El marxant de Venècia/Acte tercer
ESCENA I
Venècia.—Un carrer
(Entren Salanio i Salarino)
I ara què es conta per Rialto?
Doncs es conta, sense contradicció, que Antonio té perdut un vaixell de rica càrrega a l'estret que crec que s'anomena de Goognius ; un lloc molt perillós i fatal on hi ha enterrades moltes carcasses de grans naus, segons diuen, i si la xarrameca reportaire és una dona que no menti.
Així mentís en això com mai cap rosegamastall o com la que volia convèncer els veïns que plorava per la mort de son terç marit. Però el que és cert—sense una malla de prolixitat ni tòrcer el camí de la conversa, és que Antonio, l'honradíssim Antonio, oh ! si trobés un títol prou escaient per acompanyar son nom !
Anem, detura't en sec.
Doncs, el que deies ; que ha perdut un vaixell.
Així fos la darrera de ses pèrdues !
Deixa'm apressar a dir «amén» perquè no em trenqui l'oració el dimoni, que ara s'acosta amb figura de jueu.
Què hi ha, Shylok ? Què corre entre els marxants ?
Prou que ho sabeu ! Ningú millor, ningú com vosaltres la sap la fugida de ma filla.
I per sa part, Shylok, sabia que l'ocell ja estava bé de plomes ; i que, llavors, és llei de tots els ocells deixar el niu.
Això la damnarà.
Cert és ; si pot ser que el dimoni la judiqui.
Rebel·lar-se ma pròpia carn, ma pròpia sang !
Deixa't d'això, carcassa vella ; rebel·lar-se als teus anys.
Dic que ma filla és ma carn i sang.
Més diferència hi ha entre la teva carn i la seva, que entre el vori i l'atzabeja ; i entre les vostres sangs, més diferència que entre el vi roig i el del Rin. Mes, digue'ns si t'han dit o no que Antonio ha tingut, per mar, alguna pèrdua.
És un altre mal negoci per a mi : un fallit, un pròdig, que amb prou feines si gosa treure el cap al Rialto ; un captaire que acostumava a passejar-se tan elegant pel mercat ; que es miri sa fermança ; solia dir-me usurer ; que pensi amb sa fermança ; solia deixar diners per cristiana cortesia ; que es miri sa fermança.}}
I bé ; segur n'estic, que si no paga, no li pendràs la carn ; per a què et fóra bona?
Fins d'esquer per a pescar! Si altre no, n'alimentaré ma venjança. M'ha menyspreat, m'ha fet perdre mig milió, s'ha rigut de mes pèrdues, s'ha burlat de mos guanys, ma raça l'ha escarnida, ha entrebancat mos tractes, ha refredat mos amics, ha escalfat mos enemics, i per quina raó? Perquè só jueu. No té ulls un jueu? No té mans un jueu, i òrgans, i dimensions, sentits, passions i afectes? No és mantingut amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, subjecte a les mateixes malalties, guarit amb els remeis mateixos, arraulit i acalorat pels mateixos hivern i estiu que els cristians ? Si ens punxeu, no ens ix sang ? Si ens feu pessigolles, no ens partim de riure? Si ens emmetzinem, no ens morim? Si ens feu un tort, no ens en vengem? Doncs, si en la resta us som iguals, també en això ens hem d'assemblar. Si un jueu ofèn un cristià, quina és la seva humilitat? La revenja. Si un cristià ofèn un jueu, com s'ho haurà de pendre, seguint l'exemple dels cristians? Ben net: venjant se. La baixesa que m'ensenyen, i difícil serà si no milloro la lliçó.
Senyors : mon amo Antonio es a casa seva i desitja parlar-vos als dos.
Hem anat d'ací d'allà cercant-lo.
Ací en ve un altre de la tribu : d'eixa mena, no se'n poden ajuntar tres, sense que el mateix diable es faci jueu.
Què hi ha, Túbal? Quines noves portes de Gènova? Has trobat ma filla?
Sovint arribí on em parlaven d'ella, però no he aconseguit de trobar-la.
