El marxant de Venècia/Acte quart
| ← Acte tercer | Acte quart El marxant de Venècia |
Acte cinquè → |
ESCENA I
Venècia.—Un Tribunal de Justícia
(Entren : El Dux, Els Magnífics, Antonio, Bassanio, Graciano, Salarino, Salanio i altres)
Què? Ja és aquí Antonio?
Disposat pel que mani vostra Gràcia.
Per vós ho sento : us caldrà respondre
a un contrari de roca, un bèstia-fera,
incapaç de pietat, buit, fins no tindré
ni dracma de clemència.
Vostra Gràcia
m'han dit s'ha pres gran pena a fer menys dura
la rigor de son clam ; més, puix s'obstina,
i no hi cap mitjà legal que em tregui
de l'abast del seu odi, jo li oposo
ma paciència a sa fúria, i fort em sento
per a sofrir, amb ànima tranquila,
la tirania i ràbia de la seva.
Cerqui un el jueu, i que es presenti.
A la porta és a punt : senyor, ell entra.
Feu lloc, i que el puguem veure de cara.
Shylok : pensa tothom — i també ho penso —
que sols tindrà aqueix caire ta malícia
fins a l'últim moment ; i llavors, creuen
voldràs mostrar remordiment i gràcia,
tan grans com és ta crueltat visible ;
i que, en lloc d'exigir — com fas — la pena,
—una lliura de carn d'eix marxant pobre—
no sols deixaràs perdre la penyora,
sinó que pres d'amor i gràcia humana,
faràs perdó de la meitat del deute,
girant els ulls pietosos a les pèrdues
que en munió li han caigut sobre l'esquena,
i que a un reial marxant aixafarien,
arrencant son estat les condolences
dels cors de pedra-foc, dels pits de bronze
dels Turcs i Tàrtars obstinats, que ignoren
l'ofici de les tendres cortesies.
Dona'ns, Jueu, una. gentil resposta.
Ja coneix vostra Gràcia el que demano,
i he jurat per el nostre sant dissabte,
que obtindré el que se'm deu i la penyora,
que en l'acte consten : si ho neguéssiu, cauen
l'estatut i franquícies de la Vila.
Tots em direu per què a mi més m'agrada
de rebre una pesada de carronya,
que no tres mil ducats ; no us vull respondre :
sols dic que em ve d'humor : val per resposta?
Si una rata em pertorba a casa meva,
què us fa si em ve de gust gastâ en metzines
tres mil ducats? No us he respost encara?
Hi ha gent a qui desplau de veure a taula
morrobadant el porc que li serveixen ;
altres, en veure un gat, es tornen bojos,
i si el sac de gemecs el nas els grata,
alguns no es poden retenir l'orina,
car el sentit, que del voler és l'amo,
ho condueix segons el que li agrada
o li repugna. Anem a la resposta :
tal com no ho justifica amb raó ferma,
el que no pot sofrî el porc que badalla ;
ni aquell, l'inofensiu gat que és tan útil ;
ni el sac de gemecs 1*altre, que per força
s'ha de lliurar a una vergonya certa,
com és ofendre, amb ofensa pròpia ;
tampoc sé dar raó, ni vull donar-ne,
més que l'odi arrelat, la repúgnància
que sento per Antonio, em fan sostindre
eix plet costós contra ell. He dat resposta?
Aquesta no és resposta, home insensible,
que el procedir en ton mal cor excusi.
No tinc obligació de que t'agradi.
Maten els homes tot ço que no estimen ?
Odia algú ço que ell no mataria?
Cada agravi, al principi, no és un odi.
La serp voldries que et fiblés dues voltes ?
Bassanio, per favor ! Pensa amb qui parles :
tant és que ara te'n vagis a la riba
i al mar creixent li preguis que no munti ;
tant és que al llop preguntis per quin mòbil
ha fet belar per son anyell l'ovella ;
tant és prohibir als pins de la muntanya
que agitin llurs cimalls, ni remoregin,
quan els hostes del cel els acaronen ;
tant és que vulguis fer quelcom duríssim
com voler vèncer,—hi ha major duresa?—
son cor jueu : doncs bé : jo vos ho prego :
no li oferiu res més, no gasteu passos,
i amb plena coneixença, deu-me prompte
sentència a mi, i a ell el que desitja.
