El marxant de Venècia/Acte segon
ESCENA I
Belmont.—Una cambra del casal de Pòrcia
Toc de corns
(Entren el Príncep del Marroc i son seguici ; Pòrcia, Nerissa i son servei)
No us desplagueu de mi per mon aspecte,
fosca llureia de l'esplèndid sol
amb qui tinc parentiu i veïnatge,
Porteu-me la més bella criatura
nascuda al Nord,—on la cremor de Febus
tot just els congelats arriba a fondre,—
i en fê'ns una incisió per amor vostra,
ja veurem quina sang és la més roja.
Puc dir que mon aspecte, bella dama,
als valents ha fet por : per l'amor vostra
us juro que les verges més ben vistes
del clima nostre, de les nostres terres,
també l'han estimat : no canviaria
ma color, si no fos per a furtar-vos
els vostres pensaments, gentil regina.
A terme d'escollir no sóc portada
sols per gaudi dels ulls d'una donzella ;
d'altra banda l'atzar de ma fortuna
em lleva el dret de voluntària tria :
mes si el meu pare no m'hagués lligada,
forçant-me a son enginy, perquè jo sigui
l'esposa de qui em guanyi, per les vies
que us he fet avinents, vós, famós Príncep,
fóreu llavors tan digne, com cap altre
dels vinents que hagi vist, de mon afecte.
Almenys, ja per això vos remercio ;
conduïu-me, per tant a les caixetes,
a provar sort. Per eixa simitarra,
—que ha occit el Sofí i un Príncep persa,
i el soldà Soleiman guanyà en tres lluites—
sostindria el mirar dels més ferotges,
el cor més brau del món jo el reptaria,
li pendria els cadells mamant, a l'Orsa,
i em mofaria dels bramuls de presa
del lleó, bella dama, per guanyar-vos.
Mes, ai! tot és en va! Si Hèrcul i Licas
juguen els daus qui és d'ells el qui val més?
la jugada més forta, per fortuna,
pot esdevindre de la mà més dèbil :
així és batut Alcides pel seu patge;
i així jo, conduït per l'atzar cego,
puc perdre això que atenyi algun indigne,
i de pena morir.
Heu d'arricâ-us-hi ;
i no sereu temptat de fer cap prova,
o ans de provar, jurar, si no encertéssiu,
de no parlar mai més de matrimoni
amb cap cap dama : tingueu-ho ben entès.
Ni voldré: conduïu-me on és ma sort.
Abans anem al temple; havent dinat
vostre atzar riscareu.
Atzar preciós !
que em farà un condemnat o un hom sortós !
(Toc de corns. Ixen)
ESCENA II
Venècia.— Un carrer
Lancelot Gobbo
Verament ma consciència em servirà per anar-me'n de mon amo el Jueu. Tinc el dimoni a tocacolze, i em tempta i em diu : «Gobbo, Lancelot Gobbo, bon Lancelot» o bé : «bon Gobbo» o bé : «bon Lancelot Gobbo, mou-te de cames, apreta a córrer, vés-te'n». La consciència em diu : «No ; vés-hi en compte, honrat Gobbo» com deia abans «honrat Lancelot Gobbo, no fugis : el menyspreu correria amb tots talons». Bé, el dimoni de més coratge em mana que faci mon farcell ; «Via», diu el dimoni; «Vés-te'n» diu el dimoni ; «en nom del cel, sigues valent» diu el dimoni; «fuig!». Bé, bé: la consciència penjant-se'm al coll del cor, em diu més prudentment : «Lancelot, honrat amic meu, essent fill d'un home honest» ; o millor, fill d'una dona honesta ; car, en efecte, el nieu pare feia una certa olor, era d'uns certs gustos… bé, la consciència em diu : «Lancelot, no et moguis», diu ma consciència. «Consciència» jo dic, «bé m'aconselles» ; «mal esperit» dic jo, «bé m'aconselles ; per conduir-me segons consciència hauria de restar amb el Jueu, mon amo, qui,—lloat siga Déu—és una mena de diable; i en fugir del Jueu se me'n duria el mal esperit, qui, amb el vostre perdó, és el mateix dimoni. El Jueu, certament, és el mateix dimoni encarnat; i en bona consciència, la meva consciència, la meva consciència és una consciència ben dura donant-me el consell de restar amb el Jueu. El mal esperit és qui em dóna el consell més d'amic : «fugiré, mal esperit ; mos talons són a tes ordres; fugiré».