Anem, anem, anem! Un diamant perdut, que em costà dos mil ducats a Francfort! La maledicció sobre la nostra raça no ha caigut mai fins ara : jo no l'he sentit mai fins ara : per aquí, dos mil ducats ; i joies precioses, ben precioses. Així veiés ma filla morta als meus peus, i les joies a les orelles ! amortallada a mos peus, i els ducats dins de sa caixa. No hi ha cap nova, i, ai, ai ! encara no sé el que haurà costat la recerca : pèrdua sobre pèrdua, ja ho veus : tant que se n'ha dut el lladre, i tant esmerçat a trobar el lladre ; i ni satisfacció ni revenja : ni es mou ma malaventura, que no em caigui a l'espatlla ; ni hi ha sospirs més que en mon alè, ni llàgrimes sinó les que jo ploro.
També altres homes tenen mala sort. Antonio, segons m'han dit a Gènova…
Què, què, què! Mala sort, mala sort?
Ha perdut una nau, retorn de Trípoli.
Gràcies a Déu! Gràcies a Déu! És cert? és cert?
Mercès, bon Túbal. Bones noves, bones noves… On t'ho han dit? A Gènova?
A Gènova m'han dit que la teva filla, en una nit, es gastà quatre vintenes de ducats.
Em claves un punyal : mai més tornaré a veure el meu or : quatre vintenes de ducats en una nit ! Quatre vintenes !
Vingueren amb mi a Venècia alguns creditors d'Antonio, i em juraren que no tindria més remei que fer fallida.
D'això, ben content n'estic : l'empaitaré, el turmentaré : me n'alegro !
Un d'aquells em mostrà una tumbaga que la vostra filla li baratà per una mona.
Però Antonio, certament està arruïnat.
Això, sí ; ben cert, ben cert. Vés, Túbal; cerca'm un agutzil : emparaula'l quinze dies a l'avençada. Li pendré el cor, si no em paga ; car un cop ell fora de Venècia, podré fer els contractes que em vinguin bé. Vés, vés, Túbal ; fins a la Sinagoga, Túbal.
ESCENA II
Belmont.—Cambra al casal de Pòrcia.
(Entren Bassanio, Pòrcia, Graciano, Nerissa i seguici.)
Per favor, reculeu : feu una pausa
almenys d'un dia o dos ans d'arriscar-vos ;
car, en l'error d'aquest atzar, jo hi perdo
la vostra companyia : detureu's-hi,
pel que us dic, un cert temps. Hi ha alguna cosa
que em diu, — no és pas l'amor — que sentiria
de perdre-us ; i, per vos sabeu de sobres
que l'odi no aconsella d'aquest mode.
Tement, però, no m'heu bé entès encara,
— car sent més del que parla una donzella —
us voldria retindre un o dos mesos
ans d'ariscâ-us per mi. Puc ensenyar-vos
d'escollir; més llavors, fóra perjura.
Culpeu-ne els vostres ulls que m'han torbada,
i en dues parts em tenen dividida :
la meitat de mi és vostra, i l'altra… vostra.
Diria meva, mes en dir que és meva,
vostra és llavores, com ho só jo tota.
O temps malignes, en què es posa barra
entre el que és propietari i sos béns propis ;
i, així, encar que só vostra, no só vostra.
Vist això, que se'n vagi la fortuna
a l'infern i no jo. Si massa parlo,
és que voldria entrebancar la marxa
del temps, i anâ estirant-lo, per tenir-vos
aquí sense elegir.
Cal que elegeixi ;
car sentir el que sento és un suplici.
Dieu suplici? Confesseu, llavores,
que en vostre amor s'hi aplega traïdoria.
No cap, més que l'horrible malfiança
que em fa temer que el goig d'amor no arribi.
Primer faran conjunta neu i brasa,
que no amb el meu amor la traïdoria.
Sí ; mes temo em parleu des del suplici,
on, l'home diu, forçat, qualsevol cosa.
Diré vritat si em prometeu la vida.
Confesseu i viviu.