Pels teus tres mil ducats, jo sis te'n dono.
Si de cada un d'eixos sis mil ducats
en fas sis parts, sent un ducat cada una,
no te'ls pendré : vull que es compleixi el pacte.
Com esperes perdó, si no perdones?
Quin judici he de témer si amb llei obro?
Hi ha entre vosaltres qui té esclaus, per compra,
que com ases, o gossos o bé mules,
ocupen en servils i baixes feines,
per ço que els heu comprat: voleu que us digui
que els deixeu ésser lliures, i caseu-los
amb qui hagi d'heretar-vos ? Per què suen
sots tant de pes? Doneu-los llits tan flonjos
com; són els vostres, i els bons plats frueixin
que al paladâ us són grats ? I em respondreu :
«Són nostres els esclaus». És ma resposta :
eixa lliura de carn que ara demano,
l'he comprat cara i la tindré, que és meva ;
si em la neguen, ja no hi ha lleis, i perden
els decrets de Venècia tota força.
Vull justícia! Digeu-me : voldreu fer-me'n?
Tinc el dret de suspendre aquest judici
si Belario, un doctor de molta ciència,
a qui he cridat per escatir la causa,
no es presenta aquí, avui.
Senyor, hi ha a fora
un missatger, just arribat de Pàdua,
amb lletres del Doctor.
Crideu el missatger ; deu-me les lletres
Anima't força, Antonio, fes coratge !
el Jueu m'ho tindrà tot, carn, sang i ossos,
abans que un res de sang per mi se't perdi
Jo só el moltó malalt de la ramada,
bo per la mort : la més corcada fruita,
cau primê a terra; doncs, deixeu-me caure!
No deus de captenir-te més, Bassanio,
que de viure i d'escriure'm l'epitafi.
(Entra Nerissa, vestida d'escrivent d'advocat)
De la part de Belario véns de Pàdua?
Sí, monsenyor. Belario vos saluda.
Per què amb tanta de pressa esmoles l'eina?
Per treure a aqueix fallit el que em pertoca.
No en la sola, en ton cor, jueu feréstec,
afines ton coltell, car no hi arriba,
no, cap metall, ni la destral tallanta
del botxí, a la meitat de l'agudesa
de ta rancúnia. No hi ha prec que et mogui?
Damnat et vegis, gos inexhorable,
i acusi's la justícia de que visquis.
Per tu, sento la fe que se m'inclina
a creure, com Pitàgoras, que l'ànima
d'un animal es pot infondre sola
al cos d'un home : ton esprit feréstec
visqué en un llop penjat per homicidi,
que l'ànima lliurà des del patíbul ;
i, encar tu al ventre de ta impia mare,
es va infondre dins tu, car tos desitjós
són llopins, famolencs i sanguinaris.
Si el segell no pots raure en ma escriptura,
sols al pulmó et fas mal amb tant com crides ;
reprèn ton seny, bon jove, o has de veure't
perdut sense remei ; jo vull justícia.
La lletra de Belario em recomana
a un doctor jove i de molt d'estudi.
On és ?
Es prop d'aquí, bo i esperant conèixer
vostra resposta i si el voleu admetre.
De tot cor. Tres o quatre de vosaltres,
aneu, i conduïu-lo amb cortesia.
Entretant, escolteu què diu Belario.