Vós, jove senyor : us ho prego : per on es va a cal senyor,Jueu?
Déu meu! és el meu veritable pare. Més que entelat d'ulls és cec i no em reconeix. Tractaré de confondre'l.
Senyoret, digueu-me per favor per on s'hi va, a cal senyor Jueu?
Tombeu a mà dreta a la propera cantonada, però a l'altra, més a prop, a l'esquerra; després, vatua cl món! al primer tombant no tombeu a cap mà, sinó tombeu's indirectament a cal Jueu.
Déu me valgui ! És un camí difícil de trobar. Podríeu dir-me si un tal Lancelot que viu amb ell, hi viu o no?
Parleu del senyoret Lancelot? (A part) Fixeu-vos-hi : ara remouré l'aigua. Parleu del senyoret Lancelot?
No d'un senyoret, senyor ; sinó del fill d'un pobre home ; son pare, ni que jo ho digui, és un honrat i excessivament pobre home, i, si Déu vol, encara pot fer dies.
Bé, bé ; sigui el que vulgui son pare, parlàvem del senyoret Lancelot.
De l'amic de vostra senyoria, de Lancelot, senyor.
L'ergo us demano, bon vell ; ergo, per favor, parleu del senyoret Lancelot.
Ergo del senyoret Lancelot. No em parleu, pare, del senyoret Lancelot; car eix jove cavaller —per manament del Fat, del Destí, i altres mots estranys, de les tres germanes i altres branques de la ciència—és mort, o com vós diríeu amb termes vulgars : se n'és anat al cel.
Vatua ! no ho permeti Déu ! car el noi era verament mon sosteniment, el gaiato de ma vellesa.
Tinc jo semblança de barrot, de pal, de puntal o de gaiato? No em' coneixeu, pare?
Pobre de mi ! no us conec, jove cavaller ; però per favor, digueu-me si el meu fill, Déu li guardi l'ànima, és viu o és mort?
No em reconeixeu, pare?
Ai, Senyor! Tinc la vista perduda. No us conec.
Verament, si tinguéssiu bé els ulls, potser tampoc em reconeixeríeu: és de pare llest reconéixer son propi fill. Ara en tindreu noves, ancià, del vostre fill. Beneïu-me ; la veritat es farà llum ; el crim no pot restar molt temps amagat : el fill d'un home sí ; però a la fi la veritat reïx.
Aixequeu-vos, senyor, us ho demano. Vós no sou Lancelot, mon noi.
Deixem-nos de més follies sobre el cas, us ho demano : deu-me la vostra benedicció ; jo só Lancelot, el que ha estat el vostre noi, el que és el vostre fill i serà el vostre descendent.
No puc creure que sigueu mon fill.
No sé què me'n pensi d'això ; sóc però Lancelot, el mosso del Jueu, i cert estic que Margarida, la vostra esposa, és la meva mare.
Semblaria llavors que la cua de Dobbin creix enrera : cert n'estic que tenia més pèl a la cua que jo a la cara el darrer cop que l'he vist.
Senyor, com t'ets mudat ! Com us porteu ton amo i tu? Li duc un present. Com hi estàs ara amb ell?
Bé, bé. Per ma part, com que em proposo d'anar-me'n, no pararé fins que hagi corregut un bon espai. Mon amo és verament un jueu : donar-li un present ! donar-li un ramal : a son servei, m'hi moro de fam : com els dits poden contar-se'm les costelles. M'alegro, pare, que hagueu vingut : doneu-me el present per un senyor Bassanio que dóna verament esplèndides llureies. Si no entro a son servei, correré tant món Déu em doni terra. Quina sort! ací ve l'home; amb ell, pare, car fóra un jueu, si al jueu servís més temps.
