La tradició catalana - Llibre primer/Capítol IX
_(page_64_crop).jpg)
Engendra, naturalment, la vida regional nobilíssims sentiments, que són com els lligams i tendrums que junten entre sí els membres del cos social i li donen força. Podem caracteritzar la vida en la regió com la forma adequada i natural de l'exercici de l'amor social, així com la concupiscencia es el conseqüent comú de la vida de centralització política. Es l'amor virtus unitiva, segons l'antiga màxima, i veurem ara com el regionalisme fomenta les diferentes branques d'aqueix dolcíssim principi unitiu de l'humana especie, que dèu ésser al mateix temps l'ordenador de les relacions socials.
La veritable, natural i constant amor de patria naix en la regió; fòra d'ella podrà produir-se un sentiment semblant a aquella afecció, una aproximació, mes no ella mateixa amb tota sa substancia, integritat i hermosura: Magis enim amamus quos nobis unit generationis origo, aut conversationis usus, aut aliquid hujusmodi, quam res quas solum nobis unit humanae naturae societas. Aqueix admirable text de Sant Tomàs [1] ens dóna amb claretat insuperable la gènesis dels sentiments patriòtics, dels quals és mare la naturalesa; amor d'una eficacia molt superior al que prové purament de la societat humana. El sentiment de patria que's cría en la regió té una verdadera semblança amb l'amor filial; és la patria verament la nostra mare, la causa de lo que som; en sa virtut estava continguda la nostra virtut com l'efecte en la causa; som lo que som perquè ella és lo que és; som, en realitat, el fruit d'ella, i com el fruit designa la bondat de l'arbre, així els naturals de la regió manifesten la virtut que ella posseeix. El gran principi de la solidaritat humana té raó d'ésser principalment en la vida regional; podem fàcilment quedar-nos amb la conciencia tranquila veient que a Madrid se fan disbarats, ens estarem amb les mans plegades perquè rès hi podem fer, els considerem res inter alios acta; mes si la cosa passa al costat de casa, si a nostres ulls se fan els disbarats, si d'una manera directa i immediata les nostres afeccions ne queden resentides, la conciencia no'ns deixarà tranquils, el sentiment de patria fort i vivíssim, imperatiu com un dever, perquè en realitat ho és, ens empenyerà a obrar destruint la torpíssima indiferencia del nostre esperit. Aquesta identificació entre l'home i la patria és el principi i causa de la fortalesa i constancia de l'amor que a l'última se li té, constituint-lo gairebé un instint que naturalment trobem en nosaltres, part espiritual i part material, que's nodreix dels sentiments, de les idees, de les costums, de la vista de les montanyes, costes, viles, etc., de la regió que'ns ha engendrat i en que havem viscut.
Aqueix sentiment instintiu és un principi civilitzador. Ell lliga a la terra la tribu vagant; fa florir l'esperit de familia; cría una tradició, verdadera veu docent de l'experiencia de les generacions passades; els fruits d'aquella terra han alimentat la seva vida corporal i sa religió perfecciona son esperit; per lo qual, identificat així amb la patria, l'amor d'ella és per l'home com un instint de conservació; la solidaritat i identificació és tant absoluta que és cosa naturalíssima que l'home mori per la patria. Es no conèixer la naturalesa humana pensar que'ls homes han d'amar i fer sacrificis per aqueixa idea abstracta de patria, per aqueixa mare desconeguda que és la patria en els sistemes unitaristes. Qui no coneix a sa mare no l'estima; si la coneix sols de nom, son amor és també molt superficial; i la mare patria en els dits sistemes és sols coneguda d'una manera gens a propòsit per inspirar amor.
Hi ha dos sentiments semblants al que estem descrivint, amb ell relacionats i que fàcilment se poden confondre amb el sentiment de patria. El sentiment humà, fundat en l'unitat de naturalesa entre'ls homes i que'ns lliga a tots els uns als altres, i el sentiment nacional, nascut de l'unitat de lleis o institucions fonamentals entre diferents pobles qui formen una nació. Ambdós són nobílíssims, devem conreuar-los amb amor; mes les relacions humanes, per ésser perfectes, necessiten ademés aqueix sentiment de patria, essencialment regionalista, que fixa la certa vaguedat del sentiment humà i dóna força al sentiment nacional. El sentiment de patria, per lo mateix que prové més immediatament de la naturalesa, que té encara molt d'instintiu, que's conserva i s'enforteix amb la pràctica de la vida, que no necessita raciocinis per ésser comprès, dèu ésser més conreuat en una època democràtica, en la que'l poble vol guiar-se més per sí mateix, i en que, per lo tant, l'influencia dels grans
principis és més dèbil, i el desig de gloria desapareix.