«Vostra Gràcia sabrà que he rebut la vostra lletra trobant-me molt malalt ; però en arribar el vostre missatger, era en amable visita amb un jove Doctor de Roma, que es diu Baltazar. Vaig assabentar-lo de la qüestió en litigi entre el Jueu i el marxant Antonio : consultàrem plegats alguns llibres ; li he donat mon dictamen, que millorat amb sa ciència—la profunditat de la qual no puc prou elogiar—rebreu amb ell, a qui he importunat perquè compleixi per mi, el requeriment de vostra Gràcia. Desitjo que sa manca d'anys no sigui motiu que li manqui respectuosa admiració ; car mai no he conegut un cos tant de jove, amb un cap tant de vell. El lliuro a la vostra graciosa acceptació, segur que, el judici publicarà millor son elogi.»
Ja heu sentit el que diu l'entès Belario
i qui ara entra, és el Doctor, suposo.
Deu-me la mà. Us tramet el vell Belario?
Sí, monseyor.
Molt ben vingut ; seieu-vos.
Coneixeu ja ben bé les circumstàncies
de la qüestió present en què hem d'entendre?
Sóc informat a fons d'aquesta causa.
Qui és aquí el marxant ? Qui és el Jueu ?
Teniu davant, Antonio i el vell Shylok.
És Shylok vostre nom ?
Mon nom és Shylok.
La demanda que féu és prou estranya ;
però amb tals lleis com les que té Venècia,
no se us pot impedir de prosseguir-la.
Sou vós qui es troba a sa mercè, no és cert ?
Sí, segons diu…
Reconeixeu el pacte?
Sí.
Per quina obligació n'he de tenir? Digueu-m'ho.
La clemència no és pas cosa exigible.
Flueix, com plou del cel la gentil pluja
damunt del món : dos cops és beneïda,
beneeix qui la rep i qui l'esmerça,
i és gran entre el més gran. Més escaienta
als monarques els és; que sa corona :
del poder terrenal son ceptre és símbol,
signe de majestat i de respecte,
d'on pervé la temor, la pô als monarques ;
mes la clemència mana sobre el ceptre ;
en el cor dels monarques s'entronitza,
de Déu mateix és gràcia, i les potències
terrenals com a poders es mostren,
si amb clemència assaona la justícia.
Oi bé, Jueu : enc que el que tu demanes
no és només que justícia, considera
que amb justícia tan sols, cap de nosaltres
es pot salvar : preguem a Déu clemència,
i el prec mateix ha d'ensenyar-nos d'ésser
clements de fets.—Si així he parlat fins ara,
ha estat perquè temperis la justícia
de ta demanda, mes si vols seguir-la,
aquesta Cort severa de Venècia
sentenciarà contra el marxant.
…Que caiguin
mos fets sobre mon cap ! Per llei demano
la pena i el que marca ma escriptura.
No té dinê el marxant per pagâ el deute ?
Sí : i a la Cort, per ell el diposito.
Si vol, el doblo, i si no és prou, m'obligo
a pagar-li eixa suma deu vegades
i amb mans i cap i cor la hi asseguro.
Si no n'hi ha prou, encara, es farà veure
que la maldat ajup a l'honradesa ;
i jo us ho prego : almenys una vegada,
torci la llei l'autoritat del jutge :
amb un xic dany, féu una gran justícia
i atuïu el valor a eix cruel dimoni.
No s'ha de fer. No hi ha podê a Venècia
que pugui rompre lleis reconegudes :
fóra això un precedent que es retrauria
i molts d'errors, amb el mateix exemple
dins l'Estat entrarien. No pot ésser.
Un Daniel ! Un Daniel, és el que parla.
O jove, i savi jutge, com t'honoro !
Us prego em deixeu veure l'escriptura.
Aquí és, teniu, Doctor reverendíssim.
Se t'ha ofert triplicar ton diner, Shylok.
Ho he jurat ! Ho he jurat ! I el cel m'escolta !
Em posaré un perjuri sobre l'ànima?
Ni per Venècia ! No.
Vençut el terme
ja té dret el Jueu a la penyora
d'una lliura de carn, per ell tallada,
prop del cor del marxant. Sigues benigne :
pren el triple del deute, i dó'm llicència
que esqueixi l'escriptura.