Podeu fer-ho ; però deu-vos-hi ànsia, de manera que el sopar estigui llest el més tard a les cinc: feu remetre eixes lletres; aneu a provarvos les llureies i digueu-li a Graciano que desitjo que vingui prompte a mon estatge.
Amb ell, pare.
Guardi Déu vostra Senyoria.
Mercès ! Tens quelcom per a dir-me ?
Veu's ací mon fill, un pobre noi…
No un pobre noi, senyor, sinó un mosso del Jueu ric, que voldria, com: el pare especificarà…
Ell té, senyor, com si diguéssim, una gran inferció per servir…
En efecte, ras i curt, serveixo el Jueu i tinc desig, com el pare especificarà…
Per acabar, la vera veritat és que havent-se'm portat malament el jueu, m'ocasiona… com el meu pare, essent, em penso, un vell, us ho farà fructificar…
Veu's ací un plat de tortres que voldria oferir a vostra senyoria, i ma pretensió és…
Amb tota brevetat, ma pretensió és impertinent per a mi tot sol, com ja sap vostra senyoria per aquest honrat ancià ; i encara que sigui jo qui ho digui, encara que vell, és, no obstant, un pobre home el meu pare.
Que parli pels dos un sol. Què voldries?
És en defecte, la qüestió.
El vell proverbi es comparteix molt bé entre mon amo Shylok i vos, senyor : Vós teniu la gràcia de Deu, i ell ja té prou.
Ben parlat. Pare i fill aneu's-en ara : acomiada't de l'amo i fes que et diguin mon estatge.
Doneu-li una llureia millor que no les altres : feu que ho sigui.
Entrem, pare. Jo no en sé de trobar servei, no ; jo no hi tinc llengua al cap. Bé, (Esguardant-se el palmell.) si a Itàlia hi ha cap home que pugui oferir millor palmell per a jurar sobre el llibre, tindré bona fortuna. Vejam : aquí hi ha una clara ratlla de vida : ací hi ha un petit embull d'esposes : Oh ! quinze dones no és res : onze vídues i nou minyones, per un home, no són sinó un entrant, i més a més, em lliuraré de tres anyades, i tindré la vida en perill al caire d'un llit de ploma : això, simplement són deslliurances. Bé va : si la fortuna és dona, és una bona bandarra vestida així. Anem, pare ;
m'acomiadaré del Jueu en un tancar i obrir d'ulls.
Per favor, bon Leonardo, no ho oblidis :
comprades i en son lloc aqueixes coses,
retorna prest; aquesta nit convido
els amics més volguts : mou-t'hi, no et torbis.
Compliré diligent vostres comandes.
On és vostre amo?
Per allí passeja.
Senyor Bassanio!
Graciano !
Vinc una gràcia a demanar.
Ja és teva !
No me la pots negar : m'és necessari
anar amb tu a Belmont.
Puix t'és precís… ! Però Graciano, escolta :
Tu ets massa viu, massa aspre, sempre crides ;
qualitats que fins són en tu escaientes
i als ulls nostres no arriben a defectes ;
mes allà on no et coneixen, ai ! et mostren
un bon xic massa lliure. Jo et demano
que et prenguis bé la pena d'amansir-lo,
amb unes gotes fredes de modèstia,
ton batre d'esperit : el cas no siga
que a través l'avalot amb què et comportes
es pensi mal de mi on d'anar penso
i es perdi ma esperança.
Amic, escolta :
si no em sé revestir d'un port solemne,
parlant respectuós, jurant amb mida,
portant a la butxaca el llibre d'hores,
esguardant blanament, i més encara,
encaputxant-me els ulls quan donin gràcies,
així, amb mon capell, i amb un sospir
dic «amén» ; si no uso tota regla
de civiltat, com un que s'estudia
d'ésser seriós per agradar a l'àvia,
de mi, mai més ja no podràs fiar-te'n.
Aquesta nit no val; no has de jutjar-me
pel que avui puguem fer.
Fóra una llàstima ;
ans t'hauria pregat que et revestissis
amb el trajo més propi per a riure,
car hi haurà bons amics de l'alegria.
I ara, que ho passis bé : tinc qualque feina.
Jo he de trobar Lorenzo i tots els altres,
i a l'hora de sopâ et farem visita.