«Confesso» i «amo» :
heu-vos-la aquí ma confessió sencera
O, turment delitós, quan qui em turmenta
m'ensenya les respostes que em deslliurin !
Mes a la sort me'n vaig ! Ve jam les caixes.
Avant, doncs ; só tancada en una d'elles :
si em teniu vera amor, deureu trobar-me.
Nerissa, i tots els altres, feu's enrera.
Soni la música mentre ell fa la tria ;
i així, si perd, com en la fi del cigne,
en música es perdrà : i perquè el símil
siga més just, mos ulls seran curs d'aigua
on trobi el llit de mort. Mes pot guanyar,
i llavors què és la música? Llavores
és tocar de clarins, quan els bons súbdits
saluden el nou rei, en coronar-se :
o és tal com els cants dolços que, a trenc d'alba,
l'οϊt del nuvi somniador penetren,
invitant-lo a l'altar. Ara es presenta
amb més d'amor, encar que amb menys presència,
com jove Alcides redimint a Troia
del tribut virginal que, amb plors lliurava
al monstre de la mar. Pel sacrifici
só prompta: les d'enllà, són les matrones
dardaneses, que vénen trasbalsades
a veure l'èxit del combat. Vés, Hèrcul !
Viu, i visc : ben segû amb més ansietat
que tu que lluites, seguiré el combat!
(Mentre Bassanio observa, en silenci, les caixes,
es canta la següent cançó )
No em diràs l'encís on creix?
Si és al cap o al cor on neix?
Com s'engendra i es nodreix?
Respon, respon !
En els ulls és engendrat,
viu d'esguards, i es mor colgat
al bressol on s'és criat.
Per l'encís toquem a morts ;
jo començo : dan, din, dong !
El brill extern pot ser el que menys valgui :
al món els ornaments l'enganyen sempre.
Quin plet hi ha tan dolent i tan corrupte,
que assaonat amb una bella parla
no resti amb sa maldat enterbolida?
En religió, quin és el damnat erro
que ho semblarà, si un front auster l'exalta,
recolzant-se en la cita d'algun texte,
i ocultant-ne amb bells mots la grolleria?
No hi ha vici tan clar que no assumeixi
alguna marca de virtut per fora.
Quants de covards hi ha, amb els cors tan falsos
com esglaons de sorra, que traginen
barbasses d'Hèrcul i com Març ganyoten,
que ben escorcollats, tenen el fetge
blanc com la llet ; de la valor no n'usen
més que les excrescències, perquè els tinguin
per més temibles. La beutat, mireu-ho,
i veureu que només al pes la compren ;
i amb això, obra un miracle la natura,
fent que pesin molt més, les més lleugeres.
Els rínxols d'or que serpejant voleien
lascius al vent, sobre beutats fingides,
sovint es descobreix que són deixalles
vinents d'un altre cap, que té al sepulcre
la pròpia calavera on es nodriren.
Eix ornament, sols és daurada riba
d'un mar molt perillós, randa preciosa
velant la faç d'una beutat indiana :
en un mot : és només una apariència
de veritat, que els llestos temps que corren
per atrapar als de més seny vesteixen.
Per tant, or fastuós, pa sec de Midas,
res vull amb tu ; ni amb tu, vulgar i pàl·lid
bastaix atrafegat entre home i home;
amb tu, sí, magre plom, que fins arribes
a amenaçar, més que a prometre auxili :
ta planesa em mou més que l'eloqüència,
i et trio : siga, el goig la conseqüència.
Com tot altre turment es fon en l'aire !
el desesper irreflexiu, els dubtes,
l'esglai de pô i l'ullverda gelosia!
O amor! modera't: apaivaga't l'èxtasi;
posa mida a ton goig, l'excés amoixa,
et sento beneint-me, i ja m'angoixa .
la por de sucumbir !
Què és el que trobo !
Un contrafet de la formosa Pòrcia, !
Quin semidéu pogué tant apropar-s'hi ?
Es mouen aquests ulls ? o és que, tal volta,
cavalcant en mes nines, ara em sembla
que es mouen ells ? Veig separats dos llavis
per un alè de mel : partió tan dolça
és qui pot separar amics tan dolços.
