nostra gent; deixant l'element econòmic que completa la vida d'un poble, perquè d'una part no és el tal estudi de la nostra competencia, i ademés són avui molts els qui, per amor patri i per l'estímul del propri interès, a ell se dediquen. L'educació del principi ètic i del principi racional d'un poble ha sigut sempre la causa eficient de sa grandesa, i augmenta sa valua en lo íntim i essencial; de manera que si nosaltres logréssem cridar l'atenció del públic, atent per regla general tant sols al que's veu i es toca, sobre aquest punt, pensaríem haver fet un gran servei a la pàtria. Tal volta algú creurà que en aquestes pàgines surt massa l'Iglesia; mes la cosa no té remei. Catalunya i Iglesia són dues coses en el passat de nostra terra que és impossible destriar-les; són dos ingredients que lligaren tant bé fins a formar la patria; i si algú volgués renegar de l'Iglesia no dubti que al mateix temps hauria de renegar de la patria. Ademés, el nostre estudi es funda molt en la Naturalesa i fuig dels artificis polítics; i l'observació de la Naturalesa, tant moral com física, manifesta sempre vivent i robusta l'acció divina. El principi racional reflexa la creença, per la qual és fecundat, com el mar retrau, com un immens mirall, els clarejants raigs solars que engendren l'evaporació, principi de la fecunditat de la terra.

No és el present un estudi sobre'ls origens de la civilització catalana, en l'època de sa plenitud, i de la que fins ara els actuals catalans participam, no és un treball de microscopi per a discernir les cèl·lules de la musculatura nacional; és l'observació i contemplació silenciosa de la faç de Catalunya a fí de determinar son tipo per a que ningú pretenga deformar-lo.
Formaràn aquest volum dos llibres, essent tal divisió molt justificada; en el primer farem la crítica de la pràctica de la vida regional, especialment en la nostra gent, la compararem amb la vida de l'Iglesia; estudiarem son íntim enllaç amb la Naturalesa, i la fecunditat pel bé que li és propria i tenint en compte les circumstancies de la vida social i política contemporania, creiem que'l lector se convencerà de la necessitat de preparar el retorn, sempre tenint en compte La manera d'ésser dels temps moderns, a una vida pública en la que'ls sentiments naturals prevaleixen i reprimeixen les furioses concupiscencies que avui día són el motor de la vida política. El segón llibre serà un estudi del pensament català, sa corrent fecundant a través de les generacions passades; la determinació de sos distintius, l'apreciació de sa força, serà buscar la generació interna de la forma externa de la nostra regió, puix l'element racional és sempre el que determina l'element ètic, com l'enteniment guía, il·luminant i movent, la voluntat. Faràn, doncs, un díptic, que a ésser pintat per una mà hàbil, sería el quadro encisador de la vida íntima de la nostra regió; escriurem, com en dues taules, lo que'n podríem dir la Llei que governa el ritme vital de la patria. Sens llevat no's pot pastar. Alguns compatricis qui s'han dedicat a estudis socials sobre la nostra patria catalana amb el lloable desig de donar-li una vida esplendent, semblant-los tal volta que'ls elements substancials que'n formaven l'essencia eren ja antiquats, han prescindit d'ells i han cregut que la llibertat era, com una vara de fada, instrument suficient per a fer reaparèixer dintre'l concert de les nacions que tenen vida propria la nostra estimada patria. No costa tant poc el fer les coses. La filosofia ensenya que la llibertat és una condició, és una manera d'ésser, no un ser real i positiu, i per 'xò veiem el resultat nulo, purament negatiu, d'una civilització que pren per principi fecundant la llibertat, sens cuidar-se de rès més. També nosaltres amam de tot cor la llibertat i donam gracies a Déu d'haver-nos fet nàixer en una terra aon aquella tingué vida robusta; mes sabem que la llibertat, usant un terme intraduible de l'escola, se habet ad opposita, és a dir, que serà segons per on tire, o, més ben dit, serà segons sía el ser social qui l'exercite. L'individualisme particularista és, en sociología, lo que'l panteísme en filosofía; és aquest una forma honesta de negar l'existencia del Ser diví, aquell una teoría brillant per a destruir el Ser social.
Siam positivistes de debò, veritables observadors de nosaltres mateixos, i admetam la tradició nacional. Patria i tradició són una mateixa cosa pel ser racional; llevada la tradició, bé'n veiem sovint exemples, els conciutadans deixen d'ésser-ho, queda esborrat del Credo de la vida nacional l'article de la Comunió dels ciutadans; entre'ls passats i els presents, entre aquestos i els vinents no hi ha més relació que la de la carnal generació i d'una material juxta-posició. Gracies a Déu els actuals fills de Catalunya qui treballen en el gran obrador de l'intel·ligencia demostren amb els saborosos fruits de llur enginy sa nobilíssima tendencia. L'estudi de l'Historia i del Dret, de les Belles Arts i de la Poesía no són, generalment parlant, flors exòtiques nascudes de llevors estrangeres, sinó natural florescencia del venerable arbre de la patria. Catalunya era desconeguda dels catalans moderns, era una mare a la qui no's deixava criar en sos propris pits els fills qui eren donats a una dida forastera; sempre certament, l'amor a les coses de la terra visqué en el cor de respectables ciutadans, qui, com els jueus en la captivitat de Babilonia, miraven de guardar-lo pels seus descendents; però ara cada día va estudiant-se més el ser físic i moral de la nostra terra i amb mai interrompuda constancia cent plomes van escrivint el que'n podríem dir el llibre de la patria.