ESCENA III
Venècia.—Habitació a la casa de Shylok
(Entren Jessica i Lancelot)
Sento molt que així deixis el meu pare :
això és l'infern, i tu, diable alegre,
li robaves l'olor que fa de tedi.
Mes, passa-ho bé ; pren el ducat que et dono :
aviat, a sopar, veuràs Lorenzo,
que és un dels convidats, del teu nou amo;
en secret, fes-li a mans aquesta lletra,,
i passa-ho bé ; no m'escau prou que el pare
em vegi parlâ amb tu.
Adéu ! Les llàgrimes em fan de llengua, formosíssima pagana, la més amable de les jueves ! Molt m'erraré si algun cristià no fa alguna trampa per collir-te. Adéu ! Aquestes gotes de follia m'ofeguen un xic mon esperit d'home. Adéu !
Adéu, bon Lancelot !
Oh ! quin pecat és tan, odiós el meu,
d'avergonyî'm ser filla del meu pare !
Mes enc que filla de la seva sang,
no ho sóc de sa conducta. O Lorenzo!
si els vots compleixes, ja no lluitaré :
seré cristiana i ta fidel muller.
ESCENA IV
Venècia.—Un carrer
(Entren Graciano, Lorenzo, Salarino i Salanio)
Podem a l'hora de sopâ esmunyir-nos,
disfressar-nos a casa, i amb una hora
ésser ja de retorn.
No ens em pas preparat com ens calia.
No ens em pres cura dels portants d'antorxes.
És mesquina la cosa que és mal feta,
i millor, a mon veure, és no intentar-la.
Son les quatre només: tenim dues hores
per arranjâ'ns.
Bon Lancelot, hi ha noves?
Si us doneu el plaer d'obrir aquesta,
em sembla us ho dirà.
Conec la mà, i en bona fe és bonica ;
més blanca que el papê on hi ha sa escriptura,
és la mà que l'ha escrit.
Són noves tendres?
Amb el vostre permís.
On te'n vas ara ?
Ja us ho diré, senyor ; a pregar mon vell amo
el Jueu, que vulgui sopar aquesta nit amb el meu
amo novell, el cristià.
Pren això, i dis-li a la gentil Jessica
que no hi mancaré pas. Això a la orella.
Us voleu preparar per les disfresses
aquesta nit? Ja tinc un portaantorxa.
Jo també !
Amb Graciano heu de trobar-me
a casa de Graciano d'ací un hora.
I pla bé que ho farem!
No era pas de Jessica aqueixa lletra?
T'ho vull dir tot. Em fa saber la traça
per treure-la de casa del seu pare ;
l'arreplega que ha fet d'or i de joies ;
com té roba de patge ja enllestida.
Si son pare, el jueu, pot entrâ al cel,
per virtut de sa filla haurà bé d'ésser ;
i mai podrà el mal estre entrebancar-la
si no pren per excusa que és de soca
d'un jueu sense fe: anem i entera't
d'això, tot caminant : aquesta nit
ma Jessica serà mon portaantorxa.
ESCENA V
Venècia.—Davant la casa de Shylok
(Entren Shylok i Lancelot)
Bé, tu veuràs, tos ulls en seran jutges,
la diferència entre Bassanio i Shylok ;
ep ! Jessica ! no podràs ja atipar-te
tal com feies amb mi : ep ! ep ! Jessica !
i dormir i roncar i rompre roba…
I bé, no em sents, Jessica !
Ep ! ep ! Jessica !
Qui et diu que cridis ? Jo no et dic que cridis !
La vostra senyoria me'n reptava
de que jo no fes res que no em manéssiu.
Só invitat a sopar fora de casa;
té, pren mes claus, Jessica. I per què accepto?
no és d'afecte el convit; és que m'adulen;
mes per odi hi 'niré, per fer despesa
al pròdig cristià ; Jessica, noia,
vigila'm casa. No em va bé d'anar-hi :
hi ha quelcom que en mon dany potsê es maquina,
car anit somií sacs de moneda.
Aneu-hi, senyor, us ho demano. El meu amo és afanyós de veure-us.