Aquí, en aquests cabells, el retratista,
fent d'aranya, ha teixit una àuria xarxa
per a caçar cors d'homes, més de pressa
que no cull els mosquits la teranyina ;
però els ulls ! com pogué mirar i fer-los !
l'un ja fet, tingué prou poder, em penso,
per furtar-li els dos seus deixant-lo inútil.
Mireu, no obstant, si ma lloança resta
per davall del valor d'eixa pintura,
altre tant la pintura ha d'esfumar-se
davant l'original. Ací hi ha el rol
que el sumari conté de ma fortuna.
«Puix pels ulls no t'has guiat
bell i bon triâ has guanyat !
Ja que eixa sort t'ha tocat,
viu feliç en ton vedat.
Si prou bé això et complagués
i ta sort, per sort has pres,
gira't on ta dama és
i demana-la amb un bes.»
Rol gentil. Bella dama, si us ve pla
vinc a donar i a rebre, nota en mà.
Com un de dos lluitants en lluita noble
que creu haver vençut als ulls del poble
i en sentir la cridòria de la gent
torba's d'esprit, veu mal, i el dubte el pren
de si és per ell l'aplaudiment o no,
així, tres cops gran dama, em trobo jo :
i dubtant del que veig, tot m'és dubtós
fins que sigui afirmat i confirmat per vós.
Tal com ara em veieu, senyor Bassanio,
així só jo: i encar que per mi sola
no tindria apetències ambicioses
de millorar-me molt, no obstant, voldria
sols per vós, triplicar-me vint vegades,
mil cops més bella ser, deu mil més rica ;
i només per guanyar en vostre apreci,
tenî en virtuts, beutat, amics, fortuna,
més gran cabal ; però ma vàlua tota,
vàlua és de res : en suma, só una noia
sens saber, sens estudis ni experiència ;
sortosa de no ser encar tan vella
que ja no pugui apendre ; mes sortosa,
de no ser de tan rústega criança,
que ja no en pugui jo saber d'apendre ;
i que encar, per més sort, mon esprit dòcil
es sotmet i apeteix vostre guiatge,
com mon rei i senyor, i qui em governi.
Ma persona i ço meu, a vós, per vostre,
ara és lliurat : fins ara era senyora
d'eix bell casal, de sos servents mestressa,
de mi la reina ; però, avui, des d'ara,
casal, servents i jo, senyor, som vostres.
Amb aquesta tumbaga us ho trameto :
separar-se'n, o perdre-la, o donar-la,
presagiarà que vostre amor s'enruna,
i tindré molt bon dret de fê-us-en càrrec.
Sens cap paraula m'heu deixat, senyora :
sols ma sang parla amb vós dins de les venes,
i em sento les potències tan torbades
com després d'escoltar la bella prèdica
d'un príncep estimat, es sent, tot d'una,
la satisfeta multitud cridaire :
cada no sabreu qui, ajuntant-se amb altres,
en res es tornen, fóra a part la joia,
que se'ls veu i no es diu. Per la tumbaga,
quan deixi eix dit, el deixarà la vida,
i ja podreu ben dir que és mort Bassanio.
Senyor, Senyora : és arribada l'hora
pels que hem vist triomfants vostres afectes,
de cridar : per molts anys ! Senyô i Senyora.
Senyor Bassanio, i ma gentil Senyora :
jo us desig tant de bé com desitgeu ;
car segur que de mi res no heu d'haver-ne ;
i quan pensin les vostres senyories
solemnitzar la mútua fe, jo us prego
que em pugui jo també casar llavores.
Mercès, senyor; per vós n'he trobat una.
Mon ull és llest com el vostre ull per veure-hi :
vós la mestressa heu vist ; jo la donzella ;
amàveu i jo amava, car no em plauen
com no us plauen a vós, les ingerències.
