¡La grossa!
Va semblar un somni; vaig treure una pobresa, mil cinchcents duros. ¿Què tal? Tothom me venía a donar l'enhorabona.
—Felip, per molts anys la disfrutis, en companyía de les persones que més amas y estimas. ¡Dos mil cinchcents durets!'... Apa, Felip, ara sí que no aniràs ab lo carretó a portar pesses de Malagueñas y curats a ca'n Puertas y als mantegayres del carrer de la Boquería. ¡Si tens més diners qu'ells! ¿Que pagas rès?
—De bona gana; jo pagaré rato per cantitat; però, me n'hi posas mil de sobrepuig. Ab axò, si vols pendre cafè y copa y puros, no'ns destorbem.—
Acte contínuu entravam al Cafè, refrescavam, y ab una dotzeneta de cigarros dels triats quedava en paus ab aquest y altres feligresos.
—Ara deuràs fer un pensamentó,—me deya un de tants, que'l portava a esmorzar a ca'n Joseph del Univers;—per que míra, noy gran, que cinch mil duros son molts diners y costan de ferlos girar. ¿T'empendràs algun negoci, ò potser barrejarèu ab ton amo, a la fàbrica? Míra, Felip, que si no t'espavilas, no te'n faltaràn de costats per ferte caure. Míra que corren uns elets que te'ls faràn saltar bitllo, bitllo;'t donaràn paperots, y'l día que vulguis cobrar t'atrassaràn a ca'n taps, que tots hi tenen la caxa. ¿Sents lo que't dich?—
M'aturava un pel carrer:
—¿Y ahont vas ab espardenyes, miserable? que tens por que no te'n emmanllevi algun? Si'n tens més, guàrdals; per que't veus una fortuna en un recó de calaxera, ja no vols conèxer als pobres y gastas orgull; ¿que't pensas que no'ls acabaràs may?... ¡Deu mil duros! Si es una patarata! qualsevol ximple'n té més.
—Vaja, càlla, no dígas disbarats; ¿també ets dels que beuen a galet, tu? Vas mal imformat; t'han donat diners de massa, son mil sinchcents duros los qu'he tret.
—¡Què dius ara! Dígas qu'ets pobre com abans, ab grau de propietari? Ja no't respecto tant; has fet be de no esclavisarte'ls peus; com que no podràs estarte de treballar! Però, me'n alegro; sempre es una pobresa per estar a veure venir. Veus? jo hi tenía quatre duros; ni la desena va sortir, malviatge'l món dolent! no hi hà rès tan bestia com los números. Hi havía cinch xifres, la cosa més bonica y més ben combinada, que m'hi vaig engrescar al primer cop d'ull; un encegament, noy, y de golpa hi aboco tots quatre duros. La dòna, al primer Deu te guart, devant de la quitxalla, casi be'm va perdre'l respecte: no sé lo que'm va dir, ni ella tampoch, per que's va desbocar; vaja, unes expressions d'aquelles que prenetran. «Munda, tén compte ab lo pexet de la boca, respécta lordenansa, que aquí no hi hà altre amo ni governa ningú més qu'aquestes calses de vellut. ¡Ojalà... y cuydado con el salvo conducto!» Per supuesto, que no va dir rès, per que a casa, en posantme tivat, fins los vidres tremolan. Però, noy, aquell día no's va dinar; la quitxalla, veyent que sa mare plorava, ja hi van ser; tots ab la mà girada sobre'l front, fent lo peterrell, ara rompía l'un, ara l'altre, que s'armà un desori que semblava que me'ls havían portat tots de dida. ¡Quí dina ab un guino semblant! Tiro de revés lo plat, agafo'l portante, y escales avall dret al magatzem, ab lo cigarro a la boca, que'm va servir de sopa, d'entrant y postres. ¡Mala!...
—No reneguis, Biel, que fa pobre.
—Nó, cà! atúrat qu'encara no estich llest. Los quatre duros ¿entens? la dòna'ls tenía reguardats per celebrar un Nadal que ni a casa'l Cònsul del Perú l'hagueran fet millor. No't pensis que per axò'ns manquessin tretze pessetes per comprar gall, turrons, neules y farsiment de llomillo, camosines, pinyonets y cascabellitos... Ella no ho va volguer.
« Y aquesta canalla quína culpa hi té? per què no han de celebrar Nadal les criatures?» deya jo. «Per que son pare s'ha jugat los diners; que'ls hi servexi d'escarment.»
Y axò, cridant, devant d'ells, que no m'ho envià a dir. No hagueras sentit ni una mosca; ningú piulava, ni jo tampoch, Felip, y conto ser un home. Vèt aquí qu'axò es per l'estil de quan se sublevan los quefes, que fusellan als indivíduus...
«Les criatures,—me va respondre la Munda,—les governo jo. Vésten a la fonda, tu, a fer lo maco.»