Hem sentit tots en les venes
com un bull de vi novell,
i hem oblidat fondes penes
cantant coses del temps vell ^[1].

Beneit sía l'esperit qui ha vingut a posar-se, extenent ses maternals ales, sobre l'actual caos social; perquè les aspiracions, o millor dit, les condicions de la revolta vida moderna poden fer perfecta lliga, ésser confortaries i purificades amb els principis vitals que informen encara el nostre ser nacional. Avergonyescas l'ignorant qui's crega que l'amor a Ta llibertat, que la consideració i les garantíes legals dels ciutadans són cosa moderna; gracies al renaixement català, als molts escriptors qui han popularitzat l'excel·lencia de la constitució civil i social de Catalunya, avui día ningú ignora que la nostra terra fou la més lliure del mon, com digué aquell bon rei; que, com escriu el Montaner ^[2], les gents de Catalunya e de Arago viuhen pus alts de cor, perquè amb llurs prínceps cascú pot parlar aytant com se meta en cor que parlar hi vulla, e aytantes hores ells escoltaran graciosament, e pus graciosa li respondran... E de altra part (dits prínceps) que cabalguen tots dies per les ciutats e viles e llochs, els mostren a llurs pobles; e si un hom o fembra pobre los crida, que tiraran la regna e'ls oyran e'ls daran tantost consell a llur necessitat. I no solament sab el català actual, que en son país la societat política no's componía d'oprimits i opresors en lo que pertoca a la política, sinó que fins en la distribució de la riquesa hi havía un equilibri, desconegut en els altres paísos, que s'acostava a aquella voluntaria i maravellosa aequatitas social a que l'apòstol de la caritat, amb la llum i el foc d'aquesta, volia fer pujar la societat cristiana. En efecte, el citat Montaner, tant coneixedor dels pobles de son temps, escriu que Catalunya ha comunament pus rich poble que negu poble que yo sapia ne haja vist de neguna provincia, si be les gents del mon la major part los fan pobres. Ver es que Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs homens senyalats, com ha en altres terres; mas la comunitat del poble es to pus benenant que poble del mon, e aqui viuhen mills e pus ordenadament en llur alberch ab llurs mullers e ab llurs fills, que poble que al mon sia.
La restauració de tots els elements permanents que integraven la vida del nostre país excita naturalment el desig de conseguir l'autonomía de Catalunya, Mai s'havia parlat tant de l'autonomia dels pobles i mai aquests han sigut menys autònomos que en els temps post-revolucionaris; el daurat servilisme de la moda, l'il·lusió causada per certs mots pretenciosos, mes de xorca influencia, la realitat d'una decadencia en el modo d'ésser passat i altres causes que no són ara del cas, despertaren el modern furor nihilista, un criminal odi parricida, una vana amor a les coses estrangeres; i la Llei nacional quedà gaire-bé esborrada. En aquest etimològic, clàssic i fecundo sentit devem tots ésser autonomistes; la pretensió de viure segons la propria Llei, quan aquesta existeix, i no subjectes a una llei forastera, és una nobilíssima aspiració que desgraciadament no tenen molts qui d'altra part amen a Catalunya. A lograr aquesta autonomía deuen dedicar-se tots els nostres esforços; mes l'autonomía d'un poble es funda en sa vida moral. Als pobles autònomos podem, en un cert sentit, aplicar aquelles paraules de les Divinals Escriptures: ipsi sibi sunt lex, porten sa Llei en llurs propries entranyes, i aquesta, com tota altra llei, enclou un principi racional i un principi ètic. L'estudiar, educar i fomentar aquests dos principis és refonamentar l'edifici de la nostra autonomía; ja sabem que pel filosop espiritualista, que pel creient cristià, els elements racional i moral són els meteixos essencialment en tot l'humà llinatge; mes aquest, en la vida transitòria que porta sobre la terra, fins que arribe a l'interminable eternitat, també en ses facultats essencials està subjecte a externes influencies que determinen la direcció d'aquelles i fins les caracteritzen. L'estudi d'aquests dos elements en la gent catalana, és, al nostre parer, condició necessaria de tot altre estudi regional, és basa de tota la construcció: per 'xò creiem que la publicació del present llibre té raó d'ésser, i sens pretensió de conseguir una anàlisis completa del ser moral de la nostra regió, pensem que ha d'encoratjar a qui tindrà més medis, més habilitat i més temps qué nosaltres per a fer aquesta obra d'amor patri. Els capítols que componen el primer llibre, en una forma més o menys modificada, en diverses ocasions, vegeren ja la llum pública; mes avui els presentam com a part integrant d'un més vast organisme racional.