Era en les caixes la fortuna vostra
i, pel que ara s'escau, també la meva,
car fent ma cort fins a suâ, i tornar-hi,
i jurant, fins deixant-me sec de boca,
els vots d'amor, en fi—si en té el prometre,—
obtingui em prometés aquesta bella
d'estimâ'm, si teníeu la fortuna
de guanyar sa mestressa.
És cert, Nerissa?
Cert és, Senyora, si també us agrada.
I és el que has dit, de bona fe, Graciano?
De bona fe, senyor.
Ens jugarem amb ells el primer fill per mil ducats.
Què? Posta en mà?
No ; a aquest joc, mai no guanyaríem posta en mà. Però qui ve aquí? Es Lorenzo amb sa jueva? i mon amic, el venecià Salanio?
Ben vinguts, mos amics, a aquesta casa,
si l'interès que hi tinc no és massa jove
per poder-vos donar la benvinguda.
Si us plau, amable Pòrcia, jo els la dóno
a mos paisnus i amics.
Com jo mateixa :
sou del tot benvinguts.
Mercès, Senyora.
Per ma part, mon senyor, jo no em pensava
pas de veure-us aquí ; però encontrant-me
amb Salanio en camí, sens cap excusa
volgué que amb ell vingués.
Senyor, vaig fer-ho
i amb sobra de raó. El signor Antonio,
vos saluda.
Mes ans d'obrir la lletra,
digueu-me com mon bon amic es troba.
No pas malalt, si es que d'esprit no en siga ;
ni bé, fora d'esprit: la seva lletra
us dirà son estat.
Vés, Nerissa, saluda l'estrangera:
distreu-la bé. Deu-me la mà Salanio ;
quines noves es corren per Venècia?
què fa el rei dels marxants, el bon Antonio?
Prou sé que ell se'n plaurà, dels nostres èxits;
hem estats uns Jasons : el toisó és nostre.
Així Fos el toisó que ell ve de perdre.
Aquell paper deu dir quelcom maligne,
que roba el to de galtes de Bassanio:
la mort d'un car amic? Puix altra cosa
no pot haver-hi al món que tant trasbalsi
un home tan sereny. Pitjor encara?
Bassanio, oïu : vostra meitat mateixa
só jo, i a mi em pertany la meitat lliure
del que us diu eix paper.
O dolça Pòrcia !
hi ha aquí uns pocs mots dels que amb major
[duresa
mai tacaran paper. Gentil, Senyora !
així que us vaig fer part de mon afecte,
com que era un cavaller, també vaig dir-vos
beu clar, que tot quan tinc rau en mes venes;
i us vaig dir la vritat ; però, estimada,
taxant-me jo en no res, haureu de veure
que he estat un presumit. Quan jo' vos deia
que era res ma fortuna, deguí dir-vos
que era pitjor que res ; car, en efecte,,
jo m'he lligat amb un amic que estimo,
lliurant-lo a ell a un enemic ferotge,
per a fer-me amb cabals. Veieu la lletra :
el papê és mon amic, ell en persona,
i cada mot, una ferida oberta
brollant sang viva. Però és cert, Salanio?
Totes ses naus a fons? Ni una és salvada?
De Trípoli, de Mèxic, d'Anglaterra,
Lisboa, Barbaria, de les Índies,
ni una nau s'ha lliurat del tust horrible
dels rocs matamarxants ?
Senyor, ni una.
Sembla, demés, que ni que tingués ara
diner bastant per a pagar son deute,
no el pendria el jueu. No he coneguda
jamai una criatura en forma d'home,,
amb desig tan cruel de perdre un home.
Al Dux, el té en assetge nit i dia,
i dubta que Venècia siga lliure
si li neguen justícia : una vintena
de mercaders, el mateix Dux, els nobles
més grans del port, han procurat convènce'l,
sens que el tregui ningú del clam feréstec,
de fermança, son dret i sa escriptura.
Quan jo era amb ell, jo li he sentit, jurant-ho
a Túbal i a Chus, sos coterranis,
que ans voldria tenir la carn d'Antonio
que no vint cops la vàlua de la suma
que li deu i, mon senyor, em penso,
si llei, poder o autoritat no ho neguen,
que això anirà molt dur pel pobre Antonio.