I jo a ell.
Entre ells han conspirat. Jo no sé si veureu una mascarada ; però si alguna en veieu, no m'haurà endabades eixit sang del nas el darrer dilluns de Pasqua, a les sis del matí, ni fa quatre anys, el dimecres de cendra a la tarda.
Màscares, dius? Escolta'm bé, Jessica.
Tanca'm les portes. Si el tabal sentisses
o el vil grinyol de la colltorta gaita,
no t'enfilis llavors a les finestres
ni miris al carrer, el cap enfora,
per veure folls cristians pintats de cara,
ans tanca'm bé de casa les orelles :
les finestres vull dir ; no deixis que entrin
els sorolls de la imbècil droperia
en ma casa seriosa. Pel gaiato
de Jacob, puc jurar no em ve de gana
fer festa aquesta nit ; mes vull anar-hi.
Vés-me al davant, minyó : digues que arribo.
Vaig al davant,, senyor. (Mestressa, guaiteu
per la finestra, per allò de
Potser passarà un cristià
que valgui un ull de jueva.)
Què t'ha dit aqueix neci, de nissaga
d'Agar, eh ?
Sols m'ha dit eixes paraules :
«Passeu-ho bé, mestressa» Ni un mot més.
Eix bufó, no és dolent, però és golafre,
per la feina, un llimac, i dorm de dia,
com gat mesquer. Fora abellots de l'arna !
Per això el deixo anar, i que se'n vagi
amb qui desitjo que l'ajudi a perdre
sa borsa manllevada. Entra, Jessica ;
pot ser molt bé que de seguida torni :
fes com t'ho he dit, no et deixis porta oberta:
«ben tancat, ben retrobat»,
és proverbi mai vell per l'assenyat.
Adéu, i si la sort no em desempara,
hi hauràs perdut ta filla, jo el meu pare.
ESCENA VI
El mateix
(Entren, Graciano i Sacarino, amb emmascarats)
Eix és el porxo on digué Lorenzo
que havíem de trobâ'ns.
Bo i passem l'hora.
I és meravella que de l'hora passi,
car corren els amants més que el rellotge.
Deu cops més ràpids els coloms de Venus
volen per segellar fresques promeses,
que no per mantenir la fe jurada.
Sempre es així ; qui es lleva de la taula
amb el viu apetit de quan s'hi asseia?
on trobaràs, cavall que de sa cursa
monòtona retorni amb la fogosa
braor de quan eixí? Totes les coses
amb més delit es cacen que es frueixen.
Com, tal com jove agosarat i pròdig,
ix de son port la nau empaliada,
que el vent bandarra manyagós refrega !
Cor retorna, talment com un fill pròdig,
fent aigua el costellam, amb traus les veles,
pobre, las, atuït pel vent bandarra !
Ja seguirem després : ve ací Lorenzo.
Bons amics, pel retard preneu paciència :
mos afers i no jo n'han estat causa ;
quan us plagui jugar a furtâ esposes,
llavores altre tant jo esperaré. Acostem's-hi :
és cal sogre, el jueu. Ep ! Hi ha algú a dintre ?
Qui sou? Digueu-m'ho per a ser-ne certa,
encar que juraria sé qui em parla.
Lorenzo, el teu amor.
Lorenzo, cert; i mon amor, sens dubte,
car a qui estimo tant? I qui sap ara,
Lorenzo, sinó tu, si jo sóc teva?
Ton pensament i el cel són testimonis
que ho ets.
Vina, acosta't :
pren aquesta caixeta, : en val la pena.
Em plau que siga nit, perquè no em vegis
car mon canvi de roba em fa vergonya ;
però l'amor és cec i els que s'estimen
no poden veure les gentils follies
que ells mateixos cometen ; si poguessin
el mateix Cupidó s'enrogiria
de veure'm ara, trasmudada en patge.
Baixa, car és precís duguis ma antorxa.
Què dius? Jo he de fer llum a mes vergonyes,
quan elles, molt bonic ! massa que es veuen ?
Eix, amor, és ofici d'escorcolla,
i a mi em cal amagar-me.
Dolça meva,
prou n'ets amb l'escaient vestit de patge.
