La mona de Pasqua

LA MONA DE PASQUA

Aquesta setmana ha quedat enclosa entre dues alegríes; la del diumenge passat y aquest altre que se'ns entra ab la Pasqua que's celebra avuy.
Rams y palmes, vestits nous, y crits y bullici en les iglesies, que, allí, entre l'onejar dels palmons destriant sos grills com les arestes d'or d'una estrella desfeta que no's pot arrodonir, lo sacsejar dels llorers esbargint aromes fortes, les volutes d'incens elevantse fins a la nau, cobrint lo temple ab una gassa olorosa y diàfana, produhía una magestuosa armonía de colors y de perfums que contrastava ab los crits turbulents d'aquella multitut infantil entregada a la expansió de la més viva alegría.

* * *

Després, reculliment, devoció y luxo; manifestacions de la moda que a les senyores els imposa un trajo per cada alegría, y gales y joyes per tota tristesa, sens contar una infinitat de capritxos que'ls hi presta per cambiar d'elegancia en altres actes, ja sían senzills ò seremoniosos.
Los carrers y plasses, concorreguts per una generació que's dirigia a visitar los monuments. Dames bellíssimes, gallardament compostes, que, a pesar de la solemnitat del dia, no dexavan tenir sossego als ulls que, en lloch de restar baxos y sumisos guaytant a terra, s'alsavan curiosos per contemplarles; y es que'l sentiment de la bellesa costa de reprimir, sobre tot quan lo sexo contrari —¿contrari? me'n retracto: lo sexo tirà;—'s presenta engalanat ab encisos qu'aumentan sa hermosura fent pecar als més justos, que potser se refían massa, per quedar indemnes del ditxo d'un andalús que assegurava que fins los sants s'alegravan de veure cares boniques.

* * *

Avuy ja no surten, com en algun día, aquells tipos vestits ab casaques de faldons llarchs y punxaguts a estil d'estisores, mànegues estretes, ab unes solapes estretes y tiesses com ventalles, que feyan androna pera resguardar lo pit dels vents que bufavan de costat, ni aquells barrets excessivament llarchs de tubo, ab visos d'un negre que ja no sabía per quin color decantarse, y unes ales mesquines que per la dificultat de agafarles estalviavan moltes barretades.
Aquells menestrals han desaparegut; les casaques s'hauràn fet malbé ò han anat a parar en lo guardarrobes d'algun còmich, si no s'han vist mutilades, convertida una part en gechs per la quitxalla, y'ls menuts, los colls y punys, en agafadors de planxes.

* * *

— Mundeta,—deya ahir lo senyor Pau a la criada; — te'n vas a comprar la mona per en Carlets, que demà es Pasqua, y aquell bordegàs se presentarà a primera hora a cercarla. Vés, pregúnta a la senyora... tu, Lluisa, ¿quànts anys té'l nebot?
— ¿Quín, lo d'Amèrica?
— Sí,'l de ca'n Pistraus; vès ara ab què surts! En Carlets, dòna, 'l que jo li so padrí.
— Déxam contar; no sé si va nàxer un any ò dos abans de la febre; deu tenir dotze ò tretze anys.
— ¡Còm pot ser!
— Mira, cónta ab los dits: quan va venir l'Amadeo, no sé si va posar la primera dent ò, vaja no me'n recordo pel fixo; però sé que varem regalar unes faldilles de llana a la dida.
— ¿Y aquell xicot tindría tretze anys? si encara no n'aparenta mitja dotzena... ¡Cà! no pot ser.
— Oy, tén compte; com ve d'un llinatge tan poderós... que'ls seus pares tots dos cabrían dins d'una funda de paraygues.
— Be, no critiquegèm. Noya, pòrta una mona de tretze ous.
— Nó, Pau, valdrà més que la porti de dotze.
— Mundeta, de tretze!
— Però, escólta: ou més ou menos, no li vindrà d'aquí, y'l tretze es un número dolent.
— ¿Còm s'enten qu'es un mal número? de les persones, lo caràcter; y déxat de mals y bons.
— Però, escolta: si'l noy, pels meus comptes, no més té dotz'anys.
— ¿No dius que va nàxer abans de la febre? donchs, ne té tretze.
— Per mi nó.
— Per mi sí.
— Míra, Mundeta, pòrtala de dotze.
— ¡Mundeta!
— Crèume, Pau.
— Es dir que jo en aquesta casa no hi tinch mando ni disposició, ni voluntat per rès! Mundeta, pòrta la mona tal y com disposa la mestressa, y per mi m'arreglas una truyta de tretze ous, que jo en persona la regalaré al meu fillol. Vés, no t'entretinguis. A veure si jo en aquesta casa fent lo dèspota lograré que tothom tremoli y que's cumplexi la meva voluntat.
— Però si jo no ho deya per tant.
— Lo dicho, una truyta, y de tretze. —
Y'ls dos esposos se quedaren sense dir rès, evitantse les mirades y no gosant ni l'un ni l'altre a renovar la conversa per temor de noves disputes.
La senyora Lluisa, sentada en un recó, plorava d'amagat y s'axugava'ls ulls manifestament. Al cap d'una estona,'l senyor Pau, que's trobava en situació violenta pel seu caràcter, s'acosta de puntetes fins a la vora de la seva esposa y li diu ab gran satisfacció:
— Míra, noya, ni la teva ni la meva: la mona serà de dotze, y l'ou que li manca'l farem ferrat.
— Bésam lo peu; — li contesta la seva dòna alsantse y anantsen al seu quarto ab tota la magestat d'una reyna agraviada.

* * *

Y avuy, quan en Carlets se presentarà a casa'l padrí, si'ls vents no han mudat, trobarà unes cares molt ferrenyes, y l'any vinent encara més, per que si ara no té tretze anys, allavors ja'ls haurà complert.