Gent de casa - Revista (III)

REVISTA

En aquesta setmana'l dimars ha sigut festa! ¡que be hi escau entre'ls sis díes un acontexement per l'estil! Recordo que, quan era noy, aquexes diades solemnes me feyan igual ò parescut efecte que'l trobar un Sant entre les pàgines de l' Elocuencia y Moral ò del manuscrit d'en Paluzie. Y es que per mi les festes eran com les vinyetes de la setmana y'l diumenge l' estampa grossa.
Apesar dels anys que tinch de més, no he variat gayre en lo modo de pensar, ni he pogut estingir del tot aquella preocupació de criatura. Per que costa y es agre'l desobligar una idea que desde xiquet un se l'ha
anada formant al seu gust y de la qual no se'n té rès que dir per mostrarshi després sever ò ingrat.
¿Guardem tantes coses d'aquell temps, per sentir esquivesa per les que no havem perdut? ¿Què'ns queda avuy, més que recorts dels temps passats? ¿Què s'han fet aquells rissos que lluhíam per anar a les professons després de molts dies de sofrir tortures ab l'entortolligament dels torcidos y d'anar al llit ab un cap fet una mata de castanyetes? Encara que d'axò dels rissos n'estich ben libre ni tinch de donarne compte, per que sempre anava rapat, lo que'm feya creure qu'en lo meu cap, diferent del dels altres noys, no hi tenia clenxa.
Però, tot sovint veig uns joves ab barbes espesses y desmarxades com de Lictorsde Setmana Santa; alguns que les duen cuydadosament retallades, partit lo pèl a un costat y altre per que no hi haja confusió perjudicial al bon efecte; d'altres, ab mostatxos bisarros, de puntes massa agudes y plenes de cosmètich per servir de boniquesa; y per últim, veig molts currutacos, qu'ahir encara menjavan pà-ab-oli pel carrer, ab patilles a l'inglesa que semblant dues admiracions que se'ls despengin dels polsos, sorpreses de veure aquella brotada de borrissol que s'escampa per la cara; y a tots puch preguntar, lo mateix als que tenen condícia de aqueix adorno varonil com als que se'l descuydan, y als que fent esforsos de flaquesa presentan en etxura les primerisses insinuacions de barba: ¿en axò han vingut a parar vostres fesomies agraciades qu'en un temps les senyoretes podían besar sense delicte y les senyores també? ¿en aquest estat, aquelles cares que la salut conservava fresques y hermoses y acolorides com pomes roquetes?
¿Quant haveu variat desd'antes de ahir!
Y l'ignocencia d'aquell temps ¿què n'haveu fet? ¿ò què n'havem fet entre tots? ¡Pobra ignocencia perduda! ¡No'ns faria poca nosa al dia d'avuy, ab los elets que corren y ab les damiseles que pujan! Ni gosaríam férloshi l'ullet, ni llensàlshi aquelles mirades traycioneres, per por de que els papàs no'ns guaytessin.

  *  *  *

Encara que m'haja embrancat ab filosofies d'aquexes que son condescendentes y's dexan examinar fins pels més curts de dobla, volia dir en resum qu'una festa entre setmana, sia pels recorts de l'infantesa ò per les inclinacions d'avuy, sempre'm para be, y que l'aprecio y li faig bona rebuda cumplimentosa, per que se'm figura veure un dia feyner mudat ab lo vestit del diumenge. Y aquí no es qüestió de dropería ni de ocis viciosos, ni's parla de la festa per ser festa; lo que s'enalteix y's venera son los sentiments artistichs: amor, delicadeses, voluptuositats per tot lo qu'es distingit y per tot lo que s'aparta de la rutina, vulgar, comuna y adotzenada.

  *  *  *

¿Còm podria imitar un dia feyner la plascenta armonia de claror y de sossego que de bon matí ve a despertarvos en lo llit? No cal obrir les persianes y guaytar al carrer, per veure qu'es dia de festa.
Lo baylet forner que passa cantant la canso de moda, sia l'As d'oros ò la Mandolinata, pareix que la canti millor sens aquell dexo que la feya antipàtica.
L'esquella de les cabretes, qu'avisa cada dia per que dexem les blandas plumas, sembla que no més vulgui despertarnos pera que poguem entregarnos a aquelles gojoses contemplacions de les pintures del sostre, dels jaspis de l'arcoba, que no sé si es la vista ò l'imaginació qu'hi combina figures de capritxoses extranyeses; ò aquella dolsa ociositat del pensament que cerca idees agradables y les desflora totes sense fixarse en cap.
Vosaltres, los que teniu vint anys, ¡còm se us apareix hermosa l'ilusió qu'us cautiva! ¡qu'ambicions nobles, que progectes riallers, quins amors, quines galanteríes més delicades y quin dols somniar ab aquella fada, més que dóna, qu'us embelesa'l cor y l'existència ab una lley de poesia que no's canta, per que'ls hi es costós als poetes imitar los accents del cor!

  *  *  *

¿Y per què no dirho tot? Brandan desde la matinada les campanes de la parroquia, y no's té de ser tan idòlatra de les coses d'aqueix món per no agradar aquestes armoníes que convidan a assistir al incruent sacrifici, y ademés, per que repican a festa; y que digan lo que vulguin los fieros, may hi ha hagut discordies en l'humanitat per obligarla a descansar.