Mes baixa tot seguit;
car la nit closa va fugint de pressa,
i hem d'ésser a la festa de Bassanio.
Vaig a tancar ; em dauraré un mica
amb uns quants ducats més, i amb tu sóc
(Es retreu de la finestra)
Per mon cap que és gentil, i no jueva.
Maleir-me podreu, però l'estimo
de cor ; car és prudent, a mon judici,
i és bella, si és fidel la meva vista,
i és fidel, com de ser-ne m'ha dat proves ;
i tal com és, fidel, prudent i bella
la tindré constantment al fons de l'ànima.
Ja ets ací? Cavallers, avant, avant,
que els companys emmascrats ja es migraran.
Qui hi ha?
Signior Antonio !
Bah, bah, Graciano! On són tots els altres?
són ja nou hores i els amics t'esperen.
Avui ja no hi ha mascres : s'ha alçat vent,
i Bassanio ha resolt d'anar a bordo :
he despatxat vint missatgers cercant-te.
Bé que em plau : ja no tinc altre neguit
que veure'm sota vela aquesta nit.
ESCENA VII
Belmont.—Una cambra al casal de Pòrcia
Toc de corns
(Entren Pòrcia amb el Príncep del Marroc i llurs seguicis)
Fes córrer la cortina i descobreix-li
les vàries caixes a aquest noble Príncep.
Ara vós, escolliu.
La primera és la d'or, amb aquest lema:
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
sitgen.»
La segona, d'argent, duu aquest auguri :
«El qui m'esculli haurà tant com mereixi.»
La terça, de fosc plom, duu eix fosc precepte :
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»
I com sabré que he fet la bona trïa ?
El meu retrat hi ha en una d'elles, Príncep ;
si és la que obriu, llavors al punt só vostra.
Que guiï un déu mon pensament. Mirem's-ho.
Les inscripcions esbrinaré altra volta.
La caixeta de plom què és el que dicta?
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»
Donar? Per què? Per plom? L'atzar per plom?
Aquesta caixa és menaçant. Els homes
que tot ho arrisquen, és amb l'esperança
de bells guanys : el qui té l'esprit aurifie
no s'ajup a mirar mostres de borra :
per plom, res donaré a l'atzar llavores.
Què diu l'argent, amb son posat de verge?
«El qui m'esculli haurà tant com mereix.»
Tant com mereix ! Marroc, aquí detura't,
i amb mà lleial sospesa bé ta vàlua.
Si et deguessin taxar per ton apreci,
bastant mereixes : mes, bastant, pot ésser
que no arribi tan lluny com és la dama :
dubtar però dels mèrits meus, sols fóra
a mi mateix, per dèbil, rebaixar-me.
Tant com mereixo ! just : és la senyora :
la mereix ma naixença i ma fortuna
i el meu capteniment i ma criança
i, a part de tot, l'amor me'n fa ben digne.
I si no esbrinés més i escollís ara?…
Vejam, de nou, què diu l'àuria caixeta.
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
sitgen.»
Ella ! és clar : tots els homes la desitgen :
dels quatre angles de la terra vénen
per besar l'urna d'eixa santa viva :
els deserts hircaniencs, les grans planúries
de l'ampla Aràbia, són camí dels prínceps
que a veure vénen la formosa Pòrcia :
el regne d'aigua, l'ambiciosa testa
del qual escup de cara al cel, no atura
esperits estrangers que, com rierola,
el creuen per mirar a Pòrcia bella.
Sols una caixa enclou la faç divina.
És versemblant que en la de plom/ es tanqui ?
Un tan baix pensament damnable fóra ;
fóra massa groller d'emmortallar-la
en-tan indigna tomba. I caldrà creure
que és tancada en argent, que s'aprecia
deu cops menys que l'or fi ? Mala, pensada !
Jamai s'és encastat tan rica gemma
més baix que en or. A Anglaterra tenen
un cuny que porta una figura d'àngel
incisa en l'or ; però hi és sols incisa,
mentre aquí hi és tot l'àngel ajaguda
en l'auri llit. Deu-me la clau! Faig tria
d'aquesta caixa, i n'eixiré com pugui.