…Que se'm pagui
a sa tenor. Sembleu un jutge digne ;
coneixeu bé la llei, i en exposar-la
ho heu demostrat a fons ; doncs jo us conjuro
per la llei, de la qual sou gran columna,
que sentencieu : i juro amb tota l'ànima,
que no tindrà poder cap llengua d'home
per a torce'm. Reclamo ma escriptura.
Amb tot mon cor al Tribunal suplico
doni sentència.
…Bé ; doncs és aquesta :
mostreu el pit, i al seu coltell lliureu-vos.
O noble jutge ! O magnífic jove !
Car l'intent de la llei i el seu propòsit
plenament es concorden amb la pena
que apareix ja deguda, segons l'acte.
Cert és ! Cert és ! O savi i recte jutge !
Com ets de més edat de ço que sembles !
Nueu's de pit.
…«Son pit» així diu l'acte;
no és cert gran jutge? i «ben a prop del cor»
són els mots propis.
Cert : hi ha aquí balances
per a pesar la carn?
…Les tinc ja llestes.
Tingues a punt un cirurgià a ton càrrec
que tanqui les ferides i no es mori
dessagnat.
…I això ho diu l'escriptura?
No ho diu ; però què hi fa ? No t'escauria
mot bé que, almenys per caritat, ho fessis?
No ho sé trobar : això no hi és a l'acte.
I vós marxant, no teniu res a dir-hi?
Molt poc ; só ben armat i em sento amb força.
Dona'm la mà, i que ho passis bé, Bassanio !
No et peni que, per tu, caigut em vegis ;
car se'm mostra més bona la Fortuna
del que té per costum : bo i permet sempre
que el ruinat sobrevisqui a sa riquesa,
perquè vegi amb ull fosc i front rugosa,
un temps de pobre : del pausat martiri
de tanta de misèria, me'n deslliura.
Fes-me present a ta honorable esposa :
conta-li el terme del procés d'Antonio,
ma bella mort, com t'he estimat i en ésser,
fet i dit tot, llavores que judiqui
si algun cop no tingué un amic Bassanio.
Tu, no et condolguis que l'hauràs de perdre,
i ell no es condol de satisfer ton deute ;
car si talla el Jueu prou fort en dintre,
en un moment el pagaré sens pena.
Antonio, m'he casat amb una esposa
que estimo per damunt del mateix viure ;
doncs, ma vida, ma esposa i tot el món,
per mi no valen ço que val ta vida :
tot ho perdria, sí, en sacrifici,
davant eix Llucifer, per deslliurar-te.
Vostra esposa us daria flaques gràcies
si, essent aquí, us hagués sentit l'oferta.
Tinc una esposa, a la qual jur que estimo ;
i al cel sigués, si algun poder guanyava
que commogués aquest Jueu ferotge.
Bé està que ho demaneu a espatlles d'ella :
el vot podria trasbalsâ-us la casa.
Quins esposos cristians ! Tinc una filla :
d'un de l'estoc de Barrabàs l'esposa,
abans que d'un cristià, voldria veure-la.
Perdem temps ; que es compleixi la sentència.
D'aquest marxant aquí present, és teva
una lliura de carn ; te la condona
la llei, i el tribunal te l'adjudica.
O jutge justicier !
I és de la carn del pit d'on li has de treure.
Quin jutge ! Això és sentència ! Anem, prepara't !
Detura't un moment ; hi ha una altra cosa.
Atén bé, que no et dóna aquest contracte
ni un res de sang : els mots precisos, diuen :
«una lliura de carn» ; doncs pren la lliura
de carn que t'adjudica l'escriptura ;
mes si en tallar-la vesses una gota
de sang cristiana, tos cabals i terres,
segons llei de Venècia, se't confisquen
a favor de Venècia.
Quin gran jutge !
Eh, Jueu? Quin jutge savi!
I ho diu la llei ?
En podrás veure el texte :
tu demanes justícia ; doncs no ho dubtis :
tindràs justícia, més del que desitges.
O jutge savi! Eh, jueu? Quin jutge!