Noy, me'n vaig tornar a l'obligació; la cara'm queya de vergonya. Tenía culpa y vaig callar, que si no es axís ¡a mi la dona repèndrem! ja pot ser tan granadera com vulgui, que si es home, de la tanda de revessos que li descambiava a la cara, li posava les galtes com un cartipàs d'escriure solfes! Y aquest any a casa nostra no s'ha celebrat Nadal; ¡malviatge la de Madrid y com no's va esbotzar lo bombo y no's varen fondre les píndoles de la sòrt. ¡No'm trigarà poch ni gayre a passar l'any! Lo primer que'm torni a comprometre, si caso un duro ab tal número, ò si vull fer companyía ab tal altre dècim, li endresso un cinquillo, que fent giravols anirà a poblar l'altre cementiri de ponent.—
Casi be, ni'ls vaig veure'ls diners; jo volía moneda lluenta, de trinch; volía escamparla pel quarto de casa, y que la noya s'hi entretingués a fer piletes; omplirne un canti y abocarlo a raig fet: ¡un mullader de duros de columna! no haguera corregut la Caterina a cercar la bayeta per axugarlo, no hi hà perill! Volía sentirlos trincar tots mil cinchcents contra les rejoles ¡un coro de monedes que se'n va de trompis! y després passejarmhi per demunt: tenirles subgectes, al meu domini, aplanades a terra, y d'un cop d'espardenya axecar una polsaguera de diners acunyats, rabejarmhi, férloshi perdre l'orgull, formar com una escata de peix a terra, qu'a la sala de casa s'hagués pogut dir que's regava y escombrava sobre plata, sense mortificar les rejoles. ¡Que n'haguera allisat de columnaris ab la planta del peu! ¡quín luxo! ni en Salamanca, ni en Fontanilles se l'havían sapigut donar. Ja'n podían sortir de macos cremant bitllets de banch. ¡Cremavan paper davant d'un públich! Jo, sol, a la quieta, sense fanfarria, esmolaría plata ab la prenda més baxa qu'usa la persona! y'l duro ò la cinquena qu'haguera sortit de casa prou aporronada, ¡qui sab, després, en quína bossa de més orgullós llinatge haguera anat a raure!
Me'n van entregar trescents en cartutxos de quaranta duros; crech qu'hi havía tres reynats y una república; aquesta s'estava mitx ageguda y ab un manat de ginesta feya juli abans d'acabarshi de tombar. ¡Quína estranyesa! la gent que menos se poden veure, un cop son moneda,'s barrejan com los llobins.
Lo demés m'ho van donar en papers. «Vull plata ò or,—vaig dir al caxer;—¿què'm vé ara ab papalitos vostè?» Ni'm va escoltar: cop d'ensalivarse'l dit per no donarmen algun de doble, y jo cop de repassarlos per que no se'n descuydés cap. Vaja, va ser una rifa que no va fer gens de soroll.
A casa s'hi va conèxer; varem comprar tres matalassos, qu'al principi fins tenía por de caure del llit; quan mirava a terra ¡no la veya poch avall! lo cap me rodava! Ja'n son de plànyer los que's llevan tart! ¿qui es que s'axeca, si tot se li enfonza y tot va a fals escayre? jo crech que la llana fins ofega les hores del rellotge! La dòna sempre venía ab paquets sota'l bras: un día era un jòch d'estoballes; altre, un mocador de merino, y faldilles y vestits per la nena, y corte de pantalons, y cortina pel balcó, una madrilenya per mi, sach de panyo per ella... «Míra, Caterina, que'ls diners no's donan, ¿que't pensas que son de goma?» No va parar fins que va tenir escaparata ab la Mare de Deu, ab ceptre y corona de plata. Axò li vaig fer posar jo: la portava de llauna; ¿que va de bò? ¿que té de fer la comedia la Mare de Deu a casa? No'n vull de quincallería;'l qui no pugui mantenir Sants, que no'n tingui. Per férloshi fer papers ridícols, guarnits com un quiero y no puedo, que'ls comprin pintats. Vínga vestit de vellut y manto de satí per ara; quan serèm més richs, lo portarà de llana fina d'or, oy. Quan a casa vé un personatge, se'l tracta ab tot lo rigor de la lley; ja n'estich cansat de ferme ab pobres; jo podré anar senzill per que vinch de sanch distingida dels varons de la llensadora, però, sense fer lo fanàtich, vull que si una imatge tinch a casa, que s'hi estiga comforme, que no anyori'l cel per rès; que se la tracti ab principis, millor qu'a qualsevol persona; y una llàntia que no s'apagui may; que si un té recursos, los hi té de donar un sol que no's ponga, y quan siga la diada, que vinga don Càndio a tocarli alguns solos d'orquesta ab escolanets de cant.
Talment va semblar un somni. Tots aquells diners, que pel cas no'ls vaig veure,'ls varem posar a ganancia. A casa no's varià rès, treballava tothom com abans: la dòna, als serrells; la noya, a instruhirse y ajudar a sa mare; jo, al escriptori ab l'agulla d'amortallar sogres als dits, de peu a la prempsa, y cop de cusir fardos.
Ella'm pregunta, y no sab la pena que'm dona: «¿Quan debem tenir ara ab les puges?...» «Debem tenir... debem tenir,—responch,—uns tretze cents duros.» «Si no haguessem gastat cap diner, vès quín pilot n'hi hauría!» «No hi fa rès, Caterina, treballèm y fòra; ja'ls resquitarèm.»
Y treballa ab l'afany de ser més rica, y jo per no ser més pobre.
Al menos, es felís: no sab que tota aquella riquesa'ns la varen robar uns lladres ben vestits. Vaig cobrar la rifa ab papers, y ab altres papers he sigut robat.
La Caterina y la noya matinejan per posarse a la feyna; no fan soroll per que temen despertarme. Jo no dormo hores hà. Desde'l llit les contemplo treballant ab un dalit!...
¡Ay del día que sàpiga que som pobres! me temo qu'allavors nos mancarà tot: tot lo que no's recobra ab diners.