Preneu-la, Príncep, Si mos trets són dintre,
vostra seré.
Damnació ! Què miro !
Un cap de mort, i dins la buida conca
dels ulls, un papê escrit : caldrà llegir-lo :
prou sovint t'ho ha dit la gent ;
s'és venut més d'un vivent
per mirar-me exteriorment,
Tomba d'or, de cucs és llit.
Prudent fossis, com ardit,
de cos jove i vell d'esprit,
ma resposta no fóra aquest escrit.
Cas finit ! Treball perdut !
Adéu, foc ; sigues, glaç, el benvingut !
Pòrcia, adéu ; sento el cor molt abatut ;
me'n vaig, sens més comiat, com qui ha perdut.
Bon desembràs. Afanya't, corre el drap.
Que de sa mena, no ho encerti cap !
ESCENA VIII
Venècia.—Un carrer
(Entren Salarino i Salanio)
Et dic que he vist Bassanio sota vela :
amb ell també s'és embarcat Graciano ;
i, amb ells, só ben segur, no hi és Lorenzo.
Eix vilà de jueu amb sa cridòria,
va despertar el Dux, i junts, anaren
a escorcollâ el navili de Bassanio.
Va fer tard, car la nau ja era a la vela ;
mes llavores al Dux, li han fet entendre
que hom havia vist junts, dins una gòndola
Lorenzo i sa Jessica enamorada.
Al Dux, oi més, va assegurar-li Antonio,
que a la nau de Bassanio, aquells no hi eren.
Mai no he sentit un udolar tan tèrbol,
tan estrany, ultratjós i tan mudable,
com el gos de Jueu pels carrers feia,
cridant : «Ma filla !» «Mos ducats !» «Ma filla !»
«fugida amb un cristià! Ducats cristians!»
«Justícia ! llei ! ducats i filla meva !»
«un sac clos de moneda, dos sacs closos
de dobles que m'ha pres la meva filla !
i joies ! dues riques pedres fines
que ella m'ha pres també ! Cerqueu ! 'gafeu-la !
damunt li trobareu ducats i joies ! »
I el segueix la mainada de Venècia
amb crits de «pedres! i ducats i filla!»
Que el bon Antonio al degut temps compleixi, o això ho pagarà ell.
A punt ho esmentes.
Ahir, parlant amb un francès, va dir-me
que en l'estretor de mar que l'Anglaterra
separa de la França, va esfondrar-s'hi
un vaixell venecià amb rica càrrega.
En sentir-ho em vingué a l'esment Antonio,
desitjant, en mon dintre, hi hagués erro.
Millor cavaller que ell, no petja terra.
Jo lie vist Antonio acomiadar Bassanio:
Bassanio li digué que cuitaria
de retornar, i ell respongué : «No ho facis,
que per mi no es malmeti el teu negoci ;
esmerça-hi tot el temps, fins que maduri ;
i, quant al pacte que al Jueu em lliga,
que no enterbolí ta visió amorosa.
Viu alegre i esmerça el bo que pensis
en fer ta cort i les galanes mostres
d'amor que allí millor puguin escaure't.»
i els ulls replens de llàgrimes, llavores
gira cara allargant la mà al darrera,
i amb un afecte verament visible,
grapà la mà a Bassanio, i es deixaren.
Jo crec que, el món, només per ell l'estima.
Et prego que ara fem per retrobar-lo,
i el deslliurem de son pregon desfici
amb una o altra distracció.
Anem-hi.
ESCENA IX
Belmont.—Cambra del Casal de Pòrcia
(Entren Nerissa i un Servent)
Viu, viu, ànsia ! Fes correr la cortina ;
que el Príncep d'Aragó de fer acaba
son jurament i a l'elecció es disposa.
(Entren el Príncep d'Aragó, Pòrcia i llurs seguicis)
Mireu. Són les tres caixes, noble Príncep :
si feu tria d'aquella en què só closa,
nostres núpcies ben prest seran solemnes ;
mes si falliu, senyor, sens més paraules
caldrà que tot seguit deixeu ma casa.