L'objecte final pel que havem pres la ploma és la demostració de l'existencia d'un regionalisme català amb raó suficient de vida. Per 'xó havem posat per títol d'aquesta obra La Tradició Catalana. La tradició fa l'Iglesia; i tota iglesia, és a dir, qualsevol aplec d'homes amb unitat i perennitat de vida, suposa la tradició, com tot rosari suposa una cadena. Es aquest llibre, creiem, la veu de la tradició catalana, o sía l'expressió de l'esperit de la nostra gent, l'eco de la seva veu. La teoria ha gallejat molt de temps en el sí de l'il·lustrada societat moderna, ha dominat en ella d'una manera absoluta, i ha servit per a descompondre l'organisme natural de la societat; mes avui, enfront del paorós socialisme, la teoría, usant un vell mot mercantil, s'és abatuda, i al pensador despreocupat no li queda altre medi que la tradició o la desesperació. ¿Què significa l'aparició del Regionalisme, si aquest no vol ésser una cosa sens substancia i contraria a sí mateixa, sinó l'instint de conservació social que, desconfiant de la teoría, acut a la tradició? ¿Què és l'observació social de Le Play i de Taine i de tants altres moderns, sinó una especie d'estudi de la tradició? En l'orde ètic i racional, la tradició té més importancia que'l mateix poble; com el caudal d'aigües val més que'l rec per on aquestes discorren; els pobles desapareixen, mes son modo d'ésser social, l'art, la ciencia, la filosofia, els principis que desenrotllaren i la manera com els desenrotllaren, permaneixen i són eternament estudiats i estimats pels homes. Nosaltres havem seguit el sistema dels teòlegs, qui no s'acontenten d'exposar la tradició catòlica, sinó que aleguen testimonis qualificats d'ella; així també exposam els testimonis més famosos, la doctrina dels màxims doctors de la nostra gent. La dificultat és grossa tractant-se de la literatura catalana, que amb admirable precocitat avançà a l'imprempta, quedant després, per circumstancies ben sabudes, enterament arreconada; per 'xò planament confessem que la nostra obra no és completa, i com el famós Apeles no donava mai per acabats sos quadros, i els firmava Apelles pingebat, com si encara fossen en vía de terme, així nosaltres, amb moltíssima més raó que'l gran pintor, al donar a l'estampa el present volum tenim l'íntima creença de que no presentem el quadro complet, i sí sols les linies generals i típiques de la fesomía moral i intel·lectual de la gent catalana.

1. Collell, Sagramental, JOCS Florals de 1888.
2. Edició de Stuttgart, 1844.