I és vostre car amic qui passa eix tràngol?
És l'amic que més vull, el més bon home,
l'esperit incansable, i prompte sempre
a fer favors, i un en el qual l'antiga
honor de Roma es veu millô aparèixer
que en cap altre que avui aleni a Itàlia.
Quan li deu, al jueu?
Per mi tres mil ducats.
Només? doneu-li'n
sis mil i cancel·leu-li l'escriptura ;
dobleu els sis i encara tripliqueu-los
abans de que un amic d'aqueixos mèrits
perdi un cabell per culpa de Bassanio.
De primê, al temple amb mi, i en dir-me esposa,
a trobà el vostre amic 'neu a Venècia,
car mai repòs al costat meu heu d'heure,
inquieta l'ànima. Tindreu or de sobres
per a pagar vint cops el petit deute :
ja pagat, amb l'amic vingueu de pressa.
Entretant ma donzella i jo hem de viure
com donzelles i vídues. Prou, anem !
D'aquí us heu d'allunyar casats que estem.
Feu gai rostre als amics d'aquesta llar ;
puix car vos compro, em sereu més car.
Mes feu-me oir del vostre amic la lletra.
«Bon Bassanio : mos vaixells se'n són anats tots a fons ; mos creditors es fan més cruels ; ma situació és per terra ; ma fermança amb el jueu és vençuda ; i puix, pagant-la, m'és impossible de viure, tots els deutes entre vós i jo resten cancel·lats, per tal que ans de morir us pugui veure. Obreu, no obstant a vostre pler : si no és vostre afecte qui us fa venir, que no us mogui aquesta lletra.»
Amor meu, enllesteix-ho tot i vés-te'n !
Puix tinc vostra llicència, tot seguit
enllestiré ; fins mon retorn, però,
de mon repòs no en culpareu cap llit,
ni cap retard hi haurà entre vós i jo.
ESCENA III
Venècia.—Un carrer
(Entren Shylok, Salarino, Antonio i un escarceller)
Ull viu, guàrdia ; no em digueu res de gràcia;
eix és el foll que feia els préstecs gratis :
ull viu, escarceller.
Escolta'm, Shylok.
L'acte és ferm : no em parleu en contra l'acte :
he jurat que mon acte es compliria.
Tu m'has dit gos, ans que motiu tinguessis,
i puix só un gos, de mos ullals no et fiïs :
justícia em farà el Dux. Em meravella,
tu, mal escarceller, que tan t'ablanis
fins 'nar per fora amb ell, a sa requesta.
Deixa'm parlar : t'ho prego.
Mon acte és ferm : no sentiré el que diguis :
mon acte és ferm, i, perquè ho és, no parlis.
No he de tornar-me un beneitó d'ull motxo,
per moure el cap i sospirant, lliurar-me
als cristians que supliquen. No em segueixis :
no tinc res a parlar ; és ferm el pacte.
És el vilà gossot més insensible
que hagi estat mai entre homes.
Que se'n vagi ;
jo no el seguiré més amb precs inútils.
Vol ma vida : el motiu el conec massa.
Sovint he tret dels seus embargs i penes
a tants que en l'ocasió se m'exclamaren,
i per 'xò és que m'odia.
El Dux, sens dubte,
mai resoldrà que eixa penyora es pagui.
El Dux, a ço que és llei, no pot negar-s'hi ;
car la franquícia que els estrangers troben
aquí a Venècia, si els hi fos negada,
en l'Estat malmetria's la justícia ;
i el comerç de la vila i sa riquesa,
ens ve de totes les nacions. Deixeu-me.
Talment m'han abatut pesars i pèrdues,
que tot just si demà tindré la lliura
de carn pel sanguinari creditor.
Anem Escarceller. Déu vulgui arribi
Bassanio, per a veure'm com cancel·lo
el deuteu seu ; i del restant no em curo.