Essent així, l'oferiment accepto :
pendré el triple del deute, i que se'n vagi
lliure el cristià.
Ja tinc aquí la suma.
Poc a poc ! El jueu la tindrà tota
la justícia : calmeu's, no tingueu ànsia.
El jueu, sols pot rebre la penyora.
O jueu, quin gran jutge ! és tot un savi !
Posa't, doncs, a tallar. De sang no en vessis :
no tallis més ni menys : la lliura justa ;
si més o menys en talles, d'una lliura,
tan sols que la pesada pugi o baixi
la vigèsima part d'un mal escrúpol,
què dic? com es decanti la balança
només el gruix d'un pèl, caldrà que moris
i tot quan posseeixis se't confisqui.
Es un Daniel ! És un Daniel ! No et sembla ?
Ara, Jueu incrèdul, ja ets a sota.
Per què no et mous, jueu? Pren la penyora.
Que em torni el préstec i deixeu anar-me'n.
El tinc a punt per a donar-te'l, pren-lo.
Davant la Cort ha refusat l'oferta :
només rebrà justícia i sa escriptura.
Un Daniel ! torno a dir, un Daniel ! Gràcies
Jueu, per ensenyar-me eixa paraula !
No cobraré ni solament el préstec ?
No cobraràs res més que la penyora.
Jueu, si és que t'arrisques a cobrar-la.
Allavors que el diable se la'n dugui ;
no afegeixo res més.
Jueu, espera't ;
que la llei et comprèn molt més encara.
A les lleis de Venècia es preceptua,
que si d'un estranger es prova que hagi
directament o per mitjà indirecte,
cercat la mort d'un ciutadà, llavores
la part objecte de l'intent, fa seva
una meitat del que aquell tingui ; l'altra
ingressa al Tresor públic ; i la vida
de l'ofensor, depèn de la clemència
del dux només, sens que cap veu l'en llevi.
En aqueix cas segons jo entenc, et trobes ;
car en tot el que hem vist, es manifesta
que, no indirectament, ans ben directa
has atemptat contra la pròpia vida
del demandat ; és d'aplicar la pena
que he fet palesa abans. Doncs agenolla't,
i demana-li al dux misericòrdia.
Prega et permeti que tu sol et pengis ;
no obstant, puix a l'Estat va ta fallida,
no et resta ni el que val qualsevol corda,
i a l'Estat li pertoca de penjar-te.
Som de cors ben distints ; i perquè ho vegis,
et perdono la vida ans que ho demanis.
La meitat dels teus béns, és per Antonio ;
l'altra, toca a l'Estat que, per clemència,
es podrà reduir a una penyora.
En la part de l'Estat ; no en la d'Antonio.
No, no ; preneu-m'ho tot : preneu ma vida
i res no em perdoneu : preneu ma casa,
en pendre'm el puntal que la sustenta ;
i em preneu fins la vida, quan se'm prenen
els mitjans amb què compto per a viure.
Quina mercè li podeu fer, Antonio.
Si mon senyor i el tribunal volguessin
tornar-li sa meitat sense penyora,
jo m'acontento a rebre l'altra mitja
en usdefruit, fins que sa mort arribi,
i lliurar-la llavors al gentil home,
que va llevar-li últimament la filla :
dues coses dic més : que, per tal gràcia,
ell es faci cristià tot de seguida ;
i que davant del tribunal atorgui
donació de tots sos béns quan mori
a favor de sa filla i de Lorenzo.
Ho farà, o altrament jo li retiro
el meu perdó pronunciat suara.
Què és el que dius, jueu? Te n'acontentes?
Só content.
Escrivent, redacta l'acte.
Us prego em permeteu d'eixir a fora ;
em sento malament. Que em duguin l'acte
i el signaré.
Doncs, vés-te'n ; però signa'l.
Dos padrins et caldran per batejar-te ;
si el jutge hagués jo estat, dotze en tindries
per portar-te a la forca i no al baptisme.
Favoriu-me dinant a casa meva.