Mon jurament em fa complir tres coses :
primera, no dir mai, siga a qui siga,
la caixa que he escollit ; l'altra, si és que erro
la bona caixa, no entaular cap tracte
de boda, ja mai més, amb cap donzella;
i per últim,
si em falla en mon triatge la fortuna,
deuré deixar-vos a l'instant i anar-me'n.
Aquests tres manaments són els que juren
els que, pobra de mi, per mi s'arrisquen.
M'ho tinc dit ; i ara, sort per l'esperança
del cor meu ! — Or, argent i plom innoble.
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho».
Prou seràs més bonic quan jo m'hi arrisqui.
Què diu l'àuria caixeta? Ah ! Vegem-ho :
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
sitgen».
«Molts homs desitgen»… Aquest «molts» ¡pot
ésser
la munió que escull sols de vista,
sens veure-hi més del que l'ull boig li ensenya ;
que no escorcolla el dins, ans com falzia,
nia en ple aire en les parets foranes
al camí dels atzars i de la força.
No escolliré ço que molts homs desitgen,
car no em vull barrejar amb vulgars éssers,
ni amb barbres multituds arrenglerar-me.
I bé ; tresor d'argent : amb tu, llavores ;
torna'm a dir la inscripció que ostentes :
«El qui m'esculli, haurà tant com mereix».
Molt ben dit. Qui serà el qui tombi i tombi
per enganyar la sort i ésse' honorable
sens el segell del mèrit? Que no es vani
ningú de dignitats no merescudes.
Oh ! si estats, graus i càrrecs no vinguessin
d'origen corrumput, i els honors fossin
sols per mèrits guanyats de qui els ostenta !
Quants que ara resten nus, es cobririen !
Quants manarien que obeeixen ara !
Quant de baix rusticà, l'espigolaire
trauria d'entre les llavors més nobles,
i quant d'honor, trobat entre les runes
i els podriments del temps, hauria d'ésser
envernissat de nou ! — Però, a ma tria :
«El qui m'esculli haurà tant com mereix».
El mèrit em faig meu : la clau doneu-me,
que obri a l'instant la porta a ma fortuna.
Tant d'esperar, per ço que hi trobeu dintre !
Què hi ha ací? El retrat d'un idiota,
que em signa fent ganyotes una cèdula ?
La llegiré. No ets pas semblant de Pòrcia!
ni al que esper, ni al que meresc t'assembles :
«El qui m'esculli haurà tant com mereix».
Sols la testa d'un neci em mereixia?
Això valc? Són aqueixos els meus mèrits?
Ofendre i judicar són dos oficis
diferents i oposats. Vejam què diu:
«Set cops el foc m'ha provat ;
set cops també ha sospesat
son juí que mai ha errat.
Molts una ombra s'han besat,
i ombra sols son goig ha estat :
neci hi ha que és argentat
per damunt : jo só aquest fat».
— Molt més neci em trobaran,
quant més temps aquí em veuran.
Un cap neci amb mi vingué,
i ara amb dos me'n tornaré.
Adéu : mantindré el jurat,
sofrint pacient ma malvestat.
El llum ha socarrat la papallona.
O els necis reflexius, que quan escullen,
tenen l'encert, per tant d'enginy, d'errar-la!
No és pas la dita vella una heretgia :
«muller i forca, el destí les crida».
On és madama?
Aquí : què vol milord ?
Senyora : és arribat al casal vostre
un jove venecià que, d'avançada,
anuncia que ve, proper, son amo,
de qui us tramet salutacions copioses
i sensibles, ço és, — a part les frases
de major compliment i cortesia —
presents de vàlua gran. No he vist encara
més eixerit ambaixador d'amor.
Jamai un jorn d'abril vingué amb més gràcia
pintant com serà ric l'estiu, ja pròxim,
com eix minyó que precedeix son amo.
Prou, per favor ; ja estic tement que em diguis
aviat, que eix minyó és de ta família,
puix gastes tan grans mots per a lloar-lo.
Anem, Nerissa, a veure tot seguit,
aqueix correu d'amor tan escollit.
{{TD4|nerissa|<poem>
Senyor Amor! I si fos ell Bassanio?