ESCENA IV
Belmont.—Habitació al casal de Porcia
(Entren Pòrcia, Nerissa, Lorenzo, Jessica i Baltazar)
Madama—ni que ho digui davant vostre—
teniu un noble i ben fidel concepte
de l'amistat divina, que es palesa
en com porteu de vostre espòs l'absència.
Mes si sabéssiu per qui feu tal gràcia,
a quin gran cavaller va el vostre auxili
i com al vostre espòs de cor l'estima,
del que heu fet, crec podríeu envanir-vos
molt més que dels favors que feu per hàbit.
Mai m'ha dolgut d'haver fet bé, ni ara
me n'he de doldre. Entre companys que es parlen
i esmercen el temps junts ; que al cor s'hi senten
el mateix jou d'amor, cal que es conformin
d'esperit, de faisons i fins d'aspecte ;
I això a mi em fa pensar que aqueix Antonio,
essent de mon senyor l'amic més íntim,
també és precís que a mon senyor s'assembli.
Si és així, hauré esmerçat un preu ben minso
a redimi el semblant de la meva ànima,
traient-lo fora d'un cruel infern.
Això és prop de vanar-me jo mateixa ;
prou, doncs, car m'és precís que us parli d'altre.
Lorenzo, oïu-me : a vostres mans confio
el govern i maneig d'aquesta casa,
fins que el senyor retorni ; per part meva
he fet al cel el vot secret de viure
en oració i contemplació, sens altre
servei que el de Nerissa, fins que es trobin
a casa de retorn els marits nostres.
Hi ha prop d'aquí un convent, a dues milles,
i en ell ens reclourem. El que desitjo,
és que no refuseu aquesta càrrega,
que el meu amor i el ser precís imposen,
i rauen, ara, en vós.
De cor, Senyora,
compliré el que tingueu de bell manar-me.
La gent meva ja sap el meu propòsit,
i sereu respectats, vós i Jessica,
com si fóssiu Bassanio i jo mateixa.
I ara, passeu-ho bé ; fins a reveure'ns.
Tots els gaudis del cor jo vos desitjo.
Mercès pels vostres vots, i em plau moltíssim
de fer-vos-els també : adéu Jassica.
Ara tu, Baltazar.
Com honrat i fidel t'he trobat sempre,
vull seguir-t'hi trobant. Pren eixa lletra,
i, usant tots els mitjans propis d'un home,
a Pàdua vés ben ràpid : fes que arribi
a mans del meu cosí el doctor Belario ;
i mira : els trajos i papers que et doni
et prego els portis tan corrent com puguis
tot el camí, lins a la barca pública
que va a Venècia. No malgastis temps
en paraules : així ja fossis fora.
Ans que hi arribis, ja hi seré.
Madama,
me'n vaig, com demaneu, amb tota pressa.
Nerissa, acosta't : tinc a mà una tasca
que encar no saps : veurem els marits nostres
sens que ho sàpiguen ells.
Podran, Nerissa ; mes talment vestides,
que ells ens hauran de creure ben dotades
de ço que ens manca. Prou m'hi jugaria
que abillades tu i jo amb la roba d'homes,
de les dues seré el de més bon aire
i la daga duré amb més valentia ;
parlaré com el noi que en home es muda
amb veu de flabiol, i els curtets passos
faré que es tornin baronils gambades ;
parlaré de ballades, com el jove
fanfarró més castís ; diré mentides
fantàstiques—de com molt grans senyores
em demanen amor i jo els el nego,
i esdevenen malaltes i se'n moren :
jo no podia tant, i arrepentint-me,
voldria que per mi no fossin mortes : —
i en que conti vint més de tals mentides,
els homes juraran que uns dotze mesos
només deu fer que he abandonat l'escola.
Al cap em bullen un miler de farses
d'aqueixos fanfarrons presumptuosos,
que vull copiar.
I què? Ens tornarem homes?
Fuig, dona, fuig ! Quina pregunta has feta,
si a prop tinguessis un intèrpret llèpol !
Però, anem : ja et diré tot mon projecte
quan al cotxe siguem, que ja ens espera,
a la porta del parc ; doncs, mou-te, corre,
que vint milles avui hem de recórrer.