Demano a vostra Gràcia que em perdoni :
aquesta nit cal que me'n vagi a Pàdua,
i, per tant, és precís que ara em retiri.
Em dol que vostre pressa us ho impideixi.
Fes-li mercès a eix cavaller, Antonio,
car per molt t'ha obligat, a mon entendre.
El meu amic i jo, senyor digníssim,
som avui deslliurats per vostra ciència,
de penes greus : feu-nos l'honor de pendre
tres mil ducats, els que al Jueu devíem,
i que han guanyat vostres treballs graciosos.
I encar serem vostres deutors per sempre,
obligats a estimar-vos i a servir-vos.
El satisfet és que pagat es troba ;
i jo en só satisfet de deslliurar-vos,
i ben pagat per mi mateix em sento :
mai fou mon esperit més mercenari.
Volgueu conèixe'm quan tornem a veure'ns :
us desitjo salut i em despedeixo.
Jo, senyor meu, m'he d'esforçâ a pregar-vos
que accepteu un record, com un obsequi
i no com paga. Assegureu-me us prego
que no m'ho negareu, i perdoneu-me.
Puix que tant em pregueu, cal que em rendeixi.
(A Antonio )
Deu-me els guants i els duré per ésser vostres.
(A Bassanio )
Per mor de vós, em prenc eixa tumbaga.
No retireu la mà : res més vull pendre ;
i això vostra amistat no pot negar-m'ho.
Eix anell, bon senyor? És poca cosa!
no volgueu que enrogeixi de donâ-us-el.
Doncs, no vull altra cosa : sols aqueixa,
i ara ja em sembla fins que en tinc caprici.
L'apreci en què jo el tinc, no és pel que valgui ;
la tumbaga més rica de Venècia,
i un pregó faré es faci per trobar-la,
jo us la daré; no aquesta… perdoneu-me.
Veig que sou lliberal en les ofertes ;
fa un instant, senyor meu, que m'ensenyàveu
de captar ; i ja va semblant-me que ara
m'ensenyeu de respondre en els captaires.
Bon senyor : eix anell ve de ma esposa ;
i en posar-me'l, va pendre'm vot solemne
de mai vendre'l, ni perdre'l, ni donar-lo.
Així s'excusen molts de fer obsequis.
Si no és que sigui folla vostra esposa,
i sap com m'he guanyat eixa tumbaga,
no podrà fer-vos un retret per sempre
d'haver-me-la donat. Tranquilitzeu-vos.
Dóna-li la tumbaga, amic Bassanio :
que els seus serveis i el meu afecte guanyin
sobre el precepte de la teva esposa.
Vés, Graciano : encalça'l i detura'l :
dón-li l'anell, i, si pot fer-ho, duu-te-l'en
a l'estatge d'Antonio. Vés ! De pressa !
Anem-nos-n'hi tu i jo tot de seguida,
i els dos plegats, en ser que trenqui l'alba,
volarem a Belmont. Anem, Antonio.
ESCENA II
Venècia.—Un carrer
(Entren Pòrcia i Nerissa)
Cerca on viu el Jueu, mostra-li eix acte.
i que el signi. Marxem aquesta nit,
i un jorn ans que els marits serem a casa.
Benvingut serà eix acte per Lorenzo.
Bell senyor ; só content de podê-us heure.
Repensant-s'hi millô el senyor Bassanio
us tramet la tumbaga i vos suplica
dineu amb ell.
Això no pot pas ésser :
el seu anell, ben agraït l'accepto,
i així esper li direu : també us demano
guieu mon escrivent fins on viu Shylok.
Senyor : unes paraules.
(A part, a Pòrcia)
L'anell veuré d'obtindre, que al meu home
vaig fer jurar que el guardaria sempre.
Segû el tindràs ; i ens juraran a dojo
que han obsequiat amb els anells a uns homes,
i els reptarem, jurant més que ells encara.
Vés, apressa't ! Ja saps on deus trobar-me.
'Nem, bon senyor; m'indicareu la casa?