Per això diguérem anteriorment que les grans unitats polítiques han tingut raó d'ésser com a instruments de la Providencia de Déu en la civilització i cristianització del món; mes un cop el gran Pare de families de l'humana especie ha trencat les barreres que separaven homes d' homes, pobles de pobles, el sentiment humà, sobrenaturalitzat per la caritat cristiana, ha d'ésser la potencia civilitzadora i la que porti la Veritat fins als últims termes de la terra. Havem vist al gran Pontífix, qui seu en la cadira de Sant Pere, voler desfer-se de tota protecció política en les missions d'Orient, i avui, l'acció pontifical, segons lo que bonament se pot compendre, tira a espiritualitzar totalment el ministeri de la propagació evangèlica. Es cert que'l sentiment polític, que moltes vegades confonem amb l'amor de patria, té en determinades circumstancies una gran potencia; que l'historia ens mostra pobles, com el romà, en els qui aquest sentiment civilista ha estat revestit de gran noblesa i posseít d'una admirable fecunditat. L'amor a la ciutadania empengué a empreses heroiques, inspirà sacrificis i mantingué aquella civilització, precursora de la cristiana. Mes aqueix sentiment polític, potentíssim i avassallador en ocasions, potser té més el caràcter de passió, i per lo tant, així com posseeix una gran força, no té la duració ni la constancia del sentiment de patria nascut de la mateixa naturalesa. Interdum amor qui est ex aliqua passione, fit intensior amore qui est ex naturali origine... sed facilius transit [2]. Per això veiem ara, decaiguts els grans estats unitaris, reaparèixer l'amor regional, no sols en el poble, en el qual mai falla ni pot fallar, perquè sa vida està limitada a son afrau, sinó també en les grans intel·ligencies, més fàcils de quedar enlluernades per la resplandor de les polítiques unitats. Cada día veiem d'això nous síntomes, i no volem passar sens consignar-ne aquí un que no deixa de tenir la seva importancia. L'il·lustre historiador Mommsen [3], en sa Historia romana, deixant en els darrers volums donats a l'estampa la relació de les lluites entre la monarquia i la república com a ja bastant explicades, fa l'historia de les diferentes provincies del
gran imperi, cosa que fins ara ningú havía fet. Tothom se'n torna a casa; feliç resolució que salvà al fill pròdic i a molts d'altres; l'universalitat de l'amor no impedeix per rès l'amor al nostre recó; aqueix és el permanent, indestructible, dolcíssim i superior a tota variació, puix que naix de la mateixa naturalesa. El menyspreu de lo propri és sempre mala senyal, no devem mai fiar-nos dels partits qui tot ho volen anar a cercar fòra de casa; l'amor ben ordenada comença per sí mateix, i per això nosaltres no podem menos de saludar amb amor la tendencia a estudiar i restablir nostres coses, l'afició a la literatura, al dret, a l'industria o a la llengua del país.
¿De què's nodrirà el sentiment de patria en el català si li prenen totes aquestes coses? ¿D'aqueix concepte: patria espanyola? En primer lloc l'immensa majoría dels ciutadans ignora la significació de tal concepte; és cert que venturosament havem vist en algunes ocasions tots els pobles d'Espanya sacrificar-se i treballar per la patria comuna, mes això passa solament en circumstancies extraordinaries i per lo mateix rares, i ademés exigeix en les persones qui dins de les societats ocupen els primers llocs, unitat en el pensament i que'l poble els respecti. Avui, desgraciadament, no's troben aquestes dues circumstancies. L'unitat de pensament ha desaparegut, i potser fins el pensament; el ventre enfosqueix el cap; no són els homes capaços d'una patria ideal, no comprenen la missió providencial d'una nació, i, per lo tant, el sentiment nacional ha minvat terriblement; i si la jerarquía social ha perdut tal sentiment, no'l podrà tenir el poble, qui'l posseeix de rebot, fins quan se tracta d'una nació gloriosa. Ademés, el poble avui no té verdader respecte ni amor a la jerarquía, i, de consegüent, no podría rebre d'ella aqueix sentiment polític fins en el cas d'existir.
El senzill anàlisis del sentiment de patria que acabem de fer, creiem que és suficient per provar que si's vol altra vegada estrènyer aquest fortíssim vincle d'unió social, principi de benestar públic i de moralitat política, és necessari acudir a la regió. Els qui van contra d'aquesta, els qui voldrien destruir aqueix ver sentiment de patria, nascut de la regió, ens fan l'efecte d'un home qui, veient destruida una magnifica arbreda, treballés encara per arrencar les rabaces, que vives sota terra són capaces de treure brots i repoblar l'antic bosc. Si les actuals nacions volen veure altre cop reflorir el sentiment de patria, ho han de cercar per ministeri del regionalisme; de lo contrari, dissipat aquell nobilíssim sentiment, finirà sens remei: no és la regió l'enemiga de la patria comuna; al revés, d'ella reb sa substancia vital.