ESCENA V
Belmont.—Al Jardí
(Entren Lancelot i Jessica)
En efecte ; però, mireu : els pecats dels pares recauen sobre els fills ; per això, us ho asseguro, temo per vós. Sempre us he parlat clar i així us parlo ara de mos temors en l'assumpte : per tant, preneu-vos-ho alegrement ; car amb certitud, jo crec que esteu damnada. Sols una esperança hi ha que us hi pot fer un xic de bé, però tampoc és més que una mena d'esperança bastarda.
I, digue'm : quina esperança és?
Seria talment una mena d'esperança bastarda! Així caurien damunt meu els pecats de la meva mare.
Amb raó temo, llavors, que sou damnada igualment per pare i mare: quan deixo Scil·la — el pare — caic damunt Caribdis — la mare: sou, doncs, perduda pels dos camins.
Em salvarà el meu marit que m'ha fet cristiana.
Certament és ell el més de blasmar. Ja érem prou els cristians, abans ; fins tants com podíem viure bé, l'un prop de l'altre. Aqueix fer cristians, farà pujar el preu dels porcs : si tant anem augmentant els menjaporcs, aviat ni per diners podrem posar al foc una penca de cansalada.
Al meu marit, li contaré el que dius, Lancelot. Ací ve.
De nosaltres no en tingueu quimera : Lancelot i jo no som amics. Em diu ben ras, que per a mi no hi haurà misericòrdia al cel, perquè so filla d'un jueu : i que tu, no ets, per l'Estat, un bon ciutadà, perquè convertint els jueus en cristians, fas apujar el preu del porc.
Mes fàcil em seria respondre d'això a l'Estat, que a tu de l'engrossiment de la negressa : la moresca es grossa per ta culpa, Lancelot.
Ja es prou que siga niés grossa del que fóra de raó ; però si n'es menys que una dona honesta, n'és, en efecte, més que quan jo la vaig pendre.
Com sap jugar amb els mots, qualsevol ximple ! Em penso que la millor gràcia de l'esperit, aviat serà el silenci, i el discurseig no es trobarà excel·lent més que en els lloros. Entra, minyó, i digues que es preparin per dinar.
Ja és fet, senyor ; tots tenen gana.
També això és fet : el mot és «cobriu».
Doncs, que cobreixin, eh?
Això tampoc, senyor : conec mon deure.
Encara trobes ocasió de més xerroteig? És que em vols mostrar de cop tot el tresor del teu ingeni ? Fes-me el favor d'entendre senzillament el sentit del que diu un home senzill ; vés i digues als teus camarades que cobreixin la taula, que hi serveixin els plats i que nosaltres anirem a dinar.
La taula, senyor, serà servida, els plats coberts, i en quant a anar-hi a dinar, feu-ho, senyor, quan l'humor i la intenció us ho manin.
O cara discreció ! Com els mots lliga !
El ximple s'ha encastat en la memòria,
un estol de bons mots, i d'altres ximples
conec en posició més elevada,
guarnits com ell, que per un mot d'ingeni
tot ho malmeten. Com et sents, Jessica?
Digue'm ara, estimada, què te'n sembla,
com judiques l'esposa de Bassanio?
Que és més del que puc dir. Caldrà que curi
de dû el senyor Bassanio noble vida,
car, essent beneït amb tal esposa,
el bé del cel el troba ja en la terra ;
i si en la terra no el mereix, llavores
serà ben just que al cel mai pugui entrar-hi.
Si dos déus fessin celestial juguesca,
i es juguessin dues dones de la terra,
Pòrcia, la una, caldria bé que a l'altra
hi afegissin quelcom, puix al món pobre
no té pariona.
Un consemblant marit
en mi tens tu, com per esposa és ella.
Que és cas ! D'això, pregunta'm el que en penso.
Prompte serà ; primer 'nem-se'n a taula.
No : t'ho prego. Menjant podrem parlar-ne ; i així, el que em diguis, amb les altres coses ho pairé.
Bé, bé, caldrà que em sentis.